UN NOU VIATGE ALS NÚVOLS
Sí, ho he tornat a fer. He tornat a veure “Més enllà dels núvols”, la
pel·lícula de Wim Wenders i Michelangelo Antonioni que tant m’apassiona. L’últim
cop que la vaig veure ho vaig fer acompanyat però a la poca estona de començar
em vaig quedar sol veient-la. Aquest diumenge també l’he vist acompanyat però
qui seia al meu costat l’ha mirat atentament fins el final. Plegats, hem assaborit
aquesta obra, els arguments, les pauses i els silencis però, sobretot, els diàlegs
de totes les escenes.
La pel·lícula és plena de perles, de petites frases que acaben sent grans
als nostre pensament, dosis breus que permeten pensar àmpliament en moltes
coses. El cinema, com els llibres o la música, és un bon refugi temporal en
alguns moments del dia, en aquelles estones que ens agrada estar sols, que hem
d’estar sols.
En una escena concreta, es produeix aquest diàleg:
Ella: Últimamente me he preguntado por qué tengo tanta
necesidad de oir palabras. Ya no se habla.
Ell: Los ojos están de moda. La palabras verdaderas se
encierran adentro.
Ella: Saca algunas fuera
Ell: Yo soy esclavo de tu silencio.
En
una altra escena, la conversa és aquesta:
Ella: Corremos de un lado al otro y perdemos
nuestras almas. Deberíamos esperarlas.
Ell: ¿Para qué?
Ella: Para hacer todo lo que ahora nos parece
inútil.
Les quatre
parts de la pel·lícula tenen un paral·lelisme i nexe comú. En la primera, dos
joves amants perden l’oportunitat d’estar junts i se’n penedeixen constantment.
En la segona, els dos protagonistes comencen sols i es persegueixen amb gestos
i mirades fins que acaben junts. En la tercera, els enganyats per les seves
parelles decideixen ajuntar-se i els qui han enganyat es queden sols. En la
quarta, l’enamorat es queda sense ella perquè ella ja està enamorada però de
Déu. I es fa monja.
Comentaris
Alejandro