Archive for de juliol 2015
IL PULO
Als afores d’Altamura hi ha una dimensió de
terreny que, quan la tens davant, et provoca una sensació rara, una mena d’invasió
de silenci i misteri. No té res d’estrany aquesta àrea, no parlo de cap espai
extrasensorial. És una dolina càrstica
que es va formar fa milers d’anys, el dia que es va esfondrar un sostre de la
cavitat, llavors subterrània, que ara té al forma d’immensa bassa. Aquesta dolina prehistòrica, d'uns cent metres de profunditat i més de 600 d'amplada, porta per nom "Il Pulo di Altamura".
Allí, davant la dolina i al fons de la vall
que divises molt llunyana, hi regna el silenci. Imaginar-se que allò que tens
al davant, una esplanada tant immensa de terreny i amb tanta fondària, abans tenia
un sostre i contenia aigua, espanta i emociona, sorprèn i et deixa sense aire. Tots
aquests sentiments, que vaig notar fa pocs dies en aquesta dolina, se sumen a
la sensació d’abandonament i solitud que també nota el teu cos en un espai ple
de silenci i mancat de límits evidents.
A l’esplanada que precedeix la dolina hi ha
una pedra grossa amb un forat al mig. Si mires a través del forat, el teu ull
acaba enfocant un punt en concret. Allí, en aquell punt, fa uns anys que hi
acampava un mossèn amb un grup de joves de la parròquia. Al capvespre, un
caçador va confondre al capellà amb un animal salvatge i li va disparar. El
tret va ser mortal.
Ara, hom pot veure la dolina silenciosa i, de
pas, imaginar com es trenca el silenci amb un tret d’escopeta. Al fons de la
vall tot és minúscul i tranquil. A la superfície, tot es veu d’una altra forma
i les persones són... més mortals.
El capellà mort pel caçador que el va
confondre amb un porc senglar, es deia Manfredi Dini Ciacci i tenia 55 anys.
Els fets van tenir lloc a finals d’agost del 2010.
EL PROCÉS SURREALISTA QUE ACABA EN “CUTRADA”
El procés neix en un lloc i mor en un altre però es manté per sempre més. Fins i tot la cosa més absurda es pot immortalitzar. Estar contents depèn del nostre estat d’ànim més que de la situació que vivim. Fa set anys s’iniciava el procés amb una lletra i tres anys més tard es completava amb les paraules musicades. Guaiteu!
El complement a l’absurditat (filla del
surrealisme) és el Lidpub de la pel·lícula “Any de Gràcia” del Ventura Pons amb
aquesta cançó i en un vídeo on hi surten el mateix Ventura, el Santi Millán, el
Ricard Farré o l’Amparo Moreno entre altres. Una cutrada de primera, la millor
solució a allò que ja naixia tort.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT,
PERSONAL
BAIXANT CARRERS EN LA NIT SENSE FINAL
Baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet,
desafinant melodies i lligant caps sense cap ni peus. Érem el moment , la
cançó, la nota perduda i la riota simpàtica dels altres. I varem ser tant
feliços...
Hi ha tantes coses que succeeixen sense que
ningú les vegi, les visqui o les recordi. Hi ha desitjos que es perden i dubtes
que mai es responen, paraules que es diuen i es neguen, que s’entenen malament
o que es deformen a posta. I promeses que mai arriben al destí. Ningú pensa mai
que hagi de morir en aquell moment. Però pot succeir.
Per això, per exemple, cal baixar pels carrers
cantant. Per això, nosaltres baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet i
desafiant melodies tot lligant caps sense cap ni peus. Ja teníem el cel en la
nostra cambra i sabíem que la nit no
tenia final.
Aquí, Gino Paoli fa 50 anys. A sota, Gino
Paoli fa una setmana.
L’antagònica foto demostra que, malgrat els
desitjos, totes les nits tenen final i tots els matins tenen principis.
BREU DE TRANI
Déu (a tot arreu) també planta arrels vora el
mar. A Trani, la catedral reposa sobre les ones que els pescadors desperten cada nit i matinada. És
la tradició. #pagantsantperecanta
LUCÀNIA
Sempre hi ha terres pobres que les treballen
pobre gent, paisatges deprimits que es dibuixen amb els rostres de persones
sense horitzons. És cert que, metafòricament parlant, hi ha dos móns separats
pel mateix Déu. A una de les sales del Palazzo Llanfranchi, a la ciutat de
Matera, hi ha un quadre monumental que aclapara les mirades de tothom que entra
a aquest espai o el travessa de pas. Fa uns dos metres i mig d’alçada i més de
22 metres d’amplada. És una narració històrica de la regió de la Lucània –
actualment es diu Basilicata – que va pintar l’artista i escriptor Carlo Levi.
El quadre, imponent i majestuós com us deia,
defineix a la perfecció una època convulsa i molt delicada a la Itàlia dels
anys cinquanta i seixanta. Van ser anys durs a tota Europa però la Lucània ho
va patir més tràgicament. Aquesta zona vivia bàsicament de l’agricultura i
aquells anys la sequera va castigar els camps de conreu. El principal recurs d’aquella
gent era inexistent i l’altra font d’ingressos, la pastura d’ovelles i cabres, estava
condemnada igualment perquè als camps i a les muntanyes seques no hi creixia l’herba. La malària i el colera van fer la resta
col·laborant a desertitzar una regió que ha patit moltíssim per aixecar el cap.
Carlo Levi va captar a la perfecció el
patiment d’aquella gent en aquells anys. I això que ell, en Levi, no era pas de
la zona. Havia nascut a Torí, era jueu, antifeixista i col·laborador de
revistes i moviments en defensa de les llibertats i contraris al feixisme. Levi
havia anat a parar a la regió de la Lucània condemnat per la seva desafecció al
regim i allí, convivint amb la gent de la zona, va descobrir els problemes
reals i els va captar amb els seus pinzells.
Levi va ser condemnat dues vegades, una d’elles
a Matera on va pintar el quadre. Posteriorment, va haver de viure amagat en una petita
vivenda a Roma per evitar que els nazis el deportessin. Allí va escriure la
seva obra “Cristo se detuvo en Éboli”, el llibre que estic llegint actualment
on parla de les seves experiències vitals i fa un anàlisi de la Itàlia i l’Europa
que ell va viure aquells anys.
El quadre de la Lucània té molts i molts
detalls. Quedeu-vos amb els rostres de dolor d’alguns dels protagonistes i amb
les cares d’esperança moderada d’altres. Observeu amb calma els detalls, gaudiu
amb serenor de les pinzellades i penseu què s’hi amaga darrera de cadascuna d’elles.
Comparteixo algunes de les moltes fotos que hi vaig fer i que, com sempre, podeu ampliar per observar-les millor.
ESTAMPES MATERANES
L’art té nom propi a tots els racons de
Matera, una ciutat amb dos nuclis diferenciats. La part antiga, la més
interessant, és plena de coves construïdes dins de les muntanyes, unes coves
habitades des de fa més de 9.000 anys i on encara s’hi viu avui en dia. Ara,
les cases de les coves, anomenades “sassi” estan més equipades i algunes han
estat reconvertides en petits hotelets.
La Matera Antiga es regala des del fons
de la vall amb l’elegància del pas del temps i la seguretat de romandre sempre dempeus.
No és rar entendre perquè va ser declarada Patrimoni Mundial per part de la
Unesco. És una de les moltes meravelles del món actual.
A dalt, envoltant les coves antigues, hi viu
(conviu) la nova Matera, la ciutat immersa en la cultura, la que està de moda i
s’omple cada nit de milers d’habitants dels municipis més propers. La nova
Matera està neta, és una col·lecció d’espais per on corre la festa i el bon ambient,
ofereix una abastíssima oferta de restauració i altres serveis.

Tot plegat, amalgama de coses bones i les que
han de passar, fa que practicar el famós dolce far niente italià, sigui fàcil i
agradable.
Matera no ho ha tingut fàcil per sortir endavant. Pertany a la regíó de la Basilicata, una de les més deprimides d'Itàlia. Els esforços han estat inmensos i el resultats, ben òptims.
Les imatges que he captat aquestes dies allí treuen mèrit a la realitat
però, què voleu que us digui?, no hi puc fer més. Aneu-hi i regaleu-vos els
colors i les formes materanes als ulls, feu història, formeu-ne part, palpeu-ho tot amb calma i passió. També el vostre rostre mentre mireu allò que teniu davant. Hi notareu canvis.