AGRICULTURA MENTAL

Us parlaré de dues morts, una de real i l’altra de novel·la. Us parlaré de dos casos curiosos, dels que permeten aprendre. Llegia ahir la història de la primera persona que va ser enterrada al cementiri del Fossar de les Moreres.  Lluny d’idealismes i històries mil que ara no venen al cas, resulta que al segle XII el capellà de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona va fer palès que necessitava un terreny, proper a la parròquia, per enterrar als seus fidels. I va demanar a Bernat Marcús, burgès de l’època, la donació d’un tros de terra que tenia al costat mateix de l’església.  Marcús va accedir a fer la cessió del terreny però amb la condició que en un termini màxim de 15 dies s’havia d’enterrar allí a algun fidel. El ric Marcús entenia que si tanta falta feia el terreny, en quinze dies haurien d’haver-hi enterrat a algú i per tant, com ell va dir, en cas que no fos així, no cediria el solar a la parròquia.  Van passar els 15 dies i no s’havi...

No es lo mismo perder que no llegar , diu Miguel Delibes a “La sombra del ciprés es alargada” , la meva última lectura. Divendres passat vaig comprar llibres a la Rambla Nova i entre ells, aquest que avui us comento. La narració d’aquesta novel·la ens parla de Pedro i de Don Mateo. El primer és un nen que es queda orfe de petit i el segon és el seu oncle. Don Mateo educarà a Pedro però ho farà tot inculcant-li que per no ser desgraciat cal evitar qualsevol relació amb el món, tota emoció o contacte amb les persones. Òbviament el tema dóna molt tenint en compte que Delibes és un mestre en generar escenes i personatges especials.  Hi ha un fragment en concret que he anotat i que evidencia les creences que Don Mateo li imposa al jove Pedro: Hacen falta años para percatarse de que el no ser desgraciado es ya lograr bastante felicidad en este mundo. La ambición sin tasa hace a los hombres desdichados si no llegan a conseguir lo que desean. Més endavan...

Al final ha arribat la mala noticia, ha mort l’escriptor i acadèmic Miguel Delibes. El passat 11 de desembre en parlava en aquest post on avançava que el seu estat de salut era més que delicat. Delibes patia feia anys un càncer que al final no ha superat i aquest mati, fa ben pocs minuts, ens ha deixat al seu Valladolid natal. Tenia 89 anys. De fet ens deixa l’home però en queda el seu llegat, una obra molt extensa, una producció amplia i d’una qualitat excel•lent. Llegir Delibes sempre és un plaer. Transmet amb facilitat, sense massa textos carregats de paraules rebuscades, amb definicions senzilles i quotidianes. Ens parla sovint d’aquelles escenes que hom ha pogut viure en primera persona o que ha escoltat explicades pels pares o els avis. Ens proposa paisatges rurals i personatges estranys, denuncia les injustícies socials, recorda la seva infància i critica, sempre amb fina ironia, a la burgesia. He tingut el plaer de llegir una part de la seva creació. Recordo especialment “ El d...

No, no s’ha mort encara. De moment no toca veure les portades dels diaris parlant sobre ell i la seva defunció. Però el temps li va en contra i ja fa uns anys que lluita contra un càncer que li ha negat el plaer d’escriure i l’ha sotmès a un repòs constant. Avui, casualitats de la vida, m’ha vingut al cap la seva figura i m’he posat a buscar coses sobre ell. Recordo que un dels seus llibres més populars era el que recomanava, com a lectura obligada, el professor del meu institut quan feia primer de BUP. El disputado voto del señor Cayo em va semblar un gran llibre i la pel•lícula no em va decebre en cap moment. Amb els anys i gràcies a aquella lectura obligada, em vaig aficionar a l’obra d’aquest gran escriptor i avui en dia puc dir que he llegit una dotzena dels seus llibres sense que mai m’hagi avorrit en una sola pàgina. Miguel Delibes és un dels grans, un mestre de la paraula que omple sense por ni esforç el trencaclosques diari de la imaginació dels seus lectors. Delibes, ara mal...