Archive for d’octubre 2011

ELECCIONS, A QUI VOTO?

Ara que hi ha període electoral ens preguntem molts ciutadans a qui hem votar. Gran plantejament en un país que té dos sols grans candidats possibilitats (que no pas preparats) per afrontar la situació actual. Ben trist el panorama. El proper 20 de novembre acabarem votant a qui no hem de “botar”. Si, botar significa foragitar, fotre fora, esborrar a algú del mapa.
Posats a triar, per la tristesa, a qui hem de “botar”?
Haver arribat a aquesta pregunta ens permet saber que la nostra democràcia és encara molt jove i que, malgrat tenir-la, ens obliga a capitalitzar el vot entre dues soles opcions. Hi ha altres alternatives però de nosaltres dependrà que entenguem que mai sabran tenir el seu paper real fins que no es demostri el contrari o, al contrari, que les grans minories sumen i fan una gran majoria.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (5) I COMIAT

Amb aquest escrit poso punt i final a aquesta mena de marató iniciada a les 8 del matí que m’ha permès reflexionar sobre diferents temes que heu anat proposant. Gràcies especials a la Montse Farres pels ànims que m’ha donat tot el matí. També al Jesús Tibau, al Pau Murga, al Pere, el Miquel Villalba i als altres que heu anat seguint el procés de debat i creació dels 21 textos que he escrit.  Acabaré amb un darrer tast del meu proper.

VALORES
Los valores son elementos que debían ser vitales y han acabado siendo rincones de la memoria.
I per posar el punt i final, una frase de Franco Battiato que dóna pas un bon vídeo: Bach es el músic més proper a Déu.

15 d’octubre 2011

SOBRE LES MANIS D'AVUI DEL 15-M

Una petita aportació sobre les manifestacions convocades avui per la gent que es mou al voltant del 15-M. Cal organitzar bé els actes per acabar provocant un desastre semblant al que es va muntar quan es van ocupar les places. En aquella ocasió els responsables locals del moviment no van mobilitzar a tots els sectors de la població que podien es podien implicar a la revolta. D’aquí la nombrosa presencia dels qui van ser qualificats com a perroflautas, els típics ocupes de pixarrí que van a dinar a casa dels pares o els “hippiosos” que no tenen ni ofici ni benefici.
El moviment del 15M és bo i és vàlid però s’ha de vehicular amb garanties i eficàcia, en les condicions necessàries i compromisos ferms. Sortim al carrer, exigim canvis per evitar la caducitat de la nostra societat i per aconseguir reformes polítiques i socials. Ara hi ha una segona oportunitat i cal aprofitar-la. Prou de fer el ridícul, ara toca actuar i enfortir el moviment.

UNA PROVÍNCIA O DUES?

Dono resposta a una pregunta del Jesús Tibau al voltant de la relació, històrica i actual, entre el què anomenem Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. També he de parlar de la possibilitat de mantenir una província, l’actual, o fer-ne dues per diferenciar ambdós espais territorials.
He de dir que jo no crec en les Vegueries malgrat amb aquest sistema si que es produeix una separació marcant clarament un espai pel nord amb capital a Tarragona, un de central amb Reus com a capital i un espai pel sud amb capital a Tortosa.
Que rebutgi les vegueries no vol dir que em negui a una separació territorial per diferenciar dos espais que, des de sempre i especialment les darreres dècades, han evidenciat les seves diferencies en molts sentits. Tarragona com a província té grans fractures socials i territorials.
Els habitants del Baix Penedès tiren més cap a Barcelona que no pas cap a Tarragona i no cal parlar dels hàbits dels ciutadans ebrencs. Per tant, davant la pregunta que em formula el Jesús, jo dic que si. Estaria d’acord en crear els dos espais, Tarragona i Tortosa. Lamento que sigui així perquè jo sóc dels qui sumen enlloc de restar. Però està vist que no hi ha voluntat política de sumar i que n’hi ha ben poca a nivell ciutadà.
Jo estimo molt les Terres de l’Ebre i m’agrada gaudir-les quan puc. Ho seguiré fent sigui com sigui i passi el que passi.

EL MERCAT CENTRAL, UNA JOGUINA PER ALGUNS

Fa temps que tinc la sensació que hi ha temes socials que per alguns polítics són senzillament una joguina electoral. Ara parlo del Mercat Central de Tarragona i més concretament de les obres de reforma de l’emblemàtic edifici de la Plaça Corsini i dels afectats que són els venedors, els paradistes de sempre.
També són protagonistes els comerciants de l’entorn del mercat, els qui tenen negoci als carrers Reding, Governador González, Colom, Soler, Lleida i Canyelles. Ells, els qui venen els seus productes fora i dins del Mercat estan patint les conseqüències de la desídia de diversos governs municipals que han estat incapaços de concretar subvencions i ajudes per fer realitat l’obra de reforma.
Demà diumenge farà quatre anys que els venedors de l’interior del Mercat van començar a treballar al mercat provisional. Amb el pas dels anys els governants de torn els han anat donant dates de finalització de les obres que mai s’han complert. Els han anat fent promeses traduïdes en enganys i han fet la visita quan arribaven les eleccions.
Únicament en època electoral s’han interessat en saber com sobreviuen els afectats. Van posar la primera pedra i encara esperem la segona. Ara hi ha maquines treballant a l’interior de l’edifici del mercat però ningú sap quan començarà el gruix principal del projecte.
La pregunta és la de sempre, hi ha diners per pagar-ho? On són els diners si realment hi són? On són els polítics quan més els esperem? Aquest divendres, mentre els venedors repartien coca i cava entre els clients per commemorar el quart aniversari abans esmentat, on eren els qui manen i els qui ocupen lloc a l’oposició?
Silenci absolut. Poc tacte. El Mercat és, per a ells, una joguina electoral.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (4)

Aquest quart tast del meu proper llibre és molt senzill. Parla de l'amor i del desamor, dels moments viscuts i no oblidats o d'aquells que vols oblidar per passar capítol i reiniciar noves etapes i buscar nous horitzons. Us recordo que és un treball que podreu tenir en un parell de setmanetes. Apa, espero que us agradi.


EL REY DE NADA

He abdicado de tus caderas por proclamar la república de mis manos. Me he coronado rey de mis ausencias y proletario de tus ataques subversivos. Tu y yo, una bomba aparte.

VELL ÉS TAN BELL

Ho dèiem aquest mati  amb la Montse. Hem d’escoltar a la gent gran, fer-los protagonistes més sovint. En molts casos se’ls situa en un segon pla familiar, se’ls margina perquè hi ha qui pensa que a certa edat ja no es té utilitat ni funció social. Els avis són aquells a qui col·locar els nens quan els pares treballen i no saben conciliar la feina amb la família però també són aquelles carques pesats i antiquats a qui no entenem, ni volem, quan ens donen la seva opinió sobre qualsevol tema.
No se’ls té en compte i es tendeix a pensar que allò que diuen no és útil. El problema es que es pensa així sense ni tan sols escoltar-los, se’ls descarta per mètode. Si us plau, els qui actueu així feu-me dos favors: rectifiqueu que encara hi sou a temps i comenceu a escoltar-los i a estimar-los. Com diu la cançó de Lluis Llach, vell és tan bell...

CARTA REAL. AIXÍ ÉS LA CRISI.

Em dic Manel i sóc treballador autònom però ara tanco l’empresa pels deutes que tinc. No puc pagar als meus proveïdors perquè a mi tampoc em paguen. Fa mesos que em deuen més de 20.000 euros i no tinc cap línia de descompte i els bancs no em donen crèdit malgrat no els dec res. Els diners me’ls deuen tres ajuntaments de la zona.

Abans cobrava a 90 dies i ara no cobro ni a 300. Fa que em deuen els diners més d’un any i ja m’han dit que no poden pagar-me ni saben quan podran solucionar el deute. Gràcies a ells tanco la meva empresa i envio a l’atur a tres persones que ja no puc mantenir. Els darrers mesos els he pagat la nòmina gràcies a uns diners que tenia arraconats feia anys d’una herència familiar.
Aquest missatge me l’ha enviat aquest matí al correu una persona que, com podeu comprovar, és a les últimes. Li deuen diners i no pot pagar i d’aquesta manera continua el cicle que acaba amb l’empresa tancada i més gent a les llistes de l’atur.
Mentre passa això, les administracions segueixen reconeixen els seus forats que són fruit del mal cap i mala gestió dels darrers anys. Però tot i que sabem quin és el pecat i qui és el pecador, en aquest país no dimiteix ningú i cap dels responsables serà jutjat ni condemnat per un delicte que es podria dir, sense problemes, malversació de diners públics per incompetència.

ROSARIS AL TELETIENDA

Estan anunciant per televisió un rosari electrònic. Com ho sentiu. Es diu "El Santo Rosario" i és un aparell amb botons i ple de gravacions amb la veu de Joan Pau II. Segons quina tecla toquis, et surt el Sant Pare llegint el Pare Nostre, el Rosari i altres textos religiosos. Perdoneu però fa estona que no puc parar de riure perquè l'anunci té tela. No pel contingut, que també, sino pel continent, l'aparell que sembla un tamagochi d'aquells que tots els nens tenien fa uns quants anys, abans que aribessin les mascotes virtuals.

He pensat que aquesta evolució tecnològica de l'església és paral·lela a la seva realitat plena de classicismes i sistemes arcaics. Els hi falta un nou invent per acabat de rematar aquesta anormal modernitat, una màquina de repartir hòsties a euro la peça a cada temple de culte que tenen repartit pel món.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (3)

Fa poc que hem parlat diversos amics al Facebook sobre les sensacions i emocions que pateixen quan perds a una persona propera. Són les ferides de la vida, el balanç dels anys i els danys que ha comentat en diverses ocasions.
Cal afrontar els cops com et venen, posar-hi ganes quan arriben els mals moments. Del tema n'he fet un petit escrit que també formarà part del nou llibre que publicaré d'aquí a un parell de setmanes. Espero que us agradi.


HERIDAS POR NO SER HERIDOS

Se debe reír una vez al día para demostrar a la estupida vida que no nos vence. Debemos demostrarnos que somos más propensos a las heridas que a las garatusas que nos hieren por desconocer la sensatez sin nostalgias de la carícia més hermana, más humana.

L'AUTOBUS I ELS AVIS

Un amic, el Pere Sans, em demana que obri un debat sobre la polèmica sorgida arran del deute que pateix l'Empresa Municipal de Transports de Tarragona, superior als 10 milions d'euros l'últim any, i la possibilitat que la tercera edat que ara viatja gratis en aquest servei l'hagi de pagar.

Em sembla un bon tema. Recordo que una vegada, fa uns anys, un conegut polític de la ciutat de Tarragona em va dir que en qualsevol ciutat hi ha empreses municipals que han de ser deficitàries i altres que han de donar superàvit. Afegia que han de perdre diners empreses com la de transports i que han de guanyar-ne les de l'aigua i la de serveis funeraris. Sempre he pensat que tenia raó.

Considero que té lògica que una empresa municipal de transports perdi diners si tenim en compte la inversió en vehicles, la quantitat de litres de combustible que es consumeixen i els sous que cal pagar a la plantilla.

Una altra cosa és definir perquè cal donar la gratuïtat del servei a la tercera edat o si enlloc de donar a aquest sector de la població el bitllet gratis cal que se'ls faci pagar un mínim. Bàsicament perquè és la forma que facin un bon us del servei i no un abús com ara. Actualment els autobusos municipals de Tarragona van plens de jubilats que es passen el dia anant amunt i avall sense cap altre feina. Això no pot ser.

Cal canviar els hàbits i instaurar un preu simbòlic entre la població que ara ho té gratis. I passi el que passi, aquesta empresa seguirà sent deficitària. No passa res.

ELS JOCS, CAP A TARRAGONA

A Mersin, Turquia, acaben d'anunciar que la ciutat de Tarragona acollirà els Jocs del Mediterrania del 2017. El segon post del matí l'he dedicat a explicar 17 motius pels quals crec que no s'han de celebrar però al final haurem d'aguantar que ara, en temps de crisi, es gastin 287 milions d'euros en equipaments esportius i la vila olimpica per un esdeveniment de tercera categoria que no segueixen ni els familiars dels esportistes que hi participen. Què hi farem! em sembla una vergonya gastar-se les peles en això mentre en falten per afrontar el tema sanitari. Apa! a rascar-se la cartera. No hi ha diners, pel que volen.
A aquest post no li poso ni foto.  

EL CULTE A L'IMATGE

És ben cert que hi ha una gran part de la població que dedica gran part del seu temps a cuidar la seva imatge exterior fins arribar al punt de sotmetre-la a un culte innecessari. Part de la culpa la té el propi model de consum imposat per les grans marques, per les passarel·les de moda més cotitzades, per les revistes i els anuncis televisius.

D'aquesta manera s'ha arribat a extrems tan dolents com els que marquen quines talles mínimes i màximes ha de tenir la dona ideal. Els casos de models que han patit i pateixen malalties com l'anorèxia hi són i no es poden amagar per més que els culpables ho intentin.

S'ha passat de la dona grassa que podia passejar pel carrer sense complexes a la dona grassa que no troba les seves talles a les botigues normals. Passa igual amb els homes tot i que sembla que en aquests casos el mal és menor.

Existeixen aquells que s'han anomenat metrosexuals i que fan del seu cos un culte constant. La seva actitud és fruit de les imposicions exteriors i de les seves mancances interiors. Tot afecta. Passi el que passi, no canvieu mai. Un no és com el veuen, és com se sent i com es veu ell mateix. Les modes són modes i acaben passant.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (2)

Torno a citar l'amic Jesús M. Tibau per una reflexió que m'ha fet via e-mail. Em deia que els anys no perdonen i es preguntava: i qui els demana perdó als anys?
La temàtica coincideix amb un els textos que formaran part del meu nou llibre que us comentava abans de manera que amb el meu escrit crec que puc respondre part del missatge del Jesús.Aquest és el segon tast de la nova obra.  

ETAPAS

Los años darán dureza a los gestos y los gestos razón a los días. Los siglos darán que hablar. 

TARRAGONA: MAGATZEM DE VOTS

Ara que s'acosten les eleccions generals serem de nou envaïs pels polítics que es presenten per tenir una cadira a Madrid ja sigui al Congrés o al Senat. Com passa cada quatre anys, la nostra provincia passarà de ser la gran oblidada a tenir importància temporal, mentre duri la campanya.
Som, i no es pot negar, un trist magatzem de vots, una zona on cal anar a pescar quan s'acaba un mandat i comença l'altre. Hem esdevingut ciutadans de segona, en molts aspectes de tercera, gràcies als centralismes de Barcelona i Madrid.

Realment no importem res ni nosaltres ni les nostres demandes però aquest rol canvia quan toca recaptar paperetes per l'urna. Allò que els barcelonins no han volgut i els espanyols han rebutjat, ens ho han imposat a casa nostra. Nuclears, químiques, tèrmiques, de cicle combinat, magatzems de gas i altres instal·lacions perilloses omplen les nostres comarques on també hi ha autopistes de peatge i un riu, l'Ebre, que ens volen buidar cada cop que ells han acabat de malgastar la seva aigua per omplir piscines.

No passa res, serem de nou submisos i deixarem que els candidats electorals facin petons als nostres nens i abraçades a les dones tot repartint en molts casos falses promeses, mals propòsits, cap futur.
La política és així, pur interès i molta demagogia.

AL QUEBRAR LA CRISÁLIDA

Aquest és el nom d'un llibre publicat fa tres setmanes per la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET) plataforma formada per més de 500 poetes, escriptors, músics, cantants, ecologistes, filòsofs, científics i representats d'altres àmbits professionals. Tinc el plaer de ser el cap de premsa i comunicació d'aquesta Red i també he tingut el plaer de ser un dels autors escollits que han publicat un text en aquesta obra.

Al quebrar la crisálida és un llibre que parla del Hogar Cristo Obrero que la Fundació Mare Terra Mediterrània, on treballo, té a Nicaragua. Hi viuen nenes que han estat víctimes d'abusos sexuals per part dels seus padrastres.


L'Andrea Eidenhammer, fotógrafa i col·laboradora de la RIET, va regalar a les nenes unes càmeres de fotos de segona mà i elles, les mateixes nenes, van fer les fotos que ara acompanyen els textos del llibre. Cada autor va triar la foto que més li va agradar i va fer el text corresponent. El resultat final és un treball de molta qualitat que surt a la venda a 15 euros, diners destinats integrament al projecte del Hogar Cristo Obrero. Si voleu un exemplar del llibre, truqueu a partir del dilluns al 977 551 300 i el rebreu al vostre domicili. Espero que el compreu i que us agradi. La foto és la portada del llibre.

ELS ESCRIPTORS EBRENCS

L'amic, escriptor i gran blocaire Jesús Tibau m'ha fet arribar via e-mail tot un seguit de temes que són molt interessants i dels quals n'aniré parlant a partir d'ara. Em pregunta si els escriptors del sud són ben vistos o, senzillament, si són vistos a la resta de Catalunya.

Jesús jo crec que no. que els escriptors ebrencs no gaudiu del reconeixement que us toca ni de bon tros. Barcelona és el melic de Catalunya en molts àmbits i també en el literari. Es donen a conèixer els autors de la capital, es fan grans reportatges del Sant Jordi a les rambles i es passa de puntetes per la resta de ciutats del territori o, en el cas de les Terres de l'Ebre, ni s'hi passa.

Ja teniu prou dificultats territorials i administratives (més tard en parlaré) o sigui que no cal posar més pedres al camí. Ara bé la mare del problema, què fem? com solucionem aquest dèficit, aquest greuge?

Passi el que passi les editorials centren els seus esforços amb les grans figures mediàtiques i no es molesten a buscar nous valors. Creure en un producte ja consolidat a base de morterades de diners gastades en publicitat és més fàcil que apostar per nous valors. Jo crec, sincerament, que les Terres de l'Ebre tenen, com altres parts del nostre territori, grans autors. Falta potenciar-ho però això ho veig, de moment, molt complicat. En tot cas, amic Jesús, no hem de perdre mai la capacitat de sorprendre'ns a nosaltres mateixos i no hem de permetre que, per més passius que siguin al nord, es perdi l'art del bon escriure que teniu, tenim, al sud. Salut !

RAS I CURT O BEN COMPLICAT

La Montse Farres em parlava fa poc al Facebook de la voluntat dels polítics de ser planers explicant les coses clarament, ras i curt, o de complicar-ho tot donant la sensació que amaguen quelcom en el seu discurs. I té raó.

Dir les coses pel seu nom, ser senzills i transparents no és la virtut dels nostre polítics o de gran part d'ells. Com més tècnics són explicant temes que ja són complicats d'arrel, millor. I així el ciutadà de carrer no sap de què es parla i es queda davant la televisió mirant-los amb cara de mico de fira.
D'aquesta manera ells, els polítics, creuen que tenen el poder i que el poble és ruc i no pensa o si pensa no raona prou bé. És una mala praxi molt estesa i prou molesta. No saben com explicar-se no ho volen fer.

Hauriem d'exigir-los més transparència, més proximitat. Fins fa uns anys els polítics eren com a Déus i ara han caigut a les cotes de desconfiança més baixes mai vistes. La culpa és d'ells mateixos. Si parlen clar i sense amagar res el poble pot confiar, si segueixen el camí actual aniran perdent la poca comprensió que ara podem tenir envers ells.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (1)

D'aquí a dues setmanetes apareixerà el meu proper llibre de pensaments lleugers (allò que el meu editor anomena poesia). Surt en castellà i italià en la mateixa edició. El nom provisional és "Que buena siesta si no vienen nadie" tot i que possiblement faci el canvi i es digui d'una altra manera. El nou llibre el presentaré a les ciutats de Tarragona, Reus, Cambrils, Tortosa i també a Itàlia, a ciutats que encara he de concretar.
Avui, aprofitant aquest experiment de publicació al blog, us faré un petit tast d'alguns dels textos. Aquest és el primer:


TOQUE VIRGINAL

Si, es cierto. Se me apareció la virgen. Pero te juro que no la toqué.

BEST SELLER, BAD WRITER

El Pau Murga em proposa, vía Facebook, una pregunta molt interessant: Són els best sellers llibres de qualitat?
Crec que no, que sovint es magnifica als autors de renom. Un publica un bon llibre, aconsegueix la fama i pot seguir creant obres tot i que no siguin de qualitat. No ha de patir perquè els editors i els crítics alimentaran el seu ego i vendran l'obra d'aquell autor com una obra tan bona o millor que la que el va dur a triomfar.
En el sector literari hi ha moltes mentides i molta gent que viu d'elles i gràcies a elles. Qui marca que un llibre serà un best seller? els compromisos editorials manipulats per quatre personatges que venen als ciutadans un llibre d'una manera o una altra.
Hi ha milers d'obres que moren a les prestatgeries de les llibreries, que no tenen cap suport comercial ni ajuda de cap agent ni editorial, cap promoció ni crítica sigui bona o dolenta. Hi ha grans autors que passaran desapercebuts per aquesta vida.
Jo, personalment, sóc un amant de llibres que no són líders de vendes. Podria parlar de desenes de bons autors que no els coneix ningu. Per tant, amic Pau Murga, considero que no, que els best sellers no tenen perquè ser grans obres. Hi ha mals escriptors (bad writers) que han arribat a ser best sellers sense cap altre mèrit que el suport que han tingut.

TARRAGONA 2017: 17 MOTIUS PER DIR NO

Sobre dos quarts d'onze es sabrà si Tarragona acollirà o no els Jocs del Mediterrani 2017. Mantinc que si que els guanyarà perquè de les cinc candidates tres han plegat pel camí i arriben a la final Tarragona i Alexandria (Egipte) on hi ha conflicte armat i encara menys euros que al nostre país.
Jo tinc 17 motius per dir no als Jocs.

1. Ara, en temps de crisi, no toca gastar-se 130 milions en instal·lacions esportives noves o en la reforma de les actuals.
2. Tampoc toca gastar-se 100 milions d'euros més en la construcció de la Vila Olímpica per a 5.000 atletes que seran a la ciutat únicament 15 díes.
3. I encara menys gastar-se uns altres 57 milions en l'organització i despeses varies mentre duren els Jocs.
4. La darrera edició dels Jocs, feta a Pescara (Itàlia), va ser un fracàs. Cap televisió va voler adquirir els drets per emetre aquest esdeveniment i al final va ser l'estatal, la RAI, qui va fer la cobertura obligada.
5. A les proves esportives dels Jocs de Pescara no hi ha anava ni Déu. Al Youtube hi ha vídeos que ho demostren: estadis buits, completament buits.
6. Diuen que els pisos de la Vila Olimpica seran destinats, un cop acabats els Jocs, a habitatge social. I què fem amb els milers de pisos buits que hi ha ara a la ciutat?
7. Calia que anessin a Mersin (Turquia), on avui es decideix qui guanya, una representació tarragonina de 50 persones?
8. Els representants de l'oposició que hi pintan allí? Viatge gratis? Quin morro!
9. Durant els darrers anys, en el procès seguit per arribar fins aquí, hi ha hagut moltes pressumptes irregularitats. Tothom, quasi bé tothom, ha callat.
10. Els 287 milions d'euros que costaran els Jocs si arriben a Tarragona els pagaran l'Ajuntament de Tarragona (20%), Generalitat (40%) i Govern espanyol (40%). D'on coi treuran la pasta?
11. Si tenen la pasta per fer aquesta inversió, perquè fan tantes retallades socials? I no és cap demagogia dir-ho.
12. No val la pena que abans de gastar-se els euros amb aquest esdeveniment, l'Ajuntament de Tarragona pagui el què deu als proveïdors, petites empreses ofegades pe deutes com aquests?
13. Què aportarà a la ciutat la realització dels Jocs? Diuen que 1.000 milions de benefici econòmic que és la mateixa quantitat guanyada quan es van fer a Almeria el 2004. Però en aquella època hi havia bonança i ara hi ha crisi. Com s'atreveixen a especular d'aquesta manera?
14. Els 7.000 llocs de treball que diuen que donaran els jocs els propers sis anys (construcció i serveis) són reals?
15. Quin tipus de treball es donarà? en precari?
16. És trist saber que estem ofegats i ser tossuts i no plegar a temps per evitar el dispendi que es farà. Grècia va plegar, a Croàcia li van negar l'aval econòmic i Tripoli ha abandonat la cursa per motius polítics. Haviem de seguir?
17. Per acabar, hi ha una gran part de la ciutat que encara no sap ni què són aquests jocs i una altra part que ho sap i pensa com jo.

Per tot això, motius suficient, dic NO ALS JOCS DEL MEDITERRANI 2017

COMENÇA LA MARATÓ D'ESCRITS


Amb aquest post, el número 787 d'ençà que vaig posar en marxa aquest blog, inicio aquesta mena d'experiment que faig avui dissabte i que em portarà a fer un escrit cada 20 minuts. Parlaré de la candidatura del Tarragona 2017, dels jubilats i els autobusos municipals, del Mercat Central de Tarragona i d'aquells temes que aneu proposant al Facebook al llarg del matí i fins les tres de la tarda.
També us presentaré, en format de tast, una part del meu proper llibre que es publicarà d'aquí a dues setmanes i que presentaré a Itàlia aquestes festes nadalenques.
Com sempre hem dit, i com diu el nom del blog, Tot és possible. I si no ho és, ho haurem intentat. Som-hi!

CERVELL PETIT, IDEES DE BOMBER

Els nordamericans no em deixen de sorprendre per la seva visió equivocada del món i les idees que sovint aporten i que són indignes per a qualsevol esser humà que raoni amb una certa normalitat. Ara fa tres decades es va importar als Estats Units un hàbit inhumà practicat amb constància i orgull a Austràlia des de sempre, el llençament de nans (persones enanes).
Aquesta pràctica es va prohibir a final dels vuitanta però ara un congressista de Florida proposa que es torni a permetre argumentant que els nans no tenen feina i més val que es puguin tornar a llençar, com si fossin un objecte, per donar-los treball i evitar que estiguin a l'atur.

Aquest il·luminat ha arribat doncs a la conclusió que les persones amb problemes de creixement i estatura mínima no poden treballar de res més que de paquet inanimat que hom es carrega a l'espatlla i llença com més lluny millor.

Podeu llegir la noticia sencera en aquest enllaç. Un cop llegida cal reflexionar de manera individual però també en conjunt. Perquè són aquestes postures proposades per anormals com el congressista nordamericà i recolzades per milers de ciutadans d'aquest país les que han portat al nostre planeta i a la nostra societat a les cotes de pobresa intel·lectual i de degradació humana que estem vivint i patint.

Proposo de pas que, mentre no es debat al senat la proposta d'aquest impresentable, fem proves amb ell i el llençem per un penyasegat d'aquells que no tenen final. Si se'n surt, que torni a la cambra on va ser escollit i plantegi de nou la proposta.
A la foto que acompanya el post, imatge del possible cervell del polític esmentat.

SI T’HAS DE POSAR MALALT A LA NIT, QUE SIGUI A PRIMERA HORA.

La darrera retallada en matèria de sanitat anunciada per la Generalitat és per treure’ns el barret ... i llençar-lo al foc. La ciutat de Reus es quedarà aquesta setmana amb una sola ambulància nocturna. A partir del dimecres, posar-se malalt de nit serà una autentica “putada”. Un sol vehicle d’emergències mèdiques per un municipi gran com Reus, més de 106.000 habitants segons el cens del 2010, és una autentica vergonya.

El primer que es posi malalt a la nit té l’assistència garantida però, que passarà amb els altres possibles pacients? En cas de rebre dues trucades d’urgència, a qui s’atendrà primer? Com es farà el descart? Què succeirà amb el segon malalt? I si hi ha un tercer cas, què farem?

Crec, sincerament, que aquesta mesura és la pitjor que es podia aplicar, un nyap al seu costat és una bona solució. Que la Generalitat reparteixi a cada llar reusenca un mocador per quan hagin de ser els familiars els qui acompanyin als seus malalts amb el cotxe particular tot traient el mocador per la finestra. Trist i lamentable. Ja ens podem cuidar nosaltres perquè ells no ho faran pas.

TINC PODERS: ELS JOCS, CAP A TARRAGONA

Fins avui no ho havia fet públic. Tinc poders. Si, tinc uns poders que em permeten descobrir i saber coses que encara no han passat. Per això puc afirmar que Tarragona serà la seu dels Jocs del Mediterrani 2017. N’estic convençut. 

He tingut una visió on veia el nom de cinc ciutats que optaven a ser la seu d’aquests jocs. En la mateixa visió he vist com la candidata grega plegava veles per la crisi que hi havia en aquest país. També he vist com el govern de Croàcia negava l’aval econòmic a la seva ciutat candidata i com la candidatura de Líbia es feia enrere per una guerra civil que afectava aquest estat àrab.

Només dues finalistes, Tarragona i la candidata egípcia. Només elles dues arribaven a la recta final. Ho veia en aquest estrany somni on també deduïa que la ciutat de la terra dels faraons, sortida d’una altra guerra civil o rebel·lió els darrers mesos, tenia molt poques possibilitats. 

I és clar, quan tots pleguen acaba guanyant qui queda. Tarragona serà l’escollida, ho reitero pel somni viscut. Quan en una cursa van caient els rivals acaba guanyant el qui segueix corrent malgrat sigui coix. 

Espanya té problemes econòmics com els grecs i si no canvien les coses potser veurem una rebel·lió social com la dels egipcis. Però això ja ho notarem amb el temps. De moment sé una cosa i la tinc ben clara: ens haurem de gastar milions i milions d’euros per fer instal·lacions esportives en un moment en què els ajuntaments estan del tot escurats i l’administració autonòmica opta per retallar prestacions socials en l’àmbit sanitari. 

Com aconseguirem tants diners per pagar la inversió del Tarragona 2017? Quants professionals de la medicina i la sanitat podríem salvar de l’atur amb aquests diners? Toca ara dilapidar aquests euros? Ens hem begut l’enteniment?
Intentaré desvetllar aquestes preguntes en un proper somni. De moment, allò somiat és més un malson que no pas una bona notícia.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -