Header Ads

SÓC



Sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny assegut entre aigua i terra. I dormo, dormo la gegantina aventura de la paraula humana estripada i èbria, sagnant en el record dels morts que sembla que vinguessin de dintre i sanglotessin al veure’m escriure els seus noms. 

I ara, quan surt de la meva boca aquesta tonada de pluja i sol mullat, m’estiro per totes bandes i respiro cicatrius, recullo les engrunes que li sobren a l’ànima i tinc fred. i em desperto al mig de les roses  sense entendre encara qui viu o estima.

Per això és que el meu melic no té edat i segueixo esperant el dia dels petons perduts, just ara en que les meves ungles no tenen ganes i el meu cap està més trist i fosc que mai, just ara que els meus somnis són anònims i els meus ossos ja no troben el murmuri dels segles. 

I torno a lletrejar cendres, a perseguir a la meva ombra i a aquest arbre que agonitza entre els meus dits i que enterraré amb mi quan voli en espiral i mori per sempre. 

Però el cel no em coneix encara ni escolta de lluny l’acord de sons que duc al cap. No em coneix i sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny. I m’estenc per carrers i places, i poblo estels.

4 comentaris

Jaume (Vila-seca) ha dit...

Tenebrós i interior

Marta Guivernau ha dit...

Veritablement és un gran text amb una narració inquietant que permet al lector estar despert per les emocions del proper pas que s'anuncia en cada final de frase i que sempre promet. No ens deixes indiferents.

Oscar Ramírez ha dit...

Jaume jo diria místic i anaraco-ontològic. Peró ja em serveix la teva definició. Bona lectura.

Oscar Ramírez ha dit...

Moltes gràcies Marta. Escoltades les teves paraules, que m'ha inquietat a mi, rellegiré els orígens interiors d'allò escrit.

Amb la tecnologia de Blogger.