Archive for de juny 2009

DEFENSORS DE QUÈ?



Ja sabeu que la figura del Defensor del Ciutadà, com la del Sindic de Greuges, no em convenç en absolut. Crec que hi ha altres maneres de connectar els ciutadans amb els gestors polítics de cada ajuntament i que la principal hauria de ser, senzillament, el diàleg cara a cara. Al seu moment vaig dir la meva sobre aquell personatge que van col·locar com a defensor a la ciutat de Tarragona i avui faré la meva petita aportació sobre la persona que demà, en sessió plenària, serà escollida com a Defensor de la Ciutadania de Cambrils. Pitjor no podien triar. Serà escollit l'exregidor de l'Ajuntament i gelater Enric Sirvent.

Els interessos dels ciutadans i els seus problemes cauran en mans d'una persona que encara no sap ben bé que és això de la democràcia o la disciplina de partit. Tampoc sap que l'acta de regidor no és personal, pertany al partit. Dic tot això pel currículum polític de Sirvent. L'any 2003 es presenta a les llistes amb el PP i abans d'acabar el mandat abandona el partit i passa a ser un regidor no adscrit. Marxa del seu partit però no entrega l'acta al PP per a seguir cobrant com a regidor. Al 2007 es va acabar el mandat i al maig hi havia eleccions municipals. Sirvent va oferir els seus serveis a tots els partits que es presentaven però cap d'ells va voler a les seves llistes un trànsfuga que en qualsevol moment "et fot el camp i et deixa en boles".

El futur Defensor de la Ciutadania de Cambrils va rematar el seu currículum donant-se d'alta a Unió Democràtica de Catalunya, formació que com moltes altres formacions petites, accepten a tothom.

I així arribem a aquest dilluns previ al ple que el convertirà en Defensor de la Ciutadania de Cambrils, trànsfuga i militant polític, els elements ideals per a exercir aquest càrrec. La meva enhorabona als qui demà no el votin i el meu rebuig total als qui el posin en un lloc que no es mereix.


De les gestes del defensor en dona fe la premsa local en aquestes tres entregues:


Capítol primer. Sirvent, el trànsfuga


Capítol segon. Sirvent, el militant


Capítol tercer. Sirvent, el defensor

SI NOELIA, SÓC JO

El nom del titular respon a una pregunta que m'ha fet la Noelia al penúltim post. Ja fa dies que aquest blog no funciona bé. Hi ha persones que m'han comentat que no el poden obrir o que se'ls queda obert a mitjes. Aquest matí, la cirereta final, no em deixa ni respondre els comentaris que tinc pendents de tots vosaltres (entre ells el de la Noelia). Pel que dedueixo falla la plantilla que tinc instal·lada actualment o sigui que us comunico que aquest cap de setmana és possible que faci canvi de plantilla (si tinc temps). Ara no puc ni acompanyar aquest escrit d'una foto perquè no puc penjar-la. De plantilla (si finalment la puc canviar), en posaré una de més senzilla, que doni menys problemes i que s'obri a la primera. Us demano disculpes i us agraeixo els e-mails i missatges de facebook que he rebut comunicant-me el problema i demanant-vos la vostra col·laboració.
26 de juny 2009

CAFÈ AMB LLET

Ara que s'ha mort en Michael Jackson, ho veig tot molt més negre. Deu ser la crisi. Ah! perdoneu-me, no vull ser tan insensible: Snif Snif.

LA ROJA PERD: ADÉU AL SOMNI DELS RAMATS

A Zapatero se li compliquen les coses. La derrota de la selecció espanyola contra els Estats Units acaba d’evidenciar que hi ha crisi profunda i posa contra les cordes al president del govern. La “roja” portava dos anys sense perdre, estava batent records a tort i dret i, el que encara és millor, mantenia aïllats dels problemes comuns i entre ells la crisi a tres quartes parts del país que, en ramats i reunits als bars o a les cases particulars, cantava els gols de la selección amb la bufanda al coll, la cervesa en una mà i el cigarret a l’altra.


Mentre hi hagi futbol i la selecció guanyi, no hi ha crisi ni problemes. El govern de ZP ja ho tenia tot previst i per això, en cas que la derrota de la selección s’hagués produït abans, haguéssim tingut al Barça com a icona estatal. Ja imagino a Matias Prats dient: “La selección no gana pero un equipo nacional si lo hace y a lo grande. El Barça de Guardiola es lo mejor que se ha visto en los últimos tiempos y en el militan muchos de los jugadores de nuestra querida escuadra roja”.


Però el Barça ha acabat la temporada i la selección ha punxat abans d’hora. Ara Zapatero haurà de buscar nous amulets, elements de distracció que evitin que els ciutadans toquin de peus a terra. Potser una nova epidèmia mundial que s’inicia a les Amèriques i acaba arribant a Europa. Potser un escàndol per uns vestits regalats a un president autonòmic, potser…


Davant del dubte i per si la falten idees, cosa més que probable, li proposo a ZP que inicii un conflicte internacional amb els Estats Units com a únic causant del final del somni que mantenia dopada mitja Espanya. Ara que es buscava la millora de les relacions entre el país del “fast food” i el del “food & drink”, justament ara… ens foten el pa del cistell i ens guanyen al futbol. Però qui s’han cregut que som!

LES DUES CARES DE LES CIUTATS


Amb els anys m'estic tornant molt observador. Cada cop m'agraden menys els centres de les ciutats, plens de gent, i passejo millor pels carrers secundaris, per aquelles zones poc transitades, de segona categoria per als polítics. Afirmo això en base a allò que veuen els meus ulls i olora el meu nas. Els ajuntaments han fet grans esforços per deixar en unes condicions optimes les places i carrers centrals del municipi perquè saben que és la zona on hi ha els principals comerços i on s'hi mouen nou de cada deu ciutadans.
L'altra cara de la moneda són els petits carrers i carrerons que són darrere dels principals, els barris si parlem de ciutats més grans o, en cas de municipis costaners, les urbanitzacions. Com visc a Cambrils em centraré en aquest municipi però deixo clar que el missatge es pot extrapolar a qualsevol altre ciutat o poble mitjà. La foto que enceta el post és de postal, ensenya el Cambrils que veuen els turistes. Equival, extrapolant el tema, a la zona Rambla Nova-Rambla Vella-Plaça de la Font de Tarragona o al Tomb de Ravals de Reus. Però ara mireu aquestes dues fotos:



També són de Cambrils. Estan fetes a dues urbanitzacions. A la de la dreta fins i tot li tinc estima perquè la vaig fer fa dos anys i ara, els pedaços de ciment ja no hi són. Amb el temps han anat desfent-se i al seu lloc hi han quedat els corresponent bonys que provoquen punxades de pneumàtic, desgast excessiu dels amortidors dels cotxes o les caigudes dels ciclomotors. És la perifèria i viure a les zones secundaries té aquestes cosetes. Per als ajuntaments primer és la bona imatge que es doni als de fora i, en segon lloc, la solució als problemes ciutadans. Si aneu a barris com Torreforta o La Granja de Tarragona o volteu pels carrers propers a la Prioral de Sant Pere o el barri Sol i Vista de Reus, trobareu casos similars als que comento en aquest post. Si en trobeu, deixeu aquí les vostres aportacions.

MIRALLES I PETRUCCIANI


Ombres de pa morè desperten raigs, talls de meló de la lluna estòlida amiga dels insomnes. Nost¡algia, que has tastat mai la cendra? - d'un passat groc, amb olor de camp de blat segat, foscors de Magritte i clarors de Miró. Tasta'n. Nostàlgia.
Els objectes - els núvols les claus els arbres l'herba les pedres les cadires cada llibre - tindran sempre més ànima que no sentit: més llum més ombra més adjectius més vida. Qui és més ràpids de fer, Aquil.les o bé la tortuga? I si és la llei que hi hagi entre tots dos sempre una diferència a favor de la tortuga, exigua però inabolible, què, aleshores?
Arbres i esclat del sol. Desconfieu dels que prediquen que el futur és fixat i el passat ni pel dolor recuperable.

Aquesta poesia és del llibre "D'aspra dolcesa" del barceloní Carles Miralles. M'agrada molt i aquest divendres l'he començat a rellegir. Fa anys que havia devorat aquesta obra i ara em tornava a provocat des del prestatge del despatx on dorm fa mesos. Us aconsello la lectura de Miralles i si a sobre hi ha jazz de fons, molt millor. Completo aquest post previ a un cap de setmana ple de petits actes que m'impediran descansar com voldría amb una de les moltes joies que ens va deixar el gran Michel Petrucciani. Gran tot i la seva petita presència corporal fruit d'una malaltia de naixement que el va deixar petit i fragil. Malgrat tot, Petrucciani va ser un dels grans del jazz fins el dia de la seva mort, ara fa deu anys i quan només en tenia 47. Aquí us deixo al mestre en un concert al Japó.


AIXÒ ÉS MENTIDA (2): SOM PERFECTES


Els problemes que l'actor Robin Williams té amb l'alcohol i les drogues han acabat amb el seu personatge i l'han tornat a la vida terrenal. Fa pocs dies que abandonava, voluntàriament i sense acabar el programa de rehabilitació previst, la clínica on ha estat tancat els darrers dotze mesos. Ara podem veure a Williams venen la premsa pels carrers del seu estimat Chicago i amb cara de feliç. Ha estat el primer en convocar a la premsa mundial per comunicar aquest canvi de vida que ha decidit fer. Robin Williams ha trencat amb tot i ara es fa dir Bob i viu en una habitació d'una pensió .
Aquesta noticia que us acabo de comentar és falsa. Això és mentida. Segur que molts, mirant la foto del post (un muntatge fotogràfic), s'ho havíeu cregut i si no us arribo a dir la veritat encara estaríeu amb la boca ben oberta. M'he permès fer la broma perquè aquests darrers dies ens han afusellat amb informacions sobre els actors més rics i guapos del món. Ens venen motos que ningú compraria i ens parlen d'unes vides, cares i cossos perfectes.

Els famosos no tenen grans, ni sobrepes, ni alopècia, ni cel·lulitis, ni les dents grogoses, ni els dits torts o les cames lletges. Els famosos estan fets d'una altra pasta i per això cobren encara més pasta. El Photoshop fa meravelles però, com els diners, no dóna la felicitat. Em quedo amb els meus quilets de més i les altres imperfeccions que he anat adquirint fruit dels anys i una vida desordenada, la mateixa que m'ha donat i em dóna tantes recompenses i felicitats que, en comparació als disgustos i tristeses, són majoria.
Remato el post amb aquest enllaç de famoses sense maquillar i el següent vídeo que ja havia penjat en una altra ocasió i que mostra les meravelles del photoshop, un programa que converteix una persona normal i corrent en un símbol de la bellesa per als qui viuen de les perfeccions tot amagant les seves tares.


CAVA I PASTES


Els dos socis de govern a l'Ajuntament de Tarragona diuen que ho han fet molt bé aquests primers dos anys, per llençar coets i obrir el cava i les pastes. A Barcelona, socialistes i republicans es donaven la mà aprofitant l'estrena de la nova terminal del Prat que converteix encara en més capital a la capital. Més que donar-se la mà i com veureu en aquesta foto, ZP i Carod semblen nuvis a punt de fer-se un petó. ZP li va dir a Carod que se li veu poc el pel i, de fet, té raó. A Carod se li veu poc pel i molta cara.

Tot plegat és un disbarat. Vull dir el petó de Carod, el numeret inaugural de la terminal i l'autobombo tarragoní de Ballesteros i De los Rios.

Infumable i, parlant de fum, deixeu-me que faci un agraïment public a totes les companyies de tabac que han decidit augmentar radicalment el preu del tabac. A tres euros i mig el paquet i amb la crisi actual que convida a fumar més que mai, hi haurà més morts per suïcidi que no pas morts de càncer de pulmó. Com m'estimo la vida i no suporto estar malalt, m'he decidit. Deixo de fumar i no és broma.

LA VEDA: PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ

Una flota amarrada a port mentre la mar descansa i es regenera. És el fruit de la veda biològica que ha fet aturar dos mesos les barques d'arrossegament. Ha succeït a molts ports i entre ells el de Cambrils. Fa pocs dies parlava amb un pescador, un dels beneficiats o dels perjudicats, depèn de com es miri, per aquesta aturada. Em comentava que la veda és necessària però no suficient en un sector mal regulat i amb un sistema de funcionament arcaic, antiquat.

Durant dos mesos hauran crescut les especies marines però a partir del proper 1 de juliol les barques amarrades al port sortiran de nou per a capturar, sovint sense escrúpols, tot allò que enganxin les seves xarxes. En molts casos, per no dir tots, el peixet immadur no serà retornat a la mar. Alguns negaran aquesta afirmació però saben que és la realitat. Les primeres setmanes posteriors a la veda tindrem peix a dojo, per donar i vendre. Però després, passades aquestes setmanes, la mar tornarà estar igual que estava just abans de la veda. Aquest amic pescador ho té clar: dos mesos no són suficients per regenerar una mar castigada pels excessos.

Els restaurants seguiran venent-nos peixet fregit i moltes peixateries oferiran als seus clients més habituals el lluç petit (diminut) que tenen amagat, guardat per ocasions especials, al magatzem i lluny de la vista de tots els clients. Restauradors i peixaters compraran aquests "pezqueñines" a les mateixes barques. És el peix que no passa per la llotja, el que els mateixos pescadors venen d'amagat a aquests negocis i també als xiringuitos.

El de la pesca és un sector que funciona així, amb la vista grossa i la passivitat dels qui haurien de ser els primers en controlar-ho tot per al seu propi bé. A indrets com Cambrils encara es funciona amb el sistema de "parts", les que es reparteixen el patró, l'armador i els pescadors. No hi ha nomines fixes i, fins tot en moltes ocasions, els pescadors han de pagar també el gasoil que consumeix la seva embarcació. Quan hi ha aturades com la d'ara, la veda, els mariners han de buscar-se la vida i esperar les ajudes de les administracions que sempre són escasses i arriben tard. Si no es pesca no es cobra. Aquí, la productivitat afecta de ple al peó i reforça la figura de l'empresari.

Ara que les eleccions europees són recents i que encara recordem les promeses dels polítics, cal exigir canvis, solucions. Europa ha de fer un esforç per aconseguir la regulació del sector de la pesca. S'ho mereixen els mariners, s'ho mereix la mar. És, senzillament, sentit comú.

NOTES VISUALS (2) : CÉLINA RAMSAUER

Sempre he pensat que els homenatges s'han de fer quan les persones que els reben són vives. Pet això m'agrada molt que la cantant suïssa Célina Ramsuer, encara una gran desconeguda, hagi tingut la brillant idea de dedicar-li una cançó, un monument a la bellesa, a un dels grans de la cançó, en Georges Moustaki. Amb 75 anys a l'esquena i una carrera difícil d'igualar, Moustaki no és en el seu millor moment però és en Moustaki i això son paraules majors. El vaig començar a escoltar fa uns 20 anys, el vaig veure en directe per primer en fa 15 i vaig tornar a gaudir d'ell aquest passat estiu a Cambrils. Moustaki està cansat, com la seva veu, però manté la seva essència i la seva màgia sobre l'escenari. La cançó de la Célina és, sota el meu parer, una suau carícia a un vellet entranyable que ens ha regalat tantes i tantes belles estones tot escoltant-lo. Aquí teniu la web de la Célina Ramsauer.


LA PATUM I L'HOME INVISIBLE


La meva dona diu que pateixo incontinència verbal i aquest fet, sumat a la facilitat que tinc per aplicar el sarcasme i la fina ironia al meu discurs, fa que em resisteixi a parlar de Cambrils. Per cargolar al govern municipal cambrilenc ja tenim a l'oposició amb la seva tasca fiscalitzadora i de control de màxima eficàcia.
Avui i com ja m'ho han tornat a posar en safata, deixo anar dues petites perles. La primera és el meu petit anàlisi sobre l'afer de la Policia Local de Cambrils i la dimissió del seu cap, el Josep Berguedà. Crec que llegint la premsa del dia ens podem fer una idea del cacau que hi ha muntat en aquest cos. Per a dir-ho finament i en to sarcàstic, els agents han patit pressions fruit de les passions innates que tenen alguns polítics quan governen. A alguns d'aquests polítics, quan els dónes la cartera es pensen que, mirant l'horitzó, tot allò que veuen els seus ulls els pertany.

És fàcil pensar que amb un cap de la policia que es deia Berguedà i un equip de govern més perillós que una caixa de trons, allò semblava la Patum de Berga i ha acabat fent un pet.

Acabaré aquest post parlant del camp i els animalets de bosc. A la col·lecció de partits representats a l'Ajuntament de Cambrils, tots ells triats pels mateixos ciutadans que en faran desaparèixer a algun d'aquí un parell d'anys, hi hem de sumar el grup dels no adscrits. I tot gràcies al número 3 del Partit Popular que ha decidit fer el canvi i abandonar el seu partit. Sort que molt abans que el ple tractés la seva decisió, la marxa s'ha convertit en expulsió perquè el PP ja l'ha expulsat.

Aquest personatge, conegut per la seva transparència (tant transparent que no se'l veia mai a l'Ajuntament) i per la seva constància (constantment era fora de l'edifici municipal), podrà fer allò que sempre ha volgut: cobrar a final de mes un sou de regidor per no fer res ni anar mai enlloc. El PP li ha demanat que torni la seva acta de regidor per donar pas a la persona que ocupava el número 4 a les llistes de les municipals d'aquesta formació i que, curiosament, destaca per ser tot el contrari que el número 3. El David treballa, ajuda i comparteix, té classe i es pot confiar amb ell.

Com tots sabíem, el personatge no tornarà l'acta perquè si la torna no cobraria més aquesta mena de paga Nescafé que li va tocar al 2007. Trist però és així. Parlant del camp i animalets de bosc, n'hi ha que fins i tot tenen en contra el significat del seu cognom: a la hembra se le llama oveja y al macho carnero.

IL.LUMINATS (3): EL SILENCI

Aquesta setmana la frase del nostre il·luminat és inexistent, es tradueix en un silenci. Parlo del president del govern, Zapatero. El diumenge, confirmada la derrota del seu partit, va desaparèixer i no va tenir sinceritat, humilitat ni "talante" per trucar al guanyador de la jornada, el seu rival Rajoy.
Zapatero ha amagat el cap sota l'ala, ha actuat com un autèntic covard. Ja sabem en qui no hem de confiar mai més suposant que algun dia hi haguéssim confiat. Com ZP no té cap frase n'hi regalem una de Johann Wolfgang Goethe nosaltres: El cobarde sólo amenaza cuando está a salvo.

EL LLAÜT DE L'ABDELMJID

El protagonista del post es diu Abdelmjid Moutana i és un músic de primera línia al seu país, el Marroc, però també a la resta del món. Toca el llaüt de primera i aquest passat divendres vaig ser un dels pocs afortunats d'un concert, celebrat en un conegut restaurant de Salou, on va oferir un repertori curt però molt intens. Les dues fotos estan fetes aquell mateix dia. Al seu petit concert va interpretar quatre cançons però ho va fer davant d'un públic de qualitat, els guanyadors dels premis Ones Mediterrània, els seus acompanyants, membres del jurat i responsables del grup ecologista i de l'organització. Un servidor, amant i apassionat de la cultura oriental i la música àrab, era entre els espectadors en qualitat d'organització i s'ho va passar de primera.
Si poseu el seu nom a la xarxa us sortiran desenes de pàgines que parlen de la seva música, del seu grup Fandango, Duende y Taraf , o indrets que també ens mostren vídeos com el que avui acompanya el post. L'Abdelmjid Moutana, a part de ser músic, és el Viceconsul del Marroc a Barcelona. Dir-vos que entre les quatre peces que ens va tocar l'altre dia l'Abdelmjid n'hi havia una del Victor Jara. Us imagineu un marroquí tocant el llaüt i cantant en espanyol una cançó d'un xilè? Quina meravella!


09 de juny 2009

ELS AVIS, ELEMENTS VITALS


Els avis tenen una cosa especial. Vull dir els nostres avis, els pares dels nostres pares. Són aquelles persones que ens han cuidat quan els pares treballaven, que ens han comprat allò que els pares no ens compraven, que ens han guardat els principals secrets que no podíem confiar als pares...

Del meu avi Lluís en tinc un gran record. Fa pocs dies va fer dotze anys que ens va deixar després d'una llarga malaltia. Per sort, el vaig gaudir bastants anys però hagués volgut tenir-lo al costat per sempre. Hi ha avis que marxen molt abans, quan els nets són molt joves i encara el volen disfrutar com es mereix aquesta relació tan especial. El Joan Sol, l'avi de la Mar, va morir jove. Va deixar als seus nets, i a la resta de família i amics, fa més de 20 anys. Pel poc que ser d'ell (m'he llegit el llibre que explica la seva vida de vilafranquí i home casteller i me'n han parlat molt) puc dir, com el meu avi, era un gran personatge i un bon home.
Arrelat a la cultura i tradicions de la seva Vilafranca, el Joan Sol va fundar la colla castellera dels Xicots i va ajudar a posar els ciments, abans de crear els vermells, de la colla dels verds. Aquest proper diumenge els Xicots celebraran la tradicional Diada del Firal i enguany aquesta jornada porta un segon nom afegit: Primer Memorial Joan Sol. Amb aquest nou homenatge, l'avi Sol serà encara més popular. Té un llibre que explica la seva vida, un concurs fotogràfic al seu nom, un nan de la Festa Major que el representa i ara, un blog on mai es perdran els moments que va viure i regalar als seus. Aquest blog es presentava ahir davant la premsa del Penedès al local dels Xicots. Ja hi podeu entrar i gaudir de les vivències que ha recordat la Mar i totes aquelles que, gràcies a les hemeroteques, van quedar escrites a les cròniques dels diaris de l'època. No és un blog qualsevol, és el blog del Joan Sol.


P.D: Del blog ja se'n comença a parlar a indrets com el Catalunya Noticias

HAN GUANYAT TOTS

Han guanyat tots, com sempre. La lectura dels resultats electorals a les europees és ben senzill. Que tots els partits s'ho facin mirar perquè cada cop vota menys gent i quan el ciutadà està desmotivat, alguna cosa passa. El PP ha guanyat al PSOE, el PSOE ha perdut i molt, CiU torna a remuntar el vol, Iniciativa es va desdibuixant com a partit i ERC, tot i mantenir al seu eurodiputat, ha vist com cada cop són menys estimats al seu propi país.

Per tant, cal felicitar al PP i a CiU que són els dos guanyadors d'aquesta jornada electoral. A la resta, "ajo y agua" i sobretot humilitat en el moment de llegir els resultats. El què ha passat avui a les europees és un símptoma de cara a les eleccions autonòmiques i, posteriorment, a les properes municipals. Que ningú s'adormi.
Us aconsello que mireu els resultats electorals a El País, mitjà socialista. Sempre té més morbo.
07 de juny 2009

IL.LUMINATS (2): L'ESGLÉSIA MÉS CARCA

L'il.luminat d'avui es diu Ricardo Benjumea i és el redactor en cap de la revista Alfa y Omega. Aquesta publicació setmanal l'edita l'Arquebisbat de Madrid i aquest senyor s'ha permès el luxe, va ser en el penúltim número de la revista, de parlar sobre el sexe quan aquest es practica al matrimoni o fora d'ell.

Benjumea, exemple de l'església més carca que ens trasllada als temps de la Santa Inquisició, té clar que l'únic cacauet vàlid és el que fan els casats i les altres maneres de sexe s'han de condemnar. Aquest personatge va publicar textualment aquesta frase:


"Cuando se banaliza el sexo, se disocia de la procreación y se desvincula del matrimonio, deja de tener sentido la consideración de la violación como delito penal"


No content amb aquesta perla, Benjumea remata la seva incontinència verbal tot dient que si el sexe es practica fora del matrimoni: "Debería equipararse a otras formas de agresión, como si, por ejemplo, obligáramos a alguien a divertirse durante algunos minutos"


Amb l'Església hem topat. Els hi cauen "òsties a dojo" pels abusos a menors i encara tenen els nassos de donar lliçons.
05 de juny 2009

DELS LEMES I LES CAMPANYES


En aquestes europees, hem fet un pas enrere, com els crancs. Parlo dels lemes, disseny i execució de les diferents campanyes dels principals partits que es presenten a aquests comicis on toca escollir als representants del Parlament més desconegut pels ciutadans. Si preguntes a la gent del carrer què es fa a Europa la resposta és clara: no ho sap, no contesta.
Ull! això no vol dir que no es faci res. Significa, únicament, que mai s'ha sabut explicar la importància que té el parlament europeu i les decisions que s'hi acaben prenent.
Tornem a les campanyes. Em semblen totes molt antiquades, poc pensades, repetitives, ancorades en el passat i sense cap missatge útil. La del PSOE ratlla l'insult i el seu propi desprestigi. Quan un partit no vol explicar el seu missatge i ha de recórrer al menyspreu del seu principal rival vol dir que no cal que els votem. Si es dóna la cara i es mostra el clatell del rival, els qui donen la cara acaben ensenyant el cul. De la Badia, la número 1 socialista, dir-vos únicament que és la cosa més infumable que he vist mai a la vida.

El principal rival dels socialistes sembla estar molt més preocupat per la "niña de Rajoy", ara convertida en un home de 51 anys amb por a quedar-se a l'atur o la dona de quaranta caotitzada per les seves pors sobre la feina, que no pas en presentar un programa amb propostes coherents. Les butlletes electorals d'aquestes dues formacions ja les he utilitzat per apuntar la llista de la compra al dors. Cal reciclar i el paper inútil sempre té una utilitat. Dels verds millor que ni en parli. Semblen fets tots de la mateix motllo i pasta, com les ulleres que porten, i ami les úniques còpies barates que m'agraden són en format CD o DVD.
M'han sorprès els candidats de CiU i d'ERC. El primer té un discurs equivocat, mal enfocat, indefinit. L'he escoltat quatre vegades i les quatre parlava de l'època de Franco. Crec que la federació nacionalista té una altra manera de vendre les seves idees i projectes. En Jonquera, el candidat d'ERC, s'explica bé. En sap de vendre una identitat pròpia de partit però no m'acaba de convèncer i, encara que ho aconseguis casualment, tinc clar que abans de votar als republicans, optaria pels antitaurins o el partit de les mestresses de casa (per posar algun exemple i amb el màxim respecte cap a aquest col·lectiu).

Hi ha moltes altres formes d'incentivar als ciutadans a votar aquest proper diumenge i pel que he comprovat fins ara, la pedagogia dels partits ha estat inexistent i la capacitat de sorprendre a alguna persona indecisa, del tot nul.la. Tinc clar el meu vot de diumenge tot i que seria bo que, en properes eleccions i com aquesta Europa dels Estats avança plegada en molts sentits, també ens donés l'oportunitat de votar qualsevol altre partit europeu. Jo ho tindria clar: Mentre hi ha Rita, hi ha esperança.




Nota: Aquest post no té cap link ni enllaç a cap de les campanyes esmentades per què aquest blog no fa campanya per cap partit i, sobretot, per què l'autor del blog encara té gust i no penja segons què al seu espai personal.

AIXÒ ÉS MENTIDA (1): LA PLAÇA DELS CARROS


Una de les grans mentides de la història a la ciutat de Tarragona té com a objecte el pas a nivell de la Plaça dels Carros de Tarragona. El pas existeix i es manté igual des del primer dia que el van construir. Si es vol creuar d'una banda a una altra, cal passar per sobre les vies i el nombre de víctimes mortals que s'ha cobrat aquesta perillosa acció és un autèntic escàndol.

La mentida dels polítics, deixant a banda el color del partit que hagi governat Tarragona, sempre ha estat dir que aviat començarien les obres de soterrament del polèmic pas. Sense anar més lluny, una de les primers informacions que vaig transmetre a la ràdio, a principis dels anys 90, feia referencia a aquest tema i deia que l'Ajuntament de Tarragona i RENFE ja havien arribat a un acord pel soterrament. Posteriorment he donat la mateixa informació per diferents emissores i l'he escrita a diferents mitjans escrits. Potser n'he parlat una vintena de vegades, sempre que s'iniciava un mandat polític (un compromís) i quan faltava poc per a les eleccions (una promesa).

El cas és que els anys han anat passant i el pas segueix sense soterrar i els accidents es van sumant a la llista de tragèdies. Aquesta és la mentida d'avui. Si llegiu a la premsa o escolteu a la ràdio que soterren el pas, penseu i crideu: això és mentida.
03 de juny 2009

CAMBRILS ES MODERNITZA


Que bonitoooss son los niñooos cuando salen por la teleeeee! Peinaditooos, bien limpitoos, enseñando sus juegueteees!
Aquesta cançó d'un conegut mal actor català que va destinar part del seu temps a fer un disc mediocre, la recordava abans d'ahir mentre veia TV Cambrils. El cas és que, tot mirant-me l'informatiu que resumia els actes de cap de setmana, se'm va posar la pell de gallina. Em vaig quedar atònit, sense paraules, al comprovar fins a quin punt s'ha modernitzat la vila esmentada. Anem a pams i fem-ho a l'estil Rodolfo Chikilicuatre: uno...

1. Convoquen cent persones per fer la foto del proper festival Cambrirock i han de venir grups de persones de la ciutat de Tarragona a omplir l'espai buit que han deixat els joves cambrilencs.
2. Parlen de la presència d'una delegació de cambrilencs al míting central de campanya del PSOE a les eleccions europees, acte que es feia a la ciutat de Tarragona. Les càmeres enfoquen l'espai de trobada amb la gent que espera el bus que els durà a la capital i... sorpresa. Hi ha els regidors del PSC de l'Ajuntament (fins i tot la regidora que no es va votar a ella mateixa perquè estava empadronada a Vinyols) i els avis que van allà on calgui a canvi de l'entrepà i la coca-cola.

3. Es presenta una guia que recull les activitats més IN del municipi i, coses que passen, la dirigeix la ex-regidora de cultura socialista de Cambrils que ara té una empresa i va fent cosetes pel seus.

4. Observo que el màxim representant municipal de Cambrils ha canviat el seu fons d'armari tot deixant a un racó les americanes de pana amb colzeres, tot un clàssic en la seva persona, per apostar per una presència més moderna a l'estil Georgie Dann o Torrente. Ara porta americana d'estiu, gris i trista però d'estiu, i un polo amb els colls per sobre l'americana.

Molt bé. Per un cop i gràcies a TV Cambrils he vist coses que mai m'hauria pensat. N'estic convençut que Cambrils es modernitza.

CINC CÈNTIMS DE PESSETA (1): CAFÈ

Amb aquesta secció que enceto avui hi ha una essència ben clara: un euro val 100 pessetes. Penseu i feu la conversió de preus. Recordeu quan valia un producte X abans que l'euro es convertís en la moneda única europea (1 de gener de 2002) i mireu que val aquest mateix producte ara. Avui, per començar, el cafè i el cafè amb llet.

Fa set anys un cafè costava, als llocs més cars, 100 pessetes. Un cafè amb llet se'n anava a les 120. Avui un cafè val 1 euro i un cafè amb llet 1,20. Fixeu-vos en la conversió o arrodoniment.

Agafes les 100 i hi poses els decimals: 1,00. En el cas del cafè amb llet, convertim les 120 pessetes amb els decimals i tenim 1,20. Així de fàcil. Amb el canvi de la pesseta a l'euro, el cafè ens costa 66 pessetes més i el cafè en llet, 80 més. Quina cara, oi?

D'aquí una setmaneta analitzarem més productes de la cistella o de consum habitual.

02 de juny 2009

QUAN LES PERSONES SÓN JOGUINES

No sóc del Barça però com està de moda citaré una frase del seu entrenador que també està de moda. En una roda de premsa, el Pep Guardiola, va recórrer a aquell clàssic que diu: com és alt es puja, més grossa és la caiguda. Aquesta frase l'hem sentida milers de vegades i hem comprovat que és molt certa. En el món musical ha passat en moltes ocasions. Els cantants d'OT, a excepció d'un parell, són famosos quatre dies i després passen a la història. Altes cantants, i aquí comença l'essència del post d'avui, han viscut aquesta situació per culpa dels qui els envoltaven. Marisol i Joselito (poden agradar o no) són dos exemples de nens amb una veu prodigiosa que han estat explotats fins a les últimes i que després han estat llençats, com un kleenex.

Ara la història té un nom, Susan Boyle. Aquella senyora escocesa de 47 anys, soltera, sense feina i poc agraciada que, gràcies a la seva participació al concurs Britain's got talent, torna a ser una desgraciada. Boyle va presentar-se al concurs i va deixar a tothom bocabadat. El seu impacte mediàtic va ser mundial. Els seus vídeos s'han vist milions de vegades, la van criminalitzar per arreglar una mica el seu aspecte exterior i li van oferir fer una gira pels Estats Units en la que podria haver guanyat quasi 9 milions d'euros. Fisn i tot li van arribar altres ofertes més surrealistes i tristes.

Aquest cap de setmana, a la final del concurs britànic, Boyle no va guanyar. Tothom s'ho pensava però els votants van donar la victòria al grup musical infantil Diversity. El diumenge Susan Boyle va ser desallotjada de l'hotel on l'havien col·locat els responsables del concurs. Es comportava de forma estranya. La Policia va derivar el cas cap als serveis mèdics i aquests van determinar que Boyle havia d'ingressar en una clínica per esgotament i greus problemes de salut mental. Els metges diuen que la pressió a la qual ha estat sotmesa és excessiva i ara, com no ha guanyat el concurs, passarà a un segon terme o, possiblement, a l'oblit. Susan Boyle tornarà al seu poble quan surti de la clínica i ho farà sabent que haurà tastat les mels de l'èxit el regust sempre amarg la manipulació. Esperem que segueixi regalant la seva veu al món i mai canvii la forma de ser.
01 de juny 2009

NOTES VISUALS (1) : MESURAR EL TEMPS

A mesura que passa el temps, mesuro el temps que passa. Així comença Les Cerf Volants, una de les joies del jove cantant francès Benjamin Biolay. La critica el considera l'hereu de la chanson francesa i especialment de Serge Gainsbourg, un dels meus ídols musicals. Als seus treballs Biolay crea una atmosfera única i recorda, en alguns sentits, a Gainsbourg. Benjamin Biolay està casat amb la filla de Catherine Deneuve i Marcelo Mastroianni, la Chiara, i és germà de la cantant Coralie Clément de qui ja en parlarem un altre dia. Us recomano que aconseguiu els seus discos i especialment els que es diuen Rose Kennedy, Négatif i Trash Yeyé. Aquí teniu la seva web oficial.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -