Header Ads

MATIES I EL PRESIDENT


Avui comparteixo amb vosaltres una narració breu que vaig fer fa pocs mesos i que espero que us agradi. Es diu Maties i el President i com veureu toca el tema de les retallades però també el de la vida als petits pobles. 

MATIES I EL PRESIDENT
La reunió urgent s’havia convocat a les set de la tarda a l’Ajuntament i tothom hi era convidat. Els cartells anunciant-la es podien veure i llegir a la Plaça Major, al taulell d’anuncis de l’escola, a la porta de l’església i fins i tot a la botiga de queviures de la senyora Dolors que mai deixava penjar papers ni cartells al seu aparador. 

A l’hora prevista els veïns van anar arribant a la Casa de la Vila, uns sols i altres en grups tot comentant la jugada, on els esperaven l’alcalde i el metge, els dos protagonistes de la trobada, amb cara de preocupació. A les set i cinc tot el poble s’havia quedat buit per omplir el consistori. 

Va obrir la sessió l’alcalde, pagès d’ofici i polític a les hores mortes, tot anunciant el motiu de la convocatòria. El Tomàs va explicar als seus veïns la decisió del govern autonòmic d’eliminar la plaça de metge del poble per ajustar-se a les retallades derivades de la crisi que patia tot el país. El Maties, metge d’aquell poble i dels altres que l’envoltaven en un radi de trenta quilometres, no podia exercir més en el càrrec i les seves funcions les assumirien els metges del l’hospital comarcal que era a cinquanta quilometres. 

L’administració justificava l’eliminació de la plaça de metge tot argumentant que les comunicacions eren suficientment bones com per recórrer amb rapidesa i sense perills el trajecte fins l’hospital comarcal. El Maties tenia clar, i també l’alcalde, que eren excuses barates, decisions preses per tècnics que ni tan sols sabien on era el poble ni quines necessitats tenia, que beneficiaven com sempre la capital en detriment de les àrees rurals i menys poblades. 
I tots els assistents van arribar a la mateixa conclusió un cop van rebre la informació de mans de l’alcalde i van viure el desencís del metge dibuixat a la seva cara desencaixada mentre escoltava el present i pensava en el futur.
Deu anys exercint al poble, fent visites al consultori els dimarts i els dijous, corrent per atendre emergències de matinada o en cap de setmana, sabent de quin mal patia cadascun dels veïns d’aquell poble. Una dècada d’històries properes que es desdibuixava per culpa dels de la capital que havien decidit eliminar la proximitat humana des de la distancia.

Explicada la situació, alguns dels veïns proposaven desobeir les ordres del govern mentre uns quants s’organitzaven per fer un viatge a la gran ciutat per parlar amb els autors de la desafortunada decisió. Altres havien optat per assumir la crua realitat i abraçaven al metge tot recordant les estones viscudes els darrers anys malgrat es tractés d’urgències i malalties. 

El Doctor Maties agraïa les mostres de suport mentre s’eixugava les llàgrimes que li queien per les galtes, més enrojolades que de costum, i petonejava homes i dones mentre acaronava els caps dels nens que se’l miraven amb tristor i sorpresa inconscients dels motius que els envoltaven.

La crisi és la fina línia que separa als qui sobreviuen sense luxes de la pobresa i és la soga que enfonsa als qui ja eren pobres. Què més podia pensar en aquell moment el metge?
Després de deu anys de dedicació no se li oferia tampoc cap possibilitat de reubicació a una altra zona rural o en un hospital. Se li comunicava que deixava el seu lloc i que tenia una plaça a l’empresa més gran del país, l’oficina de l’atur, durant els propers dos anys. 

La Rosa, propietària del bar del Casal, recordava les desgràcies anteriors que havia patit el poble per culpa dels del centre o dels de la capital. El tren d’alta velocitat els havia trinxat part del terme municipal i molts pagesos havien perdut part de les seves terres o totes. Havien expropiat sense mirar a què es dedicava cadascun d’ells ni quina afectació tenia la decisió presa sobre un mapa en un despatx situat a cinc-cents quilometres de distància. 

I com no en tenien prou van arribar les màquines que en pocs mesos van fer passar l’autopista a tocar de les cases que hi havia a l’entrada del poble convertint aquell camp ple de boscos de pins i garrigues en una serp de ciment, senyals i tanques preparades pels conductors més kamikazes del país que circulaven a gran velocitat i a pocs metres de les masies. 

Va ser bo recordar el cúmul de despropòsits patits però no va servir de res. Acabada la reunió a l’ajuntament tothom va baixar a la plaça tot comentant la jugada fent de nou grups de tres o quatre veïns que anaven dissolent-se mentre enfilaven els carrers i cada cop que un d’ells entrava a casa seva. En deu minuts, era hivern i es feia fosc abans, silenci total. 

Van passar uns dies i es va produir un fet important i decisiu. Era un diumenge al migdia i com cada cap de setmana la comitiva encapçalada pel president del govern autonòmic viatjava pel país per inaugurar obres iniciades abans de la crisi i col·locar primeres pedres a altres projectes que mai serien reals per falta de pressupost.

El destí va voler que els vehicles oficials passessin pel poble i que just a la sortida de l’autopista, la mateixa que havia desdibuixat el paisatge de pins i garrigues, el cotxe on viatjava el president rebentés una roda. Tot havia passat molt ràpid i després de topar amb la mitjana del vial l’automòbil havia quedat panxa amunt. Els conductor i dos escortes havien patit petits cops sense importància però el president tenia una fractura de tíbia. 

Un dels altres vehicles de la comitiva va fer d’ambulància traslladant el ferit fins el poble. Els tres helicòpters medicalitzats estaven atenent altres urgències el nord del país i tardarien en arribar. Calia pal·liar el dolor del president i examinar altres possible ferides quan abans. Havien trucat a l’alcalde i ell havia avisat al metge que esperava al pacient a la seva consulta. Qui li havia de dir que el últim dia de feina seria un dels més importants. 

El Doctor Maties va subministrar un potent calmant al president i va comprovar que no patia cap ferida més greu. Tenia petites contusions i un tall sense importància a la mà dreta. Mentre exercia, amb la mateixa professionalitat de sempre i una dosi més elevada de nervis, el metge parlava amb el president per intentar calmar-lo. I ho va aconseguir.

Va ser una conversa agradable i molt útil per posar al dia a una persona que ni tan sols sabia que el Maties cobria les necessitats mèdiques de tants pobles i que aquell diumenge era el seu últim dia exercint.

Fetes les cures va arribar el moment del comiat. L’helicòpter havia aterrat a les afores del poble i només calia traslladar al president que, mentre sortia del consultori acompanyat pels escortes, es va comprometre a revisar els reajustaments previstos al Pla Nacional de Sanitat.
Al dia següent el Doctor Maties va abandonar el poble amb el seu cotxe tot envoltat de veïns que es van aplegar a les portes la casa on havia viscut de lloguer els últims deu anys. Se’n tornava al seu poble, al nord, sense cap futur concret en aquell moment. 

Mai va arribar cap resposta del president, cap carta de la capital, ni cap revisió del Pla Nacional de Sanitat. A les següents eleccions va canviar el govern i el destí, capriciós un cop més, va fer que la persona que havia presidit el país tornés cap a casa i es retirés al poble on viva abans d’ocupar el palau presidencial de la capital. 

No havia canviat massa durant els vuit anys que havia estat fora. Havien obert un basar de xinesos que ho venien tot a un euro i el metge de sempre s’havia jubilat donant pas al seu relleu. Es deia Maties i ningú se’l creia quan deia que un dia, en un altre poble, havia curat al president. 

Amb la tecnologia de Blogger.