Header Ads

ELS XIPRERS DE LA SOLEDAT



No es lo mismo perder que no llegar, diu Miguel Delibes a “La sombra del ciprés es alargada”, la meva última lectura. Divendres passat vaig comprar llibres a la Rambla Nova i entre ells, aquest que avui us comento.


La narració d’aquesta novel·la ens parla de Pedro i de Don Mateo. El primer és un nen que es queda orfe de petit i el segon és el seu oncle. Don Mateo educarà a Pedro però ho farà tot inculcant-li que per no ser desgraciat cal evitar qualsevol relació amb el món, tota emoció o contacte amb les persones. Òbviament el tema dóna molt tenint en compte que Delibes és un mestre en generar escenes i personatges especials. 


Hi ha un fragment en concret que he anotat i que evidencia les creences que Don Mateo li imposa al jove Pedro:


Hacen falta años para percatarse de que el no ser desgraciado es ya lograr bastante felicidad en este mundo. La ambición sin tasa hace a los hombres desdichados si no llegan a conseguir lo que desean.



Més endavant, per parlar de la soledat de l’home i la importància que Don Mateo li dóna, hi ha fragments que, quasi a l’estil dels moralistes francesos del segle dinou, relacionen el cos, l’ànima i Déu. Aquest és un exemple:



Él entendía que el hombre de cinco o diez siglos antes vivía más en la realidad que el actual. Se afanaba en levantar murallas, conventos o catedrales, porque tenía un concepto más serio de la vida: conservar la existencia para llegar a Dios.



Resumint, el paisatge explicat a la història d’aquest llibre és de l’Espanya dels cinquanta i seixanta, d’èpoques en que es donava a la soledat humana un significat que, per sort, no té avui en dia. A Don Mateo se li faria impensable ara la necessitat que tenim tots per tenir estones de soledat personals però també les de compartir amb altres persones. És impensable, en la societat del coneixement i les noves tecnologies, aïllar-se constantment. Viure passa per acomodar-nos als dos estatus: soledat i companyia. I no sóc jo qui ho diu.



Miguel Delibes, és un autor que defenso ara i des de sempre. Per alguna cosa he llegit bona part de la seva obra i formo part de la Càtedra que porta el seu nom. 

P.D:  Aquest, per cert, és el primer dels dos escrits d'avui. El segon, sobre les 12 del migdia.

3 comentaris

Pere Sans ha dit...

Molt bon llibre.

Marta Guivernau ha dit...

Lo cuestionable consistía en saber si el hombre tiene alguna probabilidad de subsistir sin aprehender nada, desasido de todo, desconectado de los seres y las cosas que le rodean.

Aquest fragment ho diu tot Òscar. Eren altres temps en que la soledat era un remei. Avui en dia és una malaltia de la manera en que es viu. Tancades a casa com els cargols, moltes persones perden els dies refugiant-se en no saben què...

Són reflexions personals d'una persona que ha deixat marxar massa temps en un silenci que al final ofega. Que tingueu tots un molt bon dia.

Ramon (Cambrils) ha dit...

graaaaaaan Delibes!!!

Amb la tecnologia de Blogger.