28 de febrer 2013



Amb la pluja, la malenconia pren cotes més càlides que en altres moments o èpoques. I neixen del record cançons que et duen lluny, a la recerca de moments que poden ser a la cantonada o a l’horitzó de més enllà. Aquesta perla del Yann Tiersen, que canta amb la Natasha Regnier i que s’anomena “Le parapluie” (El paraigües), té una lletra molt especial.

Metafòricament parlant , i que cadascú agafi la metàfora per on vulgui, parla d’una noia que va pel carrer, mullant-se i sense paraigües mentre plou molt, i d’un noi que té un paraigües que ha robat a un altre amic. Ell li proposa a ella que es posi a sota, per protegir-la, i ella accepta. 

I li deixa un racó del paraigües a canvi d’un petit racó al paradís. Fins que, com diu la cançó, arriba el moment en que els camins es separen fins i tot quan hi ha tempestes on compartir el mateix sostre, el paraigües. I es separen. Ell, la veu marxar i observa com es fa petita davant els seus ulls. I ella, se’n va sabent que ha gaudit d’un racó del paradís.  

Què us sembla? Quina metàfora més interessant. En el meu cas, em porta a dir-vos: que mai vingui ningú a robar-vos el paraigües per prometre una estona de paradís, que acabarà, a la persona que estimeu i  voldríeu protegir de la tempesta tota la vida.

2 Responses so far.

  1. cantireta says:

    Hi he estat, i saps, quan s'allunya el paraigua hom es troba millor, encara que la pluja sigui una mica emprenyadora.

    :*

  2. Ben cert Cantireta. Acaba l'aiguat i torna a sortir el sol.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -