Archive for de gener 2010

DE LA FEINA A LA CAIXA

La proposta d'avançar l'edat de jubilació fins els 67 anys feta pel govern Zapatero ja ens deixa clar el nostre futur. Molts treballadors ja no hauran de fer els papers per cobrar la paga que els tocara perquè amb tota seguretat la palmaran abans. Ja no es parlara de seguretat laboral, s'utilitzara el terme defunció laboral.
Els camioners, repartidors de gas butà, obrers de la construcció o les infermeres seran oficis de risc mentre els administratius en sortiran del tot beneficiats i en resultaran menys afectats. Els mes perjudicats seran els empresaris que hauran d'instal·lar ascensors a les seves oficines per aconseguir que els treballadors puguin arribar als despatxos sense patir cap infart, caiguda amb trencament d'ossos o problemes respiratoris per les escales. Els qui aconsegueixin arribar a aquesta llarga jubilació tindran la sort de la recompensa que els suposa cobrar la pensió, una nomina ridícula per no dir insultant. Senyors del govern central, moltes gracies per evitar els llargs períodes d'avorriment que pateixen actualment els nostre jubilats, obligats a matar el temps jugant a cartes amb els amics o ballant al casal a les tardes. La proposta que ens fan si que ens garanteix qualitat de vida il·limitada. Llarga vida a la feina que ens portara directament a la caixa.

LA CONFERENCIA DE BENAIGES

Llegida la crònica de la conferencia realitzada ahir per l'Alcalde de Cambrils, voldria fer diverses aportacions. El discurs general m'agrada i ho dic sincerament. Pel que sembla, i per primera vegada que jo recordi, Robert Benaiges va trencar el to seriós i avorrit que el caracteritza i el va canviar per un de més eufòric en alguns moments del discurs. Això no es fa gratuïtament i denota que té ganes de seguir liderant el seu municipi o, com a mínim, que el seu municipi el motiva i preocupa.
Va dir veritats evidents com ara que "Cambrils no s'atura" i va parlar de conceptes com "solidaritat" que en aquests moments són a la boca de tothom encara que per altres motius. Va avançar que es tornarà a presentar a les eleccions (ja us dic que les tornarà a guanyar) i va demanar implicació global dels cambrilencs perquè, deia l'alcalde, Cambrils som tots.
Benaiges també va assumir el mea culpa pel desencís que pateixen els ciutadans envers la política i argumentava que part de culpa la tenen els debats sense sentit. I és cert, però els debats els protagonitzen tots, govern i oposició.
Tota questa part del discurs de l'alcalde cambrilenc la comparteixo però ara passo a les divergències.
Augmentar els impostos en època de crisi no ha de ser cap exercici de solidaritat, és un abús. La reducció dels ingressos municipals en tres milions d'euros els darrers quatre anys no es correspon amb l'increment de sous dels regidors del govern i part del personal de la casa que ara fa de "coordinador" tot just iniciat el mandat actual. No es pot parlar de projectes de futur quan no hi ha un duro a les arques i el nivell d'endeutament toca els núvols. La llista podria seguir però no vull radicalitzar massa el post o la meva postura. Vist que la conferencia de Robert Benaiges d'enguany ha estat més entretinguda i realista, li prometo que el proper any l'aniré a escoltar en directe.

L'ALCALDE D'ASCÓ ÉS DEL MADRID


S'ha descobert que Rafael Vidal, Alcalde d'Ascó, és del Real Madrid. El color preferit de Vidal es el "blanco nuclear". També s'ha sabut que finalment el cementiri nuclear no es construirà a les comarques de Tarragona i s'ubicarà a Madrid, al soterrani de la seu central de la Conferencia Episcopal Española. El president de la Conferencia, Antonio Maria Rouco Varela, està encantat que la seva institució pugui gestionar un nou cementiri. Per compensar la pèrdua que Ascó ha patit Ascó al no aconseguir fer-se amb el magatzem de residus, el govern espanyol construirà a en aquest municipi una botiga de catifes perses on es podrà amagar ben soterrada, sense perill i amb la màxima elegància, tota la porqueria que sobri a la central nuclear del poble. També s'hi edificarà una Plaça de Braus amb entrada gratuïta pels asconencs ja que se'ls considera experts en l'art de la tauromàquia per haver estat torejats tantes i tantes vegades.
Inaugurarà la Plaça de Braus el torero José Montilla conegut popularment com "El niño de los residuos" perquè a cada plaça que ocupa hi deixa la seva tifa. La quadrilla la completaran els quatre regidors que CiU té a Ascó. El Rafael, el Josep, el Pau i l'Angelines són gent disciplinada i sabran acontentar al seu apoderat Artur.
Us ha agradat aquest post? Us ha semblat una ximpleria? Us ha fet riure? Benvinguts al món real!

L'ATUR I LA CRISI PROVOQUEN LA BOGERIA


L'ATUR I LA CRISI PROVOQUEN LA BOGERIA

No es pot culpar als ciutadans d'Ascó partidaris de la construcció en aquest municipi del Almacén Temporal Centralizado (en cristià, cementiri nuclear). El Ple de l'Ajuntament ha dit que SI a aquesta instal•lació, el mateix pas que va seguir el Ple de l'Ajuntament de Yebra (Guadalajara). El dos pobles opten a aconseguir aquest equipament tan polèmic que la resta de l'estat rebutja però els dos equips de govern que han votat que SI tenen nexes en comú. L'alcalde de Yebra va treballar a la Central Nuclear de Zorita i ara té nomina amb Enresa, Empresa Nacional de Residuos i impulsora del cementiri nuclear. A Ascó, l'alcalde i tres regidors estan vinculats laboralment a la central nuclear que ara hi ha al municipi.

No és massa lògic que persones amb interessos en l'empresa que vol construir el magatzem nuclear puguin tenir la decisió política de triar o rebutjar el projecte aliens a la voluntat del poble. Molts dels seus habitants estan indecisos. Els qui encara no han perdut el seny diuen NO a la cementiri i els qui diuen SI són aquells que defensen aquesta instal•lació argumentant que crearà llocs de treball. La crisi i l'atur han provocat aquesta mena de bogeria col•lectiva que consisteix en no pensar en el futur ni a mig termini i buscar-se la vida al moment, al preu que sigui tot i que el preu pugui ser massa car. Els qui diuen SI al cementiri veuen feina i res més, no han volgut avaluar els pros i contres.

Deixant a part l’anàlisi que un servidor faci de les opinions favorables o contraries dels asconencs i asconenques, no es pot dir que siguin ells els culpables de la polèmica generada. El problema és la poca pedagogia que apliquen els politics locals i la famosa disciplina de partit que, en l’àmbit local, hauria d’estar prohibida. Avui, a Ascó, independents, convergents i socialistes s’han begut l’enteniment.

Al juliol del 2006 el Ministeri d’Indústria publicava un anunci a tota la premsa espanyola demanant municipis candidats per acollir el cementiri nuclear i destacant que aquesta instal•lació suposaria la creació de molts llocs de treball. En aquell temps el Ministre d’Indústria era José Montilla, el mateix que ara presideix Catalunya i és contrari al projecte. Coses de la vida. En el cas de Montilla, la seva alteració mental no és fruit de la crisi ni de l'atur però ja en parlarem un altre dia. Diuen que a la primavera es sabrà quin dels dos municipis guanya i es queda amb aquest càstig perpetu anomenat Almacén Temporal Centralizado.

Ja sabem que "la primavera la sang altera" però esperem que la sang no arribi abans al riu fruit de l'alteració de molts ciutadans de les comarques de Tarragona que estem farts de veure com "tota la merda que ningú vol ens posen a casa". Farts de suportar les males olors de les químiques, veure les centrals elèctriques que cauen a trossos, nuclears que ens infarten cada dos per tres i experiments de totes les noves tecnologies, volem ser com els altres i viure en pau. Si ja ens foten l'aigua quan volen i ens roben la salut a cop de dioxina diària, que no ens fotin el pel un cop més. Plantem cara a Madrid i recordem-los què significa el concepte de “solidaritat” que tan fresc tenim nosaltres i tan oblidat ells.

CHAVEZ TORNA A CALLAR AL POBLE

El nou cop feixista d'Hugo Chavez que ha permès tancar sis canals de televisió més demostra que el president veneçolà té el sentit de la democràcia just allí on l'esquena perd el seu nom. A Chavez no li fa ombra ningú i els més crítics amb la seva gestió (si es pot dir així) acaben a l'atur i amenaçats de mort gràcies als cops dictatorials d'una persona sense escrúpols ni coneixement d'allò que més cal respectar, els drets i les llibertats. El problema és que el poble, en molts casos inculte i en forma de masses, és la gran majoria enfront una altra franja de la població que podria enfrontar-se al tirà i agafar les regnes del país. Ni tan sols les dimissions de membres del seu govern, veus desacords amb les seves formes, el faran aturar. Ell es pensa que és Déu i tothom sap que és el Dimoni. Veneçuela no es mereix un personatge com Hugo Chavez. Fora els dictadors i visca les llibertats!

LES CLIVELLES DE QUEROL

La Biblioteca Municipal de Constantí ha acollit aquest diumenge al migdia l'acte d'entrega dels vuitens Premis Literaris d'aquest municipi. El recinte cultural s'ha omplert de persones interessades en conèixer als guanyadors i de gran part dels participants en aquesta edició. Enguany s'hi han presentat 302 treballs d'arreu de l'estat espanyol (Salamanca, Cadis, Madrid, La Corunya, València...), de diferents indrets de Catalunya (Barcelona, Girona, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet), de molts punts de les comarques de Tarragona (Reus, Tarragona, Cambrils, Valls, Montblanc, Constantí, Barbera de la Conca, Tortosa...) i també de diferents països del mon (Cuba, Brasil, Argentina, Anglaterra...). Ja us vaig comentar que he tingut el plaer de guanyar aquesta vuitena edició dels Premis que enguany tenien com a temàtica principal les histories de la terra. L'alcalde de Constantí m'ha lliurat el premi consistent en una magnifica obra d'art i diversos exemplars del llibre que s'ha editat i que inclou l'obra guanyadora i les principals finalistes. M'ha semblat un acte molt ben organitzat i he tingut ocasió d'adreçar-me al public assistent. Tot seguit podreu llegir l'obra que vaig presentar i que es diu Les Clivelles de Querol. Espero que us agradi. Demà acompanyaré el post amb una foto de l'acte.


LES CLIVELLES DE QUEROL

La terra és dels qui la treballen. Sempre he escoltat aquesta frase feta i ara, amb els anys, la considero una absurditat. La terra és dels promotors , dels especuladors, de les multinacionals, i de les administracions però en cap moment pertany als qui realment l’estimen, la treballen i en treuen els seus fruits.
Els pagesos molesten. Allà on hi ha un tros de terra cultivat hi cap perfectament un bloc d’edificis, una fabrica o una nova carretera que esquarterarà, encara més, un territori clivellat per les infraestructures que ens permetran accelerar el nostre ritme de vida, el mateix que ens aparta dels fets quotidians i les accions senzilles. Gràcies a aquest ritme ens hem acostumat a menjar ràpid i de qualsevol manera, a comprar mirant el preu i no la procedència del que consumim. Si, ens hem tornat humans insensibles i hem fet invisibles als pagesos.
Ens queixem quan tallen carreteres i cremen pneumàtics i deixem en un segon terme el perquè de la protesta, sense posar-nos a la seva pell. Sabem els motius de les queixes però seguim comprant al preu que ens marquen a la botiga. No hi podem fer més, ens diem en silenci.
I els qui tenen les solucions a la mà, l’amaguen i la neguen tot passant del problema mentre fan promeses que s’endurà el vent. Recordo al comissari europeu d’agricultura Franz Fischler, al ministre espanyol Arias Cañete o als consellers catalans Marimon, Grau i Siurana. Tots van tenir la responsabilitat d’ajudar al sector de la pagesia i van passar sense pena ni gloria, alguns fins i tot amb polèmica, deixant a aquest col•lectiu encara més tocat i enfonsat del que estava.
Hi ha alguns casos kafkians, surrealistes, impensables. Permeteu-me que em centri en un d’ells, un cas que conec de primera mà per haver-lo viscut a fons amb els seus protagonistes. Marxem a Querol, un petit municipi de poc més de 500 habitants que pertany a la comarca de l’Alt Camp i que és al límit de l’Alt Penedès, província de Barcelona. Del mig miler de querolencs n’hi ha vuit que protagonitzen aquesta història.
Els vuit es dediquen a la vinya, són viticultors. Fins fa uns anys les coses els anaven bé, collien el raïm i el venien a la Cooperativa més propera a un bon preu perquè el producte que hi duien era de qualitat. Però un dia va arribar l’escàndol, el principi d’una agonia que encara dura i que acabarà el dia que aquests vuit pagesos pengin l’aixada i abandonin les seves terres.
Ara fa uns anys la Generalitat de Catalunya va decidir refer el mapa vitivinícola del país, reordenar les diferents Denominacions d’Origen. El llavors alcalde de Querol va decidir no acollir-se a cap d’elles menystenint a aquests pagesos. I des d’aquell moment no pertanyen a enlloc, ni ells ni les seves vinyes. Els milers i milers de ceps arrenglerats pels camps de Querol i els seus vuit propietaris són del tot invisibles, inexistents.
La veu dels viticultors querolencs ha arribat al Parlament de Catalunya on s’ha debatut el problema però sense arribar mai a una solució. Mentre no es faci una nova reordenació del mapa de les denominacions, no existiran ni ells, ni les seves vinyes.
Dels dos milions de ceps plantats al terme municipal de Querol més de la meitat pertanyen a una coneguda empresa que elabora vins, conyacs i altres licors. La resta, uns 800.000, són dels vuit pagesos. Curiosament, les vinyes de l’empresa si tenen la D.O Penedès però les dels pagesos, no. Hi ha qui sospita de l’existència d’una mà negre, una mà que podria ser de la mateixa empresa en un intent de fer-los avorrir el camp perquè venguin les seves terres tan preuades.
Mentre tinguin paciència, els viticultors invisibles intentaran vendre el seu raïm de bona qualitat a un preu més baix del que es mereix aquest producte a aquelles empreses del Penedès que necessiten més producció i no la tenen. Ho fan cada any d’ençà de la tragèdia. Carreguen els seus tractors i van trucant, porta a porta, malvenen allò que tan els costa produir i que tant bé els pagaven anys enrere.
Diu l’Antoni, un dels pagesos, que mai vendran les seves terres i que mentre pugin seguiran plantant les vinyes i venent el raïm a qui els doni més diners sempre que no n’hi acabin perdent. I en cas contrari, diuen els afectats, on ara hi ha vinya s’hi plantaran altres coses però mai es vendrà un pam de terra. Ells tenen clar que la terra és pel qui la treballa i també tenen clar que les multinacionals i els especuladors seguiran burxant-los fins la mort.
Mentre ells hi siguin, Querol serà Querol i el pagès tindrà aquest nom. Si anem permeten que pleguin i els camps quedin abandonats, serem responsables de la pèrdua de molts valors com la solidaritat, la tolerància i el respecte a un relleu generacional que, al camp, navega cap a l’oblit.



TINTIN I GOOGLE, FORA DE LA XINA

Diuen que en Tintín arribarà molt aviat a la Xina. El popular reporter, creat per Hergé, havia visitat el país més poblat del món a la dècada dels vuitanta en format de petit còmic en blanc i negre. Ara torna a entrar a les llars xineses però en el seu format original, en mida A4 i en color. L’arribada als cinemes de la pelicula sobre aquest personatge belga, dirigida per Steven Spielberg, el proper any 2011, ha animat a fer aquest pas.
Bé. Els noms dels personatges s’han canviat a excepció del de Tintín i el seu gosset Milú. Els detectius Dupond i Dupont (Hernández i Fernández en els còmics en castellà) es diuen Dubang i Dupang. El capità Haddock ha passat a dir-se Tian da lei pi. A part dels noms, i aquí arriba la part dolenta de la història, hi ha un altre canvi important. Una de les historietes del Tintín no arribarà a la Xina. El govern l’ha prohibit al titllar-la d’anticomunista. Es trata del “El Lotus blau” on l’intrèpid reporter i el seu gosset viatgen a Shanghai i es posen al costat dels xinesos en el moment de l’ocupació japonesa. Tot i defensar-los, segons el govern xinès és una obra que critica el comunisme.
Aquesta prohibició m’ha fet pensar en el Google. Els propietaris d’aquesta empresa s’estan plantejant retirar el seu producte de la Xina perquè el mateix govern que veta a Tintín fa mesos que controla el material que veuen els milions d’internautes xinesos a la xarxa i a traves del Google. Els creadors d’aquest cercador, el més utilitzat del món, tenen clar que no volen ser manipulats i encara menys obeir les amenaces dels comunistes que coarten les llibertats del poble i empresonen tots aquells contraris al regim. Des de Google es demana llibertat de navegació per a tots els internautes i en cas contrari es tancarà l’aixeta a la pàtria dels mandarins. Si jo tingués la decisió a les meves mans, tinc clar que faria: Tintín i Google fora de la Xina.

PROFESSORS I CONSELLERS

Comencem parlant del món de la docència i de les nombroses humiliacions que han de patir els professors d'avui en dia. Els nens són intocables a les aules però en canvi poden vexar als seus educadors quan els sembli. Els pares han fet forts als seus descendents, permetent-los tots els luxes per evitar perdre-hi temps ensenyant els valors elementals, i han fet pagar un preu molt alt als qui haurien de ser els tutors reals a les aules. El cas de la professora canària que ara fa un any va ser agredida per una alumna que li va provocar greus ferides físiques i pitjors seqüeles mentals, em fa parlar avui del tema. Aquesta professora ha anat fins al final amb el cas i ha aconseguit guanyar el judici de manera que l'alumna agressora hagi de sotmetre's a tractament psicològic a més d'haver-li imposat un regim de llibertat vigilada durant un any. Els pares de la nena han de pagar a la professora 9.000 euros.
La sentencia és exemplar però té la cara trista. És la de l'abandonament que ha patit la docent quan ha vist que tirava el cas endavant ella sola, sense l'ajuda del seu centre educatiu ni del govern autonòmic. Desemparats pels seus i sotmesos a unes greus pressions diàries, els qui ensenyen a les aules estan a punt de perdre la vocació.
Tampoc ajuden altres decisions com la de la Universidad de Sevilla on s'ha decidit que els alumnes podran fer els exàmens amb les clàssiques "xuletes". SI, com ho sentiu. Quan el professor vegi que copia apuntarà el seu nom i posteriorment serà una comissió, formada a parts iguals entre professors i alumnes, qui decideixi si el "trampós i copiador" es mereix sanció o se li dóna l'examen per vàlid.
Però, on hem arribat? Es comença amb la màxima llibertat de joves, se'ns permet fer trampes a l'etapa universitària i s'espera que la societat arribi en condicions a la maduresa. Acostumats a enganyar i no ser castigats, els alumnes d'avui en dia acabaran sent com els consellers actuals estil Saura o Baltasar. Ambdós utilitzen el mateix sistema: enganyar i no rebre sanció, no dimitir al no saber què han fet malament perquè realment mai han sabut fer.

JA ERA HORA, GRÀCIES!

Més val tard que mai. La decisió de dignificar la fossa comuna de la ciutat de Tarragona em sembla el millor homenatge que les administracions podrien retre als afusellats durant la postguerra. Les quasi 800 víctimes ja no són anònimes, formen part i més que mai de la trista memòria col·lectiva que hem de tenir per culpa de les maleïdes guerres. He d'aplaudir aquesta acció impulsada entre l'Ajuntament de Tarragona i la Generalitat de Catalunya. Els familiars dels qui van morir afusellats a la presó de Pilats, a la torre del Pretori, poden recordar als seus amb més dignitat, tot llegint els noms dels éssers estimats perduts durant la Guerra Civil i la resta de persones podrem recordar millor aquella època sense tenir cap impressió rara com la que teníem ara, com si els morts de Tarragona haguessin estat fantasmes sense nom ni família. Cal que a la resta de municipis de Catalunya, i també a l'estat, es faci el mateix. Els qui van lluitar i van perdre la vida s'ho mereixen.

VIC TARONJA, VIC CRISTALL, VIC, VIC, VIC

Com ja sabeu que em va la marxa, aprofito per posar cullerada al debat generat arran de la polèmica generada a Vic pel tema del nou sistema d'empadronament. Del tema ja se'n han aprofitat els grupuscles que esperàvem i aquest dijous ha estat la iaia del govern qui ha sortit a parlar en català tot citant Josep Pla per posar encara més llenya al foc.
Deixant a banda aquestes absurditats i carrinclonades, el tema té tela. El govern que va obrir l'aixeta i va permetre que entrés a Espanya qualsevol sense cap paper (el PP) i el govern que ha donat papers a dojo i ara ens ha omplert les oficines de l'atur d'aquests nouvinguts (el PSOE), tenen la valentia de criticar la decisió de l'Ajuntament de Vic.
Sota el meu parer, les noves mesures que vol aplicar aquest consistori en el sistema d'empadronament són les millors que es poden aplicar per a escollir aquelles persones que poden viure al nostre país (els que SÍ tenen papers i treballen o han treballat a casa nostra) i destriar als que cal que tornin cap a casa seva (tots els que no tenen papers ni permís de residencia o treball). No és cap sistema xenòfob, és un sistema que haurien d'aplicar tots els ajuntaments de l'Estat. Mirar el tema des d'altres òptiques o prismes pot dur a una greu equivocació. Si empadronem a tothom malament anem. Els nous catalans, els nouvinguts són persones que cal que acollim i ajudem però hem de saber que tots els qui ens envolten han de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres. Estic al costat de la decisió de l'Ajuntament de Vic.

EL PREMI DE CONSTANTÍ

Com us deia fa pocs dies, el 2010 serà un any literari per a mi. Aquest dimecres he rebut una notificació molt especial. Era el veredicte del jurat dels Premis Literaris de Constantí que cada any proposa un tema concret amb el que els autors que s'hi presenten han de treballar. Enguany, en la seva vuitena edició, el tema escollit era la terra i s'hi van presentar 302 treballs. El jurat ha decidit que l'obra "Les clivelles de Querol" sigui la guanyadora i això em satisfà molt perquè jo en sóc l'autor. Per a mi, guanyar aquest Premi és molt important per diversos motius.
A Les clivelles de Querol explico en poc espai explico els problemes que travessa el sector de la pagesia, la passivitat que han tingut els polítics per solucionar-los i parlo dels viticultors del poble de Querol que tenen una problemàtica especial i un futur molt incert.
El proper diumenge 24 de gener, a les 12 del migdia, es farà l'entrega del premi que consisteix en una peça d'art i el llibre que recull l'obra guanyadora i els finalistes. Un cop feta l'entrega penjaré el text que vaig presentar i que ha resultat guanyador. Estic molt content i volia compartir aquest moment amb vosaltres.

CARN D'OLLA


Com la crítica de l'article és variada, el títol s'ho mereix. Comencem parlant de l'aeroport de Reus. El passat 28 de desembre varem marxar quinze dies de vacances cap a l'illa de Mallorca i aquest passat diumenge varem tornar.

A Palma, de tornada dels dies de repòs, vaig comprovar quina importància té la nostra estimada, controvertida i desitjada infraestructura aeroportuària anomenada en l’argot aeronàutic "REU". A Palma, pendents de l'arribada del vol, ens van fer anar de punta a punta de terminal tot canviant la porta per a embarcar. Madrid, fossin vols de baix, mig o alt cost, mantenia la seva porta. Barcelona, el mateix. Els qui anàvem a Reus érem els rucs que havíem de fer "més voltes que un tonto" en un aeroport, el de Palma, que és de segona categoria tot i que, pel seu nombre d’operacions, aspira a primera.

Abans de sortir ja ens han van advertir que l'aeroport de Reus tancava a la una de la matinada i que calia escollir el seient de l’avió quan abans millor. Fer entendre aquest "timing" a molts dels passatgers era una pura utopia. Quin caos dins el caos quan la base és un bitllet que has pagat per un avió que no surt a la seva hora perquè a Madrid hi ha mal temps i el mateix aparell que fa el trajecte Madrid-Reus farà el de Reus-Palma.

Arribats a Reus, amb una hora de retard, baixés de la pista per caminar per uns quants passadissos semi coberts que et farien parar en cas de pluja i no et cobririen ni salvarien de l'aixopluc. Quasi un quilòmetre de caminada.Un cop feta aquest processó que et permet renegar de tot, els mossos que posen els equipatges a la cinta (tot i ser la una menys vint minuts), van decidir plantar les maletes sobre la cinta que van deixar completament aturada, immòbil. Campi qui pugui. Ells ja havien fotut el camp.

Agafades les teves pertinences corresponents, varem sortir al carrer on hi havia dos taxis (ni un ni tres). Érem un centenar de passatgers al vol i la meitat tenien familiars que els esperaven. La resta de personal ens havíem de buscar la vida en un aeroport on, ni tan sols els taxistes, tenen en compte quan arriba un vol i quines necessitats de transport hi haurà.

Bé, aquesta és la primera impressió. Passats uns minuts descobreixes que els taxistes són els primers en no compartir vivències entre ells per aconseguir fer-se el seu petit monopoli per anar i tornar tot repartint-se, entre els dos que veus quan arribes, la feina d'una desena de vehicles. Els pocs que hi ha són, en argot cinematogràfic, els "Pirates de la carretera".

La fama que Tarragona té quan es diu que els taxis més cars d'Espanya són els nostres està ben guanyada gràcies als gremis que ho han permès i que han aconseguit, a diferencia d'altres indrets de l'estat on hi ha unes taxes més normals i ben regulades per les administracions, uns preus dignes d’escàndol. Un viatge des de l'aeroport de Reus fins a Cambrils ens va costar 35 euros tot sumant la pujada de bandera (un insult de 5 euros), la taxa nocturna (segon atracament a 4,98 euros), la càrrega de maletes (1 euro per cap i tot i la insistència que tens en carregar-les tu mateix), i el viatge durant el qual observes que els números del taxímetre van més ràpids que el de la màquina de la pel•lícula “Regreso al futuro”. D’aquesta experiència en trec dues conclusions:

Primera: Tal i com està l'aeroport de Reus i les seves infraestructures, que mai li posin "Aeroport de Tarragona". És tot un descrèdit.

Segona: Que les administracions regulin quan abans les tarifes dels taxis de Tarragona per evitar cap més "robatori o atracament a mà alçada".

Tercera: Del tema neu i la nefasta gestió de la Delegació de la Generalitat a Tarragona, encapçalada per Xavier Sabaté, causant de l’aïllament de mitja província, en parlem un altre dia. Poc li falta.

SOM-HI QUE NO HA ESTAT RES!

Enguany serà un bon any per aquest senzill espai, n'estic ben segur. Ho serà en la mateixa mesura que la meva vida, molt vital i molt actiu. Ja no em preocupen (mai ho han fet) els joves de joventuts polítiques dels partits d'esquerres que, en nom dels seus "caps" (que encara em preocupen menys), han anat deixant missatges o, fins i tot, amenaces privades. Sé que hi haurà més lectors i cada cop més lectors nous, una millor experiència.

A mi les critíques constructives em posen "catxondo" i les habituals, les vostres que són les més constructives i divertides, m'impulsen a seguir tenir obert aquest espai de reflexió i debat. Ara, més que mai, TOT ÉS POSSIBLE. A partir de demà, canya al mono!

Nota: la foto està feta ahir al poble de Pollença i ja deixa clar què cal fer si un entra aquí i intenta que les forces em faltin tot aprofitant-se dels moments que ja coneixeu.

DIARI DE SES ILLES (12): PUNT ... I FINAL?


Com a experiència personal, aquests darrers quinze dies a l’illa de Mallorca han estat una excepció, un regal per l’anima si t’hi desplaces per a desconnectar del teu àmbit de treball i convivència habitual. No es tracta de defugir de l’entorn d’amistats o de concloure que no ets feliç a la feina. És un exercici de trencament temporal que t’ha de servir per posar en ordre les idees, els pensaments i, sobretot, per reordenar el caos intern que vas acumulant amb els mesos de treball sense descans.
Mallorca és plena de paisatges de postal i hi ha moments en que aquests paisatges et provoquen enveja sana. Acabes pensant que allò que veus i vius és millor que el què tens cada dia i no te’n adones que el teu entorn, viscut amb ganes i energia, no té res a envejar al que ara t’ha segrestat temporalment.
Les muntanyes rocalloses, els penya-segats plens de pins que semblen llepar les onades de la costa de l’illa, la mar transparent de color turquesa que acarona les pedres i roques de les cales. Són fragments, retalls d’un paisatge que he viscut intensament al costat dels illencs, gent que, a més de parlar mallorquí, és simpàtica i acollidora.
Mallorca m’espera. Ho vaig dir quan vaig anar a l’Alguer, quan vaig conèixer certes illes italianes, en altres viatges que m’han captivat. Hi ha poques coses que tinc clares i una d’elles és que d’aquí a pocs anys, potser mesos, hi haurà un canvi i es traduirà en un viatge que, segurament, no tindrà retorn a curt termini.
Nota: Acompanya el post un mapa de l'illa de Mallorca on he marcat els diferents indrets, pobles o cales, que hem visitat aquests darrers 15 díes. Si feu clic sobre el mapa, s'amplia a grans dimensions.

DIARI DE SES ILLES (11): MALLORCA BLANCA


Aquest post serà de poques paraules. Al final ha arribat. La neu ja és a l'illa de Mallorca. La foto és d'aquest matí i no deixar de ser curiosa. El mal temps ja l'havíem patit però encara ens faltava veure les muntanyes blanques. Avui ha estat un dia fred i de visites a petits municipis. Búger, Muro, Santa Margalida, Can Picafort i dinar a Alcúdia, al port esportiu, on hem degustat una mariscada de primera categoria. Demà diumenge és el darrer dia de les vacances a Mallorca. El passarem a Palma on farem algunes compres i visitarem la ciutat, especialment el seu nucli antic. Ja us ho explicaré. A partir del proper dilluns aquest blog tornarà a tenir escrits normals, dels que no deixen indiferent i dels que aporten certa polèmica.

DIARI DE SES ILLES (10): HEM ENGANYAT A NEPTÚ

Hem estat intel·ligents i com el dia al Port de Pollença ha nascut en calma i amb un sol que demanava passejos i excursions, hem anat a visitar les Coves de l'Ham, a Porto Cristo. Abans hem parat a la fabrica de perles, més que perles són succedanis fets a dojo, i més posteriorment, ara si, ens hem submergit a aquest indret ocult on les estalactites i estalagmites et fan estar una bona estona amb la boca oberta. A les Coves d'Ham diuen que Jules Verne, protagonista d'aquest espai, va fer-ne publicitat. Això queda molt distant de la visió que en tens quan les veus i, sobretot, pel fet de no entendre el vincle entre el nom de Verne i Mallorca. Podrien ser les coves de Gaudí, Edison o Mike Oldfield...
El temporal ha arribat. Primer en nom de Neptú i quan estàvem arribant al Port de Pollença perquè tot ha estat arribar i iniciar-se el temporal, pluja intensa, pedra i vent a grans velocitats. Per sort, aprofitant el dia i com feia sol quan tocava, hem abusat del Rei Neptú i li hem fet front. En una jornada per quedar-se a casa, totes les ràdios i teles locals ho recomanaven, hem decidit jugar-nos-la. I ha anat bé. A Palma i a Andraitx el temps ha fet estralls però nosaltres no hi érem. Demà... qui ho sap. Ens queden dos díes plens d'emocions i una tornada incerta.
Nota: La foto està feta aquest matí a Manacor, al costat de la fàbrica de Majorica. Els monstres més ancestrals no han pogut deixar-nos tancats a casa. Allò que vingui ho viurem com i quan toqui.

DIARI DE SES ILLES (9): ESPERANT LA NEU


Mentre esperem que arribi el mal temps, la tempesta i la neu que, diuen els experts, caurà a cotes molt baixes a les Balears, anem fent viatges, petites excursions agradables. Aquest dijous hem estat de visita a les coves d'Artà, unes de les més conegudes de l'illa de Mallorca. Són espectaculars per les seves dimensions i màgiques per les desenes de racons que et van captivant amb un contrast de colors que et deixa embadalit. La jornada ha estat de pluja constant i el temporal ha afectat també a la mar. A indrets com Cala Rajada, lloc on hem dinat, les ones passaven per sobre el mur del moll i petaven contra les roques amb molts força. Ara toca el vent, company constant a la zona de Pollença. Demà ens parlen de la presencia de la neu i el diumenge, dia de retorn a l'aeroport de Reus, podria ser un dia complicat. Arribarem a temps? Ens haurem de quedar més dies a Mallorca? Qui ho sap... espero tornar a temps. La foto ens l'ha fet l'amic Bernat que ahir va arribar directament des de Cambrils per passar amb nosaltres aquests darrers dies de vacances.

DIARI DE SES ILLES (8): ELS REIS ARRIBEN AMB LA PLUJA


Al Port de Pollença els Reis d'Orient han estat rebuts amb la pluja que hores abans havia remullat els carrers i que s'ha comportat, caient molt més tímidament, just quan s'iniciava la Cavalcada. Ses Majestats han arribat en vaixell i han desfilat per la primera línia de mar davant l'atenta mirada de desenes de nens, pares i avis. Els caramels han caigut a dojo però no he vist en cap moment la típica baralla entre pares amb bosses del super a la mà, disposats a guanyar la batalla tot fent oblidar per uns moments el típic esperit nadalenc. Les carrosses de la Cavalcada del Port de Pollença no són massa luxoses (ho comprovareu a les fotos que he fet si les amplieu clicant a sobre) però compleixen el seu objectiu. La cara i els somriures dels nens, la millor imatge d'aquesta estona tendre. M'han fet anar enrere en el temps, pensar en la meva infancia i en les cavalcades viscudes pels carrers de Reus.
Avui ens han dit que s'espera la presencia de la neu a Mallorca de cara a la jornada de dijous. Serà interessant veure com l'illa queda blanca de cop i volta. Espero que els Reis d'Orient siguin generosos amb tots vosaltres i que el sorteig de la Loteria deixi molt milions a les comarques de Tarragona. Uns quants diners sempre van bé i ajuden a fer aquesta vida més confortable. Avui fa 10 díes que vam arribar a Mallorca i encara ens queden quatre jornades intenses, plenes d'emocions, de viatges, de moments per a descobrir nous indrets i racons.

DIARI DE SES ILLES (7): OCELLS I CADIRES

Els grans canvis són aquells que es produeixen gràcies a una feina intensa i continua, als petits passos que, un rere l'altre, porten a fer-ne un de gros. Els ocells, com els de la foto, van pidolant molles de pa i sempre les agafen una a una, sense excedir-se perquè saben els seus límits de transport. També es marquen un limit de distancia amb les persones per evitar ser caçats o colpejats. Si veuen una molla però aquesta és massa a prop d'uns peus, la donaran per perduda. Són llestos.
La llibertat que tenen al seu abast és immensa i són simples ocells. Explico això perquè la foto està feta ahir al davant de la Llotja de Pescadors del Port de Pollença, reconvertida en un restaurant de categoria amb unes vistes de primera. Mentre feia les fotos i pensava en aquesta llibertat dels ocells, un dels clients del restaurant va preguntar on eren els serveis. Un cop li havien indicat, es va quedar al mateix lloc, a la seva cadira de rodes. En aquest edifici reformat, quan es van fer les obres ningú va pensar amb les persones amb mobilitat reduïda. Els qui van en cadira de rodes no poden anar al servei, tenen esglaons insuperables pel camí i els és del tot impossible.
Avui m'he dedicat a pensar en els locals de restauració que he visitat aquests darrers dies i amb altres que vist mentre fèiem turisme. De la vintena que m'han vingut al cap, cap d'ells té serveis per als minusvàlids. A tots s'hi accedeix pujant un ram d'escales i no tenen cap rampa. Si, per un miracle, la persona que va en cadira de rodes superés els esglaons, tampoc podria entrar al lavabo perquè les portes fan menys d'un metre d'amplada i la cadira no hi passa.
Les autoritats balears han fet la vista grossa amb moltes coses començant per la famosa Llei de Costes. Les muntanyes i llengües de terra que envolten la mar estan plenes de cases i xalets situades a menys de 50 metres de distancia de les ones. Tot s'ha permès passant-se pel folre les normatives que, com en el cas de les referents a la mobilitat, beneficiant negocis que incompleixen les lleis i menyspreen a un sector de la societat que passen a ser ciutadans de segona. Em sembla lamentable negar un dret tan essencial com el d'accedir al lavabo en ple segle XXI i en un indret situat al primer món i no pas al tercer. Cal demanar explicacions, exigir solucions i aplicar les lleis. I si cal tancar tots els locals d'oci i restauració, endavant.

DIARI DE SES ILLES (6): EL PASSAT BEN PRESENT

Hi ha tendències i modes i per culpa d'elles s'obliga a la majoria de la societat a deixar de banda aquells elements que encara podrien marcar una certa referencia o, com a mínim, mantenir el seu glamur social uns quants anys més. Avui en dia és impensable conduir una Derbi Variant o un Simca 1000 sense pensar en un clàssic. La societat massa moderna i els hàbits consumistes imposats per evitar envellir en el conjunt de la societat, ens fan pensar que aquells elements que encara ens fan servei han passat de moda. Veient la foto que us penjo avui, feta aquest diumenge al matí al poble de Pollença, ens venen records del passat. El cas, curiós del tot, és que el senyor que condueix aquest ciclomotor viu en ple any 2010 i viatja amb aquest element de dues rodes sense cap problema. Als pobles se'n veuen molts i ningú en parla mentre a les grans ciutats se les veu en grup i les condueixen els membres de l'associació de motos antigues de torn. Per això m'agraden els pobles, pel fet de veure elements que encara no són vells perquè encara són útils. Els progressos de la societat arriben a totes les llars però, per sort, encara hi ha qui se'ls passa pel folre.

Una frase: No hubo tiempo alguno en que no hubiese tiempo. (Sant Agustí)
Una nota: Un servidor va aprendre a conduir en moto gràcies a un exemplar molt semblant al de la foto. Era la moto del meu avi Lluís i la trobo a faltar molt sovint. A ell, una gran persona, encara més.

LA PRIMERA ... I LES ALTRES?

La decisió que Televisión Española no emeti publicitat ha estat un cop dur per als qui hi treballen i sorprenent per les altres grans cadenes que lluitaven per la quota de mercat en uns moments en què, el famós formatge per a repartir, tenia cada cop més forats i més cucs, traduïts ens aquelles empreses que sempre han invertit en la gran pantalla i han plegat veles els darrers mesos o han hagut de prescindir de part de la seva tripulació.

La decisió que Televisión Española no emeti publicitat comportarà, a curt termini, un deute encara més gros per una empresa que ja fa dècades que estava sobredimensionada i que s'ha dedicat a alimentar, per la via coneguda com "fer passadissos" a tot aquell personal que un dia va presentar un mini-espai o un macro-programa i que tenia contractes blindats. Si féssim la llista d'aquest personal, seria més llarga que un dia sense pa.

A mi, particularment, l'exemple que s'ha donat em sembla bé i sobretot quan penso que és, simplement, un desgavell més del govern d'esquerres que mana i ens desgoverna. La solució és bona però arriba tard i malament, com sempre.

Posats a fer desgavells, aquesta mesura cal que s'apliqui a tots aquells mitjans de comunicació públics.

Això, traduït en aquests arguments aplicats des de la base, significa "fotre al carrer" a tots aquells que passen a cobrar a final de mes a les televisions autonòmiques i les municipals, un nou "momio" generat pels governs de torn i mantinguts per personal "a la mida i a les ordres" del "paganini del moment".

Ara que escurcen la corda de TVE neixen, com a bolets, les teles de TDT públiques que, en forma de consorci obligat o en solitari en prepotència, tiren endavant programacions de copiar-pegar canviant únicament el logotip i el nom. Tothom fa un informatiu basat en rodes de premsa, reportatges als principals clients, entrevistes als alcaldes que paguen el seu propi consorci i tiren de programes de xarxes locals per acabar d'inflar una graella que fa mal a la vista i dorm a les pedres. TAC TAC hi ha algú? TD CAM fot el camp!

Sempre ens quedarà París o, més ben explicat, aquelles televisions que, abans que arribés la TDT i la metamorfosi de TVE, ja oferien des d'un nivell privat la seva programació. Segur que té semblances amb les dels consorcis però també té riscos i aquests s'assumeixen sense ajudes del govern que ara mana i que dicta allò què cal fer o cal dir.

Si la política fos encara més clara i digna, el mercat de la TDT s'acabaria regulant i els qui mirem tele, poca o molta, tindríem al nostre abast, una oferta més encertada, menys avorrida i ensopida. Tindríem, senzillament, televisió de tots els colors i no pas de dos o tres com ara ens hem de menjar. Visca TVE i el seu arxiu! Visca la televisió feta amb cara i ulls, des de la professionalitat i sense manipulació. Parlant de professionalitat i aprofitant que ja hem iniciat el 2010, visca el Tot Tarragona, els seus responsables i col•laboradors!

DIARI DE SES ILLES (5): DE SÓLLER A ANDRAITX, ENVOLTATS DE NATURA


La jornada d'aquest dissabte ha estat de les millors que recordo en època de vacances i no únicament en aquestes que ara passo a l'illa de Mallorca. Fa anys que no m'ho passava tant bé. De bon matí hem marxat des de Pollença fins a Sóller tot fent ruta d'interior. Avui en aquest municipi hi havia mercat nadalenc, mercat de productes artesans, mercadet de roba i sabates i, per postres, festa comercial al carrer de Sa Lluna i cantada de temes nadalencs i altres clàssics catalans per part dels nens de la zona. Tot aquest festival cultural o social ha omplert la plaça major de la vila i els carrers més propers. Més tard hem fet la visita al Port de Sóller que té unes vistes molt agradables amb les petites embarcacions, ben ordenades i mogudes per les ones a un sol compàs, que omplen el passeig marítim. El principal atractiu de Sóller és de la foto, el tramvia que uneix el centre de la vila amb el port. Et transporta anys enrere et provoca un somriure agradable veure que aquest mitjà de transport encara és viu.
De Sóller hem anat fins a Andraitx, sense cap pressa i per la zona costanera que, per la constant presencia de boscos, rierols i espais humits, sembla més l'interior que no pas aquella zona que sempre et posa la mar i les costes rocalloses al teu abast. Hi ha pobles envejables on t'hi quedaries a viure només entrar-hi. Jo em quedaria a Banyalbufar, un racó lloable en tots els sentits on totes les cases miren a la mar i la saluden amb les seves façanes blanques i els finestrons verds. Andraitx té la mateixa màgia que altres indrets que disposen d'un bon port esportiu i la tristesa que et suposa veure les muntanyes properes perforades fins l'infinit per a acollir cases i xalets que semblen penjades a l'aire i que no en volen saber res de la popular Llei de Costes. Menjar en una terrassa on les ones escupen l'aigua sobre el terra del menjador és fàcil perquè la primera línia de mar és inundada de locals de restauració. El d'avui ha estat un viatge excepcional, una raó més per a ser feliç, un motiu més per tenir ganes de viure. Demà, nou capítol del Diari de Ses Illes.

Nota: Aquest és el post número 600 d'ençà que vaig obrir aquest blog. Gràcies a tots/es i enhorabona.

DIARI DE SES ILLES (4): LA CALMA, EL BLOG


En aquesta quarta entrega del Diari de Ses Illes començo parlant de la foto que l'acompanya. L'ha fet la Mar aquest mateix matí. És la sortida del sol vist des de Pollença, una imatge que transmet calma i pau, silenci. No sé què té el sol quan neix de bon matí però tinc clar que t'aporta energia i ganes de viure. La sensació d'un nou dia que apareix davant els teus ulls et fa comprendre la importància de la vida. Sí, tens una nova oportunitat per bategar i respirar, mirar i somriure, parlar i escoltar, caminar i transitar per aquest món que t'aporta sensacions constants.
Cada dia que vius tens l'oportunitat de fer moltes coses. Cadascú dedica les seves hores a allò que vol i nudreix el seu temps de la forma que millor li plau. Una de les opcions és tenir un blog personal, com aquest que esteu llegint. Jo n'estic molt content. El vaig obrir ara fa dos anys i mig i fins ara ha estat constant intentant aportar cada dia el meu granet de sorra. No ha estat ni és cap obligació, és un plaer que comparteixo amb els meus lectors que, amb el temps, acaben sent amics virtuals o reals. Hi ha programes que et permeten saber quanta gent et visita i què consulten o llegeixen. No es tracta ara de fer un llistat avorrit de xifres però aprofito que hem entrat al 2010 per dir-vos quadre dades del 2009 referents a aquest blog.
L'any passat vaig escriure 202 articles que van generar més de 2.300 comentaris d'opinió vostres. El nombre de visites es va incrementar un 11,9 per cent. Els darrers dotze mesos han entrat en aquest blog 18.925 persones procedents de 90 països del món (un 97 per cent eren visites estatals) i aviat arribarem a les 54.000. Al rànquing de blocs dels Paísos Catalans hi trobem un llistat de quasi 2.000 blocs i aquest, el Tot és Possible, ocupa la posició 123. Segons aquest mateix rànquing, és el setzè de la província de Tarragona, el tercer de la comarca del Baix Camp i el líder en la categoria de periodisme. La gent que el puntua, li dóna 3,7 punts de mitjana sobre 5. Són dades que m'agrada comentar perquè signifiquen que tota feina o esforç té la seva recompensa. Enguany serà un any especial per al meu blog. Ja us aniré comentant els detalls però en tot cas, deixant això a banda, gràcies de tot cor per seguir-lo com ho feu i sobretot per participar-hi amb els vostres comentaris.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -