Header Ads

ELS POEMES QUE LEOPOLDO VA ABANDONAR EN UNA CAIXA



Un ciervo herido es el que más salta / lo oí decir a un antiguo cazador. Així comença un dels poemes inèdits que Leopoldo Maria Panero ha deixat per la posteritat i que havia abandonat en una caixa en un pis on va viure molts anys, tot just abans d’ingressar en un dels molts hospitals psiquiàtrics on va residir gran part de la seva vida. 

Entre ells, el Pere Mata de Reus, un espai que el va marcar per tota la vida com ell reconeixia sovint parlant de la visita que li va fer la seva mare. Panero, maleït sovint per tot el seu entorn, i també el mediàtic que no l’ajudava pas, ha passat ara a ser un geni. Ja vaig dir un cop que tots els morts són bons quan són morts. Aquí, de nou, la meva teoria és una pràctica ben trista. 

A la caixa on el poeta abandonava les poesies s’hi ha trobat de tot com ara cartes que adreçava a diferents persones properes com el Luis Auserón de Radio Futura o als seus dos germans, morts de càncer molt abans que ell. 

Panero passarà a l’univers de les lletres des de la bogeria, com tants altres creadors desequilibrats internament per viure en un món que fa segles que també ho està. Hölderlin va acabar en un manicomi i Pavese va viure intern en la seva presó mental. Panero volava entre un espai i l’altre sense problemes. 

I pel camí deixava les seves molles per una societat que el va aïllar i que ara el clama. Trio, per acabar el text, algunes de les seves aportacions i no pas una poesia. Res en ell, cap de les seves vessants, té pèrdua a excepció de la nostra memòria envers ell. 

Panero va dir, entre altres, això:

No creo en la clase obrera española. Son payasos alfredolandescos

En Francia me intentaron matar una vez, pero no toda la eternidad

Los literatos españoles se dividen en dos: el burgués ambicioso y los mamarrachos abominables

España es el único país del mundo en el que se le pega a los borrachos

Yo no soy el anticristo, tía, yo soy Leopoldo María Panero, y si quieres te enseño el DNI

No creo en la bestia de la inspiración, yo cultivo el espanto como una ciencia

Seré un monstruo pero no estoy loco

Freud se creía el anticristo, pero era ambiguo

2 comentaris

Marc ha dit...

Quines frases més heavys té aquest home.

Oscar Ramírez ha dit...

Si Marc. De fet va ser una vida contundent la seva.

Amb la tecnologia de Blogger.