Archive for de novembre 2014

BIKIMEL


El moviment de la soledat es infinitodireccional, però si ningú m'impulsa em quedaré aquí quieta per sempre. Sóc tan lliure, tinc tantes opcions que no se cap a on tirar… A vegades necessitem un impuls.

Aquest és un text per a la reflexió d’un dels temes que tantes vegades he comentat i que avui té un nom concret, el d’una persona. Perquè és, a més, un fragment d’un dels temes que composen un dels dos discos de la Bikimel, una cantautora barcelonina que he descobert casualment. El seu projecte musical i creatiu aporta novetat, poesia, paisatge, ànima i espiritualitat metafísica.  

Bikimel experimenta amb els sons, amb tots, combinant la natura real i la que generen els instruments. Apassiona les oïdes de l’espectador amb el clima que crea, amb la imatge que et dibuixa mentalment vulguis o no. Hi ha un altre fragment que m’ha fet treballar de valent les emocions:

S'allarga l'estiu, com el matí dins aquest niu, punxes de llum creuen el vitrall rústic clavant-me i ensorrant-me en aquest jaç... En pau, en silenci, de res em sento capaç.

Senzillament anímicament poètic.  La Bikimel té dos discos enregistrats i ben diferents. A mi, personalment, el segon m’agrada més que el primer. Qüestió de gustos, de com tinguem l’ànima i com ens treballi el nostre esperit interior. Hi ha però, al primer disc, una cançó que m’ha agradat especialment i que diu així:

Pau, on és la pau;
fam, i qui té fam;
cas, ningú fa cas,
tots buits, però plens d'afany,
…i cas, ningú fa cas.

Vius i no et desvius;
fas i et desfan;
caus i ningú es gira;
hi ha foc i ningú crida;
hi ha un cel i ningú el mira!
…I cas, ningú en fa cas.

I tant, ningú fa tant,
però proven sort amb el lament si amb això n'hi ha prou,
i cas, ningú fa cas,
i mal, ningú fa mal, però tothom s'ensorra.

I... cas, ningú fa cas de l'al·ludit fracàs,
però se'ls miren ben atents per parlar-ne amb els demés.
I tant, ningú fa tant,
però proven sort amb el lament si amb això n'hi ha prou,
i cas, ningú fa cas,
i mal, ningú fa mal, però tothom s'ensorra.

I... cas, ningú fa cas de l'al·ludit fracàs,
però se'ls miren ben atents per parlar-ne amb els demés.
Per tant, ningú fa tant.

MOSSÈN DALLONSES


Hi ha actes especials, d’aquells que et reconforten a més de nodrir-te cultural i socialment. La presentació del llibre homenatge a Mossèn Carles Macaya, que es va fer aquest dijous al vespre a l’Orfeó Reusenc, és un clar exemple d’aquest exercici sociocultural i d’agricultura mental que us dic. El llibre, escrit pel Pep Macaya que és nebot del mossèn i editat per Silva Editorial, és la millor manera de recordar una vida agitada, plena, activa i sovint no massa fàcil d’una persona que sempre es va donar als altres amb un caràcter certament especial. 

Mossèn Macaya, rebatejat com a Mossèn Dallonses per l’autor del llibre, és un d’aquells reusencs que han hagut d’existir per aconseguir que la ciutat sigui com és i tingui l’actual idiosincràsia. El Pep Macaya ha treballat dos anys i mig, amb l’ajut de la Natàlia que és la vídua de Mossèn Macaya,  tot recollint testimonis de gent que el va conèixer, el va viure i el va gaudir. 


Mossèn Dallonses va ser vicari de la parròquia de Crist Rei de Reus i més tard va ser traslladat al barri Fortuny de Reus i posteriorment al barri Montserrat. Va impulsar la creació de l’Escolania de Cantaires, la de l’Home dels Nassos, festivals de música, fires per recaptar diners per als més necessitats, va ser un dels fundadors de la Banda de Cornetes i timbals de la Mare de Déu de Misericòrdia i l’ànima mater dels Retaules Vivents que es representen cada any per Nadal.  

El 1970 es va casar amb la Natàlia Elias i va tenir quatre fills. Es va treure el títol de mestre i com que no trobava fenia enlloc, ja que en moltes escoles no l’admetien per ser un capellà casat, va haver d’espavilar-se amb enginy i coratge. 

El gener del 2011 va morir d’un infart, de manera sobtada. I aquest dijous, la presentació del llibre que l’homenatja ha estat el colofó final a una vida intensa i a una memòria col·lectiva que es prolongarà molts anys. A l’escenari de l’Orfeó Reusenc hi van pujar moltes persones que el van conèixer en diferents etapes i èpoques. Uns, com el regidor Quim Sorio o el popular Anton Tapias, havien estat escolanets seus. Altres, com l’exalcalde de Reus, Josep Abelló, el van “patir” cada vegada que Mossèn Macaya anava als seus despatxos per demanar ajudes per les seves activitats. L’acte el va tancar l’actual Alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el va presentar el periodista Josep Baiges. 

Al principi de l'acte va actuar la Banda de Cornetes i timbals de la Mare de Déu de Misericòrdia i més tard la Coral de l'Escola Alberich i Casas. La banda sonora la va posar amb el seu violí el bon amic Xavier Macaya, músic multi-instrumentista i nebot de Mossèn Macaya. Les fotos que poso són de les actuacions i les podeu ampliar fent un clic sobre elles.   

GRÀCIES MOSSÈN MACAYA

Aprofito aquest escrit per explicar la meva relació amb Mossèn Macaya perquè va ser breu però intensa. Quan un servidor estava acabant el servei militar, l’any 1991, el Carles Macaya, fill del mossèn i company de la mili, em va comentar que el seu pare treballava al departament comercial de Ràdio Mar (que més tard va passar a dir-se Cadena 13 i Cadena Nova). Vaig anar a parlar amb Mossèn Macaya i acabat el servei militar un servidor va començar a col·laborar a la ràdio gràcies a ell. Allí, a la Plaça del Mercadal de Reus, vaig iniciar la meva trajectòria pel periodisme que encara dura.  Gràcies Mossèn Macaya!.

INTEL•LI... GENT

Tenia el compromís amb moltes persones de compartir aquí el tema de debat que tants comentaris, i magnifiques converses, va generar ahir a la tarda. Va iniciar-se en italià (amb un diàleg meu amb un parell d'amics d'allà) i posteriorment, per petició de la majoria, vam traslladar-lo al català.  Compleixo doncs ara el compromís.

Sobre la intel·ligència i la voluntat

Deia, i ho mantinc perquè és el meu parer, que cadascú fa servir com vol la seva intel·ligència i la seva voluntat. Amb ella, amb la intel·ligència, ho fem tot possible, dominem tota la nostra ment i aconseguim que la vida ens vagi més bé o menys. La sort la generem nosaltres, bona o dolenta, i tots els elements són al nostre abast.

Totes les emocions, sentiments, alegries i dolors són gratuïts i els tenim, o no, en funció dels nostres actes que, com la resta d'accions dels nostres dies, els fem utilitzant millor o pitjor, més o menys adequadament, la nostra intel·ligència (emocional o no). Si hi sumem la voluntat, un altre element molt important, és quan aconseguim encara més i millors resultats.

Coses tan senzilles com viure tranquils, deixar de fumar, fer reals alguns somnis o desitjos, evitar mals de cap o problemes, no han de complicar-nos l'existència (i cito fites aconseguides personalment) perquè tots aquests són factors plens de voluntat i que es nodreixen de la nostra intel·ligència.

Per tant, deia i dic, no ens podem queixar de dolor a la nostra pell si el dolor el provoca un fet o situació que podem controlar nosaltres mateixos amb la intel·ligència. I acabo dient el mateix que deia ahir al meu comentari a les xarxes socials: que cadascú faci el que vulgui amb la seva intel·ligència però que pensi com té la vida i com la voldria tenir. Si li va bé, que s'aplaudeixi i es feliciti. Si li va malament, que no es queixi ni es llepi les ferides. 


Reitero que tot això és, senzillament, una opinió personal generada a cop d'experiència i amb voluntat de no ofendre en cap moment. Reflexió, així de fàcil. 

EL GEST PER LA VIDA




Mentre passejava aquesta tarda prop de casa he pensat allò que ara escric:

Observo els forats del vent xiulant entre les branques d’un arbre.  I penso que... a tot amor li sorgeix la seva absència, a tot dolor li arriba el seu moment.  I tota vida té un turment. 

La bellesa apaga certs somriures i la pau mai és completa, el mar sempre amaga una part d’ell i els turons enganyen en alçada. 

Res es compleix com ho somiaves i cap dia sabràs del tot qui ets. I si veus que tot tremola, que les coses no van bé, que la vida no t’agrada... només tu pots fer aquell gest.

A propòsit d’aquest pensament, demà compartiré una reflexió que he fet aquesta tarda al Facebook i que ha donat molt de si entre les amistats al meu perfil. Com molts d’ells m’han demanat que amplií la reflexió i la faci pública al blog, compliré el compromís.
26 de novembre 2014
Tag :

TODO LO QUE VEO, TODO LO QUE SIENTO



No quiero escuchar todo lo que dicen, ni quiero creerme todo lo que veo. No quiero decir todo lo que sé, todo lo que pienso. No pensaba decir todo lo que siento.  

Si me desperté una mañana a tu lado es que el Universo no estará tan mal pensado. Yo con tus caricias ya me hubiera conformado. Que sí, que no, que quizás, que nos podemos amar. 

Me hubiera quedado contigo, de aquí a la eternidad.  Lo único que intento ahora es no desconfiar. No me cuentes cuentos que no los quiero escuchar. Las distancias cortas no te sientan nada mal. 

Tendrás que darme algo más, que soy difícil de conquistar. Y resulta que ahora ya, no sé dónde estás. 

No quiero decir todo lo que sé, todo lo que pienso. No pensaba decir todo lo que siento.  No quiero escuchar todo lo que dicen, ni quiero creerme todo lo que veo.

LO QUE TIENES ES PROPORCIONAL



Siguiendo el ritmo de los días de esa cosa misteriosa que es la vida, y todo lo que pude desear, lo he tenido pero siempre quiero más. Y no voy a dejar que el tiempo se me escape. De todos mis fracasos aprendí y aunque te extrañe voy a intentarlo una vez más.

Quién se pone de puntillas no conserva mucho tiempo el equilibrio. Y lo que tienes es proporcional a las cosas que se van quedando atrás.

Cuando te vuelva a ver de nuevo dime cuánto me has echado tú de menos. Nos tumbaremos en la hierba a ver pasar los aviones, y con eso bastará.

Y no voy a dejar que el tiempo se me escape. De todos mis fracasos aprendí. Y aunque te extrañe voy a intentarlo una vez más…

NO LO CONTEMPLO


Me estás robando horas de sueño, me estoy mintiendo y me lo creo. Pero como te estoy queriendo, no tiene medida ni tiene tiempo.

Soy vulnerable cuando te encuentro y las palabras se van volando con el tiempo. Olvidarme de todo no lo contemplo. ¿Por qué siempre me pides lo que no tengo?

Me he preguntado tantas veces, quién soy yo para ti, y que lugar ocupo en tu vida. Y es que a veces te miro y parece como que sí. Pero hay otras que hubiera preferido no fijarme nunca en ti.


VERSOS DE NIT



Faig versos que són per sentir-te més a prop, al costat del meu costat, esperant la veu, necessitant la imatge, desitjant l’hàbit de dir-te el teu nom a cau de la teva orella. 

Passo nits senceres despert per no perdre el temps de pensar-te, per poder demanar-te que et quedis si hi ets, evitant el mal que fa el gest de veure’t marxar. 

Si no et trobo al costat del meu costat, si no escolto la veu, ni veig la imatge i no puc dir-te el nom, mudo la pell i evito el peregrinatge del silenci que serà la mort certa.

QUE ME HUBIERA CASADO CONTIGO...



Esta mañana escuché en el jardín de tu casa una canción que decía algo parecido a lo que venía pensando. Mientras tú leías un libro. Y me quedé sin palabras porque no tuve ni tengo el valor de decirlo... que me hubiera casado contigo de habérmelo pedido.

Y luego me he ido. Y me han venido de golpe las cosas que te hubiera dicho, las cosas que nunca te digo. Porque siempre me pasa lo mismo.

25 de novembre 2014

AHORA SÍ, SUPLÍCAME



Solo me creo lo que veo y no te veo por aquí. Solo te quiero cuando veo que tú me quieres para ti. 

Ahora sí. Suplícame, que me está gustando. Te enseñaré como lo hice yo. Insísteme todo lo que sepas y dame todo el tiempo la razón.

Ahora te das cuenta de todo y yo lo cuento por los dos. Ahora te da miedo perderme y me lo pides por favor.

Ahora sí. Suplícame, que me está gustando. Te enseñaré como lo hice yo. Insísteme todo lo que sepas y dame todo el tiempo la razón.

Yo solo creo en lo que veo y no te creo si no estás aquí.

LA MUERTE ES MIRAR Y NO VERTE



Hay cosas que hubiera preferido no saber y tu lo que sabes ya no quiero comprender. Pero hoy, al volverte a ver decidí empezar a quererte otra vez. Pero hoy, decidí otra vez…

Que será la muerte me preguntaste un día, y no te supe contestar. Si la muerte es mirar y no verte, que la muerte es mirar y no verte.

Podría confesarte cualquier cosa de mi vida, fantasmas congelados que se fueron a otro lado. Y es que hoy al volverte a ver decidí empezar a quererte otra vez. pero hoy, decidí…

SOVINT, TOT COMENÇA AMB UN CRIT, UNA AMENAÇA, UN MISSATGE...



Comparteixo l'article que m'han demanat avui diferents mitjans de comunicació de Tarragona com a periodista. 
 
SOVINT, TOT COMENÇA AMB UN CRIT, UNA AMENAÇA, UN MISSATGE...

Avui hem vist a la ciutat de Tarragona, com a moltes altres ciutats del món, actes per commemorar el Dia Internacional contra la violència de gènere. Aquesta xacra social s’ha d’acabar però certament és complicat eradicar-la en una societat on cada cop hi ha menys valors. La meitat de les víctimes de la violència de gènere del nostre país tenen menys de 40 anys i cada divuit segons, una dona es maltractada al món. 

Al maltractament físic, que és el més evident i el de pitjor conseqüències, cal sumar-hi el maltractament psíquic. Perquè moltes dones pateixen aquest segon per part de les seves parelles,marits, companys... 

Un crit, una amenaça, un missatge al mòbil o al contestador... totes aquestes accions són també violència de gènere. Qui és capaç d’iniciar la coacció amb aquests petits gestos, està generant un greu problema. Denunciar és cabdal. Acabar amb el problema també. 

Els minuts de silenci que s’han guardat avui davant dels ajuntaments han volgut generar una consciencia social per promoure accions a favor de la seguretat i la igualtat d’oportunitats a la feina i en la formació de la dona. Però demà, la lluita segueix. 

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor

NOMÉS



Desciende a las profundidades de ti mismo, y logra ver tu alma buena. La felicidad la hace solamente uno mismo con la buena conducta. (Sócrates)

NOMÉS

Vull, només, dormir al teu costat i notar el pas suau del nostre somni. A través de la nit, tinc el desig d’arribar descansat al teu nou dia. 

Necessito, només, l’aroma del cafè i el primer gest recent llevats, les passes nues per la cuina, trobar-nos casualment en un racó de casa.

Puc, només, recordar les carícies ja donades, esperar de nou a l’ocasió, esperar que res ens condicioni. I no tenir més plans que viure bé, amb tu. 
  

ELS XIPRERS DE LA SOLEDAT



No es lo mismo perder que no llegar, diu Miguel Delibes a “La sombra del ciprés es alargada”, la meva última lectura. Divendres passat vaig comprar llibres a la Rambla Nova i entre ells, aquest que avui us comento.


La narració d’aquesta novel·la ens parla de Pedro i de Don Mateo. El primer és un nen que es queda orfe de petit i el segon és el seu oncle. Don Mateo educarà a Pedro però ho farà tot inculcant-li que per no ser desgraciat cal evitar qualsevol relació amb el món, tota emoció o contacte amb les persones. Òbviament el tema dóna molt tenint en compte que Delibes és un mestre en generar escenes i personatges especials. 


Hi ha un fragment en concret que he anotat i que evidencia les creences que Don Mateo li imposa al jove Pedro:


Hacen falta años para percatarse de que el no ser desgraciado es ya lograr bastante felicidad en este mundo. La ambición sin tasa hace a los hombres desdichados si no llegan a conseguir lo que desean.



Més endavant, per parlar de la soledat de l’home i la importància que Don Mateo li dóna, hi ha fragments que, quasi a l’estil dels moralistes francesos del segle dinou, relacionen el cos, l’ànima i Déu. Aquest és un exemple:



Él entendía que el hombre de cinco o diez siglos antes vivía más en la realidad que el actual. Se afanaba en levantar murallas, conventos o catedrales, porque tenía un concepto más serio de la vida: conservar la existencia para llegar a Dios.



Resumint, el paisatge explicat a la història d’aquest llibre és de l’Espanya dels cinquanta i seixanta, d’èpoques en que es donava a la soledat humana un significat que, per sort, no té avui en dia. A Don Mateo se li faria impensable ara la necessitat que tenim tots per tenir estones de soledat personals però també les de compartir amb altres persones. És impensable, en la societat del coneixement i les noves tecnologies, aïllar-se constantment. Viure passa per acomodar-nos als dos estatus: soledat i companyia. I no sóc jo qui ho diu.



Miguel Delibes, és un autor que defenso ara i des de sempre. Per alguna cosa he llegit bona part de la seva obra i formo part de la Càtedra que porta el seu nom. 

P.D:  Aquest, per cert, és el primer dels dos escrits d'avui. El segon, sobre les 12 del migdia.

UN NOU VIATGE ALS NÚVOLS



Sí, ho he tornat a fer. He tornat a veure “Més enllà dels núvols”, la pel·lícula de Wim Wenders i Michelangelo Antonioni que tant m’apassiona. L’últim cop que la vaig veure ho vaig fer acompanyat però a la poca estona de començar em vaig quedar sol veient-la. Aquest diumenge també l’he vist acompanyat però qui seia al meu costat l’ha mirat atentament fins el final. Plegats, hem assaborit aquesta obra, els arguments, les pauses i els silencis però, sobretot, els diàlegs de totes les escenes.

La pel·lícula és plena de perles, de petites frases que acaben sent grans als nostre pensament, dosis breus que permeten pensar àmpliament en moltes coses. El cinema, com els llibres o la música, és un bon refugi temporal en alguns moments del dia, en aquelles estones que ens agrada estar sols, que hem d’estar sols.

En una escena concreta, es produeix aquest diàleg:
 
Ella: Últimamente me he preguntado por qué tengo tanta necesidad de oir palabras. Ya no se habla.
Ell: Los ojos están de moda. La palabras verdaderas se encierran adentro.
Ella: Saca algunas fuera
Ell: Yo soy esclavo de tu silencio.

En una altra escena, la conversa és aquesta:

Ella: Corremos de un lado al otro y perdemos nuestras almas. Deberíamos esperarlas.
Ell: ¿Para qué?
Ella: Para hacer todo lo que ahora nos parece inútil.

Les quatre parts de la pel·lícula tenen un paral·lelisme i nexe comú. En la primera, dos joves amants perden l’oportunitat d’estar junts i se’n penedeixen constantment. En la segona, els dos protagonistes comencen sols i es persegueixen amb gestos i mirades fins que acaben junts. En la tercera, els enganyats per les seves parelles decideixen ajuntar-se i els qui han enganyat es queden sols. En la quarta, l’enamorat es queda sense ella perquè ella ja està enamorada però de Déu. I es fa monja.  
24 de novembre 2014

LA NOIA DEL PONT, EL MARIT DE LA PERRUQUERA, YVONNE I LA VIDUA DE SAINT-PIERRE



Les persones acostumades a gaudir dels llibres, el cinema, la música i molts altres arts, notem una pèrdua intensa quan algun dels autors i artistes que ens nodreix deixa de fer-ho. Uns perquè moren i uns altres, ben pocs, perquè decideixen no crear més. No ens podem pas molestar amb ells. Qui som nosaltres, que ens alimentem gràcies a les seves obres, per dir-los que ens han de seguir ajudant intel·lectualment? 

Recordo que quan Patrice Leconte va anunciar que deixava de fer cinema, el 1997, em va saber molt greu i vaig notar una certa tristor. Ell és un dels meus directors predilectes, m’ha emocionat i regalat molt de plaer, m’ha fet pensar i m’ha enriquit enormement. 

Si hagués de fer un llistat de les 25 millors pel·lícules que he vist, quatre serien d’ell: La chica del puente, El marido de la peluquera, El perfume de Yvonne y La viuda de Saint-Pierre. A cadascuna d’aquestes obres hi ha passió, bellesa, realitat, argument nutritiu per la ment i la capacitat d’explicar històries que cap altre director és capaç. 

Patrice Leconte  fa set anys que no grava cap pel·lícula, que viu una altra vida i ens fa viure a nosaltres la nostra sense les seves dosis de tantes coses que ens provoquen tants sentiments. Avui el recordava perquè, no sé com ni m’interessa saber-ho, m’ha vingut el cap de nou una escena de la protagonista de La chica del puente. En vaig parlar a un altre post que podeu consultar fent clic AQUÍ. 

Vanessa Paradis posa la seva particular bellesa a aquesta cinta. Com ho va fer amb el seu erotisme i tensió sexual la gran Sandra Majani al seu paper d’Yvonne o Anna Galiena a la seva perruqueria. Juliette Binoche també enlluernava fent de vídua al seu castell.  

No es pot negar que Patrice Leconte és un dels grans del cinema i que gràcies a ell, alguns hem aprés i molt, hem begut de les seves fonts i hem creat els nostres propis rierols personals amb els que mantenim l’essència.  Fan falta més mestres com ell en aquest món cada cop més fred i menys sorprès per la bellesa en tots els seus sentits. 

La foto és del Patrice. Està feta fa ben poc, el dia que va fer 67 anys.

ESPIADIMONIS



21 de setembre del 2014. Clermont Ferrand. 

Tot pintant cares a les pedres del riu que he agafat amb les dues nenes del Jean, he pensat en altres coses. Havent-te imaginat amb totes les formes i postures, he conclòs i crec que amb encert, que si fossis un animalet, series un espiadimonis. 

ESPIADIMONIS

Fas la dansa del brot de la incertesa trencant-me el tapís de les llunyanies. Vens marxant i arribes neta de silencis i amb ferides. Reposes. Al palmell de la mà destre m’hi dibuixes els costums i els destins. Em voles a la galta, et guaito, t’amagues, em llepes, et beso.

I em dius, a cau d’orella, que la vida és el racó de les paraules que diuen sempre el mateix. T’ho nego. La vida és el succés que passa i que es perd, que estima el camí ple de matinades, que és un joc de cafè i petons, de pauses i mirades. La vida són versos propers, al costat del meu costat. 

Si fas de nou la dansa, vols que fem junts el camí?  

Posdata: Tots els textos que s'escriuen tenen un perquè, un motiu i un destinatari. Quan els escrius no saps quan arribaran ni en quina forma. Però tots arriben.  
22 de novembre 2014

L’AMAGATALL DE LES HORES


Vaig enllestint, crec, aquell hàbit que tenia de deixar-li al seu abast tots els meus dies. La rutina de canviar els bons moments per agonies me l’he tret del pensament. Ja no estimo a qui s’allunya, ja no importa si ho entenc. 

Ara trio cada dia què li passa al meu entorn, decideixo qui menteix i qui juga la partida. Ara llenço per la borda aquells mots que em semblen vells. Ara m’hi jugo la vida, ara m’hi deixo la pell. 

Fatum Fatis ego perea (Que es faci el destí encara que jo mori) 


La imatge és el fragment d'un fresc pintat en una paret d'un palauet vell (i bell) mig abandonat en un racó de la França interior.
21 de novembre 2014

L’ART DE CAMINAR



Quan notis que t’arriben els racons on amagaves les tristeses, quan res et cridi en aquell espai on t’han estimat, quan la mirada torni de lluny i buida, fes-m’ho saber. 

Quan plogui i no juguis a posar-te la pluja a les butxaques, vagis pel carrer i sigui tard als racons més coneguts, i les cantonades no esperin res de tu... fes-m’ho saber.   

Quan l’art de caminar sense rumb et porti al racó de les coses refusades i dels gestos que no van valer la pena. Quan et trafiqui la memòria dels noms oblidats i les rancúnies del dolor, i s’ocultin les tendreses mai donades... fes-m’ho saber i esperem. 

Tornaré a veure’t i em tindràs, cosint cançons,  en un dels balcons de la nit, a la casa amb llum del final del passeig del teu rostre. 

Foto: un arbre en un bosc de la Borgonya. Setembre del 2014.
20 de novembre 2014

FA TOT JUST ARA UN MOMENT



Un text escrit fa pocs dies en un d'aquells exercicis d'instrospecció que faig. Recentment em surten molt bé, com mai.

Fa uns mesos que el cor em dicta els dies i el camí, que no dic a la nit si m’ha dolgut el dia, que enganyo al cap si m’he perdut i no trobo el sentit de la tornada. 

Fa uns mesos que sostinc el vol per veure les petjades que escolto i que no arriben, que amago el frec a frec amb certes llunyanies, que em sap greu una distància que no ploro.  

Fa ben poc que intento una sortida que no té ni cap ni peus, que intento fer-te veure allò que tu no veus. Fa tot just ara un moment, que cercant motius per viure m’has vingut al pensament.
19 de novembre 2014

LOS ENAMORAMIENTOS


Qué fácil resulta la esfumación de alguien

Aquesta és una de les moltes frases que he anotat mentre llegia “Los enamoramientos” , una de les millors obres que, sota el meu parer, ha escrit Javier Marías. Aquests dies he tingut el plaer de cruspir-me-la amb bons ulls. Se’n poden treure moltes conclusions de la seva lectura i hi ha fragments realment increïbles. Marías mai m’havia decebut. Ara tampoc ho ha fet.   

El mundo deja entrar y hace salir a las personas demasiado en desorden. Ens ho diu en un altre moment tot parlant de les necessitats que tenim i la realitat que ens envolta perquè sovint no coincideixen. També pel fet que, en certes ocasions, les passes van en un sol sentit però el camí bifurca els senders. 

Hi ha encara més frases que m’han semblat molt correctes i encertades. Comenta que La gente acaba por dejar marchar a los muertos, por mucho apego que les tenga, cuando nota que su propia supervivencia está en juego y que son un gran lastre.  Marías, pel que diu després, es refereix a l’acumulació del dolor que patim en certs moments de la vida i a la obligació que tenim, a nivell personal, de recordar als qui ja no hi són però sense que convisquin amb nosaltres permanentment. Per això després afegeix:: Los muertos sólo tienen la fuerza que los vivos les dan.

I acabo citant una frase del llibre que, al llegir-la, em va portar records dels moments viscuts els darrers mesos i especialment perquè en vaig escriure una de molt similar en un dels textos creats quan era a l’hospital. Javier Marías diu: Y si ya se estuvo en la nada, o en la no existencia, no es tan extraño ni grave regresar a ella.

Crec que aquesta part queda clara i és evident. Us aconsello la lectura de “Los enamoramientos”. És ple de píndoles sobre la vida i dosis de realisme. L’optimisme ja el posarem nosaltres en funció de les ganes i l’esperit que regalem al moment de la lectura.

TORNEN ELS COMENTARIS



Últimament faig moltes coses per petició popular o, dit d’una altra manera, perquè les amistats m’ho demanden o demanen. I a aquestes alçades ja no estic per disgustar ningú ni discutir masses coses. D’ençà que vaig decidir no publicar els comentaris que els lectors envien a cada escrit, hi ha qui m’ha dit que no els publico perquè no els rebo. I jo sempre dic que no és pas el motiu. No els publico perquè durant molts mesos he estat apàtic i mandrós per contestar-los per la via pública. 

Si que vaig anar demanant als qui enviaven comentaris abans que, si volien, n’anessin enviant quan volguessin i jo els respondria per la via privada o, fins i tot sense contestar-los, els tindria molt en compte. I fins avui, cap dels lectors, alguns d’ells amics, m’han decebut. Ara, per petició popular com deia abans, he decidit que tornaré a publicar tots els comentaris que rebi. No puc garantir que els respongui tots però prometo que els publicaré tots i cadascun d’ells. 

Aquests darrers mesos, més d’un any, he rebut més de 3.257 comentaris (dades del sistema blogger) que no s’han publicat però que he llegit amb tan amor i tanta passió com feia abans. Gràcies per mantenir-vos presents. Ara us podreu llegir de nou.
17 de novembre 2014

HAY QUE APRENDER A AMAR CANSADOS


No hi ha malalties, hi ha malalts i cadascú ha de descobrir el seu camí per ser feliç. Acceptar les pròpies limitacions i reconèixer les errades, posar humor i saber riure-se’n d’un mateix, pensar en l’altra persona com a principal element és la clau de l’èxit. L’amor no s’acaba mai si existeix però hi ha moltes parelles que s’ajunten per altres motius i acaben separant-se. Els divorcis són la fugida de l’ésser humà del dolor. Per ser feliços tots necessitem que algú ens estimi, cercar la nostra seguretat en l’altra persona. Hem d’aprendre a estimar cansats perquè aquest és l’estat natural de l’home (com a ésser) i sabrem que ser feliç no és fàcil però és molt senzill. 

Tot aquest reguitzell de frases són extretes de l’entrevista que el company periodista Alex Saldaña li feia a Juan José Javaloyes, Doctor en Pedagogia i Máster en Assessorament Educatiu Familiar. Vaig anotar aquestes frases, i moltes altres, perquè reconec que l’entrevista em va impactar. Avui em venia de gust compartir-les amb vosaltres amb l’únic objectiu que cadascú tregui les seves pròpies lectures i conclusions. Particularment, crec en totes les aportacions anotades. 

I segueixo pensant que viure i conviure no és fàcil però és senzill.

LA PRIMERA VEGADA



Els nens petits ens roben el cor per la seva espontaneïtat i la seva innocència. Tots hem passat per aquella etapa inicial d’aprenentatge en la que tot el què veiem ens sorprèn i emociona. Per als nostres ulls, tot són descobertes i emocions. De fet, de descoberta en descoberta ens hi passem tota la vida tenint en compte que mai parem d’aprendre. 

La foto que acompanya aquest post és de la Kayden, una nena de 15 mesos que viu a California. Fa poc, la seva germana Nicole va tenir la idea de gravar-la en vídeo tot just un dia que va començar a ploure. La Kayden mai havia vist la pluja i la seva germana la va portar fins la porta de casa per fer-la gaudir del moment. La reacció, com veureu al vídeo, és magnifica. Hi ha fins i tot un moment, sobre el minut i quaranta segons, que t'emociona quan la petita es gira cap a sa mare i obre els ulls amb molta sorpresa. 

Sovint, els petits gestos són poderosos i ens marquen els dies. Avui és aquest vídeo que us recomano que us mireu amb atenció. Segurament, ara que sabeu la seva història, us portarà alguns records de la vostra infància que ara romanen amagats al vostre cap. 

  Kayden + Rain from Nicole Byon on Vimeo.

DESAPARÈIXER



Aquest text és del 25 d’octubre. A Paris, aeroport Charles de Gaulle. Té postdata final. 

Hi ha un moment en que toca desaparèixer, perdre de vista el teu davant i topar amb noves vistes. I hi ha un altre moment en que toca tornar, recuperar les essències i mirar amb uns nous ulls. Tot plegat em dóna per escriure ara:

Arribar a tu, dient la paraula mai pronunciada, creuant la distància que mai vaig saber travessar. I veure com et lliures, com m’ocupes tantes nits i cada dia. Refer camins que se’n van i mirar com s’allunyen els records. Perquè ja no vivim d’ells, perquè avui ens petoneja l’ara i recuperem, tan sols, l’art d’acaronar-nos i reconstruir l’amor que sempre ha existit. 

Postdata:  Amb les fugides  sempre hi guanyen qui camina endavant i qui no camina enrere, qui torna i qui ha esperat foragitant passos erronis del passat. Al final, una fugida que toca és un retorn que s’espera. 

15 de novembre 2014

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -