Archive for 2007

L'HOME DELS NASSOS I ELS NASSOS DELS HOMES

Per als blogs que formen part del BACA (Blog Anti Christmas Americà), avui és un dia molt especial perquè surt als carrers un element molt important i molt nostre en aquestes festes, l'Home dels Nassos. Aquest personatge mitològic té tants nassos com dies li queden a l'any però només surt el 31 de desembre. La tradició deia al seu dia que l'Home dels Nassos tenia tants nassos com dies té l'any i els més petits sortien al carrer per trobar-se amb un home amb 365 nassos. Al final hem sabut que té únicament un nas, ben gros per cert, perquè quan surt al carrer només ens queda un dia per acabar l'any. La foto que acompanya aquest post és de l'Home dels Nassos de la ciutat de Tarragona, un dels indrets on la tradició s'ha continuat imposant malgrat altres elements nadalencs importats, cas del Pare Noel, intenten fer-se un lloc que no els correspon. Com és el darrer dia de l'any i, parlant de nassos, faré tres aportacions que em demana el cos. La primera és musical, per recordar-vos que el meu cantant preferit, en Franco Battiato, és el cantant amb el nas més gros de tot el planeta. De fet una vegada, parlant amb ell, li vaig dir tot decidit amb el risc que comportava: Franco, tienes tanta nariz como talento. I ell es va posar a riure una bona estona. La segona aportació és política i parla del poble on visc, Cambrils. S'han de tenir nassos per tancar l'any fent als cambrilencs un regal de reis tant amarg com el que han fet els qui governen, augmentant-se el sou i preveient recaptar el proper any uns 1,4 milions d'euros més que enguany en concepte de sancions i multes. I la tercera aportació és un desig. Espero que el 2008 tots tinguem els nassos que ens toquen per posar remei a alguns dels molts abusos que ens toca viure. Prou a la violència, als atemptats, al racisme, a les lluites pel poder a base de sang, de diferencies abismals entre els més rics i els més pobres, de discussions inútils que no porten enlloc, de discursos buits sense solucions que ens omplin, prou a la intolerància, als insults, als menyspreus... Posem-hi tots una mica de voluntat per fer aquest món on vivim una mica més rodó. Us desitjo a tots els qui em seguiu habitualment un molt bon any 2008.
31 de desembre 2007

CONSCIENCIAR, APRENDRE I RESPECTAR

Tot i els problemes econòmics actuals, la xarxa barcelonina Bicing vol demostrar que tot va sobre rodes. Aquesta societat, dedicada a potenciar l'us de les bicis a la ciutat de Barcelona, bicis de lloguer, ha avançat que de cara al 2009 ampliarà el seu servei a 17 ciutats metropolitanes més. Aquest servei de préstec de bicicletes tindrà com a novetat, ja existent com a model a Barcelona, la possibilitat que les empreses que ho vulguin es puguin anunciar. L'espai creat a la roda de darrera, el que veieu a la foto, permetrà posar-hi publicitat tot i que caldrà veure quin empresari amb cara i ulls aposta per aquest sistema. Particularment, no m'hi gastaria ni un cèntim d'euro. Però deixant a banda el tema publicitari, la lectura que en faig d'aquesta noticia és un altre. A mi em preocupa que certs ajuntaments, sempre son els governats per les esquerres que diuen ser ecologistes i progressistes, no vegin que abans de potenciar l'us de la bici calen diverses mesures. En primer lloc s'ha de conscienciar els ciutadans de la importància de l'us del transport public en detriment del privat, una fita que no s'ha aconseguit ni de lluny. Si el ciutadà s'acostuma a deixar el cotxe a casa més sovint, si utilitza el transport públic, li podrem vendre la moto perquè utilitzi la bici. En segon lloc, cal fer cursets especials als que ja van en bici perquè molts d'ells es pensen que el carrer és seu i enlloc de fer un bon us del plaer d'anar sobre dues rodes, en fan un abús constant. Envaeixen carrers on no hi ha carril bici, passen pels passos de vianants sense mirar o amb poca precaució, circulen pel carril bici a grans velocitats sense tenir en compte els vianants i aparquen aquest vehicle a qualsevol fanal, paperera o banc. Caldria que els ciclistes també aprovessin l'examen de teòrica a les autoescoles encara que aquesta mesura sembli absurda. En tercer lloc, quan els ciutadans estiguin convençuts dels avantatges del transport public i els ciclistes sàpiguen circular pel carrer, caldrà ampliar, sempre en condicions, els carrils bici arreu del país. Però abans de començar a pintar centenars de quilometres de via vermella per les bicis, cal complir els dos primers objectius. Hi ha diversos països europeus que ens porten anys d'avantatge en l'ús de la bicicleta però en aquests indrets, els ciclistes saben com cal conduir i per on es pot circular. No sóc cap detractor del medi ambient, de les bicis, dels ciclistes. Sóc un amant dels bons usos, de les normes de convivència, del viu i deixa viure.
30 de desembre 2007

EL MÓN DE JUAN JOSÉ MILLÁS

Acabo de cruspir-me un dels regals que em va fer fa un parell de dies, per Nadal, la meva dona. Es tracta del darrer Premio Planeta, una obra que sota el títol de "El Mundo" permet al seu autor, Juan José Millás, recordar la seva infància. M'ha semblat una molt bona obra, escrita amb el cor i també amb certa ràbia. Millás ja explica en aquest llibre que ara, un cop s'ha despullat internament tot tornant als seus primers anys, tancarà un capítol important i pendent que de pas li canviarà la vida. A "El Mundo" Juan José Millás ens descobreix que va tenir una infància molt dura, envoltada de problemes i de pobresa perquè a casa eren els seus pares i nou germans convivint amb el fred, pocs recursos econòmics i, en el seu cas, amics estranys i amors impossibles. Millás havia de tancar aquest capítol, explicar aquells anys tant difícils, i un altre que en tenia de pendent, llençar al mar les cendres dels seus pares que ha guardat a casa seva durant molts anys. Em quedo amb una frase derivada d'un fragment on Millás parla del fred i on diu textualment: Si se ha tenido frío de niño, se tendrá frío el resto de la vida. Millás fa un autoretrat que no deixa indiferent, parla de la seva addicció al tabac, del consum de porros i els seus efectes, de les seves pors, dels desamors, de les seves visites al psicoanalista. Cap al final de llibre hi ha un fragment que vull compartir amb vosaltres amb el qual acabo aquest post tot recomanant que, si en teniu ocasió, llegiu aquesta obra, a estones complex i cruel, a estones senzill i tendre. Bé, aquest és el fragment:

Cuando lo acabe, cuando acabe este libro, o este sarcófago, arrojaré las cenizas de mis padres al mar y me desprenderé a la vez de los restos de mí mismo, de los detritos de aquel crío al que hemos abandonado debajo de una cornisa, con sus pantalones cortos, sus calcetines largos, su angustia masiva, su falta de futuro, un crío con toda su muerte a las espaldas. Un crío que me produce más rabia que lástima porque no me pertenece. Es imposible que este hombre mayor que escucha a Bach mientras golpea con furia el teclado del ordenador haya salido de aquel muchacho sin futuro. Podría presumir de haberme hecho a mí mismo y todo eso, pero lo cierto es que resulta imposible entender lo que soy a partir de lo que fui. O soy irreal yo o es irreal aquél.
28 de desembre 2007
Tag :

S'HA TRENCAT LA BOMBOLLA

Amb el temps tot torna al seu lloc i tot el que puja, baixa. Li ha succeït ara al mercat immobiliari dirigit per una colla de professionals i una altra colla de pirates. Els primers segueixen al sector i els segons han hagut de plegar o poc els hi queda. Parlo dels que es van aprofitar del moment per aprofitar-se també de les persones, dels qui van obrir una agencia immobiliària, negoci de finques, sense entendre res en aquesta temàtica, pel simple fet de comprar i vendre tot especulant i augmentant aquesta famosa bombolla immobiliària que al final ha acabat petant. La situació si parlem del preu de la vivenda es feia ja insostenible per la gran majoria. L'accés a l'habitatge nou o el de lloguer es feia impossible, insostenible. Els preus augmentaven cada any fruit de la mateixa especulació i d'aquest impopular euribor que tothom coneix però pocs saben que significa. La bonança per a molts ciutadans arriba quan llegim que ara, després de tants anys d'abusos, el preu dels habitatges nous, els de segona mà i els de lloguer baixarà. Amb la davallada del sector també serà difícil vendre immobles o sigui que cal fer lectures ben diverses. Els qui tenen moltes cases que han anat comprant gràcies a la bonança especulativa dels darrers anys no les podran vendre o, si les venen, serà a preus inferiors als de compra. Els propietaris de pisos de lloguer deixaran de fer l'agost i, amb preus més baixos, el sector de la població que podrà llogar un pis serà més ampli. Els constructors i promotors hauran de cordar-se el cinturó mentre els agents immobiliaris falsos, els que van aparèixer com a bolets, hauran de plegar veles i tornar a casa. Per últim, els habitatges de propietat tindran més valor pels seus propietaris perquè fins ara el preu s'incrementava dia a dia i molts no li donaven el valor que té o, dit d'una altra manera, no apreciaven el fet de tenir una casa o no recordaven quan els havia costat aconseguir-la. Aquests, per sort, son pocs. En tot cas, la ralentització de la construcció i la davallada d'aquest sector beneficia la gran majoria. Hi ha una cosa que, amb tot el que he explicat, no ha canviat. Hi ha una gran part del nostre món que quan va començar l'especulació i el boom de la construcció no tenien casa i ara tampoc en tindran. Son totes aquelles persones que cada dia, quan es lleven al matí, han d'inventar-se una nova vida diferent a la del dia anterior perquè no tenen diners ni res de valor material. Son pobres en bens però potser no en altres valors molt més importants.
27 de desembre 2007

ON HEM ARRIBAT?

Llegir la premsa del dia aquest matí, 25 de desembre o sigui nadal, ha estat un trauma. Un cotxe bomba conduit per un suïcida ha matat una vintena de persones i n'ha malferit 80 més a Biyi, a l'Iraq. Entre les víctimes hi ha nens que, lluny de tenir un regal per Nadal perquè pertanyen a famílies pobres, han trobat la mort injusta. ETA ha fet esclatar una bomba a la Casa del Poble de Balmaseda mentre quatre nens morien en un incendi d'un restaurant xinès a Holanda i un matrimoni era també víctima de les flames al seu xalet de Illescas. Al mar, 14 mariners desapareixien al naufragar el seu vaixell, carregat de productes químics, a Corea del Sud, mentre a Mauritània han estat detingudes tres persones acusades d'haver assassinat quatre turistes francesos. A l'Índia han mort tres presumptes islamistes quan lluitaven contra les forces de seguretat del país de les vaques sagrades. A Colòmbia tothom espera que les FARC alliberin dos dones i un nen segrestats i a Cuba més de mig país vol que Fidel Castro es mori mentre el seu germà, Raul, diu que li consulta tots els afers importants intentant demostrar que el dictador encara mana. Aquestes son unes quantes pinzellades de la jornada de Nadal arreu de món. Una cosa queda ben clara: ens hem tornat bojos i estem portant la nostra societat als seus inicis, a les coves i al primitivisme. No tenim perdó de Déu. Ni en les èpoques més tendres de l'any deixem de ser tribals, éssers sense escrúpols que matem i imposem criteris a la força. Crec que hem de fer tots una reflexió. Acompanyo aquest post amb un vídeo que, en el fons, té molta relació amb aquest plantejament que ens hem de fer tots, amb aquests bons propòsits que ens marquem quan arriba el temps de recolliment familiar, de trobades amb els nostres, de sensibilitat temporal que marxa, en molts casos, quan acaben les festes. El tema es diu No basta i el canta Franco de Vita. Espero que us agradi i també espero, això ja és un somni, que tots demostrem que som més humans i menys animals.




GRÀCIES PER MANTENIR LES TRADICIONS

El Nadal és a la cantonada i ahir diumenge es va produir un fet molt agradable per tots aquells que hem estat i seguim defensant un nadal nostre, català i amb els elements de casa. L'Associació de Veïns "Els Ametllers" de Vilafortuny, a Cambrils, va organitzar la festa del Caga Tió que és un dels actes més tradicionals quan arriba el Nadal a Catalunya. Aquesta entitat, creada recentment i amb una activitat molt alta, va portar dos patges dels Reis d'Orient que van anar convidant tots els nens i els pares dalt d'un cotxe que va passar per tots els carrers de l'urbanització. Més tard, els patges van rebre les cartes dels nens i llavors es va fer el Caga Tió per acabar l'acte amb una degustació de fideus rossos per a tots els assistents a l'acte. Crec que, en uns temps on tot s'importa dels Estats Units i el Pare Noel guanya terreny als Reis mentre els botiguers avancen el Nadal guarnint els seus aparadors dos mesos abans de les dates i els ajuntaments posen les llums al mateix temps, cal aplaudir aquesta iniciativa. I nosaltres encara l'hem d'aplaudir més perquè per alguna cosa hem creat el BACA, aquesta associació de blogs que aposta per un nadal català. Per això crec que l'Associació de Veïns "Els Ametllers" es mereix un deu o, encara més, una matricula d'honor. La foto que acompanya aquest post és del Tió que han creat els propis membres de la junta de l'entitat que representa, encara no ho havia dit, l'urbanització on visc. Us poso un enllaç amb el blog de l'associació on hi veureu altres fotos i un vídeo de la festa del Caga Tió amb una animadora molt especial, la meva dona, la Mar. Aprofito per dir-vos a tots: MOLT BON NADAL. Aquí hi ha l'enllaç.

CONTENT PER DOS MOTIUS

S'ha produït un acte de bona voluntat per part del sindicat Asemit. Els responsables del seu blog han decidit posar el punt i final a la polèmica generada els darrers dies i han despenjat tots els posts escrits arran de l'afer Blog Solidari. Personalment agraeixo molt aquest acte de bona voluntat i per això jo també ha decidit correspondre despenjant els posts escrits els darrers dies sobre aquest tema. Crec que les dues parts han de cedir i així ha estat. Dit això, us he de dir que estic també content per una altra cosa tot i que pugui semblar una xorrada. Avui ha localitzat a la ciutat de Tarragona, tres mesos i mig després d'haver-lo provat per primer cop, un dels principals plaers per la meva gola i cos. He trobat birra Moretti i n'he comprat una caixa de 24 ampolles que m'aniré subministrant com si d'un medicament es tractes, en petites dosis perquè em duri molt. Aquesta cervesa la vaig descobrir a l'agost quan vaig viatjar a Sicilia i vaig tenir l'oportunitat de tastar gran part de les birres italianes. Em va enamorar i al final m'he retrobat amb aquest amor liquid. Ja en tinc una a la nevera que em beuré aquesta nit per sopar.
22 de desembre 2007

EL CÀNON PER MANTENIR ELS INEPTES.

El Congrés dels Diputats ens ha donat pel sac una vegada més i mira que els tenim ben pagats però no hi ha forma que estiguin al nostre costat. Avui aquesta cambra ha aprovat rebutjar una esmena que s'inclou a la llei de societat que instava al govern a eliminar d'aquí un any el polèmic cànon digital. Aquesta taxa que grava els sistemes de suport per reproduir, gravar o emmagatzemar música fa rics a les velles glories de la cançó. A la foto, presents al Congrés avui, hi veureu les acaballes d'un senyor que va dedicar una cançó de lloança a Franco, Victor Manuel. També hi ha la Rosa León que fa cent anys que no canta i el Luís Cobos, l'home que diu que és director d'orquestra i que passarà a la història com el personatge que més peces clàssiques ha destrossat amb el seu xim-pum de fons. També hi ha la Tina Saínz, una pseudo-actriu si arriba a aquesta categoria. Hi falta el xuclador major del regne, una altra vella gloria de la cançó si es pot dir que mai ha cantat, en Ramoncin. Gràcies a ells i altres elements que han frenat l'arribada de bona música al nostre país, ara seguirem pagant aquest cànon que no és el mateix que es paga quan compres uns cd's encara que siguin dels xinos. M'ha decebut molt el vot a favor de Convergència i Unió i el de la Chunta Aragonesista perquè dels comunistes d'IU i els socialistes ja no em sorprèn res, res de bo vull dir. El PP i Iniciativa per Catalunya han estat sensats al votar a favor de l'eliminació del cànon però els seus vots no han estat suficients. Jo, particularment, seguiré comprant els cd's i els dvd's a Andorra, descarregant-me música via mula i, en cas de canviar-me de gravador, esperaré que me'l regali algú perquè si depèn de mi aquests personatges es moriran de gana. Per animar la cosa, aquí us penjo un vídeo del CQC sobre aquesta penya.


LA DIETA DE LA LECTURA

N'hi ha de totes les mides i gruixos, colors i textures però cap d'ells mossega. Parlo dels llibres, aquell element de companyia tant imprescindible per alguns i tant desconegut per una altra gran majoria. Tothom n'ha tocat com a mínim un a la seva vida, quan anava a escola, però en molts casos mai més els han vist. Hi ha una part de la població que té pànic a la lectura, que considera que llegir és perdre el temps, que no aporta res ni serveix de res, que no alimenta la nostra ment. Aquesta dieta de llibres, més estesa que la Mediterrània, em preocupa. Hi ha qui prefereix atrotinar el seu cervell escoltant discursos per la televisió, qui opta per alimentar la seva neurona del lleure matant soldats o marcant gols amb la vídeo-consola d'última generació, qui considera una despesa gastar-se 20 euros en un llibre i creu que és una necessitat polir-se'n 60 en un joc. Llavors hi ha aquells ciutadans que, per no estar ni a un cantó ni a l'altre, opten per fer les compres que, ells, consideren obligades per Sant Jordi i per Nadal. Quan no saps que regalar, un llibre pot ser la solució però el més trist és que aquests ciutadans els regalen i no els compren per ells. Bé, hi ha un darrer grup de compradors de llibres, no pas lectors, que arriben a la llibreria i demanen que aquell grapat de fulls que compraran tingui el llom vermell perquè li fa joc amb l'estanteria o que sigui gruixut per acabar d'omplir el forat que té en un prestatge. Aquesta selva de ciutadans anti-lectura, horroritzats només en pensar en la possibilitat de llegir dos centenars de pàgines, amb un caos intern quan els preguntes quin llibre estan llegint, és la gran majoria. Per sort hi ha l'altre sector que el formen els pares de les criatures, escriptors novells o ja consolidats, que ens alimenten als qui gaudim del plaer de devorar lletres, paraules, històries reals o fictícies. Aquests son els veritables protagonistes malgrat, per culpa de la selva que us deia abans, cada cop tinguin menys possibilitats de publicar perquè els qui publiquen, els editors, cada cop tenen menys guanys i menys ganes. Si canviéssim cada tret o xut de pilota virtual, cada paraula escoltada als programes brossa de les televisions per una sola paraula escrita en una pàgina de qualsevol llibre, seriem diferents, viuríem més sans i estaríem més bé amb nosaltres mateixos. Llegir és el plaer més gran que hi ha després del d'escriure.
18 de desembre 2007

CARLA BRUNI I EL BARRI VERMELL D'AMSTERDAM

Amb el titular del post no vull dir pas que si aneu al popular barri vermell de la capital holandesa hi trobeu a la cantant i model italiana, que quedi clar. El que passa és que de la jornada d'avui m'han sobtat dues notícies i les dues van de dones. La primera és l'anunci fet pel govern d'Holanda de reduir considerablement el nombre d'aparadors de prostitució i de coffee shops que son aquelles botigues on pots comprar-hi de tot menys unes espardenyes d'espart. Dels 400 aparadors guarnits amb noies que posen a la venda el seu cos se'n tancaran uns 300 i pel que fa a les cafeteries on fas el cafè i hi pots comprar droga, encara no s'ha donat la xifra. De pas també volen reduir al màxim el nombre de restaurants econòmics per, diuen ells, rentar la cara a la ciutat d'Amsterdam. A mi, personalment, m'indigna i molt aquesta decisió perquè crec que caldria tancar tots els aparadors vermells i acabar amb la prostitució publicitada amb luxe, tancar tots els coffee shops, fent abans programes de prevenció de drogodependències, i mantenir oberts els restaurants econòmics. Ara, amb aquesta mesura del govern, Amsterdam deixarà de ser aquell paradís de molts joves per convertir-se en una ciutat més on ni tant sols podràs menjar per pocs diners. La segona notícia que m'ha indignat és la possible relació sentimental que mantenen el president de França, Nicolas Sarkozy, i la cantant i model italiana Carla Bruni. Estic molt emprenyat perquè fan falta nassos, mai millor dit, per liar-se amb aquest personatge que un dia apareix per la televisió begut i un altre dia té milers de joves cremant cotxes i no els pot dir res perquè quan era ministre de l'interior va passar d'ells olímpicament. I a més, perquè la Carla Bruni és un dels meus mites sexuals i mira que en tinc pocs. Demano a la Carla que posi seny i no cometi aquest error. De pas ja l'aviso que si es lia amb el Sarkozy no compraré cap més cd seu. De moment i mentre espero la seva resposta, us penjo un vídeo-reportatge de les seves cançons que, per cert, composa ella mateixa, lletra i música.


17 de desembre 2007

DUES GRÀCIES I UN "RECORDO"

Aquest post servirà per dues coses. En primer lloc per comentar-vos que aquest blog ha rebut la distinció de BLOG SOLIDARI. Aquest reconeixement, el banner del qual ja he penjat a la columna de la dreta, m'arriba GRÀCIES a l'amic Jesús M. Tibau. La distinció de Blog Solidari la tenen aquells espais que es considera que comparteixen idees i opinions amb qui en fa entrega o que, senzillament, donen a conèixer el seu parer i coneixements de forma altruista, generosa i voluntària. Dit d'una altra forma, com diu en Tibau, és per als blocaires que son feliços compartint que, en el fons i també en presencia constant, és el principal objectiu d'aquestes eines de comunicació anomenades blogs. Com es tracta de compartir i pel plaer que ara tinc de fer entrega d'aquesta distinció a alguns blogs, vull que en gaudeixin tres però un d'ells ja la té o sigui que la donaré a dos blogs que segueixo molt i que m'ensenyen moltes coses noves a més de fer una labor important en la nostra societat i cultura. El Josep Maria Yago ja el té o sigui que els hi dono al Mon de La Garrofa de Mont-roig i al Consueta de la Consuetudinarium.Per cert, un segon agraïment justament al Consueta perquè aquesta setmana ha dedicat la banda sonora del seu blog al meu blog. Moltes GRÀCIES i enhorabona per l'encert en les cançons i temes que has triat perquè l'has encertada de ple. Per acabar, encara parlant del Consueta, us RECORDO que vaig apuntar-me al Tradiblog del qual en vaig parlar en aquest post. De moment ja en formen part com a membres 18 blogs i la llista creix. En teniu encara més informació aquí.
16 de desembre 2007

TOT ÉS POSSIBLE A LA PLANA RÀDIO

Els blogs tenen cada cop més importància i els companys de La Plana Ràdio ho saben. Per això van crear un espai anomenat blogejan on s'entrevista als autors dels blogs per parlar dels orígens dels seus espais, dels seus continguts i del seu dia a dia. El passat 21 de novembre el Josep Roig, responsable del programa en aquesta emissora, em va donar l'oportunitat de parlar sobre aquest blog. Va ser una entrevista molt amena, distesa, amable. El resum que n'ha fet al blog de La Plana Ràdio m'ha agradat molt, de veritat. Aquest és l'enllaç directe. A més, per aquells que vulgueu i tingueu paciència, us he penjat la gravació en qüestió. Espero que us agradi i ja avanço que, al final de l'entrevista, el Josep em demana que recomani dos blogs més per continuar aquesta roda d'entrevistes. A mi em va recomanar l'amic Jesús M. Tibau i li agraeixo de tot cor. Per cert, des d'avui he incorporat un nou link a la secció d'espais molt interessants. És el del blog de La Plana Ràdio que s'actualitza cada dia amb resums de les entrevistes als blocaires i amb tota l'actualitat de Santa Barbara i gran part de les Terres de l'Ebre.


15 de desembre 2007

M'HAN PASSAT LA PATATA CALENTA

He rebut un nou meme. Me l'ha passat l'Octavi Saumell i com sempre feig, el respondré. És un meme sobre el món blocaire amb diferents preguntes. Apa, som-hi!.

1. Quan temps portes com a blocaire?
Oficialment des del 19 de juny tot i que vaig començar a escriure seriosament a partir del 10 de juliol.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Vaig entrar a veure les notícies a la BBC (ho faig cada dia) i vaig descobrir que hi havia blogs.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Així ho penso, La Garrofa de Mont-roig, El Saló dels Penjats, Diari de la Mar , Té la Mà Maria i Tens un racó dalt del món.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
No. Sempre m'ha agradat donar la cara encara que hagi de fotre canya.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Salvi Guinart, Sherlock Holmes, Pitu Tarrasa, Mar Roca , Roser Pros, Josep Maria Yago, Jordi Martí Font, Mon (La Garrofa), Jesús M. Tibau, Zel, Nastrud i tots aquells que tinc linkats.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Ja no surto de marxa perquè cada cop que surto estic una setmana a recuperar-me. Quan surto ho faig amb el Pitu Tarrasa, la seva dona Maribel (a veure quan obre un blog) i la Mar Roca, la meva dona.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual.Amb tres?
Jajajaja, amb una de sola, la meva dona. El cos ja no el tinc per tantes passions compartides.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Si, de l'autora del Diari de la Mar.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Molt. No em pensava arribar on he arribat i estic molt content.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.
Diari de la Mar, Sherlock Holmes, Així ho penso, La Garrofa de Mont-roig i Té la Mà Maria. Si he de passar la patata calenta, la passo als que més miro, jejeje.
I abans de tancar aquest post, us comento que he incorporat a la secció Espais molt interessants el blog de l'Isaac Albesa. Amb l'Isaac hi vaig treballar fa molts anys a la Cope i sempre hen tingut molt bona amistat. Aquí hi ha les seves perles.
13 de desembre 2007
Tag :

PERIODISME ORAL

El periodisme comença estar en decadència gràcies a tots aquells que l'utilitzen de forma errònia. Als caps de premsa que veten mitjans, professionals sotmesos als programes del cor i tertúlies o entrevistes amb famosos, professionals que no recorden que van ser extorquits quan treballaven en un diari i ara extorqueixen ells en un altre mitjà, altres coneguts professionals que haurien d'estar jubilats i encara desbarren a diari pel micròfon, cal sumar-hi el cas que publica avui la premsa. Una jove estudiant de Periodisme d'una universitat de Barcelona ha estat denunciada per oferir sexe a dos Mossos d'Esquadra a canvi que li retiressin les multes que, suposadament, deu. Aquesta jove estudiant, de 24 anys, col·labora al programa de Cadena Dial Atrévete que presenta Javier Cardenas, la persona que més frikies ha descobert a tota Espanya gràcies als programes de l'Alfonso Arús. L'estudiant va aturar dos agents dels Mossos a l'avinguda de la Diagonal i els va dir que deu moltes multes i no les pot pagar fet pel qual els oferia sexe a canvi de l'import de les sancions. Els dos agents li van dir en reiterades ocasions que per aquell camí no anava bé. Ella va seguir canviant sexe per multes i al final la van prendre a la caserna dels Mossos. Un cop allí, ella va admetre que duia un micròfon amagat i que treballava per un programa de ràdio i ells van denunciar-la per la via penal tot presentant, dins la denuncia, la cinta enregistrada per ella. A mi, particularment, no m'agraden aquests mètodes i formes de fer periodisme i quedi clar que tinc molt bon sentit de l'humor com pot constatar tota la gent que em coneix. Crec que hi ha altres formules per divertir l'audiència i no cal caure tant baix. Sort que els Mossos no van accedir a la petició de la jove estudiant perquè, que hagués passat llavors? Quines eren realment les intencions de la gravació feta per aquest programa? Es volia desprestigiar el cos dels Mossos d'Esquadra? Divertir l'audiència amb bromes estúpides?. Caldria que els responsables de la programació de les ràdios comencin a pensar en nous elements de diversió que no faltin el respecte a ningú i, si pot ser, culturitzin enlloc de reduir aquest nivell.

RUBY TUESDAY, ELS STONES I ELS ALTRES

Això del Youtube és un invent sense límits. Cada setmana dedico una estona mirar-me vídeos i trobo molta ferralla visual però també topo amb petites joies. Avui vull parlar d'una cançó que sempre m'ha agradat molt malgrat no sigui cap entusiasta del grup de la va composar, els Rolling Stones. El tema, tot un clàssic, és Ruby Tuesday. El van composar el 1966 el Keith Richards i el Brian Jones tot i que, legalment, els autors son en Richards i l'incombustible Mick Jagger. La cançó va ser número 1 a Estats Units i número 3 al Regne Unit. Marianne Faithfull, Rod Stewart, Kenny Rogers, Don Williams o en Bono dels U2 l'han cantat en diverses ocasions. Avui us penjo el vídeo dels seus autors, els Rolling Stones, i dos enllaços amb dues versions. La primera és de la Melanie Safka i la segona del Franco Battiato. Crec que son dues molts bones visions d'aquest clàssic dels Stones. Cadascuna té les seves particularitats. La de Battiato no té imatge perquè els vídeos on les canta i que estan penjats Youtube tenen una qualitat pessima. Battiato li posa un toc líric final que enriqueix el tema. Per cert, la versió de la Melanie és de fa pocs anys però si busqueu també trobareu la que va fer molts abans. Comprovareu com li ha canviat la veu. Espero que us agradin.


Versió de Melanie Safka

Versió de Franco Battiato

11 de desembre 2007
Tag :

ELS COMERÇOS I LES HORES

Feta la llei, feta la trampa. Aquesta frase és tot un clàssic i en èpoques com les que arriben, les nadalenques, és quan es demostra que tota la raó de ser. L'Ajuntament de Tarragona ha decidit que un equip de tècnics de l'àrea de Promoció de la Ciutat analitzi aquests propers dies fins a quin punt els comerços compleixen la normativa sobre horaris comercials. Si es comprova que un establiment no compleix aquesta llei rebrà una sanció econòmica. Tot això, segons els inventors d'aquesta idea, per evitar que hi hagi comerços que tanquin més tard del que permet la normativa. Home, a mi aquesta idea em fa riure perquè és absurda, un pedaç. M'explico. Resulta que d'ençà que van instal·lar-se a la ciutat de Tarragona certes empreses comercials, a la part central com la Rambla Nova o altres punts més aïllats, fan el que volen. Parlo de filials i delegacions de grans empreses com una de la Rambla, prop del Moto Club, que cada any comença abans que els altres les campanyes de rebaixes i les acaba dies desprès. Sempre té mecanismes per saltar-se la llei perquè camufla la campanya sota un altre nom comercial també atractiu. I cada any els descobreixen i els multen però els responsables d'aquest establiment la paguen i callen. L'import de la sanció no és res comparat amb les vendes que ja han fet saltant-se la llei, fent la trampa. I com el cas que us explico d'aquest conegut establiment a la Rambla, n'hi ha molts més, tants com delegacions i sucursals comercials d'aquestes grans cadenes de venda de roba, sabates, roba interior o material divers. Per això em sobta i em fa riure que ara arribin els nous polítics del segle XXI aportant idees que a finals del segle XX ja eren absurdes, inoperants, inútils. La solució, si el que realment es vol és acabar amb aquestes il·legalitats, és fàcil. Tan senzilla com tancar-los l'establiment tants dies com el tinguin obert fora d'hores. Aquesta formula és la que pot evitar aquestes accions comercials dels grans que l'únic que fan és malmetre els interessos dels petits. El comerç de sempre, encara que estigui a la Rambla, no en té prou en lluitar contra la competència de preus, també ha de fer front a la competència deslleial i il·legal. Els ajuntaments haurien de saber que el teixit comercial comença a la botiga més petita i es recolza en les més grans. Si es tira endavant aquesta mesura que han proposat tornarà a començar el cicle: els grans faran la trampa i els petits patiran de valent. Cal tenir més visió i rectificar és de savis.

AMUNT I AVALL

En gran part, aquest post el dedico al company Jesús M. Tibau perquè ahir a la nit escoltava l'entrevista que li van fer a La Plana Ràdio per parlar del seu blog. El document és molt interessant perquè el Jesús és un gran blocaire amb un bloc que ja és referència a molts indrets. En un moment de l'entrevista l'amic Tibau deia que és molt tafaner i que això el porta a mirar sovint quanta gent visita el seu blog i d'on arriben aquestes visites. Per això fa poca estona he entrat a la web d'Alianzo, una de les pàgines que fan rànquings dels blogs tot catalogant-los per països, categories i temàtiques. M'ha sobtat veure els resultats al comprovar que molts dels blogs que conec i tinc linkats ocupen posicions molt altes. El blog del Jesús Tibau lidera la llista de blogs literaris en català i és el vuitè de la general, a la categoria d'activisme hi trobem el blog de La Marfanta en primera posició, l'Així ho penso del Josep Maria Yago a la tercera i el blog de la Zel, Ara Mateix, a la quarta. El Saló dels Penjats és vuitè a la secció de blogs d'actualitat. Pel que fa al meu blog, és segon a la categoria de periodistes catalans i al lloc 22 del rànquing general de periodistes on hi ha blogs d'Alemanya, Andorra, l'Argentina, Anglaterra, Bèlgica o Xile entre molts altres països. Tot això només son dades i malgrat algú pugui dir que no importen si que haurà d'admetre que com a mínim fan gràcia perquè evidencien que allò que escrius interessa. Un blog és una roda formada per les causes i els efectes. Escrius i et llegeixen, et llegeixen i puges posicions en un rànquing que consulta molta gent i aquesta gent t'hi veu i entra a llegir-te. Enhorabona a tots els que he citat i a tots els altres, molts més, que també esteu inclosos en aquestes llistes.

BONES INTENCIONS, POQUES REALITATS

Per més que s'hi entestin i malgrat les moltes reunions que puguin fer, Europa i l'Africa continuaran estan a anys llum en tots els sentits. Crec que és la conclusió que cal extreure de la reunió que han celebrat a Lisboa els dirigents polítics dels dos continents. Hi havia bones intencions però no s'ha arribat a cap acord important i la bona entesa assolida en alguns temes no passarà de ser un llistat de bones intencions. Europa vol que l'Africa sigui més competitiva però quan els africans els recorden que per aconseguir aquest repte s'han de posar molts diners sobre la taula, els europeus canvien de tema. Europa vol establir-se amb força al territori africà argumentant que ho farà per ajudar a incrementar la productivitat però els africans es temen que aquesta acció acabi amb els pocs recursos productius autòctons que tenen. Europa té por del creixement productiu de la Xina, cada cop més accelerat, mentre els africans els reben amb els braços oberts perquè els xinesos no els demanen res a canvi. Resumint, Europa demana impossibles a l'Africa, intenta ajudar amb uns mecanismes que no serveixen i les solucions que aporta en el principal tema, la immigració, son a un termini massa llarg. La proposta feta pel president Zapatero, un pacte euroafricà que garanteixi l'escolarització, generi ocupació i millori les infraestructures, és bona però la seva aplicació demana anys i el temps passa factura, una factura que seguirà tenint noms i cognoms de víctimes que marxaran dels seus països africans per morir en territori europeu. Les bones intencions han de ser constants per convertir-se en realitats i no serveix de res proposar-les cada set anys. La última reunió entre els representants dels dos continents es va fer l'any 2000. Això ho diu tot.

CANVIS I MILLORES

Us comunico que he fet alguns canvis al blog. Amb el temps, la columna lateral de la dreta s'havia fet massa gran i repassar tots els continguts esdevenia una feina feixuga pel molt material que hi havia. He creat uns menús desplegables en aquelles seccions amb més links excepte la dedicada als blocs. Així, a partir d'ara podreu veure-ho tot com abans però més ordenat. Us recordo que quan vaig crear el blog, el primer espai que hi vaig incorporar és el dedicat als mitjans de comunicació. Des d'aquí podreu llegir la premsa de tot el món, escoltar emissores de ràdio de molts països i veure moltes televisions. També hi ha una secció dedicada a viatjar per alguns racons del món poc coneguts i un apartat de càmeres web en directe que és molt interessant. Aprofitant els canvis he decidit incorporar algunes webs que no hi havia i també refer tres o quatre enllaços que han canviat incorporant a més diversos links amb la premsa que ha aparegut recentment com el diari 20 minutos o el Público. Espero que us agradi. Ho dic només per a recordar-ho. Ara, tot més fàcil i menys cansat per la vista. A la columna de la dreta, sota la secció dels espais molt interessants, comença el festival comunicatiu.
08 de desembre 2007

JA HAN ARRIBAT !

M'ho temia, ja han arribat!. Aquest matí he vist els primers Pare Noel escalant per les parets dels xalets dels meus veïns. La imatge parla i no fan falta massa paraules per entendre la meva irritació quan, recent llevat, he vist aquest element vermell amb l'escala tot intentant entrar en aquesta casa, amb el seu esperit americà, per fer-se seus els nens. Ara el coco ja no arriba, ara es menja el coco als més petits. A sobre, obro el diari i veig que, per primer cop, el pernil ibèric és legal a Estats Units. Sembla mentira però fins ara es passava de contraban i al final s'ha legalitzat. Es mengen la porqueria de les hamburgueses i altres fast food que els posa com a porquets i prohibeixen delícies ibèriques. I ara, vist el primer Pare Noel i legalitzat el bon pernil, ja hem d'aguantar les megafonies nadalenques a carrers i bars, caminar sota les llums de colors i empassar-nos els anuncis de torrons i caves, joguines i consoles. Sempre en quedar pensar que encara tenim al Tió i al Caganer i saber que aquells que encenen les llums un més abans de la festa ho fan perquè ells en tenen ben poques. Aquest Nadal Creu Roja no recaptarà joguines i apostarà per una campanya de sensibilització per als menors. Amb una mica de sort, de rebot i si la màgia nadalenca existeix, alguns homenots tristos somriuran i potser començaran l'any més calmats, més coherents, més llibertaris. Per sort, amb màgia nadalenca o sense ella, tot el que arriba acaba marxant.
07 de desembre 2007

DEMOCRÀCIA S'ESCRIU AMB "LL" DE LLIBERTAT

Aprofito aquest dia de la Constitució per a recordar la importància del document a tots aquells responsables polítics que ara son al govern. Ho dic perquè el proper any es complirà el 30è aniversari i molts d'ells porten més de la meitat d'aquest temps movent-se pels passadissos dels seus ajuntaments. Alguns van ser a l'oposició i altres no però, sigui com sigui, coneixen a fons tots els racons dels consistoris on treballen i cobren gràcies a la voluntat del poble. Per això vull fer tres senzilles aportacions aprofitant, reitero, aquesta jornada de crida a la democràtica. La primera aportació o exercici obligat passa per recordar que existeix la llibertat d'expressió i la tolerància que en alguns casos, els qui governen, no accepten quan les paraules les diu l'oposició. El segon exercici ens obliga a pensar en igualtat d'oportunitats que han de tenir tots els representants elegits democràticament pel poble en àmbits tan senzills com, per exemple, expressar-se als mitjans de comunicació públics. El tercer, molt important, és aquell que parla del dret a la manifestació que, també en alguns casos, acaba convertint-se en un pecat capital que comporta sancions i critiques. Cal recordar els tres perquè si comencem a oblidar-los es pot arribar a un punt on veiem representants municipals electes que es pensen que tot el que veuen els seus ulls, fins l'horitzó on ja no s'hi veu, és seu. Si ho oblidem podem trobar-nos amb polítics triats pel poble que caminin pel carrer amb les mans al cinturó però sense la placa de sheriff. Si ho deixem passar, podríem arribar a veure polítics amb problemes d'irritació, just al punt on l'esquena perd el seu nom, provocats per un excés de SEIENTarisme sedentari. Per tot això cal recordar, abans que altres ho oblidin, la importància de la Constitució del 1978.Per acabar vull comentar un parell de dades que ens parlen dels preus i de la vida. L'any 78 una barra de pa, cuita amb forn de llenya i no aquesta porqueria que venen avui en dia a qualsevol cantonada, costava 17 pessetes (deu cèntims d'euro), el metre quadrat de l'habitatge era de 32.900 pessetes (198 euros) i el sou mensual era, de mitjana, d'unes 53.000 pessetes (318 euros). Feu la comparació. La meitat de la població espanyola és mileurista, una altra part no té aquesta sort ni de lluny i molts polítics, fins i tot a mitjans municipis, guanyen en un sol mes el que fa 30 anys es guanyava en tot un any.

UKULELE ORCHESTRA OF GB

Aquest post el dedico a tothom però especialment a l'amic reusenc de Té la Mà Maria. Vist el teu interès, del tot lògic, per la Ukulele Orchestra, aquí tens dos vídeos més d'aquesta formació anglesa creada el 1985. La seva web oficial és aquesta i espero que frueixis amb els dos vídeos que, com el que vaig penjar ahir, no tenen pèrdua. Per cert, et prenc la paraula i prometo fer posts musicals més sovint.



UNA NOVA VEU, UN VELL I BELL TEMA

De tant en tant faig concessions sobre els meus gustos musicals i penjo algun vídeo en aquest blog. Una de les meves passions es diu Kate Bush. Aquesta cantant anglesa amb una veu fina, melòdica i única sempre m'ha sorprès gratament i sobretot als seus inicis. Un dels temes més coneguts el canta amb el Peter Gabriel i es diu Don't give up.
Fa una estona, fent una ullada i buscant coses d'ella, he topat amb un nou valor musical. Es diu Hayley Wenestra, és de Nova Zelanda i té 20 anyets. L'any passat va fer la gira mundial amb el projecte musical Celtic Woman que us recomano molt. El vídeo que ara veureu és de la Hayley i canta un dels clàssics de Kate Bush amb una orquestració molt bona. Espero que us agradi perquè a mi m'ha impactat molt gratament. I per si no en teniu prou, us poso un segon i un tercer vídeo de la mateixa canço però en una altra versió. En aquest cas la primera va a càrrec de les Puppini Sisters que van fer la gira espanyola de Franco Battiato l'any 2003 tot fent els cors a Manlio Sgalambro. La segona la canten i toquen els membres de la Ukulele Orchestra. Sota el primer video hi ha els enllaços amb els altres dos.


Versió de les Puppini Sisters

http://es.youtube.com/watch?v=B1cHfzmi5Ic&feature=related

Versió de la Ukulele Orchestra

http://es.youtube.com/watch?v=NSed1K-QNMc&feature=related

05 de desembre 2007
Tag :

EL TERRATRÈMOL FERRAN

El portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, Joan Ferran, l'ha liat i ben liada. Les seves declaracions sobre TV3 i Catalunya Ràdio, els mitjans que paguem tots els qui vivim a Catalunya. Ferran reclama una televisió i una ràdio molt més neutral, objectiva, plural, informativa i sense biaix partidista i afegeix que cal arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat. Aquesta paraula, crosta, ha estat justament la que ha tocat el crostó i ben tocat. Ferran ha deixat anar altres perles tot dient que TV3 "és despietada amb el Govern català. Prioritza, magnifica i recaragola la informació en contra de l'Executiu. Amplifica els conflictes i minimitza les notícies positives sobre el Govern". A més, segons Ferran "cal una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes. Que serveixin a tots els catalans i s'abstinguin de fer proselitisme sobiranista i de construir pàtries". L'entrevista no té pèrdua i la podreu llegir sencera en aquest enllaç.
Arran de les seves declaracions s'ha vist el de sempre, tres partits en un costat (ERC, IC-V i CiU) i dos a l'altra (PP i Ciutadans). Al mig del terratrèmol hi ha el PSC, el partit de Ferran, que no sap si amagar el cap sota l'ala, tallar algun cap o posar un nou cap pensant com a portaveu adjunt. Cadascú farà el seu anàlisi però en tot cas hi ha la meva que és la que aporto ara. Jo crec que TV3 i Catalunya Ràdio, sobretot la televisió, sempre han estat els mitjans del govern. S'entrevista al president de torn i no es parla de segons quins temes als informatius o se'n parla de forma breu. Una altra cosa és el que avui han denunciat alguns dels partits arran de les declaracions de Joan Ferran, la instrumentalització dels mitjans, el control que exerceix el govern per fer-se'ls seus. Això passa a tots els nivells començant pels ajuntaments. Ja he parlat en alguna ocasió de la meva experiència quan treballava a Reus i ara puc parlar del municipi on visc i on, per plaer i sense rebre cap euro a canvi, exerceixo de cap de premsa d'un partit polític independent. El que si tinc clar és que els casos que conec on el govern dirigeix també els mitjans municipals, son de color socialista. Amb això no vull dir que siguin els únics, mai a la vida. Segur que passa a altres ajuntaments on governen altres partits però jo conec tots els casos amb el PSC al capdavant. Sigui com sigui, no crec que Ferran s'hagi equivocat en el fons tot i que, analitzant a fons la seva entrevista, potser si en les formes, en la contundència. Passi el que passi, en el meu rànquing particular de televisions i ràdio, publicat al seu dia, TV3 i Catalunya Ràdio segueixen estant a la cua.
04 de desembre 2007

UN BON CONSELL, UNA BONA HISTÒRIA

Aquest post serà curt però us asseguro que és per donar-vos un bon consell. Fa pocs dies parlava de la incorporació al món blocaire del Pitu Tarrasa i com era d'esperar, han estat diverses les persones que han fet comentaris al post recordant la figura del pare del Pitu, el Josep Maria Tarrasa, i el seu personatge més popular, el Maginet Pelacanyes. Avui l'amic de La Garrofa de Mont-roig ha fet un post molt interessant on recorda les seves vivències al voltant de la figura de Tarrasa i en Maginet. Gràcies al post he pogut calcular millor la edat de La Garrofa, conèixer una mica la seva infància (no us perdeu la foto) o saber que va dedicar-se al món de la cançó. No sabia cap d'aquestes coses i m'ha agradat descobrir-les com també he sabut que La Garrofa, el Mon, escoltava la ràdio, Onda Rambla, en aquells bons temps de treball conjunt del Pitu Tarrasa, un servidor i molta altra gent. Us aconsello que hi feu una ullada. A més, estareu ben acompanyats musicalment parlant. Gràcies Mon!

PUTIN S'IMPOSA AMB EL CAOS I LA POR

Mentre a Veneçuela Chavez ha rebut el seu primer toc d'atenció, a Rússia es produeix una situació que el meu cap no acaba d'entendre, una situació que torna a posar en evidencia moltes coses. El partit de Vladimir Putin, Rússia Unida, ha guanyat còmodament les eleccions legislatives. La persona que fa uns anys va arrasar mig país i que ara el governa, torna a rebre el suport de les seves víctimes. El cas de Txetxènia ja és un món apart. Putin va destruir barris sencers i ara els qui ho van perdre tot no han dubtat en votar-lo i ha aconseguit un 99 per cent dels vots. És clar que pels carrers de Txetxènia només es veien pancartes i cartells electorals del partit de Putin. La por envaeix les cases, les ments de les persones, les condiciona. Els observadors diuen que han estat unes eleccions poc clares, gens netes i Putin s'ho passa pel forro perquè ja les ha guanyat. És el mateix president que ha fet assassinar 14 periodistes d'ençà que és al govern, el llop amb pell de corder, l'home de mirada freda i distant. Ningú li portarà a una persona que seguirà sent un lider mundial i que assistirà a aquelles reunions on els principals sonats del món, entre ells el president nord-americà, decideixen el futur de la humanitat. Som, com deia en Llach en una cançó, barquetes sense timó. Som el naufragi constant en un oceà ple d'odi i governs fets per manar al preu que sigui.

CHÁVEZ, COM UN LLUM DE GANXO

Em sorprèn cada cop més aquest individu anomenat Hugo Chávez que té entabanat a la meitat del seu país i que cada cop que es presenta torna a ser elegit President de Veneçuela per seguir demostrant que està com "un llum de ganxo", sonat perdut. Com a persona contraria a la figura de la família reial espanyola, m'he de decantar a favor d'aquest grupuscle abans de donar la raó a Chávez. Ara exigeix que el Rei d'Espanya li demani disculpes i amenaça en nacionalitzar les filials del BBVA i Banco de Santander al seu país. Dic el seu país perquè, com a sonat número 1 de Veneçuela, creu que tot és seu i tot és governable amb el suport d'unes masses incultes, empobrides i sense recursos. Promet i no compleix, és la vergonya d'un continent i no ho sap veure. Ja en teníem prou amb el dictador Fidel Castro (a veure si passa a millor vida) i Evo Morales (a veure si el canvien) o amb Augusto Pinochet (llàstima que moris sense pagar els seus crims) o tots els qui han portat a la ruïna absoluta l'Argentina. En teníem prou i ens ha tocat aguantar aquest indesitjable del Chávez que fa més nosa que bé. Han de canviar moltes coses en aquelles terres si es vol aconseguir que tirin endavant. Cada cop que veig a Hugo Chávez per la televisió o els diaris, em venen ganes de vomitar. Si us plau, un canvi urgent serà un gran canvi per tota la humanitat.

ENTRADA D'HONOR

Aquesta setmana entra a formar part de la família de blogs que llegeixo i segueixo de ben a prop un espai molt interessant i molt important. Per aquest motiu li dedico més espai i li concedeixo aquesta entrada d'honor a la blogosfera.
Us parlo del blog del meu amic, gran periodista i ex-company de feina Pitu Tarrasa. D'ell en puc dir moltes coses perquè hem compartit molts anys de bona ràdio. Va confiar amb mi el 1995 quan vaig incorporar-me al serveis informatius d'Onda Rambla i, quatre anys més tard, quan ell ja era director de l'emissora i jo Cap d'Informatius d'Onda Cero Reus, va venir a repescar-me pel seu equip per a dirigir els serveis informatius d'Onda Rambla a Tarragona i Tortosa i Onda Cero a Reus. De tots els anys d'ofici, empreses on he treballat i companys que he conegut, el Pitu ha estat la millor troballa que podia fer. Bé, perdó, la segona. La primera va ser la Mar, la meva dona a la qual vaig descobrir quan treballàvem junts en aquesta ràdio que us comentava. Us he de dir que m'agrada molt que el Pitu tingui el seu blog per dos motius. El primer perquè crec que és una persona que té moltes coses a dir i sempre son coses interessants. I en segon lloc perquè recordo que quan treballàvem junts es negava a redactar cap nota, noticia o entrevista amb l'ordinador i ho feia tot en bolígraf i ara s'ha modernitzat i ja té blog. Ho veus com no era tant difícil Pitu?. Bé, de moment ja ha inaugurat el seu espai que ha anomenat Parlem-ne, el mateix nom d'un espai emblemàtic d'aquells anys a la ràdio. Ara esperem que ens regali textos, idees opinions i formes de pensar que ens facin generar debat i coneixement. Enhorabona Pitu !
30 de novembre 2007
Tag :

NEIX LA XARXA TRADIBLOG

Aquest emblema que ja tinc penjat al blog fa un parell de dies pertany a la xarxa Tradiblog, una nova iniciativa molt interessant a la qual m'hi he sumat per pura convicció i per l'interes que sempre he tingut, i demostrat, per moltes de les nostres tradicions. La xarxa Tradiblog intentarà unir, de forma virtual, tots els blogs que toquen temes propers a la cultura popular i tradicional de tots els Països Catalans. Els blogs que en formaran part poden ser de qualsevol indret o racó del país i s'integraran en un directori que tindran tots els membres. Es pot tenir penjat al blog únicament el banner d'enllaç o, si es desitja, la llista amb els enllaços dels altres blogs que en formen part. Cal que la xarxa es faci més gran i fer-ne molta difusió i, en cas que en vulgueu més informació o formar-ne part, enviar un correu a aquesta adreça: tradiblog@mesvilaweb.cat De moment els blog que en formen part som: De bon matí, El bloc d'un de Reus, Tot és possible, La Garrofa de Mont-roig, Té la Mà Maria i Consuetudinàrium. Animeu-vos i feu més gran la xarxa Tradiblog.

EXPLIQUEU-ME MENTIDES

Els homes menteixen més que les dones. Ho assegura un estudi encarregat per la revista farmacèutica Apotheken Umschau. Segons aquest informe, nosaltres diem mentides amb molta més freqüència que elles. Set de cada deu homes menteixen sovint mentre el percentatge entre les dones és de sis per cada deu. A més, l'estudi conclou que dos de cada tres dones enquestades no poden tornar a confiar en una persona quan els ha mentit i en canvi els homes son més permissius perquè només desconfiarien la meitat d'ells. Una altra dada ja coneguda és la que indica que els homes llueixen (farden) molt més que les dones i tenen tendència a exagerar per quedar millor quan es parla de segons quines coses. A més, un 30 per cent dels homes enquestats ha assegurat que, quan els enxampen mentint, no els importa gens. Les dones tenen més vergonya en aquests casos, un 82 per cent no suporten ser descobertes. Aquí queden les dades per rebre comentaris tot i que us proposo la màxima sinceritat. Feu pública, si us sembla, alguna mentida que hagueu explicat en alguna ocasió. Jo una vegada vaig anar a pescar peix i vaig tornar a casa amb deu quilos de tallams i palometes però sempre dic que vaig pescar-ne 28 quilos. Apa, espero confessions.
29 de novembre 2007

EXCUSES DE MAL PAGADOR

Les televisions privades li han dit avui a la Vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que no se les pot responsabilitzar per tots aquells casos de violència sexista. La reunió entre l'associació que aglutina les televisions comercials i el govern s'ha fet arran del cas de la dona que va morir assassinada pel seu exnovi després que els dos apareguessin al programa "El diario de Patricia" , una de les moltes porqueries que emet Antena 3. A mi em sembla una excusa de mal pagador, una excusa barata, una rentada de mans sense precedents. M'ho sembla perquè en aquesta vida tothom ha d'assumir les seves errades però el que mai ha de fer és cometre aquestes errades i evitar les culpes. Queda clar que totes les televisions, públiques i privades, influeixen en un determinat sector de la població que, per motius que ara no explicaré, son manipulables en tots els sentits i també pel que fa a l'opinió de tots els temes. Si els dius blanc, com la tele diu blanc, és blanc. Si els dius negre, és negre. I gràcies a programes com aquest de la Patricia tenim un ampli sector de la societat manipulat que es mira aquests espais com a punt referència de la seva actualitat, com si fossin el puntal de la cultura. Si els dones concursos o programes on es pot aprendre, et diuen que no els volen i poden veure però en canvi mai es perden el serial de TV1, la Bea, els diarios, tomates i les altres porqueries on els insults, la falta de respecte i els atacs personals marquen la pauta. I llavors remata aquesta menjada de coco algun programa com Gente amb una amplia secció de la crònica d'assassinats i morts violentes de les últimes hores. Una vegada, quan treballava a la ràdio, una persona em va dir que, en cas que es produís un suïcidi al Balcó del Mediterrani, mai diguessim res als informatius perquè al dia següent n'hi hauria un altre. En aquests casos, succeeix igual i acaba sent una cadena on els més malalts s'alimenten gràcies a les víctimes dels altres malalts. Si aquest govern o l'anterior fossin com han de ser, tindríem la solució aplicada fa temps i a les televisions no s'emetrien segons quins espais. La pela és la pela i la cultura no ven, la porqueria que massifica és el seu futur. Torno a proposar la lectura d'un llibre que té semblances amb el que he explicat tot i que també hi ha la seva part de literatura inventada. Es diu Delicioso suicidio en grupo i és del escriptor Aarto Paasilinna.
28 de novembre 2007

FRANÇA RECUPERA EL CAOS DEL 2005

Em preocupa molt tot el que està succeint a França arran de la mort dels dos adolescents que viatjaven en una moto, sense casc i a gran velocitat, i van morir al xocar contra un vehicle de la Policia. Es torna a repetir una historia que l'altra vegada, ara fa dos anys, se li va escapar de les mans al govern sencer i que va acabar amb milers de cotxes i autobusos cremats, desenes de ferits i centenars de detinguts. França torna a estar envaïda pel caos que formen les batalles campals entre la policia molt contundent i els grups de joves violents. Uns disparen bales de goma i altres cartutxos de caça amb bales de plom, uns creuen tenir la força i els altres s'oposen al sistema. La segona nit de violència ha acabat amb desenes de ferits greus, molts d'ells policies, nombrosos cotxes destruïts i edificis malmesos. Que farà ara el govern francès? Que farà el president Sarkozy que ara fa dos anys, quan l'altra crisi, era el Ministre de l'Interior? És de nou culpable la policia o cal donar aquest paper a l'altra bàndol? Com s'ha pogut arribar a aquest punt que demostra que la nostra humanitat va enrere? La fotografia és del Periódico de Catalunya.
27 de novembre 2007

CASABLANCA: 65 ANYS D'AMOR

Un dels classics més coneguts del cinema està d'aniversari. Avui fa 65 anys que es va estrenar la pel·licula "Casablanca". L'Institut Americà del Cinema l'ha catalogat com la millor historia d'amor del cinema per davant d'altres obres com "Love Story" o "An affair to remember". No es pot negar que Casablanca captiva l'espectador, té màgia i un historia que no destaca per la seva originalitat però si per la posada en escena, argumentació, ubicació, pels personatges i la interpretació dels actors. Només Humphrey Bogart sabia el final de la pelicula perquè, com a gran estrella que era en aquells moments, havia tingut acces al guió per llegir-lo, acceptar-lo o rebutjar-lo. De Casablanca n'han sortit frases mitiques com la última que es diu al film "Creo que esto puede ser el principio de una gran amistad" o la bellissima Ingrid Bergman demanant al Sam que la tornes a tocar. La cançó "As time goes by" havia estat creada 10 anys abans del rodatge i gràcies a la pelicula ha passat a la historia. Hi ha dades curioses al voltant del rodatge com. Casablanca es va rodar integrament a Estats Units però la gent que no ho sabia viatjava al Marroc a buscar el bar d'en Rick. Al final, es aquesta ciutat marroquina es va construir el bar. Durant tot el rodatge, quan Bogart i Bergman feien junts les escenes, Bogart pujava sobre un entarimat de quaranta centimetres perquè l'actor era molt baix, feia 1,60 metres i ella, Ingrid Bergman, feia 1,80. Al final, Casablanca va costar 869.400 dolars que en aquella època era una xifra molt important. I un últim fet important: quan la gent sortia del cinema, demanava a crits una segona part que, per sort, mai es va arribar a fer. Els productors van ser llestos i amb la seva decisió han fet que Casablanca hagi perdurat en el temps. A mi, personalment, és una pelicula que m'agrada molt, m'apassiona, i l'he vist quatre o cinc vegades. Aquí us deixo alguns fragments inolvidables i penseu que sempre ens quedarà París.


26 de novembre 2007

PACO CANDEL HA CANVIAT D'AIRES

Ens ha deixat un dels grans, una persona que desprenia simpatia i tendresa, proximitat i senzillesa. Ha canviat d'aires el creador de l'assaig "Els altres catalans" , un document que no va deixar ningú indiferent, que va impactar a tots els cors i que encara es ven i es llegeix. Paco Candel va ser sempre una persona estimada per la gran majoria. Tothom el recordarà per la seva obra, quasi una seixantena de llibres, pel fet d'haver estat, l'any 1977, el segon senador que va treure més vots a tot l'Estat, el peix petit que es menjava el gran oceà i aquells mars on poc hi havia navegat. El seu compromís social i la seva tasca com a periodista mai seran oblidades per ningú. Candel va ser sempre una persona feble per la malaltia i forta per l'esperit i les seves conviccions. He recuperat del Youtube una de les últimes entrevistes que se li van fer i us recomano dos articles que m'han agradat molt. Son aquest i aquest altre. Han mort un home, han trencat un paisatge. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir d'ell. Quan estudiava a l'Escola d'Art de Reus, la Biblioteca era farcida de llibres d'ell i el meu cap era ple de ganes de devorar-los. Pert sort, vaig caure en la temptació.




24 de novembre 2007

TOTS ELS MORTS SON BONA GENT

Un mort sempre ha estat bona persona malgrat quan era viu rebia critiques. Això és així, fixeu-vos en els detalls. Mor algú famós i resulta que tot és un drama i un trauma perquè ens ha deixat una gran figura de la literatura, teatre, cinema o qualsevol altre disciplina cultural. Però jo sempre faig memòria de les persones famoses que ens deixen perquè sóc una persona que no oblida. Vaig pel Fernando Fernán Gómez, l'últim mort conegut. Tots els informatius han destacat que era un gran actor (cert), un gran creador (cert) i una gran persona amic dels seus amics (cert). Però, que passa amb allò que han fet en el passat aquestes grans persones, grans creadors, grans actors o escriptors? Ara ningú es recorda que Fernán Gómez tenia tant de talent com mala educació? Ara, parlant d'altres morts coneguts recents i ja no tant, ningú recorda les paraules d'un Nobel anomenat Camilo José Cela parlant de les seves virtuts anals? Ara no recordem la bronca de Paco Umbral en un programa en directe? Jo, per si un cas, us apropo aquestes perles de la cultura en els seus millors moments. Aquí teniu la cultura i educació de Fernán Gómez, Cela i Umbral.






23 de novembre 2007

PER LLEGIR MÉS I ESTAR DISTRET

Des d'avui mateix incorporo a la secció de premsa, la de premsa escrita, un nou link. Es tracta del contacte directe de la Revista Cambrils en la seva edició digital, mitjà que també s'edita en format paper i que rebo a casa cada mes. L'afegeixo per dos motius importants. El primer al comprovar que cada dia veig més visites d'aquest municipi on visc actualment. Veig que hi ha molta més gent interessada en veure i llegir allò que penso i dic. M'agrada molt. Actualment de visites en rebo moltes més de Cambrils que no pas de Reus o municipis veïns tot i que aquest liderat de poblacions se'l segueix enduent la ciutat de Tarragona. El segon motiu és per l'interès que crec que té aquesta edició digital de la Revista Cambrils ja que disposa d'un espai d'opinió per als lectors en cadascuna de les noticies que van publicant. Últimament m'ho passo molt bé llegint-la i especialment al migdia que ja hi ha penjades les noves informacions redactades. Sempre he dit que la Revista Cambrils és el mitjà de referència cambrilenc i ho mantinc però a més hi afegeixo un fet evident: aquest espai digital que ens apropen cada dia ens permet saber en tot moment l'opinió dels cambrilencs en tots els temes que els envolten. Jo sempre he cregut en allò que diuen els ciutadans d'apeu perquè també ho sóc. A més, aquesta revista disposa del servei d'hemeroteca, important per recordar-ho tot, perquè ningú s'oblidi de res d'aquí un temps.
Per tant, companys de la Revista Cambrils, benvinguts a la secció de premsa.I per acabar, comentar que estic encara més content al veure el número de visites rebudes en aquest blog. Avui arribarem a les 13.000 i en només cinc mesos i mig!
22 de novembre 2007
Tag :

LA MEVA AVIA LAURA

És el primer post que catalogo com a personal i la primera foto familiar que penjo. Em sento molt estrany i tinc la necessitat d'explicar-ho tot i que ja sé que parlaré d'un cas que suposo que molts ja haureu viscut. Aquest matí hem portat la meva avia a una residencia per la gent gran. No sabem quantes setmanes s'hi estarà perquè tot dependrà d'una operació quirúrgica molt delicada que li han de fer al meu germà. Fa més d'un any que ell, el meu germà, va patir un infart intestinal i ara viu sense intestins, amb alimentació parenteral. Miraculosament va salvar la vida quan tothom, a l'Hospital Sant Joan de Reus, no hi confiava gens ni mica. Ara li faran, quan hi hagi un donant, un trasplantament. El procés pot ser curt, ja és en llista d'espera i de moment és l'únic, o llarg depenent de la recuperació. Mentre duri tot aquest procés, els meus pares hauran de viatjar a Barcelona i queda clar que no es podran fer càrrec de la meva avia atès que no camina gens i va sempre en cadira de rodes. La meva avia Laura té el cap molt clar. Recorda perfectament la seva infància a Tivissa però no ens hi podria portar perquè no pot caminar ni pujar a un cotxe. Recorda totes les dates importants i especialment la de la mort del meu avi, ara fa deu anys d'Alzheimer. La seva vida diària es limita a veure la televisió des del sofà, el seu sofà, prendre's les mil pastilles que es pren i passar els dies. Portar-la a la residencia ha estat un trauma malgrat ella ho havia acceptat amb resignació. No em queixo de la residencia però si he de dir que la primera imatge m'ha impactat i a ella encara més. El saló de la televisió del centre era ple de persones que estan molt pitjor que ella. Era ple de persones grans en un estat hipnòtic, dormint o desperts però amb la vista perduda. Ja li he vist la cara i els ulls plorosos observant el panorama que haurà de viure fins que toqui. Té una companya d'habitació que, per sort, parla bastant i sembla tenir encara el cap ben moblat. El metge que l'atén és simpàtic i el personal sembla molt agradable però això a ella no li expliquis. La meva avia ja m'ha dit que, allò per ella, són com unes golfes, un racó final d'una vida llarga i viscuda intensament. Als seus 87 anys no s'esperava arribar a aquest punt i la resignació del primer moment per anar a la residencia s'ha convertit en una cara trista com mai havia vist. Se m'ha trencat l'ànima perquè sé que no li toca estar allí malgrat no hi hagi més remei. Ja sé que el que explico és una historia repetida cada dia a moltes famílies. Ho sé però no puc posar-me a la pells dels altres. També sé una cosa ben clara: aquesta etapa de la meva avia a la residencia li farà molt més mal que bé. Ja us en parlaré més endavant, amb el pas del temps. A cada instant que passa em pregunto que estarà fent ara la iaia. Suposo que ja passa, són els primers moments d'angoixa.
La foto ja té uns anys. Són el meu avi Lluís i la meva avia Laura.
21 de novembre 2007
Tag :

SEMPRE ENS QUEDARÀ FRANCO

No faré massa aportacions sobre la significació de la jornada d'avui, 20-N. Fa 32 anys que va morir el monstre, el fatxa, l'assassí, el dictador. Fa 32 anys que li van posar a sobre una llosa de dues tones i que ens vam treure un pes de sobre. En tot cas, analitzant i mirant avui els diferents blogs que ja em son habituals, em quedo amb dues petites perles. Us recomano el post del Diari de la Mar per les vivències que ens recorda la seva autora sobre el dia de la mort del Paquito. Enllaçeu amb el post de La Garrofa de Mont-roig on veureu com Alfons López Tena ha d'enfrontar-se amb els fatxes de la Cope tot parlant de la independència, la relació Catalunya-Espanya i altres atacs dels periodistes que l'assatjen constantment. I acabeu la ronda de visites a aquesta web que es diu Generalísimo Francisco Franco on es lloa la figura d'aquest fatxa dictador. Els jutges tanquen pàgines d'internet que diuen veritats com a temples però es mantenen oberts espais que inciten la ràbia, indignació i violència. I acabo dient-vos una cosa ben alta i ben clara: M'encanta Franco ! SI, Franco em torna boig i entenc tot el que diu a la perfecció, el seu missatge, els seus arguments. Aquí teniu un dels seus discursos.


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -