07 d’abril 2012


Del tercer acte o part de la pel·lícula "Més enllà dels núvols" que m'estic tornant a mirar hi ha una frase molt bona al principi. L'argument ens situa en un cafè de París on una noia, asseguda sola en una taula, veu entrar un home, també sol, i se li apropa tot demanant-li de seure amb ell amb l'excusa d'explicar-li i compartir el contingut d'un reportatge que acaba de llegir en una revista.

L'home accepta i ella li explica. En un punt de la conversa es produeix aquest diàleg:

Ella: Corremos de un lado al otro y perdemos nuestras almas. Deberíamos esperarlas.
Ell: ¿Para qué?
Ella: Para hacer todo lo que ahora nos parece inútil.
 
Els dos inicien una relació sentimental que es prolonga tres anys. Ell està casat i manté una doble vida que les dues dones coneixen i que cap de les dues li perdona. Però va paint els dies i aguantant els cops i les discussions. Al final la seva dona l'abandona i va a parar en un pis de lloguer al centre de París on hi viu el Jean Reno que, coses de la vida o element de l'argument, s'ha separat de la seva dona per causes similars.

Encara queda una quarta escena de la pel·lícula que us comentaré demà quan la vegi. La foto que acompanya el post és de l'escena que us he comentat ara.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -