AGRICULTURA MENTAL

Vaig començar a fer un rànquing de les millors pel·lícules vistes després de gaudir de “El marit de la perruquera”, una de les moltes delícies que ens va deixar de llegat Patrice Leconte abans de decidir que dirigiria cap més film perquè, segons ell, ja no tenia res més a comunicar. La pel·lícula en qüestió, el marit de la perruquera, em va impactar perquè, d’alguna manera, es retornava a aquell cinema lent d’Antonioni, Bergman i alguns dels integrants de la nouvelle vague francesa, on les pauses són part del guió i esdevenen necessàries. La música, la fotografia i, especialment, la interpretació dels dos protagonistes, donaven cos a una obra d’art que he revist tantes vegades. Anna Galiena va arribar a l’esplendor de la seva bellesa just en aquest moment en que van enregistrar la pel·lícula i ell, el Jean Rocherfot, va fer una nova demostració de força interpretativa a la que tenia acostumats als seus seguidors. El llistat de films on ha intervingut Rochefort, coneguts tots e...

Tots naixem amb un número exacte de respiracions i no les hem de malbaratar. Qualsevol cosa que ens faci respirar amb rapidesa, l’hem d’evitar: la ràbia, la por o notar la mort de l’amor, de la parella. Perquè se sap quan arriba el final. Quan escoltem les paraules que ens diuen per la boca, sense atendre els sentiments, la mort de la parella és pel camí.  Breu reflexió dedicada a una lectora que ahir em va enviar un missatge que em va sobtar i sorprendre. Ben cert, com diu Pedro Guerra, que són millors els bons records que un passat perdut. Però no sempre, afegeixo jo, tenint en compte que hi ha passats que encara podrien i haurien de ser presents.

Les persones acostumades a gaudir dels llibres, el cinema, la música i molts altres arts, notem una pèrdua intensa quan algun dels autors i artistes que ens nodreix deixa de fer-ho. Uns perquè moren i uns altres, ben pocs, perquè decideixen no crear més. No ens podem pas molestar amb ells. Qui som nosaltres, que ens alimentem gràcies a les seves obres, per dir-los que ens han de seguir ajudant intel·lectualment?  Recordo que quan Patrice Leconte va anunciar que deixava de fer cinema, el 1997, em va saber molt greu i vaig notar una certa tristor. Ell és un dels meus directors predilectes, m’ha emocionat i regalat molt de plaer, m’ha fet pensar i m’ha enriquit enormement.  Si hagués de fer un llistat de les 25 millors pel·lícules que he vist, quatre serien d’ell: La chica del puente, El marido de la peluquera, El perfume de Yvonne y La viuda de Saint-Pierre . A cadascuna d’aquestes obres hi ha passió, bellesa, realitat, argument nutritiu per la ment i la capacitat ...

Ella va treure a passejar les paraules. I les paraules van mossegar dolçament als nens. I els nens ho van explicar als seus pares. I els pares carregaren les seves pistoles. I van obrir foc contra les paraules. I les paraules van gemegar i udolar.  I els trets sempre dolços van captivar a un nen. El nen pregunta ara al seu pare si les paraules envelleixen.  I el pare respon que les paraules sempre són joves com el primer dia.  El nen corre cap a l’avi per donar-li la notícia.  I el vell obre de cop el calaix de les paraules perquè li expliquin el seu secret. Però ara el calaix... és ple de caramels.  --- Que gran que és Jean Rochefort en aquesta escena de “El marido de la peluquera” del sempre genial Patrice Leconte. Una de les meves pel·lícules predilectes, un dels meus directors favorits.