26 de novembre 2014




Mentre passejava aquesta tarda prop de casa he pensat allò que ara escric:

Observo els forats del vent xiulant entre les branques d’un arbre.  I penso que... a tot amor li sorgeix la seva absència, a tot dolor li arriba el seu moment.  I tota vida té un turment. 

La bellesa apaga certs somriures i la pau mai és completa, el mar sempre amaga una part d’ell i els turons enganyen en alçada. 

Res es compleix com ho somiaves i cap dia sabràs del tot qui ets. I si veus que tot tremola, que les coses no van bé, que la vida no t’agrada... només tu pots fer aquell gest.

A propòsit d’aquest pensament, demà compartiré una reflexió que he fet aquesta tarda al Facebook i que ha donat molt de si entre les amistats al meu perfil. Com molts d’ells m’han demanat que amplií la reflexió i la faci pública al blog, compliré el compromís.

One Response so far.

  1. Roger says:

    Crack, quan sigui gran vull ser com tu. Una abraçada Òscar.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -