AGRICULTURA MENTAL

En ocasions, quan em dedico amb temps a fer l’autodiagnosi personal, quan em tanco a soles amb mi mateix, tinc la sensació que, en algun moment concret del procés, la meva ànima marxa, surt fora del meu cos. Òbviament mai l’he vist sobrevolant-me, mai l’he observat al meu costat ni m’he trobat en una situació semblant. És, tan sols, la sensació que noto en un moment concret.  Suposo, o vull pensar, que en aquest exercici d’introsprecció que faig, i amb la capacitat de fugida del món que tinc, fruit d’una bona concentració, hi ha també aquell moment on el cos rau a la sala d’estar i la ment viatja i s’allibera amb una lleugeresa i una pau envejables. En aquest moment precís que us comento, assoleixo un rol d’antevasin, d’una persona que camina entre dos móns i transita als dos sense pors. Només en aquest estat ets realment capaç d’eliminar o controlar allò que et protegeix i et consola per iniciar, malgrat les pèrdues que tindràs en el trajecte, una mena de viatge que t...

Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i molt més enllà.  No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa curta que no permet contemplar la sortida.  Els sufís, i aquells que anem seguint les seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna. Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en compte el concepte. També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte són molt difer...

Es necessari aprendre constantment de la vida des de la maduresa que ens donen els dies. Els qui estem disposats a aconseguir més i millors coneixements, obrint-nos a tot el món que ens envolta, aconseguim el grau d’expertesa que ens permet mantenir el creixement personal.  Al sufisme, tantes vegades comentat per mi en aquest blog, el paper d’ensenyament dels mestres és enfortir en els seus deixebles la força de l’amor per alliberar els seus cors de les urpes del “jo” i les seves passions.     La vida de l’ésser humà passa per aquesta lluita constant entre el caos i l’harmonia, entre allò únic i allò múltiple, entre l’egoisme i l’amor. El sufisme defensa l’opció de l’home perfecte: aquell que s’abandona a la força suprema de l’amor diví i assoleix l’harmonia en la seva existència fins aconseguir un “jo” real.   El nostre estat personal s’ha d’estudiar molt a fons perquè, com en tot, rebre ensenyances beneficia el creixement. El problema rau quan el mi...

No em canso de rellegir a certs autors que, en moments de desorientació personal o de necessitat anímica, em donen la dosi necessària i se’m regalen de nou a les oïdes, als ulls i al cor. Aquesta setmana l’he encetada recordant apassionadament els contes dels dervixos i les històries sufís explicades pel meravellós Idries Shah o pel mestre Yamal Od-Din Rumi. Fa anys, quan vaig descobrir el sufisme gràcies al bon amic Franco Battiato, recordo que una part de la meva vida va canviar. Com a mínim, en la forma de fer i pensar però, sobretot, en la manera d’enfocar les situacions quotidianes i de focalitzar els problemes i les seves solucions.  Ara, cada cop que rellegeixo aquests llibres que avui us mostro a la foto (i molts altres de l’estil que tinc a les prestatgeries), puc cercar la faula i el conte perfecte per cada ocasió. És com una mena de recerca dels passatges de la Bíblia però per ateus com jo. Perquè no crec pas en Déu però si confio en la saviesa i els coneixe...

La filosofia sufí, que aposta per l’espiritualitat lliure i esdevé un autèntic sincretisme, sempre m’ha apassionat i fa anys que la segueixo, llegeixo i intento aplicar en molts aspectes de la meva vida. Aquesta filosofia planteja un problema. És el següent: Com aconseguiries treure viu a un conill que està dins d’una ampolla de vidre sense trencar l’ampolla ni danyar al conill? La pregunta permet estar pensant molta estona i al final ningú troba la resposta: el conill ja està fora. Dit d’una altra manera, no hi ha hagut en cap moment problema. Així de senzill.  Però ni tan sols el propi sincretisme, que aplega i concilia diferents doctrines, té solució a algunes preguntes que t’has de formular en moments puntuals quan toca prendre decisions molt i molt importants, fins i tot vitals per al teu esperit.  Hi ha un cert punt, un moment que sempre arriba, on això et succeeix. Per més que analitzis els pros i contres de la situació, no avances. Estancat al mi...