Archive for de juliol 2015

IL PULO




Als afores d’Altamura hi ha una dimensió de terreny que, quan la tens davant, et provoca una sensació rara, una mena d’invasió de silenci i misteri. No té res d’estrany aquesta àrea, no parlo de cap espai extrasensorial.  És una dolina càrstica que es va formar fa milers d’anys, el dia que es va esfondrar un sostre de la cavitat, llavors subterrània, que ara té al forma d’immensa bassa. Aquesta dolina prehistòrica, d'uns cent metres de profunditat i més de 600 d'amplada, porta per nom "Il Pulo di Altamura".


Allí, davant la dolina i al fons de la vall que divises molt llunyana, hi regna el silenci. Imaginar-se que allò que tens al davant, una esplanada tant immensa de terreny i amb tanta fondària, abans tenia un sostre i contenia aigua, espanta i emociona, sorprèn i et deixa sense aire. Tots aquests sentiments, que vaig notar fa pocs dies en aquesta dolina, se sumen a la sensació d’abandonament i solitud que també nota el teu cos en un espai ple de silenci i mancat de límits evidents. 


A l’esplanada que precedeix la dolina hi ha una pedra grossa amb un forat al mig. Si mires a través del forat, el teu ull acaba enfocant un punt en concret. Allí, en aquell punt, fa uns anys que hi acampava un mossèn amb un grup de joves de la parròquia. Al capvespre, un caçador va confondre al capellà amb un animal salvatge i li va disparar. El tret va ser mortal. 


Ara, hom pot veure la dolina silenciosa i, de pas, imaginar com es trenca el silenci amb un tret d’escopeta. Al fons de la vall tot és minúscul i tranquil. A la superfície, tot es veu d’una altra forma i les persones són... més mortals. 

El capellà mort pel caçador que el va confondre amb un porc senglar, es deia Manfredi Dini Ciacci i tenia 55 anys. Els fets van tenir lloc a finals d’agost del 2010.

EL PROCÉS SURREALISTA QUE ACABA EN “CUTRADA”




El procés neix en un lloc i mor en un altre però es manté per sempre més. Fins i tot la cosa més absurda es pot immortalitzar. Estar contents depèn del nostre estat d’ànim més que de la situació que vivim. Fa set anys s’iniciava el procés amb una lletra i tres anys més tard es completava amb les paraules musicades. Guaiteu! 


El complement a l’absurditat (filla del surrealisme) és el Lidpub de la pel·lícula “Any de Gràcia” del Ventura Pons amb aquesta cançó i en un vídeo on hi surten el mateix Ventura, el Santi Millán, el Ricard Farré o l’Amparo Moreno entre altres. Una cutrada de primera, la millor solució a allò que ja naixia tort. 

BAIXANT CARRERS EN LA NIT SENSE FINAL




Baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet, desafinant melodies i lligant caps sense cap ni peus. Érem el moment , la cançó, la nota perduda i la riota simpàtica dels altres. I varem ser tant feliços... 

Hi ha tantes coses que succeeixen sense que ningú les vegi, les visqui o les recordi. Hi ha desitjos que es perden i dubtes que mai es responen, paraules que es diuen i es neguen, que s’entenen malament o que es deformen a posta. I promeses que mai arriben al destí. Ningú pensa mai que hagi de morir en aquell moment. Però pot succeir. 

Per això, per exemple, cal baixar pels carrers cantant. Per això, nosaltres baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet i desafiant melodies tot lligant caps sense cap ni peus. Ja teníem el cel en la nostra cambra  i sabíem que la nit no tenia final. 

Aquí, Gino Paoli fa 50 anys. A sota, Gino Paoli fa una setmana. 
 

L’antagònica foto demostra que, malgrat els desitjos, totes les nits tenen final i tots els matins tenen principis. 

BREU DE TRANI




Déu (a tot arreu) també planta arrels vora el mar. A Trani, la catedral reposa sobre les ones que els pescadors desperten cada nit i matinada. És la tradició. #pagantsantperecanta

LUCÀNIA




Sempre hi ha terres pobres que les treballen pobre gent, paisatges deprimits que es dibuixen amb els rostres de persones sense horitzons. És cert que, metafòricament parlant, hi ha dos móns separats pel mateix Déu. A una de les sales del Palazzo Llanfranchi, a la ciutat de Matera, hi ha un quadre monumental que aclapara les mirades de tothom que entra a aquest espai o el travessa de pas. Fa uns dos metres i mig d’alçada i més de 22 metres d’amplada. És una narració històrica de la regió de la Lucània – actualment es diu Basilicata – que va pintar l’artista i escriptor Carlo Levi. 

El quadre, imponent i majestuós com us deia, defineix a la perfecció una època convulsa i molt delicada a la Itàlia dels anys cinquanta i seixanta. Van ser anys durs a tota Europa però la Lucània ho va patir més tràgicament. Aquesta zona vivia bàsicament de l’agricultura i aquells anys la sequera va castigar els camps de conreu. El principal recurs d’aquella gent era inexistent i l’altra font d’ingressos, la pastura d’ovelles i cabres, estava condemnada igualment perquè als camps i a les muntanyes seques no hi creixia l’herba. La malària i el colera van fer la resta col·laborant a desertitzar una regió que ha patit moltíssim per aixecar el cap. 

Carlo Levi va captar a la perfecció el patiment d’aquella gent en aquells anys. I això que ell, en Levi, no era pas de la zona. Havia nascut a Torí, era jueu, antifeixista i col·laborador de revistes i moviments en defensa de les llibertats i contraris al feixisme. Levi havia anat a parar a la regió de la Lucània condemnat per la seva desafecció al regim i allí, convivint amb la gent de la zona, va descobrir els problemes reals i els va captar amb els seus pinzells. 

Levi va ser condemnat dues vegades, una d’elles a Matera on va pintar el quadre. Posteriorment, va haver de viure amagat en una petita vivenda a Roma per evitar que els nazis el deportessin. Allí va escriure la seva obra “Cristo se detuvo en Éboli”, el llibre que estic llegint actualment on parla de les seves experiències vitals i fa un anàlisi de la Itàlia i l’Europa que ell va viure aquells anys. 

El quadre de la Lucània té molts i molts detalls. Quedeu-vos amb els rostres de dolor d’alguns dels protagonistes i amb les cares d’esperança moderada d’altres. Observeu amb calma els detalls, gaudiu amb serenor de les pinzellades i penseu què s’hi amaga darrera de cadascuna d’elles. Comparteixo algunes de les moltes fotos que hi vaig fer i que, com sempre, podeu ampliar per observar-les millor.



ESTAMPES MATERANES




L’art té nom propi a tots els racons de Matera, una ciutat amb dos nuclis diferenciats. La part antiga, la més interessant, és plena de coves construïdes dins de les muntanyes, unes coves habitades des de fa més de 9.000 anys i on encara s’hi viu avui en dia. Ara, les cases de les coves, anomenades “sassi” estan més equipades i algunes han estat reconvertides en petits hotelets. 

La Matera Antiga es regala des del fons de la vall amb l’elegància del pas del temps i la seguretat de romandre sempre dempeus. No és rar entendre perquè va ser declarada Patrimoni Mundial per part de la Unesco. És una de les moltes meravelles del món actual. 

A dalt, envoltant les coves antigues, hi viu (conviu) la nova Matera, la ciutat immersa en la cultura, la que està de moda i s’omple cada nit de milers d’habitants dels municipis més propers. La nova Matera està neta, és una col·lecció d’espais per on corre la festa i el bon ambient, ofereix una abastíssima oferta de restauració i altres serveis. 

Els diumenges, a l’art de les pedres i al de guaitar a qualsevol racó per trobar-hi bellesa, els voltants del Palazzo Llanfranchi s’omplen de pintors que capten el paisatge més proper. Veure’ls crear mentre parlen amb les turistes o fan tertúlia entre ells, és també un bon espectacle. 

Tot plegat, amalgama de coses bones i les que han de passar, fa que practicar el famós dolce far niente italià, sigui fàcil i agradable. 

Matera no ho ha tingut fàcil per sortir endavant. Pertany a la regíó de la Basilicata, una de les més deprimides d'Itàlia. Els esforços han estat inmensos i el resultats, ben òptims. 

Les imatges que he captat aquestes dies allí treuen mèrit a la realitat però, què voleu que us digui?, no hi puc fer més. Aneu-hi i regaleu-vos els colors i les formes materanes als ulls, feu història, formeu-ne part, palpeu-ho tot amb calma i passió. També el vostre rostre mentre mireu allò que teniu davant. Hi notareu canvis.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -