EL MÓN DE JUAN JOSÉ MILLÁS

Acabo de cruspir-me un dels regals que em va fer fa un parell de dies, per Nadal, la meva dona. Es tracta del darrer Premio Planeta, una obra que sota el títol de "El Mundo" permet al seu autor, Juan José Millás, recordar la seva infància. M'ha semblat una molt bona obra, escrita amb el cor i també amb certa ràbia. Millás ja explica en aquest llibre que ara, un cop s'ha despullat internament tot tornant als seus primers anys, tancarà un capítol important i pendent que de pas li canviarà la vida. A "El Mundo" Juan José Millás ens descobreix que va tenir una infància molt dura, envoltada de problemes i de pobresa perquè a casa eren els seus pares i nou germans convivint amb el fred, pocs recursos econòmics i, en el seu cas, amics estranys i amors impossibles. Millás havia de tancar aquest capítol, explicar aquells anys tant difícils, i un altre que en tenia de pendent, llençar al mar les cendres dels seus pares que ha guardat a casa seva durant molts anys. Em quedo amb una frase derivada d'un fragment on Millás parla del fred i on diu textualment: Si se ha tenido frío de niño, se tendrá frío el resto de la vida. Millás fa un autoretrat que no deixa indiferent, parla de la seva addicció al tabac, del consum de porros i els seus efectes, de les seves pors, dels desamors, de les seves visites al psicoanalista. Cap al final de llibre hi ha un fragment que vull compartir amb vosaltres amb el qual acabo aquest post tot recomanant que, si en teniu ocasió, llegiu aquesta obra, a estones complex i cruel, a estones senzill i tendre. Bé, aquest és el fragment:

Cuando lo acabe, cuando acabe este libro, o este sarcófago, arrojaré las cenizas de mis padres al mar y me desprenderé a la vez de los restos de mí mismo, de los detritos de aquel crío al que hemos abandonado debajo de una cornisa, con sus pantalones cortos, sus calcetines largos, su angustia masiva, su falta de futuro, un crío con toda su muerte a las espaldas. Un crío que me produce más rabia que lástima porque no me pertenece. Es imposible que este hombre mayor que escucha a Bach mientras golpea con furia el teclado del ordenador haya salido de aquel muchacho sin futuro. Podría presumir de haberme hecho a mí mismo y todo eso, pero lo cierto es que resulta imposible entender lo que soy a partir de lo que fui. O soy irreal yo o es irreal aquél.