13 de novembre 2014



Aquest vespre, mentre feia la sessió de caminada diària per estar en forma, he pensat que el meu pare ha tingut el millor ofici del món, el de forner. He pensat això tot just quan passava pel carrer del darrera del forn de La Canonja. Per les dues petites finestres, que són les que comuniquen amb l’obrador, hi sortia una flaire de coca de recapte que m’ha traslladat uns anys enrere. 

He recordat aquelles sessions de matinada i a primeres hores del mati en que anava a ajudar al pare a recaptar les coques i, sobretot, l’olor que sortia del forn quan estaven quasi cuites o quan ja sortien recent fetes i cremant. 

El forn de La Canonja té altres aromes que em recorden al del meu pare. Els dissabtes al mati hi vaig a buscar una barra de pa per l’entrepà. Hi vaig recent alçat, a les set, i l’olor de recent fet no té preu. Em miro els croissants de xocolata però no els toco. Guaito les altres pastes i els dic adéu. Però marxo amb el pa sota el braç i la felicitat d’anar a casa per cruspir-me’l.   

Ara, l’olor de la coca de recapte d’aquest vespre ha estat un pecat. Sort de la voluntat que hem de posar en certs moments de la vida per evitar certes temptacions. Amb o sense coca a la panxa, torno a la idea original: el meu pare ha tingut el millor ofici del món i a més se l’ha estimat amb passió fins que es va jubilar.

One Response so far.

  1. cantireta says:

    Aix....olorar, engreixa? I ruixar-se de sucre amb pols?

    :-D

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -