11 de febrer 2013


Viatjar és un plaer per l’ànima i especialment quan el cos et demana marxar, desaparèixer un parell de dies. Perquè és lluny quan penses i aclareixes idees. I és quan penses en calma que aconsegueixes fer balanç d’allò que has fet, sigui bo o dolent, i en allò que has de millorar o canviar. 

Òbviament que faig coses malament però també en faig moltes altres de bé. De les mal fetes me’n penedeixo i de les que considero bones o ben fetes en trec la conclusió que haurien de ser, per a mi però també per a totes les persones, el seu dia a dia. Si pogués fer marxa enrere tornaria a finals dels anys noranta que és quan, segurament, vaig prendre les primers decisions errònies o, més ben dit, no vaig prendre algunes decisions que haguessin estat interessants per tenir a hora d’ara una altra vida. 

Però ara ja està fet i els successos dels últims anys, que han estat massa intensos per a un sol cos i una sola persona, han marcat la forma de ser que un té ara mateix. Si, sóc rancuniós. Però també sóc generós amb qui s’ho mereix i tendeixo a entregar-me en cos i ànima a tothom que m’envolta. Si, tinc moments de molta ràbia quan se’m  provoca però també aporto pau i calma, protecció i respecte si se’m deixa. Dit d’una altra manera, sóc una persona imperfecta plena de virtuts i de defectes. I no me’n amago. 

Crec en el carpe diem i intento aplicar-lo en tots els seus sentits. Escric el què em passa pel cap i ho plasmo sense problemes davant del públic. No trec mai ni poso una coma dels meus textos que, en tot cas, elimino integrament abans de canviar-los. Dic les coses com les penso i sé que actuar així té un preu molt alt perquè molta gent no hi està acostumada. I pel camí vaig fent enèmics que més tard retrobo si crec que he de demanar disculpes. No em cau cap anell per rectificar la meva conducta quan crec que toca i val la pena.
Errar és humà i jo sempre recordo que sóc mortal. 

Els últims tres dies han passat coses que han provocat aquest escrit i que no comentaré perquè vull guardar internament. Però totes m’han fet arribar a la conclusió que ara toca, i ara vull dir ara i no demà ni passat ni l’altre, tancar una porta i obrir-ne una de nova, girar pàgina als anys viscuts i nodrir com sigui al temps que em quedi. 

No sé si podré escriure cada dia en aquest bloc, si en tindré ganes. Sé que toca respirar a cada pas i cercar de nou el paisatge tenint clar que darrere tot és blanc i lluminós. No puc, ni vull, assumir més compromisos a part dels que toquin per obligació o perquè no hi ha més remei. El temps és ara, més que mai, amo i senyor dels dies que hi ha endavant.

La foto del post és de Bremen, Alemanya. Ryanair t’hi porta des de Barcelona per un preu irrisori. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -