Archive for de setembre 2017

ROBAR A L’INSTANT ELS GRANS DE SORRA D’AQUELL CASTELL QUE CAU A LA NOSTRA PLATJA


Robar a l'instant els grans de sorra d'aquell castell que cau a la nostra platja. Decorar la ciutat, el parc, el carrer. Retallar la bellesa. D’això es tracta. 

De desplegar el dol, de seure a la vora del dia gris. I de no cercar la bellesa a les mans, buscar-la dintre.

Veure-ho tot. L’harmonia, la memòria, la infantesa, la malenconia. I aquella llacuna perduda a l’extrem del nostre planetari mental. 

...

Descoberta musical que us poso a l’abast, per si us agrada. A mi m’apassionen fa molt temps.

24 de setembre 2017
Tag :

LA TRIMBOLERA DESCANSA



Els qui fa un cert temps que tenim un blog obert o operatiu – que són dues coses sovint diferents- sabem el perquè vam posar-lo en funcionament i el perquè el mantenim ben alimentat. De motius per crear-los n’hi ha molts. En el cas de l’Angelines, una blocaire de Lanuza, a Osca, va iniciar el seu blog l’any 2010 per parlar amb el món i apropar la seva visió de la vida i els fets que l’envoltaven. Va decidir batejar-lo amb el nom de Trimbolera que és, com així anomena a Lanuza, a un arbre, l’àlber tremolós. Aquell va ser el “Rincón de la Trimbolera”.

Al cap de pocs mesos va arribar la mort de la seva neta Laura, que va morir amb només tres anyets, i des de llavors sempre va dedicar-li molts grans moments de record. Al 2011 va morir, també per malaltia, el seu marit Marcos. I ella, la Trimbolera, va seguir endavant explicant el seu dia a dia i captant fidels lectors i lectores. Escrivint era directa i agradable, feia belles narracions on la natura hi tenia un rol imprescindible. 

Per això el seu blog és un dels pocs que tinc enllaçats al meu, un dels pocs espais que sempre he tingut perquè el considero molt recomanable. Avui, però, he sabut d’una mala noticia. 

Fa un temps que la Trimbolera va emmalaltir i el passat 14 d’agost va penjar en un post: “Estic ingressada a l’hospital. Una abraçada molt forta a tots. Tornaré quan marxi la boira”. Dos dies després, curiosament el dia del meu aniversari, la Trimbolera moria. Tenia poc més de 70 anys. Deixa un llegat a la xarxa molt bonic, important i permanent.  La seva pèrdua em sap greu. Les tres vegades que vaig parlar amb ella, quan la vaig descobrir, em va semblar una bella persona, molt educada, atenta i agradable. Descansa en pau Trimbolera. 

La foto que acompanya el post és l’última que hi ha penjada al seu blog, una imatge de la boires que ella anomenava.
23 de setembre 2017

NEIX EL FESTIVAL DI(VI)NES



La cultura i el coneixement em són necessaris. Per això vaig decidir fer un pas més i passar, a més de ser devorador cultural i aprenent de tot, a ser gestor i per tant generador d’accions vinculades a ambdós elements. Presidir l’associació cultural Etcètera, que considero el meu projecte personal, em permet organitzar festivals com aquest que avui us descobreixo, el Di(vi)nes. Aquest és el text que conté tota la informació sobre l’esdeveniment. Us convido a tots i a totes a venir als concerts. Els propers dies us aniré descobrint a les seves protagonistes.

NOTICIA

Les ciutats de Tarragona i Reus acolliran els tres concerts del festival Di(vi)nes que organitza l’associació cultural Etcètera i que té com a element central i vehiculant a la dona i la seva creació artística. Durant tres setmanes, cada divendres al vespre es farà un concert gratuït que protagonitzaran tres joves cantautores i tres poetes o rapsodes. L’actuació que començarà sempre a les 20.30h, s’encetarà amb un petit tast de poesia i acte seguit hi haurà un concert acústic d’una cantautora que, com a complement, tindrà el seu vi personal, de la DO Tarragona, que podrà degustar el públic assistent.

El primer concert serà el divendres 29 de setembre al Centre d’Art Cal Massó de Reus amb l’actuació de la cantautora vigatana Laura Centellas i la prosa poètica de la periodista Laura Casas. El divendres 6 d’octubre serà el torn, en aquest cas al Cafè la Cantonada de Tarragona, de la cantautora vendrellenca Nerea Bassart i el tast poètic de Lîla Urbano. El tercer concert es tornarà a fer a Cal Massó i el protagonitzaran la cantautora tarragonina Anna d’Ivori i la poetessa Marta Aubà.

Òscar Ramírez Dolcet, president de l’associació Etcètera, explica que “el festival neix amb la intenció de donar veu i de visualitzar les propostes creatives en clau femenina que s’impulsen en l’àmbit de la música i la poesia. La transversalitat, tant social com cultural, en tots aquells camps que aporten coneixement, aprenentatge i el creixement personal, són el punt d’origen on volem focalitzar-ho tot”.

La intenció dels responsables d’Etcètera és donar continuïtat a aquest festival els propers anys però de moment volen posar la primera pedra organitzant aquesta primera edició que serà oberta a tothom. Els concerts seran de petit format, amb una durada de 45 minuts, i es busca de nou, com ha fet l’associació cultural en altres ocasions, que les ciutats de Tarragona i Reus es complementin a nivell cultural compartint propostes i cicles musicals.

Etcètera va néixer l’any 2016 amb l’organització, conjuntament amb el Movimento Cultural Spiragli d’Itàlia, del festival Al3Mura dedicat al cineasta Pier Paolo Pasolini i que va reunir a un miler de persones en les tretze activitats que es van fer. Actualment està present a La Fira Centre Comercial on coorganitza el festival poètic Firalletres.

Les 3 cantautores di(vi)nes

Laura Centellas: Amb sis anys li van comprar un piano de paret i allí va començar a estimar la música. Aquesta vigatana, apassionada pel cant i el periodisme, té una passió que no abandona: el teatre musical. Presentarà el seu primer treball discogràfic “Tornar-me a trobar” que parla sobre situacions i vivències intimes i quotidianes per a tothom.

Nerea Bassart: Onze cançons donen forma al primer treball de la vendrellenca Nerea Bassart, la més jove de les nostres cantautores. Va començar amb la música de petita, amb quatre anys, i més tard ha anat tocant en diferents grups. Ara presenta en solitari “Lucid dream”, un disc que obre un diàleg intern per saber què som i què volem que siguem.

Anna d’Ivori: Després de tota una vida dedicada a la música, composant des de sardanes fins a música d’autora, l’Anna arriba plena de força i optimisme amb el seu primer treball discogràfic “Rere els vidres” que esdevé una mena de banda sonora vital. La seva cançó “Recordar per oblidar” ha rebut el Segon Premi Carles Sabater a la millor cançó catalana de l’any
22 de setembre 2017

TRES COLORS MÉS



Escriptures evidents que no comencen.

L’abans i el després quan hi ha mots pel mig.

La tornada, natural-ment.

...

Foto: viatges que preveuen nous bons temps. Vallfogona, octubre 2016.
21 de setembre 2017
Tag :

TRES COLORS



Allò que el cos deixa en suspens.

Els vertígens del setembre.

El viatge trastornat sense paranys.

...

Foto: viatges que anuncien bons temps. Vallfogona, octubre 2016.
20 de setembre 2017
Tag :

SUITE DE LA TARDA INNOBLE



L’adéu del sol duia la resposta al dia. Tot just davant de casa, als camps de conreu que creixen davant meu des de fa tres anys:

He intentat alçar el vol perquè les lletres es formessin. Però el text se m’ha girat amb un gran silenci, perseguit i estrident, sense passió al moment. 

He vist, allí mateix, guaitant al fons, la pèrdua dels signes, l’angoixa dels accents, la mort del desig d’escriure aquesta tarda-nit. 

Llum! I molta terra que no puc volar.
19 de setembre 2017
Tag :

VISIÓ ANIMADA ARA QUE NEIX EL DIA


El món, esgotat i ple, és una obra de ciència-ficció. El passat sempre es recupera però el present angoixa i existeix malgrat no vol. El plaer de refer, per estar a la moda, ens ha desfet com a persones. Les ciutats plenes de gent són de paper i al camps tot guanya força. No estem segurs de ser alguna cosa, mai hem estat.

Al centre del pensament, la matança del benestar i el crim a l’aprenentatge. Hem oblidat ser. 
14 de setembre 2017
Tag :

UNA PLAÇA, UN COR, UN RECORD D'UN BELL SOMRIURE


Els moments que fonamenten la vida no em deixen de sorprendre mai, com les persones que els fan possible o protagonitzen. Avui us porto una tendra història, succeïda fa tot just cinc dies a un petit municipi de l’illa de Sardenya anomenat Nuoro. 

El Mario, pare del Filippo que va morir al terratrèmol d’Amatrice ara fa un any, és nascut a aquest poblet de muntanya sard. I cada any, a finals d’estiu, marxava tota la família a passar-hi uns dies. El Filippo, músic com el pare, era també el solista del cor local de Nuoro. La tradició marcava que a finals d’estiu, principis del mes de setembre, el Mario, la seva dona i els altres dos fills, s’asseien a plaça a escoltar el cor i al seu solista.

Però enguany ha estat ben diferent perquè, com l’any passat, el Filippo no hi era. I així com l’any passat no va ser possible organitzar res d’especial, aquest any ho han fet amb temps i de la manera més tendra possible. Aquest passat divendres 8 de setembre, amb la plaça de Nuoro plena (em diuen que hi havia unes 700 persones) i el cor de més de 150 persones a dalt de l’escenari i a peu de plaça a primera fila, el director de la coral es gira i s’adreça al públic. I diu, textualment:

-       -  Tenim un problema. No tenim solista. Així que vosaltres fareu la part del solista i nosaltres cantarem la resta. 

I així, en record al solista Filippo, en homenatge a l’entrega cap a les persones que sempre va demostrar ell, ara és el poble qui s’entrega a ell cantant-li un tema en sard anomenat “No potho reposare” (No puc descansar). La cançó, escollida pel moment, diu així en el seu inici: 

No puc descansar, amor del meu cor.
Estic pensant en tu en cada moment.
T’estimo fort, t’estimo, t’estimo. 

Gaudiu del vídeo amb calma, comprovareu quin respecte i cerimònia envolta el moment, amb quina bellesa i dolçor canta el públic quan el director es gira i els dóna pas. I l’ovació final que tothom dóna a tothom, regalant als altres la seva actuació i fent gran el record del bon Filippo.

PD: Mentre escoltava per primer cop aquesta peça em va venir al cap una foto que vaig fer, ara fa cinc anys, a El Salvador. És la que enceta el post. 

13 de setembre 2017
Tag :

LA MEVA POESIA


La meva poesia aguanta l’hivern, no pateix de febleses ni es refresca a l’estiu. Cada vers va ben vestit, les paraules s’apuntalen. Quan escric no entra mai la pluja ni tinc goteres de dolor, cap fissura.

La meva poesia és un cos, una ment, el llevat de la memòria que fermenta, una barqueta de rems vells, d’equipatges arrelats.

La meva poesia sóc jo. Jo i la veu que m’allunya de la infància, els esculls insonors on em perdo en blanc i surto a sobreviure si la mà inicia la primera línia, la primera lletra, la paraula.


La meva poesia són... quatre paraules. Adéu, gavina, vent i timó. 


12 de setembre 2017
Tag :

BUSCAVA UN NARGUIL I VAIG TROBAR A LA FATIMA


A principis d’octubre del 2009, passejava pels carrers del Caire buscant un bon narguil per comprar-lo i poder fumar a casa, a la tornada, amb la mateixa calma que ho feia a la planta 11 de l’hotel Semiramis. La capital egípcia era plena de petites botigues on se’n venien però no em servia qualsevol narguil, havia de comprar aquell que em cridés l’atenció a primer cop d’ull.

Aquella tarda, la que centra l’escrit, no vaig tenir sort. De tornada a l’hotel, que era en ple centre de la ciutat i al costat del riu Nil, vaig veure que a la mesquita que hi havia a pocs metres, un edifici molt ben decorat i vistós, li havien canviat la fesomia. Havien envoltat tot el perímetre del temple de haimes i envelats fets amb catifes multicolors. Cadascuna de les entrades era plena d’homes encorbatats, agents de la policia amb uniforme de gala i dones de totes les edats i totes les belleses amagades sota els seus millors hijabs i xadors.

Al matí, quan havia sortit de l’hotel per anar al Palau de Salah Al-Din, la mesquita estava com altres dies. A la tarda, havia canviat l’aspecte completament per transformar-se en un espai de culte a quelcom o a algú. Vaig preguntar a un dels agents de la policia què s’hi feia, què succeïa. Em va respondre que era el funeral d’una persona molt important i que tots els mitjans del país en parlaven. Aquell bon home, jove però amb un anglès més que correcte, va afegir que si jo volia entrar per donar el condol, havia de fer-ho per la porta dels homes, la de l’esquerra.

No anava mal vestit. Vaig entrar-hi. I em va sorprendre la solemnitat del moment, el rigor de la tradició que passa per prendre un té i unes pastes dolces abans d’accedir a la sala gran. Et serveixen, no et pregunten qui ets ni et donen conversa. Tothom que és allí sap el motiu perquè hi és, coneix què ha de fer, no s’hi troba rar.

Ja a l’interior, el cos d’una dona molt gran jeia sobre un taüt molt humil que descansava en una mena de llit fet amb desenes de llençols, i mantes de molts colors. A esquerra i dreta, les dones resaven fragments de l’Alcorà que l’imam pronunciava al centre de la sala. Lluny d’elles, els homes seguien rebent als altres homes que anaven arribant.

Allí, a l’interior de la mesquita, vaig saber que la dona que havia mort, aquella personalitat de qui tot el país en parlava, era Fatima el-Sharif. Tenia 98 anys i havia tingut una vida molt intensa. La Fatima havia estat Reina consort del Rei Idris I de Líbia (el primer i únic rei que ha tingut el país) fins que es va acabar la monarquia, just quan Muamar el Gadafi va fer la revolució de 1969. Els dos, la Fatima i Idris, van ser exiliats a Egipte i els van confiscar tots els seus bens. L’any 2007 li van tornar la seva casa a Trípoli. Ja era vídua feia anys i estava acomodada al Caire.

La seva mort, pels fets històrics que us explico, tenia doncs molta significació i transcendència en aquells moments. Al 2009, quan va morir, Egipte no havia patit encara els efectes de la Primavera Àrab. La ciutat del Caire respirava calma, es vivia del turisme, hi havia molta contaminació, el contrast entre rics i pobres era abismal, el record de la memòria i el passat aguantaven, tan sols ells, el nom d’un país que va ser tot un imperi milers d’anys enrere.

Aquell dia, sense voler-ho, vaig tenir ocasió de prendre part en un moment important de la història del país, tot passejant sense semblar un turista, per aquella mesquita on hi havia les despulles de la Fatima.

La foto que acompanya aquest post és l’única que vaig fer aquella tarda. Rere la carpa blava que era l’entrada a la mesquita per a les dones, hi ha el temple de pedra. 
11 de setembre 2017
Tag :

LA TERRA GIRA I LI PASSEN ELS ANYS



Des de petit em van agradar molt els globus terraqüis. He estat sempre un apassionat dels viatges i suposo que aquella manera de tenir el món a la mida, a les mans i en moviment, era la que tenia més a l’abast i em resultava més atractiu. A casa sempre n’he tingut un de globus. I avui, cercant altres coses, he topat amb aquest vídeo que mostra com es fabricaven a Anglaterra l’any 1955.

Si voleu no cal que escolteu al locutor (tot i que és interessant el que diu) però mireu amb detall com els feien. Quin art i quins temps!

I si us agrada, us recomano que, com a constrast, aneu a la pàgina web del Google Earth i jugueu amb el globus virtual que està de moda ara. Res a veure però, amb tot, és també una meravella. 





10 de setembre 2017

I LENTAMENT, ENS ANEM FENT



Necessitem pilars, referents, mestres, companys, amics, confessors, ànimes bessones i éssers que ens aportin i sumin a la nostra vida. Sóc plenament feliç d’haver-me creat, gràcies a tots ells i elles, un petit cercle d’amics que considero inseparables i necessaris. 

Avui us comparteixo una foto de dos d’elles, el Rufino (escultor) i l’Alejandro (físic). D’ells dos se’n aprèn constantment i ells es nodreixen també de mi quan ho necessiten. Hi ha quelcom més bell que l’art de saber-nos preparats per absorbir encara més coneixements i omplir l’ànima amb noves i renovades emocions? 


LLEGAT ANTIC



Recordar llocs llunyans, llunyans objectes, rostres llunyans. Una dona, un bes, una mirada. Un somriure apagat i un plor. Esperar unes disculpes, provar sort dies més tard, tenir dubtes i temors. Fer cas a les paraules velles, tenir males idees fixes, començar abraçades amb els ulls tancats, parlar en veu alta amb llàgrimes als ulls, parlar-li a la vida a l’esquena. 

I no escriure cap línia més.

Necessitem ales per volar pel món i poemes per llençar als quatre vents. Cal que siguem famèlics d’aprenentatge, inèdits de ment, incomplets de vida.
09 de setembre 2017
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -