ADÉU A UNA GRAN PLOMA

No, no s’ha mort encara. De moment no toca veure les portades dels diaris parlant sobre ell i la seva defunció. Però el temps li va en contra i ja fa uns anys que lluita contra un càncer que li ha negat el plaer d’escriure i l’ha sotmès a un repòs constant. Avui, casualitats de la vida, m’ha vingut al cap la seva figura i m’he posat a buscar coses sobre ell. Recordo que un dels seus llibres més populars era el que recomanava, com a lectura obligada, el professor del meu institut quan feia primer de BUP. El disputado voto del señor Cayo em va semblar un gran llibre i la pel•lícula no em va decebre en cap moment.
Amb els anys i gràcies a aquella lectura obligada, em vaig aficionar a l’obra d’aquest gran escriptor i avui en dia puc dir que he llegit una dotzena dels seus llibres sense que mai m’hagi avorrit en una sola pàgina. Miguel Delibes és un dels grans, un mestre de la paraula que omple sense por ni esforç el trencaclosques diari de la imaginació dels seus lectors.
Delibes, ara malalt i abandonat a una mort tan propera com llunyana, no pot escriure i això el mata segon a segon. Té la casa plena de tots els premis que un escriptor pot rebre, de milers de llibres que fan de paret, de fotos amb famosos i amics, de nostàlgia i bons records. Malgrat la malaltia, Delibes manté el seu sentit d’humor intacte tot i que sap que no hi ha massa motius per riure.

Aquest post és un Adéu a una gran ploma que ja no escriu però no pas a un gran home que encara respira i regala somriures i paraules. Miguel Delibes sempre ha estat un dels meus autors preferits i per això acabaré amb una de les seves frases: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.