Header Ads

ATAC DE BELLESA: SEDUCCIÓ PER L'ESPERIT



Era assegut davant el teclat. Havia tancat els ulls a la recerca de noves paraules per alimentar un text. Les mans cobrien el meu rostre donant la foscos necessària per entrar en el paisatge que em dibuixa la ment i on recullo les lletres arrelades al camp i agafo amb cura els mots naixents dels arbres. 

I de sobte, un so em va fer esclatar els sentiments més ben guardats al rierol que tinc, tots tenim, dins l’ànima. Vaig trobar en aquelles notes els conceptes més bàsics de la nostra existència, ontològicament parlant, i la pròpia sonoritat em va dibuixar la creació musical amb forma pròpia, amb la matèria inicial i la potencia generada quan l’autor va gestar-la. Aquella música tenia substancia i entelèquia personal.  
  
La peça es diu “Seduction” i l’autor és en René Aubry. El nom em sonava i molt. Vaig fer prospecció interior, a la caixa dels meus records, i vaig trobar la informació. En René acompanyava al Yann Tiersen quan el compositor francès, molt abans de fer-se famós per composar la banda sonora de la pel·lícula “Amélie”, va decidir fer uns petits concerts per la costa francesa i espanyola. I va anar a parar a La Vaqueria de Tarragona, sala que en aquella època (a finals dels anys noranta) jo freqüentava molt sovint perquè hi vivia ben a prop.

El concert va ser un fracàs de públic – típic a Tarragona quan no es promociona un esdeveniment i qui el protagonitza no és conegut – i al final de l’actuació el Yann i els seus músics van premiar a la dotzena de persona que els havíem escoltat atentament amb una ronda de cerveses compartides amb una conversa que sempre recordaré. El René Aubry era aquell dia a La Vaqueria. I anys després, com va fer el propi Yann, m’ha deixat bocabadat amb les seves composicions. Desconeixia la seva gran carrera musical fins ara que l’he retrobat. 

Curiosament, el tema que més m’agrada de Yann Tiersen es diu “La Noyeé” i part del text diu així: 

Tú vas a la deriva, sobre el río del recuerdo. Y yo, en la corriente de la orilla, lloro de nuevo. Pero lentamente te alejas y en la rápida carrera, poco a poco te gano un poco de terreno. De vez en cuando tú te hundes en el agua…

La coincidència és divina. Les emocions que explica la cançó del Yann tenen una semblança increïble amb les que em va desprendre en primer instant aquesta “Seducció” del tema que comparteixo ara i que, com deia, em va provocar un veritable atac de bellesa. Tanqueu els ulls, no penseu en res més... escolteu amb calma i que la ment us dibuixi el paisatge i generi les emocions. 

4 comentaris

Anònim ha dit...

esta música es un regalo del cielo.

Pere Sans ha dit...

Poca cosa més sumaré al que diu el comentari anterior. Un regal diví.

Montse ha dit...

Fantàstic!!!

Oscar Ramírez ha dit...

Anónimo, es cierto.

Pere, què més dir si ja ho dius tot tu i l'encertes.

Montse, tu també! Fantàstica!

Amb la tecnologia de Blogger.