AGRICULTURA MENTAL

El quadre escollit avui en aquesta secció es diu “Silencio” i és de la Marila Tarabay , artista argentina que dedica molta part de la seva obra als rostres i a les emocions humanes. La seva pintura no deixa indiferent a l’espectador i a mi, mirant aquest quadre en concret, m’ha portat   a pensar el següent: Silenci en el rostre mut i paraules que emblanquinen el paisatge sempre efímer de les mans i els seus gestos. És la mirada qui nua la conversa, els ulls que regalimen la xarxa de les emocions on s’enteranyina el pressent que mossega el demà. I les ganes indecises, esfilagarsen el mapa dels dubtes d’un passat que es revolta, esgarrapa, mossega... I el repòs que ara ve de més i sobra, com tot, en la cambra de les pors i els fantasmes que es foragiten entre ells per acabar-se a glops el dia a dia.  

Amb la imatge que acompanya aquesta entrega de les pinzeullades hi ha annex un proverbi xinès. I basant-me en la imatge (amplieu-la perquè és una molt bona obra d’art) i en la saviesa de les paraules, escric el següent que llegireu. SIÉNTATE PACIENTEMENTE JUNTO AL RÍO Y VERÁS EL CADÁVER DE TU ENEMIGO PASAR Perquè la principal virtut de la vida és saber que la formen etapes. Cada etapa és un pont que creuem com podem o volem. I s’aprèn a viure quan un sap quins ponts has de cremar i quins has de mantenir. En cas contrari, el proverbi xinès es fa real.

La imatge triada en aquesta ocasió no és un quadre pintat en una tela. És una pintura impregnada en un arbre, d’autor desconegut, que em suggereix el següent: Inicia el viatge en llibertat amb un manat de pins que es posa a la butxaca. Surt al pas de les mil flors que l’aire li regalen. I s’endinsa en aquell bosc on els arbres de desmaien. És gegant el moment de l’imprecís. I no sap si seguir al bosc o tornar cap al seu pis. La selva no és a casa ni el desordre es al camí. Perquè és ella, la persona, qui guia el seu destí. Yves Montand acaba de posar poesia al text amb la seva bicicleta. 

L’obra d’art que motiva el “PinzeUllades” d’avui és de l’artista Ricardo Gómez de Cádiz ( més i nfo ) i me l’ha recomanat el meu amic Antonio Guijarro ( més info ). El quadre es diu “Amor Odio” i sobre ell, escric el següent: Conversaciones interiores en un paisaje lejano y efímero donde hay el nexo en común llamado persona. La contundencia del odio hacia ese personaje antes amado, ese objeto del deseo convertido en algo inerte, ahora, tras los cambios.  Incomprensión interna que pasa a gobernar el pensamiento, ya ajado, y lleno de dudas por las decisiones. Amor y odio, noche y día, dos espacios, dos polos, una sola mente.

L’artista escollit en aquesta ocasió és el Luis Francisco Solance Martínez ( Més INFO ) i l’obra porta per títol “ La Huida” . Veient la imatge, escric... Solca el sol la sorra que ell trepitja tot refent una fugida des d’un punt, el de partida, no molt llunyà. Fugir per sobreviure o quedar-se i acabar.   I és en l’ombra que s’enfila, que si endinsa i fa el pas. Perquè fent la vista enrere tot és caos i és dolor. I en el cas que ara s’aturi la fugida s’esvairà.  Cau la tarda i ell pedala, i no cerca cap camí. El paisatge nu es delata, i no li regala un destí.

Francisco Farreras ( més info aquí ) és un reconegut artista experimentat en la tècnica del collage en fusta. Avui trio una de les seves obres per comentar. I tot mirant-la, em motiva a dir... Hi ha una persona, dos pols. Separa els seus dos mons fent equilibris des d’un centre que tremola ple de dubtes. I en el mateix centre, la duresa de les marques que són fruit dels seus errors, les esquerdes del passat mal caminat i la nuesa del present indefinit per la immaduresa.  I l’envolten els dos pols on es trasllada i perd la vida, un al nord ple tristeses i un al sud per als somriures. I és al mig quan es perilla, quan no sap quin pol tocarà aquell dia. Ara puja i després baixa i s’atura a mig camí, amb inconsciència i cap destí.  Obre portes i les tanca, li entra gent i la retira, ara vola i després cau com si fos una guspira. Incendiant el seu entorn i perdent les companyies, seguirà entre els dos pols, malgastant el seu futur, els seus dies.

Trio avui aquest quadre de l’artista Ana Olías ( més info aquí ) que es titula “Cruce de caminos” i que em serveix per escriure el següent: Cruïlles permanents d’un paisatge canviant anomenat pensament. Una etapa en cada andana i els trens que van passant. No s’aturen les agulles i tampoc hi sobre el temps mentre rodes per la vida. Personatges que t’arriben com alés d’aire molt fresc i persones que es retiren per pujar a un altre tren.  I les vies que es separen, horitzons que es van movent. Es bifurquen les cruïlles mentre vas passant, tot lent, per un cantó del primer dia que viuràs en el present. I davant de la mirada tens els ulls de molta gent que et demanen a l’andana que et cau lluny i es va perdent.

En aquesta nova entrega de les pinze-ullades que dedico a poetitzar una obra d’art, trio avui un quadre de l’autor Federico Granell de qui trobareu més informació a la seva pàgina web ( AQUí ). Feu clic per ampliar la imatge i cercar les paraules en ella. I escric, basant-me en títol de l’obra, Viatge d’hivern , el següent: El fred dissimula tímidament el seu poder als empedrats carrers de la gran ciutat ara deserta en un espai prudent del temps que tot just inicia la jornada. És de bon matí i hom no sap on posar els peus ni on dirigir les passes. On roda el viatger que va cap a la dreta mentre l’altre es perd tot just a l’inrevés?.  Dos homes sols es donen companyia tot parlant del fred que els convoca i els fa mirar-se per primer cop. I davant dels ulls dels homes, una jove a la recerca d’una amiga en un cafè un pel llunyà. I dos homes més. Un s’ha quedat clavat i l’altra baixa tot inquiet. I la neu que fa la guitza mentre ells, els vianants, ara pugen o s’en...

Sobre el quadre titolat "La espera" de la Beatriz Alonso Pascual ( web de la seva obra ): Poc hi fa que l’absència sigui curta si el desig de la presencia dibuixa els pensaments amb la constància del pas del temps. I amb la seguretat del retorn breu no lligues els dies i les hores que passen grises, diferents. Perquè ens costa tant esperar el final de l’espera?

Sobre el quadre anomenat "Camí cap a la muntanya" de Paul Turner: La sensació de l'adéu, del final a un procés que ha estat lleu i agradable, d'un comiat que esdevé proper. Amb els colors que regala la tardor al paisatge marcit de verds de la primavera esvaïda, l'horitzó que s'intueix però encara no es dibuixa i fixa dubtes a la ment ja esgotada.  La tristesa de deixar massa moments desitjats i no viscuts, espais pendents d'obrir, imatges que encara neden entre els ulls, olors i aromes que ensumes i l'aire, aire fred que arriba del fons, del propi horitzó desconegut que ara és el teu demà.  I els arbres, elements imprescindibles al bosc i als dies, fan de pregoner del teu adéu inesperat i mai volgut. El cel ja deixa el blau i tria el gris per una bona estona. El camí s'omple de pols, el cap de records i de passats. El futur té molta llum.

Sobre aquest quadre anomenat "El paraigua i la maleta" de Nuria Goicoechea Roso i a propòsit del temps.  Pluja de sentiments i el plaer de veure el cel clar un matí i cada dia. Les emocions xopen i els xàfecs són suaus i necessaris. No hi ha fred sense distàncies ni la por de quedar nu i sense papers. Aiguaneu en la calma i tempesta de petons a la foscor.  Records guardats en l'espai precís que separa la porta del replà. Un estar-hi dins o un quedar-se fora, endevinalla sensata de la nit. I la prudència sabent que la maleta és ara buida i s'omple a cada gest. Un cop d'aire recorda que l'instant passa amb el temps i el temps no té cap porta.  Tres mesos plens d'aigua de pluja i retalls de moments, records i vivències. Sortim de nou a fora, plegats, a mullar-nos els peus?

El quadre es diu "La luz" i és obra d'Isabel Guerra, pintora i monja amb unes qualitats artístiques monumentals. Actualment viu a Saragossa, al convent cistercenc de Santa Lucía. Si us plau, mireu amb atenció la seva obra ( clic aquí ) i quedareu meravellats. Però anem al detall. Sobre el quadre... Mirada absent tot i l'atenció en unes pàgines que mira i no veu. Llum rica en una cambra pobre a primer cop d'ull, senzilla, poc atabalada pels detalls. Una calaixera en un racó que guarda, segurament, records en forma de carta escrita a mà i bona lletra. Un tamboret que fa de taula per llegir i menjar, pel nodriment del cos i l'ànima. Una cadireta més humil que cómoda. I el detall principal, la finestra. Un espai ple de llum per on passa el dia que allarga les hores, l'espera de qui sap qué o de qui. I les ombres que decoren les parets i les paraules que ella pensa i no diu, que llegeix i es guarda.  Sense presses ni ganes de girar full, sense el ...

Què fa realment el cridaner de Munch? Crida per cridar o crida a algú? Hem de refiar-nos dels crítics i experts quan expliquen el seu significat? Qui ens diu que l'home no intenta escoltar millor la selecció musical del MP3 que du endollat en el camí de casa a la feina? Qui ens garanteix que no intenta treure's una estona el cap per a descansar del món? I si és una persona sordmuda que intenta fer-nos arribar un missatge secret?  Per més que es digui "El crit" , aquest quadre amaga un doble sentit i el seu personatge no crida de por, ens crida per dir-nos quelcom. Qui ho sap!

Sobre aquest quatre del gran mestre Giuseppe Arcimboldo : Té el cap molt verd però les idees molt dolces. Tímid de galtes vermelles i feliç en la rialla de babau. I on li acaba el cap i comença el cos es produeix el cas que la natura s’hi abandona. I enlloc de natura morta, la criatura és viva naturalment.

Veient aquest quadre del Jordi Pintó, excel·lent artista, em ve al cap la pregunta amb la qual inicio el post.  Fixeu-vos en la imatge amb atenció. On voldríeu ser? Dalt al creuer o a baix en una de les barquetes? Compartir o caminar tots sols? Deixar que et portin o marcar-te tu el camí? Grans espais o espais en calma?  Preguntes intranscendents d’un matí que s’esgota amb el sol que ofega i el cap que navega cap a nous horitzons tot pensant en les vacances.