FLAIRE DE COCA, OFICI DE FORNER
Aquest vespre, mentre feia la sessió de
caminada diària per estar en forma, he pensat que el meu pare ha tingut el
millor ofici del món, el de forner. He pensat això tot just quan passava pel
carrer del darrera del forn de La Canonja. Per les dues petites finestres, que
són les que comuniquen amb l’obrador, hi sortia una flaire de coca de recapte
que m’ha traslladat uns anys enrere.
He recordat aquelles sessions de matinada i a
primeres hores del mati en que anava a ajudar al pare a recaptar les coques i,
sobretot, l’olor que sortia del forn quan estaven quasi cuites o quan ja
sortien recent fetes i cremant.
El forn de La Canonja té altres aromes que em
recorden al del meu pare. Els dissabtes al mati hi vaig a buscar una barra de
pa per l’entrepà. Hi vaig recent alçat, a les set, i l’olor de recent fet no té
preu. Em miro els croissants de xocolata però no els toco. Guaito les altres
pastes i els dic adéu. Però marxo amb el pa sota el braç i la felicitat d’anar
a casa per cruspir-me’l.
Ara, l’olor de la coca de recapte d’aquest
vespre ha estat un pecat. Sort de la voluntat que hem de posar en certs moments
de la vida per evitar certes temptacions. Amb o sense coca a la panxa, torno a
la idea original: el meu pare ha tingut el millor ofici del món i a més se l’ha
estimat amb passió fins que es va jubilar.
Comentaris
:-D