AGRICULTURA MENTAL

Fa anys que no em passava, molts, que algú m’enamorés a primer cop d’ull. I ahir, em va tornar a succeir. Veient Les conseqüències de l’amor , una de les meravelles cinematogràfiques a que ens té acostumat en Paolo Sorrentino, em vaig enamorar.  Aquesta vegada ella és morena, treballa de cambrera a la cafeteria d’un hotel i no té nuvi ni parella. Ella és l'Olivia Magnani, una dona plena d'aquella bellesa que necessiten els meus ulls i que em captiva com tantes poques altres dones han pogut. Fa uns anys va ser Irene Jacob, després Sandra Majani i més tard, la cantant Alizeé. En vaig parlar en aquest post del 2013 .  Ara m’he enamorat de l’Olivia del 2006, de la cambrera d’aquesta joia del cinema que m’ha encantat, com em va captivar La gran belleza del mateix director. L’Olivia desprèn en cada escena aquella passió visual que poques dones aconsegueixen, transmet erotisme, l’ànsia de palpar-la mentre l’observes a dos pams de distància, la necessitat de seure davan...

Llegint els assajos de Michel de Montaigne vaig saber de la importància que té que l’home no trepitgi de peus a terra quan ha de prendre decisions importants. Amb el pas del temps, sabent que els cavalls dotaven l’home de l’equilibri necessari per seguir sent terrenal i amb la capacitat de pensar levitant, vaig arribar a un petit poblet de França, prop de Lille, on un ceramista molt vell creava obres úniques en un taller també envellit i ple d’art a cada racó. Vaig passar tres o quatre dies en aquell poble i cada matí, a primera hora, m’escapava als afores fins el taller d’aquell vell ceramista. De totes les figures que tenia, em va cridar l’atenció un cavall podenc fet amb terrissa i que tenia el llom esmaltat de color vermell. No el tenia a la venda. De fet, cap dels elements que un veia allí es venien. Els havia fet feia uns anys i els guardava al taller on ara es dedicava a fer peces de souvenir per als turistes que visitaven Lille.  Després de tenir amb ell dues co...

Barbara Ayuso signa un genial article que parla sobre l'amor i el romanticisme, trencant mites i recordant gestos passionals, a la revista cultural Jot Down. No es tracta de creure en tot el contingut - o sí- ni de concloure (si ara esteu en estat d'enamorament) que la periodista erra i no té cap raó. Com en tot, també en l'amor hi ha sempre - i només- la meitat de la raó de la meitat que us/ens toca.  L'article, que podeu llegir AQUÍ , és molt recomanable. Assaboriu-la amb calma. És llarg (com certs amors) i ple d'intel·ligència emocional (la que no té cap història d'amor).

M’he enamorat un sol cop, no llenço la vida, tot canvia, faig grans coses... aquestes frases que podreu llegir ara, tot seguit, les vaig dir amb més detalls fa ben poc, en una entrevista que em van fer a un mitjà de comunicació italià. ( AQUÍ ) M’ha agradat, i molt, veure que el periodista que em va entrevistar, ha extret de l’entrevista, per a destacar-les en negreta, algunes de les frases que vaig dir i amb les quals combrego sovint, perquè les tinc al meu decàleg vital.  Són aquestes:  1 .        Ja sabem que res canvia als nostres dies, que ens disfressem d’altres i ja està. 2.        Podem fer grans coses sense saber-ho sempre i quan no sapiguem que nosaltres som petits.  3.        La vida no es llença per la borda perquè estigui un pèl colpejada. Els dies i l’existència no són una fruita podrida o una joguina malmesa per l’ús.  4. ...

Quines tendreses té el nostre món i què fràgil és el nostre tapís de la felicitat, que s’esfilagarsa amb petites històries alienes però que ens fem properes. No amplieu encara la imatge que acompanya l’escrit d’avui.  Abans us en vull fer cinc cèntims. Primer, dir-vos que la va penjar abans d’ahir al seu facebook l’amiga Montse Mendía. I en segon lloc, evidenciar que llegint el contingut de la carta que va penjar la persona anònima que la va escriure - sembla que la va penjar a l’arbre que hi ha al davant de la botiga de la història – s’entenen moltes coses que, normalment, passen desapercebudes a la majoria: que els petits detalls fan gran el nostre món i les nostres vides.  Mireu que és senzill quedar-se sense pastanagues i marxar de la botiga sense elles però amb un regal encara més gros: un somriure i una presència que t’ha tocat l’ànima. I que meravellós l’intent de recuperar allò que creus perdut i que encara mai ha estat teu. I saps que ho podria ser....

Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda.  Imagino que l’espera continua i que ell envia, a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa per l’absència en el desig dels cossos.  Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç, de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel. Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància tot i el dolor i l’amargor d’estimar.  Disculpeu la narració, la tenia al cap i només recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de la cambr...

Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i molt més enllà.  No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa curta que no permet contemplar la sortida.  Els sufís, i aquells que anem seguint les seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna. Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en compte el concepte. També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte són molt difer...

No hi ha malalties, hi ha malalts i cadascú ha de descobrir el seu camí per ser feliç. Acceptar les pròpies limitacions i reconèixer les errades, posar humor i saber riure-se’n d’un mateix, pensar en l’altra persona com a principal element és la clau de l’èxit. L’amor no s’acaba mai si existeix però hi ha moltes parelles que s’ajunten per altres motius i acaben separant-se. Els divorcis són la fugida de l’ésser humà del dolor. Per ser feliços tots necessitem que algú ens estimi, cercar la nostra seguretat en l’altra persona. Hem d’aprendre a estimar cansats perquè aquest és l’estat natural de l’home (com a ésser) i sabrem que ser feliç no és fàcil però és molt senzill.  Tot aquest reguitzell de frases són extretes de l’entrevista que el company periodista Alex Saldaña li feia a Juan José Javaloyes, Doctor en Pedagogia i Máster en Assessorament Educatiu Familiar. Vaig anotar aquestes frases, i moltes altres, perquè reconec que l’entrevista em va impactar. Avui em venia de gu...

Bertrand Russell deia que el més difícil a la vida és aprendre quin pont hem de creuar i quin pont hem de cremar. No us aportaré jo la solució als ponts de la vostra vida però si parlaré d’un pont que s’ha de creuar algun cop a la vida, el Pont de les Arts de París.  La tradició marca que les persones, sovint enamorats però no sempre, creuen aquest pont i hi deixen com a record un cadenat (candau) on hi posen la data amb els seus noms i, si els hi cap, algun missatge. Els qui no el posen en parella, hi apunten la data i un desig.   El problema és que amb els anys, i per les modes que mai passen, la tradició de penjar el cadenat ha anat en augment i ara fa pocs dies, el passat diumenge, un tros de la barana del pont es va trencar pel pes dels candaus i va caure a l’aigua.  Recordo haver vist el pont ara fa vint anys, quan vaig anar a Paris amb el meu germà, i feia goig veure’l perquè hi havia cadenats però no es produïa l’aglomeració actual que es veu a l...

La vida no se mide por los momentos que respiras, sino por aquellos que te dejan sin aliento. Fins i tot les pel·lícules dolentes tenen frases bones com aquesta. En cada gest, acció, element o objecte que no ens convenç ni agrada cal, senzillament, buscar-li un punt o instant de bellesa. Tots el tenen.  Reflexionant sobre la frase que encapçala aquest post, em va venir al cap la sensació que podem arribar a tenir en certs moments de la nostra existència d’haver perdut els anys i el temps. I res més lluny si, com us deia, cerquem els petits detalls de cada sensació viscuda, els moments positius que sempre hi són malgrat, en el conjunt, siguin insignificants i no facin decantar la balança cap al costat bo.  En certes reflexions m’acullo al dret d’escoltar a les persones més properes, aquelles a qui permeto opinar des de fora i que sempre diuen la seva des de la seva pròpia pell, sense posar-se a la meva i dir-me què he de fer perquè és allò que ells farien. E...

Fràgil com una Tanagra, amb cos de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre.  Elegant en la mirada sempre regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté.  I si ens regala encara més moments? On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps.  Τανάγρα

Amb la pluja, la malenconia pren cotes més càlides que en altres moments o èpoques. I neixen del record cançons que et duen lluny, a la recerca de moments que poden ser a la cantonada o a l’horitzó de més enllà. Aquesta perla del Yann Tiersen , que canta amb la Natasha Regnier i que s’anomena “Le parapluie” (El paraigües), té una lletra molt especial. Metafòricament parlant , i que cadascú agafi la metàfora per on vulgui, parla d’una noia que va pel carrer, mullant-se i sense paraigües mentre plou molt, i d’un noi que té un paraigües que ha robat a un altre amic. Ell li proposa a ella que es posi a sota, per protegir-la, i ella accepta.  I li deixa un racó del paraigües a canvi d’un petit racó al paradís. Fins que, com diu la cançó, arriba el moment en que els camins es separen fins i tot quan hi ha tempestes on compartir el mateix sostre, el paraigües. I es separen. Ell, la veu marxar i observa com es fa petita davant els seus ulls. I ella, se’n va sabent que ha ga...

Quan les fulles cauen als foscos carrers, sota els nostres peus, i quan a plena llum tot arriba al seu final i tot s’apaga, tot va massa ràpid, rere l’amor que fuig. A causa de la tardor, et deixo.  Així comença “À cause de l’automne”, el darrer senzill del nou treball de la cantant Alizée, un dels meus amors platònics d’ençà que la vaig descobrir ja fa uns quants anys.  Sandra Majani, protagonista de “El perfume de Yvonne” , una de les delícies del gran Patrice Leconte, és un altres dels meus amors platònics. No comparteixo el vídeo corresponent a ella, una de les escenes més sensuals de la pel·lícula, perquè té caire eròtic. Però us recomano veure’l en AQUEST ENLLAÇ Irene Jacob, una altra gran actriu francesa, completaria, de moment, la trilogia d’amors platònics que té un servidor. En aquest cas, i com la Irene protagonitza moltes pel·lícules que m’agraden, comparteixo una vesant seva més desconeguda, la de cantant. “Ouvre les yeux” (obre els ulls) és ...

Hay de nuevo sabanas revueltas en una cama ayer vacía, sofás ocupados por cuerpos conociéndose, ojos mirándose tímidamente, besos tiernos, palabras sinceras, abrazos largos que tienen miedo de irse para dar paso al siguiente momento. Y hay más, mucho más.. Y esta canción de Michele Zarrillo volando sobre el espacio compartido…