MIRALLES I PETRUCCIANI

Ombres de pa morè desperten raigs, talls de meló de la lluna estòlida amiga dels insomnes. Nost¡algia, que has tastat mai la cendra? - d'un passat groc, amb olor de camp de blat segat, foscors de Magritte i clarors de Miró. Tasta'n. Nostàlgia.

Els objectes - els núvols les claus els arbres l'herba les pedres les cadires cada llibre - tindran sempre més ànima que no sentit: més llum més ombra més adjectius més vida. Qui és més ràpids de fer, Aquil.les o bé la tortuga? I si és la llei que hi hagi entre tots dos sempre una diferència a favor de la tortuga, exigua però inabolible, què, aleshores?

Arbres i esclat del sol. Desconfieu dels que prediquen que el futur és fixat i el passat ni pel dolor recuperable.

Aquesta poesia és del llibre "D'aspra dolcesa" del barceloní Carles Miralles. M'agrada molt i aquest divendres l'he començat a rellegir. Fa anys que havia devorat aquesta obra i ara em tornava a provocat des del prestatge del despatx on dorm fa mesos. Us aconsello la lectura de Miralles i si a sobre hi ha jazz de fons, molt millor. Completo aquest post previ a un cap de setmana ple de petits actes que m'impediran descansar com voldría amb una de les moltes joies que ens va deixar el gran Michel Petrucciani. Gran tot i la seva petita presència corporal fruit d'una malaltia de naixement que el va deixar petit i fragil. Malgrat tot, Petrucciani va ser un dels grans del jazz fins el dia de la seva mort, ara fa deu anys i quan només en tenia 47. Aquí us deixo al mestre en un concert al Japó.