Archive for de novembre 2007

ENTRADA D'HONOR

Aquesta setmana entra a formar part de la família de blogs que llegeixo i segueixo de ben a prop un espai molt interessant i molt important. Per aquest motiu li dedico més espai i li concedeixo aquesta entrada d'honor a la blogosfera.
Us parlo del blog del meu amic, gran periodista i ex-company de feina Pitu Tarrasa. D'ell en puc dir moltes coses perquè hem compartit molts anys de bona ràdio. Va confiar amb mi el 1995 quan vaig incorporar-me al serveis informatius d'Onda Rambla i, quatre anys més tard, quan ell ja era director de l'emissora i jo Cap d'Informatius d'Onda Cero Reus, va venir a repescar-me pel seu equip per a dirigir els serveis informatius d'Onda Rambla a Tarragona i Tortosa i Onda Cero a Reus. De tots els anys d'ofici, empreses on he treballat i companys que he conegut, el Pitu ha estat la millor troballa que podia fer. Bé, perdó, la segona. La primera va ser la Mar, la meva dona a la qual vaig descobrir quan treballàvem junts en aquesta ràdio que us comentava. Us he de dir que m'agrada molt que el Pitu tingui el seu blog per dos motius. El primer perquè crec que és una persona que té moltes coses a dir i sempre son coses interessants. I en segon lloc perquè recordo que quan treballàvem junts es negava a redactar cap nota, noticia o entrevista amb l'ordinador i ho feia tot en bolígraf i ara s'ha modernitzat i ja té blog. Ho veus com no era tant difícil Pitu?. Bé, de moment ja ha inaugurat el seu espai que ha anomenat Parlem-ne, el mateix nom d'un espai emblemàtic d'aquells anys a la ràdio. Ara esperem que ens regali textos, idees opinions i formes de pensar que ens facin generar debat i coneixement. Enhorabona Pitu !
30 de novembre 2007
Tag :

NEIX LA XARXA TRADIBLOG

Aquest emblema que ja tinc penjat al blog fa un parell de dies pertany a la xarxa Tradiblog, una nova iniciativa molt interessant a la qual m'hi he sumat per pura convicció i per l'interes que sempre he tingut, i demostrat, per moltes de les nostres tradicions. La xarxa Tradiblog intentarà unir, de forma virtual, tots els blogs que toquen temes propers a la cultura popular i tradicional de tots els Països Catalans. Els blogs que en formaran part poden ser de qualsevol indret o racó del país i s'integraran en un directori que tindran tots els membres. Es pot tenir penjat al blog únicament el banner d'enllaç o, si es desitja, la llista amb els enllaços dels altres blogs que en formen part. Cal que la xarxa es faci més gran i fer-ne molta difusió i, en cas que en vulgueu més informació o formar-ne part, enviar un correu a aquesta adreça: tradiblog@mesvilaweb.cat De moment els blog que en formen part som: De bon matí, El bloc d'un de Reus, Tot és possible, La Garrofa de Mont-roig, Té la Mà Maria i Consuetudinàrium. Animeu-vos i feu més gran la xarxa Tradiblog.

EXPLIQUEU-ME MENTIDES

Els homes menteixen més que les dones. Ho assegura un estudi encarregat per la revista farmacèutica Apotheken Umschau. Segons aquest informe, nosaltres diem mentides amb molta més freqüència que elles. Set de cada deu homes menteixen sovint mentre el percentatge entre les dones és de sis per cada deu. A més, l'estudi conclou que dos de cada tres dones enquestades no poden tornar a confiar en una persona quan els ha mentit i en canvi els homes son més permissius perquè només desconfiarien la meitat d'ells. Una altra dada ja coneguda és la que indica que els homes llueixen (farden) molt més que les dones i tenen tendència a exagerar per quedar millor quan es parla de segons quines coses. A més, un 30 per cent dels homes enquestats ha assegurat que, quan els enxampen mentint, no els importa gens. Les dones tenen més vergonya en aquests casos, un 82 per cent no suporten ser descobertes. Aquí queden les dades per rebre comentaris tot i que us proposo la màxima sinceritat. Feu pública, si us sembla, alguna mentida que hagueu explicat en alguna ocasió. Jo una vegada vaig anar a pescar peix i vaig tornar a casa amb deu quilos de tallams i palometes però sempre dic que vaig pescar-ne 28 quilos. Apa, espero confessions.
29 de novembre 2007

EXCUSES DE MAL PAGADOR

Les televisions privades li han dit avui a la Vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que no se les pot responsabilitzar per tots aquells casos de violència sexista. La reunió entre l'associació que aglutina les televisions comercials i el govern s'ha fet arran del cas de la dona que va morir assassinada pel seu exnovi després que els dos apareguessin al programa "El diario de Patricia" , una de les moltes porqueries que emet Antena 3. A mi em sembla una excusa de mal pagador, una excusa barata, una rentada de mans sense precedents. M'ho sembla perquè en aquesta vida tothom ha d'assumir les seves errades però el que mai ha de fer és cometre aquestes errades i evitar les culpes. Queda clar que totes les televisions, públiques i privades, influeixen en un determinat sector de la població que, per motius que ara no explicaré, son manipulables en tots els sentits i també pel que fa a l'opinió de tots els temes. Si els dius blanc, com la tele diu blanc, és blanc. Si els dius negre, és negre. I gràcies a programes com aquest de la Patricia tenim un ampli sector de la societat manipulat que es mira aquests espais com a punt referència de la seva actualitat, com si fossin el puntal de la cultura. Si els dones concursos o programes on es pot aprendre, et diuen que no els volen i poden veure però en canvi mai es perden el serial de TV1, la Bea, els diarios, tomates i les altres porqueries on els insults, la falta de respecte i els atacs personals marquen la pauta. I llavors remata aquesta menjada de coco algun programa com Gente amb una amplia secció de la crònica d'assassinats i morts violentes de les últimes hores. Una vegada, quan treballava a la ràdio, una persona em va dir que, en cas que es produís un suïcidi al Balcó del Mediterrani, mai diguessim res als informatius perquè al dia següent n'hi hauria un altre. En aquests casos, succeeix igual i acaba sent una cadena on els més malalts s'alimenten gràcies a les víctimes dels altres malalts. Si aquest govern o l'anterior fossin com han de ser, tindríem la solució aplicada fa temps i a les televisions no s'emetrien segons quins espais. La pela és la pela i la cultura no ven, la porqueria que massifica és el seu futur. Torno a proposar la lectura d'un llibre que té semblances amb el que he explicat tot i que també hi ha la seva part de literatura inventada. Es diu Delicioso suicidio en grupo i és del escriptor Aarto Paasilinna.
28 de novembre 2007

FRANÇA RECUPERA EL CAOS DEL 2005

Em preocupa molt tot el que està succeint a França arran de la mort dels dos adolescents que viatjaven en una moto, sense casc i a gran velocitat, i van morir al xocar contra un vehicle de la Policia. Es torna a repetir una historia que l'altra vegada, ara fa dos anys, se li va escapar de les mans al govern sencer i que va acabar amb milers de cotxes i autobusos cremats, desenes de ferits i centenars de detinguts. França torna a estar envaïda pel caos que formen les batalles campals entre la policia molt contundent i els grups de joves violents. Uns disparen bales de goma i altres cartutxos de caça amb bales de plom, uns creuen tenir la força i els altres s'oposen al sistema. La segona nit de violència ha acabat amb desenes de ferits greus, molts d'ells policies, nombrosos cotxes destruïts i edificis malmesos. Que farà ara el govern francès? Que farà el president Sarkozy que ara fa dos anys, quan l'altra crisi, era el Ministre de l'Interior? És de nou culpable la policia o cal donar aquest paper a l'altra bàndol? Com s'ha pogut arribar a aquest punt que demostra que la nostra humanitat va enrere? La fotografia és del Periódico de Catalunya.
27 de novembre 2007

CASABLANCA: 65 ANYS D'AMOR

Un dels classics més coneguts del cinema està d'aniversari. Avui fa 65 anys que es va estrenar la pel·licula "Casablanca". L'Institut Americà del Cinema l'ha catalogat com la millor historia d'amor del cinema per davant d'altres obres com "Love Story" o "An affair to remember". No es pot negar que Casablanca captiva l'espectador, té màgia i un historia que no destaca per la seva originalitat però si per la posada en escena, argumentació, ubicació, pels personatges i la interpretació dels actors. Només Humphrey Bogart sabia el final de la pelicula perquè, com a gran estrella que era en aquells moments, havia tingut acces al guió per llegir-lo, acceptar-lo o rebutjar-lo. De Casablanca n'han sortit frases mitiques com la última que es diu al film "Creo que esto puede ser el principio de una gran amistad" o la bellissima Ingrid Bergman demanant al Sam que la tornes a tocar. La cançó "As time goes by" havia estat creada 10 anys abans del rodatge i gràcies a la pelicula ha passat a la historia. Hi ha dades curioses al voltant del rodatge com. Casablanca es va rodar integrament a Estats Units però la gent que no ho sabia viatjava al Marroc a buscar el bar d'en Rick. Al final, es aquesta ciutat marroquina es va construir el bar. Durant tot el rodatge, quan Bogart i Bergman feien junts les escenes, Bogart pujava sobre un entarimat de quaranta centimetres perquè l'actor era molt baix, feia 1,60 metres i ella, Ingrid Bergman, feia 1,80. Al final, Casablanca va costar 869.400 dolars que en aquella època era una xifra molt important. I un últim fet important: quan la gent sortia del cinema, demanava a crits una segona part que, per sort, mai es va arribar a fer. Els productors van ser llestos i amb la seva decisió han fet que Casablanca hagi perdurat en el temps. A mi, personalment, és una pelicula que m'agrada molt, m'apassiona, i l'he vist quatre o cinc vegades. Aquí us deixo alguns fragments inolvidables i penseu que sempre ens quedarà París.


26 de novembre 2007

PACO CANDEL HA CANVIAT D'AIRES

Ens ha deixat un dels grans, una persona que desprenia simpatia i tendresa, proximitat i senzillesa. Ha canviat d'aires el creador de l'assaig "Els altres catalans" , un document que no va deixar ningú indiferent, que va impactar a tots els cors i que encara es ven i es llegeix. Paco Candel va ser sempre una persona estimada per la gran majoria. Tothom el recordarà per la seva obra, quasi una seixantena de llibres, pel fet d'haver estat, l'any 1977, el segon senador que va treure més vots a tot l'Estat, el peix petit que es menjava el gran oceà i aquells mars on poc hi havia navegat. El seu compromís social i la seva tasca com a periodista mai seran oblidades per ningú. Candel va ser sempre una persona feble per la malaltia i forta per l'esperit i les seves conviccions. He recuperat del Youtube una de les últimes entrevistes que se li van fer i us recomano dos articles que m'han agradat molt. Son aquest i aquest altre. Han mort un home, han trencat un paisatge. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir d'ell. Quan estudiava a l'Escola d'Art de Reus, la Biblioteca era farcida de llibres d'ell i el meu cap era ple de ganes de devorar-los. Pert sort, vaig caure en la temptació.




24 de novembre 2007

TOTS ELS MORTS SON BONA GENT

Un mort sempre ha estat bona persona malgrat quan era viu rebia critiques. Això és així, fixeu-vos en els detalls. Mor algú famós i resulta que tot és un drama i un trauma perquè ens ha deixat una gran figura de la literatura, teatre, cinema o qualsevol altre disciplina cultural. Però jo sempre faig memòria de les persones famoses que ens deixen perquè sóc una persona que no oblida. Vaig pel Fernando Fernán Gómez, l'últim mort conegut. Tots els informatius han destacat que era un gran actor (cert), un gran creador (cert) i una gran persona amic dels seus amics (cert). Però, que passa amb allò que han fet en el passat aquestes grans persones, grans creadors, grans actors o escriptors? Ara ningú es recorda que Fernán Gómez tenia tant de talent com mala educació? Ara, parlant d'altres morts coneguts recents i ja no tant, ningú recorda les paraules d'un Nobel anomenat Camilo José Cela parlant de les seves virtuts anals? Ara no recordem la bronca de Paco Umbral en un programa en directe? Jo, per si un cas, us apropo aquestes perles de la cultura en els seus millors moments. Aquí teniu la cultura i educació de Fernán Gómez, Cela i Umbral.






23 de novembre 2007

PER LLEGIR MÉS I ESTAR DISTRET

Des d'avui mateix incorporo a la secció de premsa, la de premsa escrita, un nou link. Es tracta del contacte directe de la Revista Cambrils en la seva edició digital, mitjà que també s'edita en format paper i que rebo a casa cada mes. L'afegeixo per dos motius importants. El primer al comprovar que cada dia veig més visites d'aquest municipi on visc actualment. Veig que hi ha molta més gent interessada en veure i llegir allò que penso i dic. M'agrada molt. Actualment de visites en rebo moltes més de Cambrils que no pas de Reus o municipis veïns tot i que aquest liderat de poblacions se'l segueix enduent la ciutat de Tarragona. El segon motiu és per l'interès que crec que té aquesta edició digital de la Revista Cambrils ja que disposa d'un espai d'opinió per als lectors en cadascuna de les noticies que van publicant. Últimament m'ho passo molt bé llegint-la i especialment al migdia que ja hi ha penjades les noves informacions redactades. Sempre he dit que la Revista Cambrils és el mitjà de referència cambrilenc i ho mantinc però a més hi afegeixo un fet evident: aquest espai digital que ens apropen cada dia ens permet saber en tot moment l'opinió dels cambrilencs en tots els temes que els envolten. Jo sempre he cregut en allò que diuen els ciutadans d'apeu perquè també ho sóc. A més, aquesta revista disposa del servei d'hemeroteca, important per recordar-ho tot, perquè ningú s'oblidi de res d'aquí un temps.
Per tant, companys de la Revista Cambrils, benvinguts a la secció de premsa.I per acabar, comentar que estic encara més content al veure el número de visites rebudes en aquest blog. Avui arribarem a les 13.000 i en només cinc mesos i mig!
22 de novembre 2007
Tag :

LA MEVA AVIA LAURA

És el primer post que catalogo com a personal i la primera foto familiar que penjo. Em sento molt estrany i tinc la necessitat d'explicar-ho tot i que ja sé que parlaré d'un cas que suposo que molts ja haureu viscut. Aquest matí hem portat la meva avia a una residencia per la gent gran. No sabem quantes setmanes s'hi estarà perquè tot dependrà d'una operació quirúrgica molt delicada que li han de fer al meu germà. Fa més d'un any que ell, el meu germà, va patir un infart intestinal i ara viu sense intestins, amb alimentació parenteral. Miraculosament va salvar la vida quan tothom, a l'Hospital Sant Joan de Reus, no hi confiava gens ni mica. Ara li faran, quan hi hagi un donant, un trasplantament. El procés pot ser curt, ja és en llista d'espera i de moment és l'únic, o llarg depenent de la recuperació. Mentre duri tot aquest procés, els meus pares hauran de viatjar a Barcelona i queda clar que no es podran fer càrrec de la meva avia atès que no camina gens i va sempre en cadira de rodes. La meva avia Laura té el cap molt clar. Recorda perfectament la seva infància a Tivissa però no ens hi podria portar perquè no pot caminar ni pujar a un cotxe. Recorda totes les dates importants i especialment la de la mort del meu avi, ara fa deu anys d'Alzheimer. La seva vida diària es limita a veure la televisió des del sofà, el seu sofà, prendre's les mil pastilles que es pren i passar els dies. Portar-la a la residencia ha estat un trauma malgrat ella ho havia acceptat amb resignació. No em queixo de la residencia però si he de dir que la primera imatge m'ha impactat i a ella encara més. El saló de la televisió del centre era ple de persones que estan molt pitjor que ella. Era ple de persones grans en un estat hipnòtic, dormint o desperts però amb la vista perduda. Ja li he vist la cara i els ulls plorosos observant el panorama que haurà de viure fins que toqui. Té una companya d'habitació que, per sort, parla bastant i sembla tenir encara el cap ben moblat. El metge que l'atén és simpàtic i el personal sembla molt agradable però això a ella no li expliquis. La meva avia ja m'ha dit que, allò per ella, són com unes golfes, un racó final d'una vida llarga i viscuda intensament. Als seus 87 anys no s'esperava arribar a aquest punt i la resignació del primer moment per anar a la residencia s'ha convertit en una cara trista com mai havia vist. Se m'ha trencat l'ànima perquè sé que no li toca estar allí malgrat no hi hagi més remei. Ja sé que el que explico és una historia repetida cada dia a moltes famílies. Ho sé però no puc posar-me a la pells dels altres. També sé una cosa ben clara: aquesta etapa de la meva avia a la residencia li farà molt més mal que bé. Ja us en parlaré més endavant, amb el pas del temps. A cada instant que passa em pregunto que estarà fent ara la iaia. Suposo que ja passa, són els primers moments d'angoixa.
La foto ja té uns anys. Són el meu avi Lluís i la meva avia Laura.
21 de novembre 2007
Tag :

SEMPRE ENS QUEDARÀ FRANCO

No faré massa aportacions sobre la significació de la jornada d'avui, 20-N. Fa 32 anys que va morir el monstre, el fatxa, l'assassí, el dictador. Fa 32 anys que li van posar a sobre una llosa de dues tones i que ens vam treure un pes de sobre. En tot cas, analitzant i mirant avui els diferents blogs que ja em son habituals, em quedo amb dues petites perles. Us recomano el post del Diari de la Mar per les vivències que ens recorda la seva autora sobre el dia de la mort del Paquito. Enllaçeu amb el post de La Garrofa de Mont-roig on veureu com Alfons López Tena ha d'enfrontar-se amb els fatxes de la Cope tot parlant de la independència, la relació Catalunya-Espanya i altres atacs dels periodistes que l'assatjen constantment. I acabeu la ronda de visites a aquesta web que es diu Generalísimo Francisco Franco on es lloa la figura d'aquest fatxa dictador. Els jutges tanquen pàgines d'internet que diuen veritats com a temples però es mantenen oberts espais que inciten la ràbia, indignació i violència. I acabo dient-vos una cosa ben alta i ben clara: M'encanta Franco ! SI, Franco em torna boig i entenc tot el que diu a la perfecció, el seu missatge, els seus arguments. Aquí teniu un dels seus discursos.


TINC UN PROBLEMA I UNA SOLUCIÓ

Tinc un problema molt greu. Sóc, encara a hores d'ara, un votant indecís. No sé per qui apostaré a les properes generals. En Zapatero no m'agrada gens. Tinc la sensació que va guanyar les eleccions ahir mateix i que, per tant, no ha passat res aquests darrers quatre anys. En Rajoy no em fa el pes. Massa crítica constant que acaba desgastant. Del Gaspar Llamazares ja ni en parlo. A Esquerra mai l'he votada i no ho faré pas ara, CiU em desmotiva cada dia més i la resta de formacions no son de la meva confiança. És greu. Mai m'havia passat. Tinc dubtes seriosos, molt importants.
I tinc una solució tot i que sigui en un altre tema. Tinc la solució de l'enquesta que havia proposat sobre allò que hauríem de fer quan arribi a la ciutat de Tarragona l'impresentable de l'Al Gore. Un 39 per cent dels participants volen que es faci una campanya de recollida de signatures per demanar a l'Ajuntament que no porti a Gore a la ciutat, que eviti la seva visita. Un 26 per cent opten per organitzar una manifestació tot recordant-li allò que ha fet per impulsar guerres abans de rebre el Nobel de la Pau. Un 22 per cent creuen que cal recriminar-li a l'Ajuntament de Tarragona la invitació que li ha fet a Gore i un 9 per cent demana que, quan arribi a la ciutat, se'l escridassi. Únicament una persona ha triat saludar-lo amistosament i lloar-lo. Amb els resultats a la mà, ara que fem a aquest senyor?I abans de cloure el post, dues aportacions. He incorporat a la llista de links el blog d'un amic meu al qual fa uns anys que no veig però del qual en conservo molt bon record. Us parlo del Jordi Escoda, de Punt 6 Camp. El seu blog De bon matí, ja forma part dels Espais molt interessants.
19 de novembre 2007
Tag :

SONSOLES I MAGDALENA: LES DUES PERLES DEL GOVERN ZP

El post d'avui és molt visual. Diuen que una imatge val més que mil paraules i em quedo amb dues fotos de la jornada, dues instantànies que evidencien que el govern de Zapatero canta. La primera joia visual és de la S.E, la dona de Z.P. Ens mostra la Sonsoles Espinosa assajant l'òpera Aida amb el cor del Liceu. Sempre han dit que té bona veu i ara la podeu veure amb la resta de companyes líriques. Per si no la coneixeu, és la que té la boca més oberta i el cabell més curt. Em pregunto quantes proves haurà fet per arribar a assajar amb el Cor del Liceu on tantes i tantes joves, amb molt bona veu, mai arribaran tot i els seus esforços. Segurament, ser la dona del President del Govern hi té alguna cosa a veure. Per moltes persones, la imatge és tan poètica com irritant, indignant,Sonsoles no és la única veu del govern socialista. Qui també canta és la Ministra de Foment, Magdalena Àlvarez. Ahir el Parlament de Catalunya, tots els partits menys el PSC, va aprovar demanar la seva dimissió per l'afer de l'AVE i tot allò que se'n deriva. Sobta que els socis-lapa de govern de Montilla el deixessin sol davant el perill però per una vegada els he d'aplaudir. Un detall interessant: la foto ensenya el moment de la votació i fixeu-vos que cap d'ells mira de reüll als seus companys per copiar-se el vot, un gest del tot lloable. Les dues imatges les podreu veure, amb text inclòs, al Periodico de Catalunya. En Ferran Monegal deu estar fregant-se les mans amb aquestes dues perles.
Ja que parlem de música i del que ha de fer la gent perquè es conegui la seva veu, aquí teniu aquesta joia, perla o com li vulgueu dir. Aquest noi que ara veureu es diu Paul Potts. És un venedor de telèfon mòbils d'Anglaterra. Es va presentar al casting del programa "Brittain's got talent" i quan el jurat li va preguntar que cantaria, els va dir: vinc a cantar òpera. Fixeu-vos la cara del jurat, en la seva actuació, la cara de la noia que forma el jurat i la resposta final del jurat que, havent-lo escoltat, no tenen qualificatius. Això si que és cantar.


17 de novembre 2007

VILA ENLLÀ (CAPÍTOL 5)

Aquesta setmana començo parlant de la ràdio i més concretament d'una emissora ebrenca, La Plana Ràdio de Santa Bàrbara. La història d'aquest mitjà cal buscar-lo en la dècada dels 60 quan emetia per Ona Mitja. Després de moltes negociacions, reunions i converses, la ràdio s'oficialitza, ja en FM, l'any 1995. Ara, dotze anys després, La Plana Ràdio s'ha convertit en un referent de la comunicació a les Terres de l'Ebre i cal donar molt part del merit a una persona que va treballar i lluitar de valent per fer possible aquesta realitat, el seu director Josep Roig Cardona. Ell presenta el programa "El nostre matí" que presenta, dins la programació d'enguany, novetats molt interessants com una secció anomenada "bloggeijan" on Roig parla amb els autors dels blogs, la gent que cada escrivim allò que pensem i compartit amb la resta de persones. Tinc l'honor d'anunciar-vos que el proper dimecres dia 21, sóc el blogger convidat per parlar del meu espai "Tot és possible" i per recomanar dos blog més que serviran per seguir aquesta roda de converses amb els autors. A mi em va recomanar el Jesús M. Tibau, del blog Tens un racó dalt del món i col·laborador d'aquest programa de La Plana Ràdio. El podreu escoltar els dimarts a les 11.40 del matí. Des d'aquí agraeixo al Jesús que m'hagi recomanat i li asseguro que intentaré estar a l'alçada. Si voleu conèixer més La Plana Ràdio, us deixo l'enllaç del seu blog aquí i també aquest link amb la web oficial de l'Ajuntament on parla d'aquesta emissora. Més coses al Vila Enllà. Dir-vos que he linkat dos nous blogs a la secció Espais molt interessants. El primer és el de Sherlock Holmes Cia Watson, un espai diferent on hi ha algunes petites perles que valen la pena. L'altra blog és visual i l'ha fet un amic meu. És un espai amb petits pensaments acompanyats de grans fotografies que es diu, com l'autor del blog, El Nyèbit.I acabaré parlant del progrés de l'Associació BACA, Blocs Anti Christmas Americà, que ja té dotze blogs membres. Ja sabeu que reclamem que el Nadal s'inicii quan toca i no abans i, sobretot, que els elements que els protagonitzen siguin els nostres i no aquells que ens han volgut imposar els americans. Si veieu un Pare Noel enfilant-se per alguna façana d'alguna casa o xalet, penseu en la depressió que deuen tenir el Tió, l'Home dels Nassos i els Reis d'Orient. Si us voleu apuntar al BACA només cal que m'ho feu saber amb un comentari a qualsevol post i penjant el banner del BACA al vostre blog.

16 de novembre 2007

AMB "C" DE CODI I "S" DE SERIÓS

El Codi Deontològic no és un fil dental per netejar-se les dents. Ho dic per si algú del sector no se'n havia assabentat i especialment llegint la contraportada del diari Aquí d'ahir dimarts. El Saló dels Penjats publica íntegrament el text en qüestió, escrit pel periodista Josep Escaño. He de dir que em sembla perfecte, tan a nivell de redacció com de contingut. Escaño denuncia el que cal anomenar, parlant clar, com a prohibició al dret a la informació. Pel que ell explica al seu article, cert equip de govern de cert Ajuntament d'un municipi de la Costa Daurada que comença per C i acaba per S, ha decidit negar certa informació, aquella més conflictiva, al mitjà on treballa. Les formes de vetar són variades: no convocar, convocar a un hora diferent, convocar a un lloc diferent, convocar a la mateixa hora a dos llocs diferents dos grups de periodistes per informar parcialment i moltes altres. El cas és que, amb un o altre sistema, aquest periodista denuncia que el seu mitjà està vetat en aquest ajuntament. Em pregunto si és el mateix equip de govern del mateix Ajuntament que obté, de forma fosca i gens transparent, informacions enviades des d'un gabinet de premsa als mitjans de comunicació per acabar denunciant, qui sap què, tot ensenyant aquesta informació que ha obtingut, sense permís i gràcies al servilisme dels mitjans municipals que ha fet seus.
És el mateix equip de govern que posa querelles invisibles perquè sap que les perd totes o perquè té molt més informació a amagar que no pas a ensenyar?
És el mateix equip de govern del mateix Ajuntament que manté uns mitjans, pel seu propi interès tot i pagar-los tot el poble, que informen d'allò que surt d'Alcaldia o del Gabinet de Comunicació?. No ho sé però en tot cas, siguin d'on siguin aquests mitjans públics, em faig dues preguntes: Els seus responsables poden sortir al carrer a cobrir actes amb la cara ben alta o els cau de vergonya? Saben els seus responsables que quan els ciutadans expulsin del govern als qui ara hi són, ells també passaran a ser història?. Molt aviat el Col·legi de Periodistes i també el Sindicat de Periodistes de Catalunya, molt més contundent quan parla i actua, diran la seva sobre aquest tema. Llavors caldrà baixar el cap i moure'l sense parar, com el d'aquests peluixos que van amb piles i canten en xinès. Llavors caldrà admetre el "mea culpa" o continuar pel mateix camí fins que la vaca deixi de mamar. De moment, avui es avui però, en periodisme, el carpe diem no serveix de res. Els responsables del Gabinet de Premsa o Comunicació d'aquest equip de govern d'aquest ajuntament que comença per C i acaba per S, un consell: llegiu-vos el Codi Deontològic i fotocopieu-lo als qui us paguen perquè se'l mirin i comencin a baixar el cap ara que encara tenen temps de no fer-se mal a les cervicals. Com sé que aquest blog se'l llegeixen alguns equips de govern d'alguns ajuntaments o els "ojeadores" que envien, us estalvio feina i aquí teniu el Codi Deontològic.
Per acabar, us penjo un mapa de la Costa Daurada a veure si, entre tots, esbrinem de quin municipi es tracta. I aviso que, com aquí sóc el moderador, no admetre segons quins comentaris (aviso para navegantes).
14 de novembre 2007

COL·LABORANT AMB EL 30è JOC LITERARI

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs. L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per un total de 37 blocs col·laboradors que trobareu llistats i linkats a la pàgina del Jesús. El text que li correspon en aquest bloc és el següent i quedi clar que la imatge no serveix de pista perquè és del Pere Calders:
"En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar."
Si voleu participar, trobareu les instruccions a
Tens un racó dalt del món, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

RÀPID, BO I MOLT EFECTIU

Felicito als creadors de L'índex de la Tarracosfera, un nou espai que recull tota l'actualitat dels blocs tarragonins. És una forma més de saber moltes coses en molt poc temps, consultar gran part de la xarxa blogera amb un sol clic. Enhorabona al creador, el Marc G. Martínez Martí. Des d'avui ja estàs linkat com a espai molt interessant.
13 de novembre 2007

ELS PETROLIERS: UN MAR DE DUBTES

Ja hi tornem a ser. La mateixa història repetida amb un únic canvi, la ubicació de la tragèdia. Aquesta vegada ha estat al Mar Negre però ha tornat a passar. La forta tempesta que aquests dies toca de ple a les aigües d'aquest mar ha provocat el naufragi i enfonsament de quatre vaixells. Els equips de rescat ja han trobat les primeres víctimes del vaixell rus Najicheván. El mar ha escopit els seus cossos prop de la península de Tuzla. De la embarcació no en queda res, ara reposa al fons del mar com també ho fan les dels vaixells mercants Volnogorsk i Kovel. El pitjor cas és el de la contaminació que està provocant el naufragi del petrolier Volga-Neft que les ones de la mar van trencar per la meitat. Transportava 4.000 tones de fuel i el combustible ja ha arribat a la costa russa on s'han trobat les primeres aus mortes per la contaminació. Torna la tragèdia generada pel naufragi d'un petrolier i evidencia que al mar no hi ha control de les autoritats que fan la vista grossa mentre les desgracies es van succeint. Semblava que el cas Prestige hagués de servir per alguna cosa perquè llavors es va parlar de la necessitat i obligació que els petroliers i vaixells que transporten carregues perilloses i contaminants portin un doble casc per evitar les tragèdies en casos com el que ara es torna a viure. El tan per cent de petroliers amb doble casc és irrisori al costat de la resta de vaixells que ara mateix omplen els mars de tot el món i son mono-casc. Es demostra que el que llavors es preveia com una obligació era senzillament una bona intenció, una venda de fum que, gràcies a la permissivitat dels polítics, ens va embrutant cada dia més la mar. I mentre els governants tornen a sortir davant els mitjans per tornar a vendre el mateix fum, milers de bombes en forma de petrolier salpen els mars tot esperant que la tempesta no els toqui a ells. Ara ens diuen que la llei prohibirà la navegació d'aquestes embarcacions però també ens ho deien el 2005 i el 2006 i poca cosa ha canviat. Algun dia el mar ens tornarà tot el mal que li fem conscientment.

NÉIXER A ESTATS UNITS, TREBALLAR A PARÍS I DIR-SE BEIRUT HAVENT PASSAT PELS BALCANS

Si, ja ho sé. Aquest titular és poc entenedor, fins i tot una mica surrealista però, permeteu-me que us desvetlli el secret i us regali plaer per les vostres orelles. Beirut és el nom d'un grup musical diguem que, diferent i del tot autèntic. El seu lider és en Zach Condon, un jove de 20 anys nascut a Estats Units que va venir a viure a París on composa els temes per als seus vuit companys de grup. Hi ha percussió, vent i corda i la veu del Zach, diferent com tot el grup. Aquest jove té la virtut d'introduir a cadascuna de les cançons els sons que ens recorden la música dels Balcans i altres països d'Europa de l'Est. En Zach es fa seus aquests sons escoltats a milers de quilometres per crear-ne de nous a París i enregistrar el vídeos en indrets difícils de trobar ja sigui perquè es tracta de racons de parcs o de fabriques abandonades. L'últim disc de Beirut es diu The Flying Club Cup i ha vist la llum fa molt poc. El nou treball té com a novetat que, a la música influenciada dels Balcans, se li sumen elements clàssics de la coneguda chanson française. Penso que és una joia musical que mereix ser escoltada amb molta tranquil·litat. Aquí us penjo dos vídeos del grup. Un d'ells és del nou disc però si voleu escoltar i veure totes les cançons no hi ha problema perquè de cada tema hi ha un vídeo fet. L'altra vídeo és una actuació conjunta dels Beirut i la Kocani Orkestar (un altre dia us en parlaré a fons) tocant dos temes en una sala de festes. Quedeu-vos amb el segon, Siki Siki Baba, perquè enganxa molt i molt ric músicalment. Ja em direu que us sembla i us agrada i teniu temps, avui dilluns a la nit Beirut actua a l'Olympia de París i demà a La Laiterie de Strasbourg.




HA NASCUT LA BACA !

Aquest post el dedico al blog La Garrofa de Mont-roig, de l'amic Mon, que va fer un comentari al post on jo parlava d'Al Gore i el Nadal. Recullo la seva idea i us comento que he decidit crear una nova associació que he anomenat BACA (Blog Anti Christmas Americà). Us hi podeu sumar tots aquells que recolzeu la figura del Caganer, el Tió, l'Home dels Nassos i els Reis d'Orient enlloc del Santa Claus i altres invents del país que mata a mig món i estar content de fer-ho, que ens vol imposar les seves tradicions per americanitzar Europa. No volem més iaios amb barba blanca i vestits de vermell pujant amb una escala per les façanes de les nostres cases. Volem que els nostres nens visquin les tradicions que nosaltres hem viscut i que entenguin que els regals els caga el Tió i els porten els Reis d'Orient si els poses menjar a ells i als camells. Reivindiquem un Nadal ple de les nostres identitats on regni l'amor i la pau i, per acabar, exigim als nostres ajuntaments que no pengin les llums nadalenques abans del 10 de desembre i que els nostres botiguers decorin els seus aparadors a partir del mateix dia. El banner que acompanya aquest post és l'oficial del BACA i podeu fer un copar pegar ampliant-lo abans clicant sobre ell. Si us plau, qui s'apunti al BACA que m'ho faci saber que farem un llistat dels blogs amb links inclosos.
09 de novembre 2007

VILA ENLLÀ (CAPÍTOL 4)

Aquesta secció, anomenada Vila Enllà, no falta a la cita setmanal. Ja sabeu que hi comento notícies breus que crec que poden aportar un mínim debat i hi faig altres aportacions sobre imatges que hagi vist al llarg de la setmana.
Començo parlant de la sentencia en ferm que condemna la Frikipedia per atemptar contra l'honor de l'SGAE, la Sociedad General de Autores de España. Si poseu la paraula "sgae" al Google, a partir de la quarta entrada veureu opinions molt interessants. El cas és que aquesta entitat ha guanyat el judici que va posar contra la Frikipedia per definir als seus membres com a "mafiosos". Vicente Herrera, responsable de la Frikipedia, haurà de pagar els 600 euros de multa i les despeses judicials que superaran els 1.700 euros. Per sort, amb aportacions particulars, n'ha recaptat uns 1.200. Des d'aquí he de donar el meu màxim suport a Herrera i el màxim rebuig a les formes de fer d'aquesta societat que ningú suporta.
La segona informació m'ha fet mal perquè parla del meu menjar preferit, el marisc. El titular de la noticia que he llegit diu "los crustáceos lo pasan mal en el puchero". Pel que sembla, dos investigadors de Noruega, han fet un estudi amb les següents conclusions: les gambes i els crustacis experimenten dolor quan els poses a la olla per bullir o la paella per fregir. Ho ha notat perquè diuen que quan els comences a cuinar mouen les antenes. Altres científics ja han dit que les mouen perquè es netegen i no pas perquè sentin dolor. Passi el que passi, a partir d'ara, abans de començar a escaldar un llamàntol o dipositar suaument sobre la planxa una bona gamba vermella, adormiré les futures víctimes del meu paladar posant-los un mocador mullat amb cloroform prop de les antenes. I per acabar, parlant de menjar, em faig ressó de la decisió de l'Ajuntament de Cádiz de prohibir que es llenci arròs a la sortida de les esglésies quan s'ha acabat una boda. Argumenten que els coloms, rates alades, es mengen els granets d'arròs que es llencen i així segueixen vivint tranquils i procreant. La decisió ja em sembla bé però cal que aportin solucions perquè també han prohibit llençar flors. Particularment no acostumo a llençar arros a cap boda perquè intento no anar-hi i a més ho trobo una xorrada. Proposo que ara, a les bodes, es llencin gambes i llamàntols ja morts per evitar el patiment i que l'arros que es perdia al terra s'envii al tercer món. Aquesta setmana, en el capítol d'imatges que m'han agradat, us torno a recomanar que entreu al blog no comment pix on hi veureu fotos de molta qualitat on la boira és la protagonista.

NO EM BUSCAVA I M'HE TROBAT

No em pregunteu com he fet la troballa però, sigui com sigui, he trobat un nou blog que al seu dia va decidir linkar-me entre els seus espais favorits. Aquest fet ja em satisfà perquè significa que l'autor o autors del blog que et linken et recomanen als seus lectors o tenen previst seguir allò que escrius tu. El que m'ha sobtat, molt gratament, ha estat descobrir que aquest blog no és a Catalunya, ni a Espanya, ni tan sols a Europa. Us parlo d'un blog canadenc que comparteixen el Katdo i l'Amélie. Es diu no comment pix i és un espai dedicat de ple a la fotografia on la protagonista sempre és la boira. No hi havia entrat mai o sigui que imagineu-vos quan, sense buscar-me, m'he trobat al mig d'un llistat de blogs de parla francesa (molts d'ells son del país veí) com una opció de consulta més. Us he de dir que les fotos que hi veureu son una passada, petits retalls de bellesa que l'ull humà i l'objectiu de la càmera només poden captar uns segons. A partir d'avui linko a aquests amics canadencs amb el compromís, mai obligació i sempre plaer, de fer-los visites molt sovint. Merci Katdo et Amélie!
08 de novembre 2007
Tag :

UNA DEMOSTRACIÓ MÉS DE LES MALES ARTS

Del que ara us explicaré, al meu poble en diuen "cornut i pagar el beure". Els veïns del Molí de la Torre, un dels barris més coneguts de Cambrils, van manifestar-se el passat 6 d'octubre per a reivindicar més seguretat ciutadana. Aquella mateixa setmana s'havien produït dos robatoris a dos habitatges d'aquest barri que, sovint, és un dels punts de mira dels atracadors. Ja sabeu, t'entren a casa hi siguis o hagis marxat, t'amenacen a tu i tota la teva família, et roben el que poden i et deixen amb el trauma, difícil de superar, mentre esperes que arribin els cossos de seguretat. Home, un ja no espera que el govern cambrilenc aporti solucions al problema perquè, com tots els governs d'esquerres, les veuen passar i s'escuden en la futura arribada dels Mossos d'Esquadra mentre no lluiten pel replegament de les altres forces de seguretat ni amplien la plantilla de la Polícia Local o, si la amplien, ningú ho nota. He analitzat les dades d'una enquesta que elabora l'Associació de Veïns dels Ametllers, zona inclosa dins de Vilafortuny, on visco, i veïna del Molí de la Torre. No tinc informació privilegiada perquè la enquesta és pública a la seva web. Quan parlen de seguretat i pregunten a la gent sobre si se sent segura a casa, quasi un 70 per cent dels veïns diuen que si senten molt poc o gens mentre un 13 per cent si sent una mica. La opció "si, em sento segur" ningú l'ha respòs. Aquestes dades evidencien el que pensen els ciutadans i contrasten amb l'actuació dels polítics. Explico tot això per argumentar el que realment és notícia i per tant torno a parlar de la manifestació dels veïns del Molí de la Torre. L'Ajuntament de Cambrils ha decidit sancionar l'entitat veïnal que convocava l'acte per penjar una pancarta en un fanal que hi ha a la entrada de la seva urbanització. La multa, de 200 euros, s'aplica perquè hi ha una Ordenança Convivència Ciutadana que regula qualsevol forma de publicitat, anunci o propaganda.
Lògicament els veïns de la zona i d'altres parts de Cambrils ja han començat a dir la seva al xat de la edició digital de la Revista Cambrils, mitjà de referència a la població i el primer en publicar aquesta escandalosa noticia. Els adjectius dedicats al tripartit de Cambrils ja se'ls podeu pensar: injust, indignant, prepotent, amb Franco no passava, el drets a les llibertats d'expressió, mal govern, no us votaré més i fins a una quarantena de missatges plens de critiques cap al tripartit cambrilenc. A mi em sembla que l'equip de govern cambrilenc ha perdut els pocs papers que li quedaven. A cada bugada, perden un llençol. A cada decisió, crispen la majoria. T'entren a casa posant en perill la teva família, surts al carrer a reclamar solucions i el teu Ajuntament et doblega amb una multa que té més la pinta de ser el segon atracament que el compliment de cap ordenança. Com a periodista no he vist mai res igual. Mai, treballant a la televisió, la ràdio o com a corresponsal d'un diari estatal he hagut de redactar una informació tan surrealista com aquesta i us puc dir que he hagut d'explicar autentiques bajanades però mai d'aquesta dimensió. Crec que l'Alcalde de Cambrils té únicament dues vies per sortir-se'n d'aquesta: demanar disculpes públicament a tots els veïns del Molí de la Torre i cessar la Regidora de Protecció Ciutadana, impulsora i defensora de la sanció. Potser fent això i com estem a principis del mandat podrà salvar part del que ha perdut que, en el cas de PSC, i així s'ha demostrat en l'afer del regidor que finalment va perdre amenaçant d'anar al Tribunal Celestial si així succeïa, son senzillament, vots. Si a les pròximes eleccions no el voten a aquest barri, ja sabrà per què.
Per cert: l'últim mes i mig s'han produït, que se sapiga, mitja dotzena de robatoris a la zona de Vilafortuny. Espero que la Regidora no torni a dir, com fa poc al Diari de Tarragona, que es tracta de casos aïllats. Si ho diu potser haurem de pensar que el cas aïllat és el seu. Mireu-vos tots els enlláços i, si teniu temps i ganes, els comentaris de les notícies de la Revista Cambrils.
07 de novembre 2007

PISTA PER AL 29è JOC LITERARI

Cada dimecres, el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris amb premis inclosos. Aquesta setmana aquest bloc és un dels col.laboradors aportant una imatge com a pista. Per participar en aquest joc seguiu les intruccions que trobareu a Tens un racó dalt del món.
I ja sabeu que entre els participants es sortegen un munt de regals. Si entreu a la pàgina del Jesús hi veureu l'obsequi que ha preparat i que, com sempre, és molt interessant. Però ara us toca resoldre aquest enigma, la pista del 29è joc literari.

PER QUÈ ESCRIURE UN BLOG

Fent la ullada diària als blogs que més m'interessen he trobat un meme que em passa el Jesús M. Tibau on cal que expliqui per què escric un blog. Per al Jesús, persona acostumada a treballar amb les paraules, serà fàcil explicar el que per a mi, ara, és bastant complicat. Aquest blog el vaig posar en marxa ara fa un any per anar penjant tots els articles d'opinió que vaig escriure al diari Més Tarragona. Calculo que van ser més d'una cinquantena de temes ben variats tot i que molts d'ells es centraven en la política. Amb el temps, la meva opinió va anar molestant perquè divergia de la línia editorial i un dia, sense avisar, van deixar de publicar l'escrit que havia fet. Vaig penjar doncs aquests escrits al blog però ara fa cinc mesos, passades les eleccions municipals que em van suposar molta feina perquè dirigia la campanya d'un partit polític, vaig tornar a obrir el blog tot cometent una errada. Jugant, jugant, vaig esborrar-lo sense solució per a recuperar-lo. I llavors va néixer aquesta segona etapa que, en relació a la primera, només té en comú el nom del blog. Ara no hi penjo allò ja escrit. Ara escric al moment i ho penjo. Actualment tinc temps per decidir en quin moment del dia em dedico al blog i per tant, sense preses, quan em ve alguna cosa al cap, m'hi poso. Ho faig per plaer. Sempre ho he fet únicament per plaer, mai per obligació. Escric allò que penso i mai el que vull que els altres escoltin. Escric sobre temes que em preocupen a mi i que, per molts motius, poden passar desapercebuts per la majoria. Mai he pretès que fos un blog amb record de visites tot i que, si parlo d'aquest tema, estic realment sorprès. El que més m'agrada de tenir el blog és la possibilitat de relacionar-me amb gent que no coneixia i de retrobar-me amb aquells que fa temps que tenia lluny. Plaer és la paraula que descriu el meu blog. El plaer d'escriure, llegir les opinions dels altres, compartir o divergir idees i sentiments. I com mana la tradició, passo aquest meme a tres blogs més. Avui trio els del Nacho Carrizo, el Salvi Guinart i la Roser Pros-Roca. Apa, ja us he passat la patata calenta!. Ja podeu enfilar ara mateix aquesta agulla per cantar les vostres veritats i situar-vos al vostre planeta imaginari.

NO SUPORTO EL NADAL

Gràcies a Al Gore hem pogut saber que el canvi climàtic és un dels culpables que nomes tinguem dues estacions enlloc de quatre. Passem de la calor intensa al fred encara més intens sense que el cos es pugui preparar pel cicle que ens tocaria viure i que és més lent i menys traumàtic. Gràcies al país de l'Al Gore em canviat els nostres costums nadalencs. El que abans era un temps curt de reunió, s'ha convertit en un trimestre comercial on les famílies arriben als dies clau de reunió cansades del Nadal, Sant Esteve i Todos los Santos. Gràcies a la patria que va parir a Al Gore, el caganer té cara de polítics, Santa Claus li fot trenta voltes als nostres tres Reis i el Tió ens recorda més a un jugador de basquet que no pas a aquell tronc en forma animal que ens dona petits regals. Amb el que li fan cagar (playstations, nintendos i altres consoles), si el tió fos de carn i os ja hauria emigrat al Tibet. I tot això gràcies a Al Gore i el seu país que mata durant tot l'any i fa pausa per Nadal. És com aquella batalla entre els bretons i els romans d'Asterix que han de parar cada dia a les cinc perquè els primers no fan la guerra a l'hora del té. A Estats Units han traficat i comerciat tan amb els seus elements nadalencs que han fet canviar les tradicions a gran part de la resta del món. I com una de les seves males armes passa per començar a vendre qualsevol element nadalenc dos mesos abans ajudats per les llums que omplen de colors artificials els carrers, aquí fem el mateix. Els nens fan les cartes als Reis, ja no en fan una sola, a finals d'octubre. Les entreguen als pares Noel que troben a cada cantonada i veuen als Reis a la cavalcada conscients que son elements nadalencs però no pas mags perquè el que ells demanen els ho porta l'home vermell. La feina és per als pares quan han d'explicar als fills petits perquè hi ha dos pares Noel a deu metres de distancia o perquè hi ha sis reis enlloc de tres. La nit del 24 regals a dojo i la nit del cinc, segona entrega. Aquest és el Nadal que tenim gràcies als ciutadans gorencs, també gores, que han portat les llums als carrers i els anuncis de joguines per la tele a finals d'octubre. Cada cop és més difícil afirmar que algú no es menjarà els torrons perquè ens els venen tres mesos abans del dia que toca. I així, any rera any, el Nadal s'avança per menjar-nos el coco i buidar-nos la cartera. Per cert, la meva carta als Reis és, com cada any, dura: que Al Gore no es mengi els torrons, que li diagnostiquin a Santa Claus una enajenación mental permanente i el tanquin a un psiquiàtric i que, aprofitant que els americans fan pausa a les seves guerres per Nadal, algú els torni la seva pròpia moneda. No suporto el Nadal.
Per cert: parlant d'Al Gore i davant la possible visita que farà a la ciutat de Tarragona, podeu respondre la enquesta que he penjat a la columna de la dreta amb la opció d'escollir diverses respostes a la vegada.
06 de novembre 2007

VILA ENLLÀ (CAPÍTOL 3)

Arriba dos dies tard però arriba una nova entrega del Vila Enllà, espai de notícies breus i plaers visuals. Aquesta setmana que hem deixat enrere l'he dedicat molt a mirar altres blogs i m'han impactat molt positivament algunes imatges que ara us comentaré. Abans vull comentar tres notícies que es mereixen una aportació. La primera és la més recent. La mort de Claudi Arnavat, Cap de Comunicació de l'Ajuntament de Reus, no pot deixar ningú indiferent. Ocupar un càrrec important com aquest és sempre molt complicat i no tots els periodistes en son capaços. Ell ha estat al capdavant d'aquest departament molts anys i hi ha treballat intensament fins el final. Us recomano que llegiu la carta que ha publicat a tots els mitjans l'Alcalde de Reus, Lluis Miquel Pérez, sobre la mort del Claudi. Pérez i Arnavat eren molt amics i es nota el sentiment que posa en el seu escrit l'alcalde. La segona informació que cal comentar és el retorn a la vida laboral del pare de la Madeleine, la nena anglesa que encara continua desapareguda. Sembla que els McCan volen tornar a fer una certa vida normal mentre la policia va tancant el cercle d'un cas que de normal no en té res. Aviat se sabrà la veritat i jo crec que ens quedarem tots glaçats o direm allò tan clàssic: jo, això, ja ho sabia. I la tercera noticia és la que més m'indigna perquè parla de l'agressor del tren. Aquest individu que va atacar una noia immigrant i que després va demanar disculpes en públic, ha passat pels platós de totes les televisions. Ahir ho deia l'amic Ferran Monegal al seu programa que, per sort, podem veure a Canal Reus: al final el delinqüent s'ha convertit en heroi. Les televisions han perdut el nord. Pel que fa a les imatges que destaco aquesta setmana, n'hi ha dues. La primera l'he trobat al blog de l'Enric VIII i és aquesta. I la segona la trobareu al blog Té la mà Maria i és una col·lecció de fotos del turc Murat Suyur. Aquesta setmana he incorporat dos nous blogs al meu espai de links. El primer ha estat el de la meva dona, la Mar Roca, i el segon el del Mossèn. Crec que els dos espais aporten, des de vessants diferents, molt a la blogosfera.
05 de novembre 2007

PER ALGUNS, EL PRIMER. PER ALTRES, EL MÉS SINCER.

Em conviden a un nou meme, un meme que em pregunta o em demana tres consells de com s'ha de portar un blog. La petició arriba des del blog de la Maria Rosa Martí i com sempre el contestaré sense problemes i amb gran plaer.
Primer: Ser concient que el blog és el teu espai i que, per plaer propi, el comparteixes amb altra gent que, derivat del plaer propi, aporten altres visions, formes de pensar, opinions.
Segon: No obsesionar-se amb el teu espai. Si un dia no escrius res serà perquè no en tenies ganes. Si penses que has decebut algú per no publicar un dia, vas malament.
Tercer: Escriure sempre amb el teu nom i cognoms allà on sigui. Els anònims ho son pel fet de no tenir cap blog i no el tenen perquè no volen.
Aquest meme, molt interessant, el passo a: Saló dels Penjats, Ara mateix enfilo aquesta agulla i al nou blog de la meva dona, la Mar Roca. Apa, a contestar!
04 de novembre 2007
Tag :

ELS POBLES SON DE SEGONA

Per als polítics, els pobles sempre seran de segona. Si a això hi sumem la poca presència que poden tenir a alguns mitjans de comunicació local, hi ha gent que pot tenir la percepció, sempre equivocada, que als pobles s'hi viu de mil meravelles, que no hi ha successos ni robatoris. Tot el contrari. No se'n parla però n'hi ha més que a les grans ciutats. Llegia avui al Diari de Tarragona la denuncia que arriba des de Falset. Els veïns d'aquest municipi han patit més d'una quarantena de robatoris l'últim mes. Han tingut lloc a cases del nucli urbà i als masos que hi ha al terme municipal. Hi ha casos de veïns que impacten encara més. Un d'ells comenta que ha estat víctima de tres robatoris en tres dies seguits. Li han robat tot. Un altre veí explica que fa un any li van buidar la casa i que la setmana se li van endur el seu quad aparcat a la porta del seu habitatge. A Falset hi ha por. Molta més que a poblacions més grans on tots els veïns no es coneixen i es posen, sense voler-ho, la por al cos els uns als altres. A Falset saben que si t'ha tocat una vegada, segur que n'hi haurà una segona. I el problema rau, aquí si hi ha un nexe en comú amb les altres poblacions més grans, en la poca presència policial. A les comarques de l'interior, on opera majoritariament la Guàrdia Civil, hi ha pobles afortunats de tenir una caserna d'aquest cos mentre altres en son orfes. Però disposar d'aquesta infraestructura, ningú pot garantir una millor seguretat perquè els pocs agents que hi ha, han de fer rondes pels altres pobles del voltant i quan hi ha un avís de robatori és molt possible que arribin massa tard. Aquesta és la realitat del territori i del popular desplegament-replegament. Els Mossos arriben tard i la Guàrdia Civil marxa massa aviat. Es van tancant casernes, desapareixen els guàrdies i apareixen les pors dels veïns. La realitat contrasta amb les versions polícials que donen els mals polítics. El Conseller Saura, la Consellera Tura o, recentment, la Regidora de Protecció Ciutadana de Cambrils o el Regidor d'aquesta àrea a Sant Cugat, segueixen dient que això dels robatoris son "casos aïllats" o "fets puntuals". És la política que es fa d'esquena a la societat, la que interessa potenciar en moments en que la societat podria començar a mobilitzar-se. S'amaga la porqueria sota la catifa i aquí no ha passat res. Els veïns senten impotència i ràbia mentre els lladres treballen a plaer i aquests polítics fan la vista grossa. Ara escoltaran i posaran algun pedaç perquè arriben les eleccions i quan hagin passat tot tornarà a ser com abans perquè, per a ells, els pobles i els barris son de segona.
01 de novembre 2007

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -