Header Ads

LA NOIA DEL PONT, EL MARIT DE LA PERRUQUERA, YVONNE I LA VIDUA DE SAINT-PIERRE



Les persones acostumades a gaudir dels llibres, el cinema, la música i molts altres arts, notem una pèrdua intensa quan algun dels autors i artistes que ens nodreix deixa de fer-ho. Uns perquè moren i uns altres, ben pocs, perquè decideixen no crear més. No ens podem pas molestar amb ells. Qui som nosaltres, que ens alimentem gràcies a les seves obres, per dir-los que ens han de seguir ajudant intel·lectualment? 

Recordo que quan Patrice Leconte va anunciar que deixava de fer cinema, el 1997, em va saber molt greu i vaig notar una certa tristor. Ell és un dels meus directors predilectes, m’ha emocionat i regalat molt de plaer, m’ha fet pensar i m’ha enriquit enormement. 

Si hagués de fer un llistat de les 25 millors pel·lícules que he vist, quatre serien d’ell: La chica del puente, El marido de la peluquera, El perfume de Yvonne y La viuda de Saint-Pierre. A cadascuna d’aquestes obres hi ha passió, bellesa, realitat, argument nutritiu per la ment i la capacitat d’explicar històries que cap altre director és capaç. 

Patrice Leconte  fa set anys que no grava cap pel·lícula, que viu una altra vida i ens fa viure a nosaltres la nostra sense les seves dosis de tantes coses que ens provoquen tants sentiments. Avui el recordava perquè, no sé com ni m’interessa saber-ho, m’ha vingut el cap de nou una escena de la protagonista de La chica del puente. En vaig parlar a un altre post que podeu consultar fent clic AQUÍ. 

Vanessa Paradis posa la seva particular bellesa a aquesta cinta. Com ho va fer amb el seu erotisme i tensió sexual la gran Sandra Majani al seu paper d’Yvonne o Anna Galiena a la seva perruqueria. Juliette Binoche també enlluernava fent de vídua al seu castell.  

No es pot negar que Patrice Leconte és un dels grans del cinema i que gràcies a ell, alguns hem aprés i molt, hem begut de les seves fonts i hem creat els nostres propis rierols personals amb els que mantenim l’essència.  Fan falta més mestres com ell en aquest món cada cop més fred i menys sorprès per la bellesa en tots els seus sentits. 

La foto és del Patrice. Està feta fa ben poc, el dia que va fer 67 anys.

2 comentaris

Marta Guivernau ha dit...

Vista l'escena de la noia del pont que ens proposaves, és evident concloure que la mala sort la tenim perquè, com la bona, la generem nosaltres. Res no succeeix per res i tot té la seva causa-efecte. Ara, dit això, és cert que la bellesa especial de les filmacions de Leconte no tenen cap altra comparació amb cap altre director. A mi, com a tu, Òscar, també em complau veure-les.

Pere Sans ha dit...

El marido de la peluquera és una de les grans obres del cinema. La chica del puente també val molt la pena per l'argument de la desgraciada protagonista que es busca tot allò que li passa i és concient que tot li anirà en contra. Les altres dues, quan les vegi te les definiré. Bona setmana a tothom.

Amb la tecnologia de Blogger.