Header Ads

FRONTERES POLÍTIQUES I PERSONALS



“Ha habido un pequeño cambio: ya no nos disparan”. Ho relata així l’Ibrahim Sali, un nigerià que va ser un dels protagonistes de la tragèdia de la platja de Tarajal fa pocs dies. Tot va succeir quan els africans, que busquen entrar a Ceuta perquè veuen a Espanya una possible solució a la vida que no tenen als seus països, van ser allunyats de les costes espanyoles amb trets de bales de goma i pots de fum. Molts d’ells van morir en una acció vergonyosa i del tot inhumana. 

Ningú abandona els seus orígens, la seva família i el seu país, s’embarca en un bot que fa aigües al mig del mediterrani i es juga la vida per plaer. I tampoc ningú espera que el rebin amb els braços oberts però encara menys amb pistoles, fum i cops. L’Ibrahim explica ara aquesta gesta des d’una roca del mont Gurugú que és en territori marroquí però a només quaranta minuts de Melilla.   

Ara mateix, i des de fa anys, l’arribada dels africans a les aigües espanyoles és un veritable mal de cap pels governs de torn però cal tenir memòria i saber el perquè veuen al nostre país la seva ocasió de supervivència. Espanya és país d’acollida gràcies a les polítiques del PP iniciades per Aznar que va donar papers a tothom que arribava sense imposar cap requisit. Aznar va obrir l’aixeta i Zapatero no la va tancar. I com les veus de llibertat corren a través del desert i travessen mars i oceans, el degoteig de persones sense res que cerquen uns mínims ha estat incessant i per totes les vies. 

Les famoses pasteres no paren d’arribar a les costes del sud mentre altres milers de persones arribades del continent veí intenten entrar aquí per la franja que separa Espanya i el Marroc jugant-se la vida que sovint perden. Cal que el govern es plantegi el problema des d’altres vies que no passin per aixecar més murs i fer més alts i segurs els ja existents, per dissuadir l’arribada de persones a trets i ser copartícips de la mort de moltes d’elles.  L’Àfrica agonitza i s’emmiralla en una Europa a la recerca de la nacionalitat de ciutadans del món i habitants de la terra. 

Espanya tampoc recorda que molts segles enrere hem estat tristament experts en foragitar de casa seva a persones que vivien tranquil·lament a les terres que els varen colonitzar els nostres exploradors. No em confonc pas quan barrejo tots aquests elements. És, senzillament, que el problema ve de lluny i té les seves arrels en la història. 

Ara, com diu l’Ibrahim, ja no els disparen. Però els segueixen negant el dret a viure i no els aporten solucions per la via governamental. Tan complicat és assolir acords entre nacions per generar oportunitats per a tothom? Els territoris tenen fronteres però, on tenim les nostres els éssers humans? Per pietat i humanitat, canviïn les coses si us plau.

3 comentaris

Jaume (Vila-seca) ha dit...

Del tot encertat.

Anònim ha dit...

Quanta raó en aquesta lectura d'un tema tan cruel i delicat

Anònim ha dit...

Transiciones de vida y transacciones humanas que no es lo mismo. A esta gente solo les queda morir en su país o perecer en el intento de buscar otra patria. Gran artículo Óscar.

Antonio

Amb la tecnologia de Blogger.