Header Ads

EL MÓN DE JUAN JOSÉ MILLÁS

Acabo de cruspir-me un dels regals que em va fer fa un parell de dies, per Nadal, la meva dona. Es tracta del darrer Premio Planeta, una obra que sota el títol de "El Mundo" permet al seu autor, Juan José Millás, recordar la seva infància. M'ha semblat una molt bona obra, escrita amb el cor i també amb certa ràbia. Millás ja explica en aquest llibre que ara, un cop s'ha despullat internament tot tornant als seus primers anys, tancarà un capítol important i pendent que de pas li canviarà la vida. A "El Mundo" Juan José Millás ens descobreix que va tenir una infància molt dura, envoltada de problemes i de pobresa perquè a casa eren els seus pares i nou germans convivint amb el fred, pocs recursos econòmics i, en el seu cas, amics estranys i amors impossibles. Millás havia de tancar aquest capítol, explicar aquells anys tant difícils, i un altre que en tenia de pendent, llençar al mar les cendres dels seus pares que ha guardat a casa seva durant molts anys. Em quedo amb una frase derivada d'un fragment on Millás parla del fred i on diu textualment: Si se ha tenido frío de niño, se tendrá frío el resto de la vida. Millás fa un autoretrat que no deixa indiferent, parla de la seva addicció al tabac, del consum de porros i els seus efectes, de les seves pors, dels desamors, de les seves visites al psicoanalista. Cap al final de llibre hi ha un fragment que vull compartir amb vosaltres amb el qual acabo aquest post tot recomanant que, si en teniu ocasió, llegiu aquesta obra, a estones complex i cruel, a estones senzill i tendre. Bé, aquest és el fragment:

Cuando lo acabe, cuando acabe este libro, o este sarcófago, arrojaré las cenizas de mis padres al mar y me desprenderé a la vez de los restos de mí mismo, de los detritos de aquel crío al que hemos abandonado debajo de una cornisa, con sus pantalones cortos, sus calcetines largos, su angustia masiva, su falta de futuro, un crío con toda su muerte a las espaldas. Un crío que me produce más rabia que lástima porque no me pertenece. Es imposible que este hombre mayor que escucha a Bach mientras golpea con furia el teclado del ordenador haya salido de aquel muchacho sin futuro. Podría presumir de haberme hecho a mí mismo y todo eso, pero lo cierto es que resulta imposible entender lo que soy a partir de lo que fui. O soy irreal yo o es irreal aquél.

6 comentaris

Jesús M. Tibau ha dit...

Gràcies per al recomanació; ens has fet agafar ganes de llegir-lo, i per a mi això és més important que la garantia del premi, que no sempre respon a les expectatives.

Oscar Ramírez ha dit...

A mi em passa sovint això que comentes dels premis. Sóc un lector d'autors molt desconeguts, sempre ho he estat, tot i que sovint els noms coneguts no acostumen a decebre. Algú potser trobarà aquest llibre un pel dens, estil Gala, però en global a mi m'ha agradat molt perquè dibuix paisatges de joventut que en el meu cas, per edat, no he viscut però si he vist ben retratats en aquesta obra. A més, el final és molt tendre, molt maco. L'he començat a llegir aquest mati a primera hora i l'he acabat a la tarda, quan he fet el post.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

és veu molt interesant, gràcies per la crítica

salut

Oscar Ramírez ha dit...

Gràcies a tu per llegir-la. De totes formes ahir un amic em comentava que l'ha llegit i que també ha llegit altres llibres de Millás i em deia que aquest és molt dolent i no es mereix el premi que li han donat. Que vols que et digui, això va a gustos. No és cap gran obra però és una bona obra sota el meu parer. Un cop t'has acostumat a llegir sovint també se't fa més complicat qualificar els llibres perquè el plaer de llegir és el principal factor.

zel ha dit...

Em quedo amb la frase "qui ha patit fred de petit en pateix tota la vida" Que dur, és el fred de tot, suposo. I d'altra banda, Òscar, això del final, no penses que justament moltes grans persones i/o personalitats han sortit d'una vida dura i molt lluitada? Si fem la comparació amb la gent que va lluitar per sortir d'una dictadura i molts (que no tots) que s'ho han trobat tot fet a mida i no s'han hagut de guanyar res, estari bastant clar, que, justament la sensibilitat, i els sentirs solen sortir d'una gran mancança, vaja em sembla i en tinc exemples vius a propet. Petons, maco, per tots bon to el que vingui!

Oscar Ramírez ha dit...

Una cosa és ben certa. Els escriptors d'una certa edat han patit de valent de petits perquè els va tocar una època complicada marcada per la guerra o la postguerra, la pobressa i la falta de menjar en moltes ocasions. A mi aquesta frase del fred també m'agrada molt perquè crec que és veritat dit de la forma en que ho diu, com a metafora, o també fent la lectura més senzilla. Petons Zel!

Amb la tecnologia de Blogger.