31 de març 2014



E siamo qui ancora vivi (i som aquí encara vius)

Sóc un ocell continental vestit per un viatge sense paraules. L’ombra del mirall on moren les mirades s’assembla a mi. Té les esquerdes escampades en un mar amarg, la mateixa història adolorida al balcó on el dolor hi treu el bec. 

Les ales per volar són iman del records i diviso el ramat esquinçant les armadures dels Déus. Escolto al vent galopar tota la nit mentre em sagnen les plomes i el dolor entra de cop a la ferida desossant el bé i el mal. 

Puja un batec llunyà i ballo. Danso al costat dels fills que no he tingut ni vindran a consolar-me, dels somriures perduts, dels plors del passat i dels somnis castrats. La molsa em clava els peus i mostra les sobres a altres ocells. 

I lluito, ancorat a terra, per les miques de pa sobre la taula, per evitar que la por rosegui l’ànima. Lluito fins que el dol anestesií l’edat ara que estic destinat a quedar-me a terra. Tanco les ales i dormo a la tristesa mentre un bes em rodola per la boca, m’angoixa i em mata. 

I demà, i al jorn següent i a l’altre, seré de nou ocell continental vestit per un camí, per un viatge.  

4 Responses so far.

  1. Anònim says:

    El escrito de hoy es bello como lo que escribes cada día pero al mismo tiempo adquiere formas de dolor, de nuevo dolor que en este caso desconozco. ¿Es así?

    Antonio

  2. Pere Sans says:

    Un ocell mal ferit doncs?

  3. Anna says:

    ales trencades, sagna pel bec, no pot moure les potes. Aquest ocell que parles ja no aixeca més el vol. ¿Vaig ben encaminat Óscar?

  4. El más mínimo viento de besos te volverá a las alturas máximas.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -