Header Ads

LA MÚSICA DEL PA I LA COMPANYONIA



M’encanta veure que les ciutats conserven part dels seus orígens, la seva identitat, elements i tradicions que les defineixen. A Altamura, coneguda per ser la ciutat del pa i per fer el millor pa de tota Itàlia, hi ha un forn antiquíssim. Data de l’any 1.380, quan aquest forn era al mig del poble, al mig d’un carrer i nu de parets o sostre. 

Els almaturans feien la pasta dels seus pans a casa i la duien a coure en aquest indret que, dues dècades més tard, va canviar el seu estatus passant a tenir propietari i, conseqüentment, quatre parets que l’envoltaven, un sostre, una porta d’entrada i uns preus per al pa que s’hi feia. 

El forn de Santa Chiara encara funciona avui en dia. Situat en una placeta amagada, al costat de dos carrerons estrets i a pocs metres d’uns església diminuta i vella, el negoci té la botiga de pa i, a fora, un arbre centenari que aixopluga una taula rodona per a vuit o deu persones. No es pot reservar, només cal arribar i esperar que quedi alguna cadira lliure. Tot allò que treu el Vito, l’actual propietari, es comparteix. 

Ara surt una focaccia de pomodoro, ara una de pebrotets grocs, ara arriba un plat d’embotits italians, un de formatges, un carpaccio de cavall, altres sorpreses. Per a beure, cervesa fresca en gerres de dos litres que es posen al mig de la taula i, quan s’acaba la cervesa (perquè s'acaba), s’enceten les ampolles del nero dolce, un vi negre dolcíssim que entra de primera perquè te’l serveixen molt fred. 

Quan varem arribar nosaltres, hi havia quatre llocs buits i cinc persones acabant de dinar. El Vito em va comentar que eren espanyols i els vaig preguntar de quina part. Un d’ells em va explicar que venien de Galicia i que eren un grup de música folk que la nit anterior havia actuat en un festival en una ciutat propera. 

La sorpresa va ser quan, al preguntar-los com es deien, vaig saber que eren els Milladoiro: un grup mític de la música tradicional espanyola que s'ha anat renovant amb nous membres sense perdre als seus fundadors. 

Vam compartir encara una estona amb ells. Després els nostres camins es van bifurcar de la mateixa manera que  ho havien estat fins el moment de la trobada. Ells van marxar al seu hotel, nosaltres encara érem hostes del Vito. Va ser un dinar meravellós, de companyonia, de cançons cantades després de prendre els vins, del camí de tornada alimentat amb abraçades fraternals i complicitats. Un gran moment. 

Les fotos les vaig fer a l’interior del forn. El vídeo és de Milladoiro. Les paraules que heu llegit, són del cor i el record. 


Amb la tecnologia de Blogger.