01 de març 2014



Ella va treure a passejar les paraules.

I les paraules van mossegar dolçament als nens.

I els nens ho van explicar als seus pares.

I els pares carregaren les seves pistoles.

I van obrir foc contra les paraules.

I les paraules van gemegar i udolar. 

I els trets sempre dolços van captivar a un nen.

El nen pregunta ara al seu pare si les paraules envelleixen. 

I el pare respon que les paraules sempre són joves com el primer dia. 

El nen corre cap a l’avi per donar-li la notícia. 

I el vell obre de cop el calaix de les paraules perquè li expliquin el seu secret.

Però ara el calaix... és ple de caramels. 

---

Que gran que és Jean Rochefort en aquesta escena de “El marido de la peluquera” del sempre genial Patrice Leconte. Una de les meves pel·lícules predilectes, un dels meus directors favorits. 

4 Responses so far.

  1. Pere Sans says:

    Un text molt dolç...

  2. certament molt dolç amic meu.

  3. Tu parles de paraules i jugues amb elles amb una facilitat increible. Saps quantes persones voldrien saber escriure com tu? Com s'enveja sanament la capacitat de creació teva? Et ben asseguro que cada dia que et llegeixo em sorprens més Òscar. D'ençà que has obert de nou el blog has fet un creixement tan important que ens has fet addictes.

  4. Marta! amiga meva que em deixes tu a mi sense paraules. Els darrers mesos estic creant molt en quantitat i, pel que em dieu, amb certa qualitat (ho dic humilment) i això m'anima a seguir endavant. Desconec la meva capacitat de creació que comentes. Sé que em poso davant la pantalla i que les paraules surten del meu cap amb rapidesa i omplen els folis. Això em serveix molt i els vostres comentaris encara més. Gràcies Marta.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -