AGRICULTURA MENTAL

M’abandono en una cambra buida on intento repintar un nou paisatge que se’m proposa. Tinc els colors però no encerto a esbossar les formes que han de donar a l’encàrrec una essència tangible. Impotent, tanco els ulls i dibuixo a la ment, de nou, l’escena demanada. La visualitzo.  I els dos homes sortint de dues dreceres que s’uneixen al sender central per on transita la dona, es converteixen en una imatge diferent on hi ha un sol camí i una parella, costat per costat, fent passos plegats.  A cada intent de donar ritme al pinzell, el tercer home s’esvaeix una vegada més i la dona i el seu company de camí queden més a prop a la vista de l’espectador. Esdevenen quotidians, comprensibles per qui observa, aporten calma, tenen llum i tots els colors nets i elementals.  Segueixo a la cambra buida però el pols ja no em tremola ni aguanto tot sol el pinzell.