Archive for 2009

DIARI DE SES ILLES (3): CAP D'ANY I BONS PROPÒSITS

Per començar, MOLT BON ANY A TOTS I TOTES. Moltes gràcies per seguir llegint aquest espai i per participar-hi. Escric aquest post des de Pollença, a Mallorca, on ja sabeu que hi passem uns dies de vacances amb la Mar. La jornada d'avui ha servit per veure el passeig marítim del municipi, una llengua de mar inmensa, una platja molt llarga i un mobiliari urbà un pel vell. Salou guanya a Pollença en modernitat i bon gust en la decoració del seu passeig però encara voldría tenir els quilometres de més que té Pollença. Demà divendres, dia 1, sortirem a fer un vol pels pobles més propers. Inca podría ser la destinació escollida. Ara passo a explicar-vos els meus bons propòsits pel proper any.

El 2010 serà un any ple de bons propòsits però a diferència de plantejar-me si els faré realitats o marcar-me utopies, sé del cert que seran ben reals. Els darrers dotze mesos són per a oblidar i ara toca actuar, des de la fortalesa humana i la maduresa mental.
Comencem:

D'aquí a pocs dies s'anunciarà el guanyador d'un conegut Premi Literari i tindré l'honor de recollir-lo. De l'obra guanyadora i dels finalistes en naixerà un llibre i aquest fet em fa molt feliç.

Abans d'acabar el 2010 apareixerà un llibre que recull d'impressions de persones que hem utilitzat un espai cultural tarragoní que estarà d'aniversari aquest proper any i, entre els qui aportarem idees i vivències, hi serà un servidor.

Per Sant Jordi, si Déu vol, tindrem enllestit, conjuntament amb la meva cunyada, el llibre dedicat al meu germà Carles. Si no surt per la Diada no passa res perquè el que importa és que acabarà sortint.

A l'agost veurà la llum el primer llibre que recull els escrits d'aquest blog i que cavalcarà entre el juliol del 2006 i el juliol del 2009. Serà una obra extensa atès que ja hi ha, amb el que ara escric, 600 textos publicats.

Al setembre apareixerà el meu primer llibre de poesies. Ja en sé el nom i tinc part dels textos però, temps al temps.

Durant tot l'any seguiré col·laborant fent articles d'opinió al Tot Tarragona i a la RIET, la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

A part d'escriure, dedicaré el temps d'aquest any a la meva família i la meva dona. Penso dedicar-me intensament a la meva feina i, si tot va bé, aquesta em portarà a viatjar a indrets ben llunyans.

Passi el que passi, sé que serà un 2010 millor que el 2009 i que els projectes que us comento en format de bons propòsits, seran realitat. A aquells que els faci mal tanta realitat, una bona corda i un bon balcó.

Nota: la foto d'avui l'he fet a Alcúdia, al port esportiu. Entre el mig de les barques i la mar hi neix aquest Estel de Betlem tan especial. Oi que és maco?
Segona nota: El vídeo és de la Rosana i és un tema que, a més de parlar d'amor, parla de l'absència de les persones estimades.


DIARI DE SES ILLES (2): EXEMPLES A SEGUIR

Alcúdia, Capdepera i Cala Rajada. Són els tres municipis que hem visitat aquest dijous, tres espais dels quals cal prendre exemple per diversos motius. Alcúdia conserva el seu Nucli Antic en perfectes condicions. Els carrers nets i plens de plantes donen la benvinguda als visitants i un té la sensació de passejar per una mena de paradís perfecte on res falla, on tot és fet a mida. Crec que és un exemple a seguir perquè molts dels nostres municipis han fet malbé la seva part antiga o l'han reconvertit en una zona moderna on els nous elements no lliguen amb els de sempre ni amb cola.
Capdepera té un castell medieval que sembla acabat de construir ahir. S'ha restaurat a fons i la part que el temps s'endugué ha tornat a aparèixer sense que es noti cap diferencia. A més, el castell és un museu permanent i aquest fet també crec que cal seguir-lo. A les nostres comarques hi ha desenes de restes de castells abandonades i els que hi ha en peu són en mans privades o pertanyen a les administracions que no hi fan res.
Per acabar, Cala Rajada. Un petit poble de pescadors amb un port pesquer que a enveja i tot un seguit de restaurants on els cambrers parlen cinc idiomes: mallorquí, castellà, anglès, francès i alemanys. Igualet que a casa nostra. Ves a l'estiu a un restaurant de costa de Salou o Cambrils i comprovaràs com parlen el castellà i, com a molt i perquè són de la terra, el català. Falta professionalitat i sobre fama. Recomano els tres indrets, Alcúdia si us interessa la calma (menys als mesos d'estiu), Capdepera si sou amants de la historia i Cala Rajada si us agrada gaudir de la bona gastronomia i un tracte humà de primera. Demà, més.

Nota: la foto l'he fet aquest migdia en un dels carrers d'Alcúdia. Quins colors, oi?

Segona nota: Enhorabona a les 4.000 persones i més de 300 entitats que avui han defensat Tarragona en l'acte convocat a les escales de la Catedral. Des de la distancia hi he estat present.

DIARI DE SES ILLES (1): QUÈ HI FEM AQUÍ?


Amb aquest post inicio el Diari de Ses Illes, escrit des d'un pis que hem llogat amb la Mar just al davant del Port Esportiu de Pollença, al nord de Mallorca. Feia mesos que necessitàvem marxar, fer un repòs, prendre'ns uns dies de calma i desconnectar de tot i de tots. L'any que estem enllestint ha estat especialment dur per tots aquells fets que he explicat en aquest blog i molts altres que m'he guardat, ens hem guardat. Ahir dilluns varem arribar a l'aeroport de Palma procedents de l'aeroport de Reus. Una hora més tard ja érem a l'altra punta de l'illa, al pis on serem fins el proper 10 de gener. Les primeres impressions són molt bones. Pollença és un racó d'aquells que passa del caos estiuenc a la calma de la tardor i l'hivern. Prop de casa tenim tots els comerços necessaris i just davant dels nostres nassos, el mar, aquell element que tan necessita la Mar i que tan m'enamora a mi. Aquest mati hem anat amb el cotxe fins el far de Formentor fent un recorregut que és tot un regal per la vista. El nord de l'illa de Mallorca combina el típic paisatge de costa amb la verdor de les muntanyes, plenes de pins i milers de plantes i flors, que s'embolcalllen amb les ones sempre tímides i de color turquesa. El mar és transparent com el cel, i l'aire, pur i seré com la gent de la zona que hem conegut fins ara. Els propers dies ens serviran per xafardejar i mirar, observar i escoltar, conèixer a fons aquest espai que ens ha cridat per a fer aquella aturada que tant ens demanava el cos i la ment. Demà, segona entrega del diari de Ses Illes. Espero que us agradi.

NOTA: La foto del post l'he fet des del menjador del nostre pis llogat. Quines vistes, oi?

POESIA VISUAL




Ara que s'apropa el cap d'any i abans de fer la carta des bons propòsits, us regalo aquesta muntatge, poesia visual, dedicat a tota la gent que ha fet que el 2009 sigui l'any del xoriço. Podeu ampliar la imatge fent clic sobre ella.

BONES FESTES, BON PESSEBRE

Molt bones festes per a tothom, fins i tot per aquells que voldrien veure aquest blog tancat. Aquest post és curt però de molta qualitat. Us penjo dos vídeos. El primer és el del pessebre 2.0 que ha realitzat l'amic Mon de la Garrofa de Mont-roig. Els participants hem pogut triar la figura que volíem que ens representés i el Mon ha fet la resta, un treball genial que ha donat uns resultats excel·lents. El segon vídeo és de la BBC i hi veureu els presentadors d'un programa explicant les tradicions escatològiques del nostre país: el caganer i el caga tió. Espero que us agradin els dos vídeos.




UN TRIST EXEMPLE

Hi ha fets i situacions realment sorprenents. Us explico la que vaig viure aquest dilluns al migdia mentre dinava un entrepà en un bar d’un barri tarragoní. És un d’aquells bars on els productes més consumits són els quintos, les barreges i els gots de vi. La cambrera que hi treball té quatre fills, dos nens i dues nenes.
El dia era molt fred i la pluja no havia parat de caure acompanyada de la sensació d’una aiguaneu desitjada però tímida. La més petita de les nenes, uns vuit o nou anys, va comparèixer al bar per dir-li a la mare que se’n anava a escola. I la mare va començar a dir-li que no anés a escola, que per una sola hora que tenia de classe més valia que es quedés dormint al llit. La nena va insistir, volia anar a classe.
Feia pocs minuts que el fill gran, té 13 anys, havia entrat al bar no sé per quin motiu. Davant la insistència de la petita, la mare li va dir al seu fill que acompanyés a la seva germana i ell li va respondre textualment: No, ja saps que és molt tossuda i no la porto a escola.
La nena li va fer un petó a sa mare i se’n va anar al col•legi. I mentre marxava i es tancava la porta, el seu germà li va dir: Com vagis a escola, et vindré a buscar i et fotre dues hòsties que et trencaré la cara. I al bar va seguir la conversa amb la participació dels consumidors de quintos, barreges i gots de vi recriminant l’actitud de la nena. Únicament una persona va dir que l’obligació de la nena era anar a classe però el comentari va caure com una gerra d’aigua freda i tothom va callar.
Les següents aportacions del personal van anar dedicades a un vídeo de la cantant Shakira que emetia una cadena musical per la televisió. La tropa en va destacar els seus atributs sexuals i aquell local anomenat bar es va convertir en quelcom semblant a una teràpia en grup dels addictes al sexe. Tenia feina, vaig marxar de nou a l’oficina sabent que em perdia els coneixements d’un esgraó de l’evolució humana que Darwin no va estudiar a fons.

CINC COSETES

Cinc cosetes, aportacions importants i ben pensades.

Primera: No puc entendre com el President del Parlament de Catalunya, Ernest Manac, pot donar suport a l'acte de Reus quan va assegurar que faria de mitjançer en aquest "conflicte".

Segona: No comprenc com a Reus, on van de llestos en segons quins temes, poden sumar 197 entitats i hi sumen tots els balls i elements festius com si fossin associacions a banda. Sumar per sumar, que sumin els panteons dels morts il·lustres i segur que arriben al miler.

Tercera: No m'entra al cap veure que a Tarragona es farà una resposta popular a la ja feta a Reus. Les opinions de la polititzada portaveu del moviment Mou-te, no em diuen res i m'aporten, conjuntament amb les de la portaveu municipal, un sentiment de "baralla de campanaret i revenja de nen dolent".

Quarta: No entenc l'aparició de tants mediocres mitjans escrits en paper en uns moments on mana la xarxa i on tenim un antecedent, el "Més PSC", polititzat pel comissari rebel sense càrrec i rebotat (toca fer-ho en plural): CACA.

Cinquè: Si entenc (notícia del dia) que l'actual responsable dels Mossos d'Esquadra (Cos de Bastoners de Catalunya) sigui en un futur la cap de llista dels verds al parlament. Passarà de ser un zero a l'esquerre a ser un zero a tot Catalunya.


Atenció: Ull quan mireu l'entrevista que li han fet al president de la cambra de comerç de Tarragona. Tal i com seu, us podria treure un ull si li peta el botó de l'americana. Tanta imatge per acabar fent el ridícul. Pànic!

REFLEXIONS NADALENQUES


Llegeixo que els majoristes de fruites, verdures, peixos i mariscos han decidit deixar els seus productes a uns preus més populars per evitar una davallada en les vendes o, dit en un argot d’esperit nadalenc, per facilitar unes bones festes a tothom.
Tinc un amic que em deia que fa anys que el preu del peix i el marisc es manté i no s’ha augmentat quan arriba l’època de Nadal. Tinc un altre amic fruiter que em comenta que enguany per només 15 euros podrem fer un menú nadalenc que inclou peix i marisc, verdures i fruites a dojo, per parar un tren.
I me’ls crec a tots, de veritat. El que no em cap al cap és que ara baixin els preus i encara hi guanyin diners quan han estat anys i anys fent-nos pagar xifres insultants per omplir-se les butxaques gràcies al nostre afany consumista.
Diuen que aquest any únicament augmentaran els preus de les joguines i que cada nen en rebrà, de mitjana, fins a vuit. Particularment em sembla molt excessiu que es facin realitat tots els desitjos i peticions que els més petits escriuen a la carta als Reis. Crec, sincerament, que els pares han de ser els primers en donar exemple i fer entendre als nens, en nom de ses majestats d’Orient, que tot no es pot tenir.
Si comprem al nen tot allò que ens demana l’estem acostumant de la pitjor de la maneres, li estem dient que tot és al seu abast i que la vida són flors i violes. Si donem més valor a les coses, als petits fets, si pensem en la nostra infància, podrem aportar nous valors als nostres fills i fer-los entendre que si els Reis els hi porten tot el que demanen, a altres nens no els hi toc a res.
Són petites reflexions nadalenques, sense cap intenció de crear un debat amb comentaris enfadats. Amb tot, quan compreu, feu la compra amb mesura.

FA UNS DIES ... A L'AVUI

Fa pocs dies el company Mon de La Garrofa em comunicava, via interna, que havíem sortit al diari AVUI. Parlava de la campanya dels blocs de la BACA i del seu pessebre virtual que, per cert, cada cop té més bona pinta. I al final, passats els dies, els companys del rotatiu AVUI, en el seu suplement de Cultura, han penjat on line l'article esmentat. I aquí és, ben maco i ben escrit. Sempre és un honor saber que els grans mitjans nacionals miren aquests altres mitjans d'expressió que anomenem blogs i que, sovint, tenen milers de seguidors/lectors. Gràcies a l'AVUI per fixar-se en nosaltres. Això vol dir que les coses és fan bé o, com a mínim, millor del que altres pensen. Podeu fer clic sobre la foto per ampliar-la o clicar en aquest enllaç per anar al diari. Aprofito el moment per a recordar que la campanya per unes festes nadalenques ben catalanes i de rebuig a les imposicions dels elements arribats de fora, i de venda a molts basars xinesos, segueix en marxa i encara accepta membres. Cal que ens comuniqueu el nom del vostre blog i us sumarem a la llista o, en cas que sigueu particulars/lectors, ens digueu el nom o pseudònim, i serà sumat.

ASSESSORS, INQUISIDORS I MEDIOCRES


Una Cap de premsa, la mà dreta de la cap de premsa, l’ajudant de la mà dreta de la cap de premsa i el becari de torn que també treballa a premsa. Un Cap del Gabinet d’Alcaldia, la responsable de premsa del Gabinet d’Alcaldia i el personal d’Alcaldia, tècnics inclosos. Els directors dels mitjans municipals i els comissaris polítics dels mitjans municipals i també altres directors de mitjans privats que són encara “més comissaris” i “més municipals”. Acabo de fer la llista del personal que podria ajudar a l’Alcalde de Tarragona a preparar la conferencia sobre l’estat de la ciutat del 2010 i em quedo bocabadat perquè encara no entenc el motiu de la contractació, per a executar aquesta tasca, d’un nou assessor/nova despesa.
No criticaré la professionalitat de la persona i empresa escollida per la preparació de la conferencia però si que cal dir una cosa ben alta i clara: convidar la persona que assessorava l’anterior alcalde és reconèixer que l’anterior alcalde estava molt ben assessorat. O potser és evidenciar que l’actual govern tarragoní, amb tanta ment pensant, ha perdut el nord i els papers i va a la deriva. Tanta gent en tants pocs metres quadrats segur que es fan nosa entre ells.
Parlant de noses, de molèsties, hi ha un municipi de costa que comença per “C” i acaba per “S” on ho tenen ben clar. El gabinet de premsa i l’Alcaldia tenen el perfil perfecte de la Santa Inquisició. Quan un mitjà de comunicació els molesta i no diu allò que volen escoltar, se’l veta i no se’l convoca a les rodes de premsa fins que el tribunal inquisidor aixequi el càstig. Això va passar al novembre del 2007 amb el desaparegut diari Aquí i ara, desembre del 2009, pateix aquestes mesures dràstiques la revista local que no és pas municipal, sinó privada. Aquesta revista és l’únic mitjà fiable i no manipulat pel govern local que té a la seva disposició ràdio, televisió i el butlletí municipal on no hi té cabuda l’oposició. Ara, per evitar que els funcionaris i altre personal llegeixin la realitat a la feina, els han “capat” els ordinadors i així poden respirar tranquils pels passadissos mentre especulen i segueixen manipulant.
En aquest mateix municipi i des de fa uns dies s’emet, a través de la TDT, quelcom semblant a una televisió local. Fer un refregit de programes antics que no passarien cap barem de qualitat, sumar-hi l’actual programació que també deixa molt a desitjar i complementar-ho amb programes que distribueix la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, Comunicàlia o altres organismes similars, no és pot dir “fer televisió”. Se’n diu malgastar els impostos dels contribuents en absurditats i autobombo del govern de torn. Deixant a banda la televisió de Tarragona que és privada, l’oferta pública que ofereixen canals com TAC 12 o TD CAMP és “más de lo mismo”, una programació mediocre i carrinclona amb els programes de sempre, sense imaginació i gestionada per consorcis d’ajuntaments del mateix color. Quelcom semblant passa amb els nous diaris digitals nascuts els darrers mesos però d’aquest tema en parlarem un altre dia. Encara queden moltes tecles per tocar.

LLIBRES SENSE FULLS

Em permeto penjar el primer post en castellà d'ençà que vaig crear aquest blog, ara fa dos anys i mig. Tranquils, no tinc previst canviar el tarannà d'aquest espai i ja sé que existeixen els traductors. El text que llegireu a continuació és el primer que he decidit escriure per la RIET, la Red Internacional de Escritores por la Tierra. En sóc membres des de fa uns mesos i m'he decidit a col•laborar-hi. La RIET la formen escriptors, poetes, filòsofs, intel•lectuals, activistes i moltes altres persones conegudes com el bisbe Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal, Frei Betto, Federico Mayor Zaragoza, Vandana Shiva, Eduardo Galeano o el cantant Silvio Rodríguez. En aquesta primera incursió en castellà, llengua que m'agrada i que escric sense cap problema ni vergonya, parlo dels famosos llibres electrònics o e-books. Espero que us agradi.

EL LIBRO SIN HOJAS

Uno no deja de sorprenderse del rápido avance de las tecnologías y de cómo estas se comen, literalmente, las tradiciones que deberían mantenerse. En un mundo que lee pero no lo suficiente, que va faltado de cultura y de conocimientos básicos de esas obras universales que, cada vez y por desuso, lo son menos, se empieza a imponer la moda de los libros sin hojas.

Me refiero a los famosos, populares y polémicos e-books. Me sorprendo al leer que estas navidades serán las del año del nacimiento e introducción en los hogares de este nuevo sistema de lectura, una maquina donde caben centenares de ejemplares de esas obras que tanto nos gustan palpar, pagina a pagina, a los lectores de siempre, los que amamos devorar literatura de la manera más clásica.

La oferta de dispositivos lectores, e-book, se ha generalizado hasta el punto que estas fiestas navideñas será uno de los regalos más demandados en España y, posiblemente, otros muchos países europeos. El gobierno español ayuda a que este hecho sea realidad rebajando el IVA que se aplicará por la compra de libro electrónico, un 4 por ciento que es el mismo impuesto que se aplica por la adquisición del libro de papel.

Cabe preguntarse qué obras podremos encontrar dentro del chip de esa maquinita, rectangular y con tapas duras como sus antecesores y como se lo tomará la comunidad de los padres de las criaturas, los escritores. Los clásicos ya no se pueden quejar pero entre los autores de moda nacen las primeras protestas. Hecha la ley, hecha la trampa, dicen ellos mientras se preguntan qué pasará cuando sus libros estén digitalizados y disponibles en la red. Pues lo mismo que con los videojuegos, las películas, los conciertos o la música. Cuando algo se lanza a la red de internet, los piratas ponen al alcance del público todo aquello que debería ser privado o de pago.

Quizás por eso ya hay autores que advierten y amenazan con dejar de escribir. Ildefonso Falcones, creador de “La Catedral del mar” (obra que batió records de ventas), decía ayer en Almería que en el momento en que se pueda leer su libro en internet, cerrará su pluma y dejará de crear. Con toda la razón que acompaña un aviso tan grave, Falcones recordaba que los autores de libros deben tener su retribución porque lo que escriben es suyo y si alguien lo lee, debe pagar. Si las editoriales permiten que la piratería ponga al alcance de todos las obras que se deben abonar, empezará el declive de la literatura y con él, el de la sociedad tal y como la entendemos en sus inicios.

Los e-readers (lectores de los e-books) están listos para descargarse los libros sin hojas y las editoriales, dispuestas a ofrecerlo todo cuanto antes. Los autores, empiezan a temblar. Ha llegado el momento de un nuevo desorden en los conceptos esenciales. Que Dios o las Musas nos amparen.

REFERÈNDUM, DEMOCRÀCIA

A tots els qui avui, malgrat la pluja i el fred, han sortit al carrer a votar el referèndum: enhorabona. Exercir aquest deure és a més un plaer per les connotacions que ja coneixem. Hi ha ciutadans que vivim a poblacions anti-democràtiques on els ajuntaments han decidit en el nostre nom i ens hem hagut de quedar a casa. El que si compartim tots els catalans és un president de la Generalitat impresentable, un personatge que avui deia que "demà veuria el resultat del referèndurm al recull de premsa". S'ha de ser indecent i venut i això el nostre president ja ho té. Visca Catalunya!

ADÉU A UNA GRAN PLOMA

No, no s’ha mort encara. De moment no toca veure les portades dels diaris parlant sobre ell i la seva defunció. Però el temps li va en contra i ja fa uns anys que lluita contra un càncer que li ha negat el plaer d’escriure i l’ha sotmès a un repòs constant. Avui, casualitats de la vida, m’ha vingut al cap la seva figura i m’he posat a buscar coses sobre ell. Recordo que un dels seus llibres més populars era el que recomanava, com a lectura obligada, el professor del meu institut quan feia primer de BUP. El disputado voto del señor Cayo em va semblar un gran llibre i la pel•lícula no em va decebre en cap moment.
Amb els anys i gràcies a aquella lectura obligada, em vaig aficionar a l’obra d’aquest gran escriptor i avui en dia puc dir que he llegit una dotzena dels seus llibres sense que mai m’hagi avorrit en una sola pàgina. Miguel Delibes és un dels grans, un mestre de la paraula que omple sense por ni esforç el trencaclosques diari de la imaginació dels seus lectors.
Delibes, ara malalt i abandonat a una mort tan propera com llunyana, no pot escriure i això el mata segon a segon. Té la casa plena de tots els premis que un escriptor pot rebre, de milers de llibres que fan de paret, de fotos amb famosos i amics, de nostàlgia i bons records. Malgrat la malaltia, Delibes manté el seu sentit d’humor intacte tot i que sap que no hi ha massa motius per riure.

Aquest post és un Adéu a una gran ploma que ja no escriu però no pas a un gran home que encara respira i regala somriures i paraules. Miguel Delibes sempre ha estat un dels meus autors preferits i per això acabaré amb una de les seves frases: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.


DEL LUXE A LA RUÏNA


Fa pocs mesos vaig veure un reportatge sobre Dubai. Mostrava la transformació d'aquest país desèrtic en una ciutat plena de gratacels, cases i hotels de luxe, carreteres, casinos, zones d'oci i un seguit de projectes faraònics que impactaven a qualsevol ull humà. El xeix àrab Mohammed bin Rashid al-Maktoum va ser la persona encarregada de la transformació. A més de cobrir la sorra amb ciment i asfalt, el seu projecte va menjar terreny al mar. I així va néixer el famós hotel en forma de vela, la palmera de cases que veieu a la foto o la futura urbanització, també al mig del mar, formada per milers d'illes que, totes juntes i vistes des de l'aire, feien la forma del planeta terra amb tots els seus continents. Les inversions a Dubai han estat les més grans de la història i ha estat molta la gent rica que ja s'hi ha comprat cases de luxe.
El contrast, també analitzat pel reportatge televisiu que us deia al principi, era veure qui feia aquestes obres. Milers i milers de treballadors egipcis, pakistanesos i indis treballen a diari entre 12 i 18 hores cobrant a final de mes uns 200 euros per fer possible el somni dels xeics àrabs. Quan acaben la seva jornada laboral, uns autobusos els condueixen a les afores de la gran ciutat per evitar que els rics vegin tanta pobresa junta. Allí malviuen, dormen i mengen si tenen diners i, en cas que es morin, mai tornen al seu país.
Ara les coses han canviat. A Dubai s'ha construït tot massa ràpid i ha arribat un punt en què els diners que genera la venda de petroli d'aquest emirat no són suficients per afrontar les despeses. Dubai té ara un deute de 80.000 milions de dòlars i no hi ha solucions per pagar-lo a mig o curt termini. Les obres iniciades no es poden aturar perquè això significaria la pèrdua de moltes de les inversions estrangeres previstes, una desconfiança que no es poden permetre ni els més rics.
Dubai és el clar exemple de com el luxe porta a la ruïna. Els pobres són els únics que poden estirar més el braç que la màniga perquè, sovint, no tenen cap màniga a estirar. Dubai ho té difícil. Si les coses no canvien, Dubai tornarà a quedar desèrtic, com abans.

EL PESSEBRE DE LA GARROFA


Des del bloc La Garrofa de Mont-roig, l’amic Mon ens proposa una molt bona iniciativa que té molta relació amb la campanya que impulsem i que anomenem BACA, que té molt a veure amb les ganes de gaudir d’unes festes nadalenques ben catalanes.
La Garrofa ens proposa formar part del primer pessebre 2.0 de la historia. La forma de participar és ben senzilla. Hem de triar una figureta, la que vulguem ser, i buscar una foto d’aquesta figureta. Les imatges les podrem trobar fàcilment a Google i especialment als catàlegs de venda de figuretes nadalenques.
Quan tingueu la foto l’heu d’enviar per correu electrònic a monsculturals@yahoo.es tot dient que és pel pessebre blocaire 2009 i adjuntant les vostres dades (nom del blog, url del blog, e-mail, el vostre nom o pseudònim i, si voleu, algun comentari sobre les festes nadalenques). Si no teniu bloc però sou dels qui els llegiu, no passa res. Podeu participar-hi igualment enviant les dades i la foto.
El Mon farà un pessebre virtual on s’hi podran veure totes les figures escollides, on hi sortirem tots. Això ho farà la nit del dia 24 de desembre a les 22.00 hores, les deu de la nit. Fins el 18 de desembre hi ha temps per enviar les fotos. És important que els personatges no es repeteixin (ni dos verges, ni quatre reis, ni cinc caganers). Per això cal que entreu al blog de la Garrofa (feu clic aquí) i mireu quines figuretes ja han estat escollides.
Animeu-vos i participeu! No sigueu tímids!

CANVIS DE NOM



Marejant la perdiu s’evita parlar de temes importants i, ja se sap, un país que no pensa, no molesta ni critica. Per això ara s’ha tornat a encendre la cua dels qui la tenen de palla i demostren poca intel•ligència quan se’ls provoca amb polèmiques de campanaret i cauen de quatre grapes tot alimentant un tema que fa riure.

La proposta que l’aeroport de Reus canviï de nom m’ha deixat sense paraules. Primer pels motius que els impulsors d’aquesta iniciativa han argumentat i segon al comprovar que encara queden “ànimes de cantir” que s’apunten a qualsevol bombardeig. Els senyors Abelló i Ballesteros es deuen pensar, com la resta de regidors tarragonins que han votat SI a la moció pel canvi, que el nom de Tarragona té fama internacional quan viatges.

A qualsevol país, quan et pregunten de quin lloc vens i respons Tarragona o Reus, es queden igual en els dos casos. Un cop matises que ets de prop de Barcelona, les coses canvien. El fet que siguem a la cua d’Europa del desconeixement, comprensió i parla, d’altres llengües que no siguin les maternes, tampoc ajuda i la venda dels valors i virtuts tarragonins o reusencs es queda en un no res.

Abans de proposar noms per a les infraestructures ja existents cal aprofitar que les esquerres governen a tot arreu per aconseguir que les que hi ha pendents s’executin. Ara no hi ha excusa per tenir projectes abandonats i si segueixen bloquejats més temps es demostrarà que Madrid i Barcelona en mans del PSC-PSOE passen de Tarragona o, en cas contrari, que el govern socialista local no té cap pes, ni veu ni vot, i ha de plegar.

Posats a posar noms, penso en què passaria si avui visitessin la ciutat de Tarragona els representants d’Icomos, els qui van decidir que el llegat romà havia de ser Patrimoni de la Humanitat. De ben segur que, un cop comprovat l’estat del teatre o la necròpolis, ens nomenaven Patrimoni de la Inutilitat. Seguim rebatejant zones de la ciutat?

A la Plaça dels Carros hi trobarem el pas a nivell de la vergonya, a la Plaça Corsini hi podrem veure el Mercat de les pedres i a la Part Alta no us perdeu la visita al pàrquing de Jaume I l’Espoliador. Sense caure en tòpics, els barris de Tarragona segueixen sent “invisibles” als ulls dels gestors dels pressupostos, les entrades a la ciutat les pot patrocinar “Herbal” i la famosa Rambla anomenem-la “Bamba” pel fet que els polítics tarragonins la trepitgin tant i la tinguin tan bruta.

No són comentaris gratuïts. Els fa una persona nascuda a Reus, enamorada i empadronada a Tarragona i critica i realista. Cantar les veritats és car però dir bajanades no té preu. Apreciades autoritats: pensin menys en l’aeroport veí i lluitin junts per aconseguir que Tarragona aixequi el vol sense impactar en cap campanar.

QUE NO ELS ROBIN MÉS !


Al pagès li paguen una misèria i al mercat ens ho venen a preu d'or. Parlo de tot aquell producte cultivat al camp que, en el seu procés de venda, passa per les mans del productor, l'intermediari i, per últim, la botiga, comerç o superfície on es fa la transacció amb el consumidor.
Al pagès, figura principal d’aquesta producció, li paguen una misèria i sovint no cobreix ni les despeses. L’intermediari es qui estafa al pagès i roba al botiguer multiplicant el ridícul preu pagat al pagès per “X” que equival a tantes vegades com li rota. Al resultat obtingut hi hem de sumar el nou augment de preu del producte que serà aplicat pel botiguer o la gran superfície. Al final de la cadena hi som nosaltres, els consumidors que, com els pagesos, acabem sent els rucs de la pel•lícula. Ells perquè han de vendre a preus de vergonya i nosaltres per pagar-los a preus d’escàndol.
Per sort les coses podrien estar canviant. Aquest dilluns a Tortosa, els pagesos van protestar contra els preus abusius de les grans empreses distribuïdores i van organitzar un mercat de venda directa on els ciutadans que s’hi van acostar podien comprar els productes dels pagesos a un preu just (el que costen de producció més un petit marge de benefici).
Aquesta prova pilot s’ha de convertir en un fet real. Fa uns anys alguns pescadors de Catalunya van crear les seves pròpies botigues, les de la Confraria, per evitar el mateix problema. I en molts casos els va funcionar. Els pagesos cal que facin igual. Que s’organitzin i que obrin locals on vendre els seus productes quedant-se únicament el marge de benefici, sense augmentar fins a preus estratosfèrics la fruita, la verdura, les hortalisses i altres fruits de la terra.
No estem parlant de cap invent ni de cap bajanada. La formula per evitar que els productors de la terra vagin plegant, abandonant els camps, i evitant un futur relleu generacional que a hores d’ara és inviable, passa per obrir aquestes botigues a totes les ciutats i negar-se a vendre a les grans superfícies ni als intermediaris o, si es dóna el cas, vendre uns mínims.
Ja està demostrat que Europa els gira l’esquena i que els politics de torn, ja siguin els ministres de Madrid o els consellers de Barcelona, passen de les demandes del sector. Per tant, vista aquesta evidencia, toca posar-se mans a l’obra. Pagesos, no us arronseu més ! sigueu valents i veneu vosaltres allò que produïu !

LA SOCIETAT CIVIL

Quinze personalitats de la societat civil tarragonina han llençat les seves propostes per superar la crisi. Ho han fet a petició del Diari de Tarragona que avui publica un especial sobre aquest tema. M'ha sobtat un cop més que es demani opinió en un tema com aquest a persones que viuen aquest moment de recessió d'una manera molt diferent a la majoria. Preguntar al president de la patronal, al d'una coneguda Mutua, al de les empreses químiques, al del Círcol que és l'entitat més elitista de Reus o al rector de la URV és amagar la realitat.
Deixant a banda de les seves aportacions, secundaries per a un servidor, crec que el debat s'ha de generar a peu de carrer, fent intervenir als qui més pateixen la crisi per ser els qui disposen del veritable esperit de supervivència diari. A mi, un senyor ple de peles o amb una nomina que triplica o quadruplica el sou mitjà, no cal que em vingui a ensenyar res. Amb tot, entre les opinions hi ha certes propostes per afrontar la crisi típiques dels il•luminats com ara augmentar el turisme, ampliar exportacions o incentivar el consum.

Per altres ocasions aconsello als responsables del Diari que mirin a qui demanen opinió i que tinguin en compte als lectors, als ciutadans més senzills, als qui viuen els efectes de la vida i les seves conseqüències a "diari". De pas felicito a aquest mitjà que segons el darrer Barometre de la Comunicació de Catalunya és el diari més llegit a les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre amb un total de 123.000 lectors. La xifra està inflada, com totes les de l'EGM de les ràdios i d'altres diaris i televisions. Malgrat tot, el Patufet segueix sent el favorit entre les persones que encara miren el diari en paper i no opten per les edicions online.

SÓC SINCER, HUMÀ


Serà un post breu, senzill, humà. Fa tres mesos que va morir el meu germà i estic tan trist i decebut com el primer dia. Els minuts són pedres, les hores semblen roques i els díes, penyasegats, indrets on un es podria fer més fort o, deisaparèixer. Parlo amb els meus familiars i escolto el seu parer i, tot i que no ho diguin, és el mateix. Els meus pares estan fotuts, molt fotuts. No cal que en parli de la meva cunyada o de la meva dona. Tot plegat, a tots plegats, ens sembla una injustícia absoluta.

Jo, intentaré anar endavant però el cap ens convoca a la traició, a recordar el més recent. Vull ser menys recent i menys quotidià. Us estimo a tots/totes.

TORNA LA CAMPANYA DELS BACA

Per tercer any consecutiu aquest bloc posa en marxa la campanya dels BACA, els Blocs Anti Christmas Americà. Ja sabeu que la seva essència són les festes de Nadal i que reclamem que es mantinguin les tradicions tot rebutjant els invents exportats dels Estats Units o altres indrets com ara el Santa Claus ballarí, els reis plens de llumetes i escalant les façanes de les cases o altres elements prostituïts amb llums i colors. Reclamem la presencia de la figura del caganer a totes les cases! Volem que es faci cagar el Tió a totes les llars catalanes i exigim que els Reis d'Orient tinguin el lloc que els correspon !

A taula, escudella i carn d'olla, brou amb galets i el tall, neules i moscatell. I al carrer les típiques nadales cantades en català i no pas les megafonies amb altres idiomes. Tots aquells que compartiu la demanda podeu sumar-vos a aquesta campanya posant un dels dos baners que trobareu encapçalant aquest post (horitzontal) o aquí sota (vertical). Són els oficials de la campanya del 2009. Un cop el tingueu posat al vostre bloc, m'ho comuniqueu i us sumaré al llistat que hi ha a la columna de la dreta, el dels membres del BACA. Si no teniu bloc però us voleu sumar, també és possible. Deixeu-me el nom i la població en un comentari en aquest post i us apuntaré. Espero que siguem més que l'any passat!



IL.LUMINATS (10): PARLAR O OBRIR LA BOCA


Hi ha gent que està més mona calladeta i si a sobre s'han dedicat a la política, millor. L'art dels qui governen és, sovint tot i que hi ha excepcions, errar quan manen i donar lliçons un cop s’han jubilat de la vida pública. Aquest cap de setmana hem pogut llegir declaracions interessants d’aquests personatges. Felipe González diu en una entrevista a El País: “la toma de decisiones en la UE es diabólicamente ineficaz”.
Ara l’expresident del govern espanyol ens descobreix la sopa d’all quan tots sabem, malgrat hi ha qui ho negui, que la política que es fa a Brussel•les passa per cobrar a final de més per fer el teatre en una cambra on hi van els elefants que busquen cementiri polític.
Fa pocs mesos, a XL Semanal, José Maria Aznar deia: “Yo sé cómo salir de la crisis”. Aquest altre expresident oblidava que els inicis de la crisi es produïen durant el seu mandat i que, qui va començar a inflar la bombolla immobiliària i la pilota de despeses dels espanyols, va ser el seu govern.
També llegeixo que Pasqual Maragall ha emplaçat als partits politics a “acabar amb les seves dictadures i a defensar un sistema electoral de llistes obertes”. La petició, demagògica, la fa una persona que va imposar la seva dictadura per encapçalar les llistes electorals i per col•locar als qui va voler com a relleu.
Per acabar dues perles de dos politics en actiu. Mariano Rajoy ha dit aquest cap de setmana: “no tenemos nada que ocultar. Tenemos propuestas para combatir la corrupción y las haremos llegar al resto de partidos. Hay que prohibir los regalos y propongo una reforma del Código Penal”. Tot això amb el cas de Camps ben obert i la resta de capítols de corrupció i trànsfugues sobre la taula.
I Manuel Chaves, vicepresident del govern, parlava fa poques setmanes del cas de l’Ajuntament de Benidorm com un “caso de transfugismo” i el seu cap, Zapatero, el feia callar negant aquesta realitat. A les comarques de Tarragona portem uns mesos moguts amb mocions de censures i trànsfugues populars i socialistes i coneixem el tema a fons.
Resumint, obren la boca pel plaer d’obrir-la però de cada deu paraules que diuen la meitat són mentida. Els hem votat, toca aguantar-los.

FREDS COM LES MAQUINES


No descobreixo la pólvora dient que les maquines han acabat substituint a les persones però vull parlar del tema perquè fa poc que una coneguda empresa d’assegurances basa la seva publicitat televisiva en aquesta veritat. L’anunci ens pregunta què se’n ha fet del senyor que ens posava la benzina al cotxe o de la persona que ens acompanyava al nostre seient al cinema. Són dos clars exemples d’aquest canvi que us comento i que ha comportat que siguem més independents anant pel món i, de pas, menys humans i menys comunicatius.
Evitem entrar al banc i ser atesos per l’empleat de torn quan veiem buit el caixer automàtic. No ens importa fer comandes de menjar ràpid per telèfon enlloc d’anar a buscar el mateix menjar, més econòmic, a la botiga o franquícia de torn. En un hotel, preferim que ens desperti al matí la maquina automàtica que hem programat abans d’avisar a recepció perquè ens llevi la veu humana de la persona que hi ha en aquell torn.
Com menys parlem amb els altres, com menys ens vegin i ens coneguin, molt millor. Som freds, autosuficients i no ens importen els altres. I és per culpa d’aquesta actitud generalitzada que s’han perdut molts oficis i altres són en perill d’extinció. Aquests dies el Gremi de Forners de Barcelona parla d’un problema que es pot extrapolar a altres punts de l’estat i que ja s’ha viscut i se segueix patint a les comarques de Tarragona. Els forners diuen que els darrers cinc anys les vendes els han caigut un 30 per cent. La crisi no en té cap culpa perquè la gent segueix comprant els productes bàsics i el pa encapçala la llista.
La culpa la tenen les lleis que han permès que vengui pa “tot Déu”. Amb la instal•lació de forns que acaben de coure en pocs minuts les barres congelades i semi cuites que fabriquen les grans empreses, s’ha despatxat del nostre entorn al forner de tota la vida, la única persona capacitada per servir-nos una barra de qualitat, ben elaborada i manipulada.
El pa es ven a les grans superfícies, a les cafeteries i granges, a les àrees de repòs de les autopistes i fins i tot a les benzineres. Tot plegat és un insult a la intel•ligència, un menyspreu als forners i la condemna del col•lectiu. Però no passa res. Com tenim el gust just on acaba l’esquena i el sentit de la solidaritat al folre, qui dia passa anys empeny i els forners van tancant les portes dels seus establiments.
Com a fill de forner que sóc, i ben orgullós de ser-ho, em sento decebut. D’ençà que el meu pare va plegar veles no he tornat a tastar un pa tant bo com el seu. No em titlleu de nostàlgic. Exerciu amb responsabilitat i compreu cada cosa al seu lloc. Jo compro les pizzes a la pizzeria i les prenc cap a casa, demano que em desperti el recepcionista de torn i sóc feliç parlant amb les dependentes de les botigues. No és cap raresa ni m’he tornat boig. Fer-ho, és molt fàcil.

UN DIA "CHUNGO"


M’agrada el títol d’aquest escrit, jajaja. Té doble intenció perquè el “chungo” és el gos de la foto i ara que no el tenim ens sembla una mica “chungo”. M’explico però abans, tranquils, el gos no s’ha mort.
El diumenge a la tarda la Mar va comparèixer a casa acompanyada d’un gos que s’havia perdut i que havia anat a parar al seu costat, mentre ella parlava amb uns amics al mig del carrer. Era un gos de raça, un Samoyedo, molt ben cuidat, net i recent sortit de la perruqueria, i jove. Davant un exemplar com aquest ja tens clar que el gos durarà poc a les teves mans perquè el seu propietari el reclamarà i perquè el primer que va fer la Mar va ser trucar a la Policia Local de Cambrils advertint que l’havíem trobat.
Aquí varem saber que el gos s’havia perdut a la vila, a l’altra punta de Cambrils, i que la Policia Local l’havia dut a la Caserna on els guarden un parell de dies a l’espera que algú els reclami i en cas contrari els duen a la Protectora de Reus. Un cop a la Caserna, el gos es va escapar de la Policia i va caminar fins la zona de Vilafortuny.
En aquest punt cal que algú demani explicacions a la local de Cambrils per saber com se’ls hi va escapar el gos. Fa un any també se’ls hi va escapar una cabra (no és broma) i sembla que enlloc de mans tinguin totxos. En tot cas, el gos va ser a casa fins el dia següent, moment en que la seva propietària va trucar a la Policia Local i li van dir que el teníem nosaltres.
La Mar l’havia batejat, tot fent broma, amb el nom de “chungo” tot i que la bestia era del tot educada i s’asseia quan li deies, no bordava i dormia sense muntar cap escàndol. Tornar-lo no va ser cap problema perquè ja ho teníem assumit. Al final el gos es dia Roco i la seva propietària si que feia la pinta de “chunga”. Encara esperem que ens doni les gràcies com cal i sempre recordarem la cara del gos que, un cop la va veure, es va quedar del tot indiferent i va decidir fer carantoines a la Mar i no pas a la seva mestressa.
Potser el fet que fos la segona vegada que el Roco s’escapava influïa i aquí cal preguntar-se el perquè d'aquest deliri per fugir de casa però aquesta pregunta la deixem per un altre dia. Explico això per compartir aquesta experiència i per a demanar als qui tenen gossos que els cuidin i per dir-los que si se’n cansen, haver-s’ho plantejat abans de comprar-lo a acceptar-lo com a regal. De fet tinc una cosa ben clara: mai em compraré un gos mentre hi hagi les gosseres municipals i les protectores plenes de mascotes abandonades i amb les mirades tristes. És una opció de responsabilitat personal.
19 de novembre 2009

UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA: PASSAR DELS VEÏNS


A Cambrils ha nascut una nova forma de fer política. No es pot negar que és del tot original, tant original com indignant. Es tracta d'imposar i no consultar, fer les coses sense avisar, anar fent tot passant dels ciutadans. L'experiència pilot s'ha fet al barri dels Ametllers, a Vilafortuny. D'un dia a l'altra, com si es tractés d'un bolet, ha aparegut una antena de telefonia mòbil damunt de la caseta de Telefònica del carrer Joan Rebull.
Els veïns estan cabrejats i els responsables polítics diuen que publicant un edicte en tenien prou i que no estaven obligats a comunicar res a ningú. Es nota que el regidor responsable del tema ha confós el "talante" preconitzat per ZP pel "palante" que queda més radical i no permet cap diàleg.
Sr. Regidor: posis la merda al terrat de casa seva però no ens la deixi a casa nostra i menys amb aquesta llei del silenci que tan li agrada i que és molt més típica de l'època del Paquito que no pas de la democràcia que, suposem, estem vivint tots malgrat alguns no la comprenguin. Avui, el baròmetre del diari el suspèn i no n'hi ha per menys. S'ha de ser talòs per anar pel món pifiant-la constantment i guanyant-se enemics. Què hi farem, d'on no n'hi ha, no en raja.

SR.ABELLÓ: REUS IS TARRAGONA?


La coherència i el senderi no s'han de perdre mai. Quan un parla, les seves paraules van a missa i no s'hi val a jugar a allò de "donde dije digo, digo diego". Aquesta advertència va adreçada directament al President de la Cambra de Comerç de Tarragona, Albert Abelló. Em sorprèn que, conjuntament amb l'alcalde Ballesteros, envií una carta a la Direcció General d'Aviació Civil i a l'empresa AENA reclamant que a l'aeroport de Reus se li afegeixi la paraula Tarragona al davant i que per tant, passi a anomenar-se Aeroport de Tarragona-Reus.
Sr. Abelló, si em permet li faig quatre preguntes:

1: Se'n recorda que vostè és un dels impulsors de la plataforma, ara social i en un futur política, Mou-te per Tarragona?

2: Recorda que una de les accions d'aquest moviment va ser la venda de samarretes i que una d'aquestes samarretes és la que acompanya aquest post i veiem a la foto?

3: Pot llegir clarament el lema d'aquesta samarreta?

4: Reus ja és Tarragona? Ja li falta menys?

Sr. Abelló, com diu el sub-lema de la mateixa samarreta, encara li falta molt. Si vol dedicar-se a la política practiqui força perquè les paraules no se les endu el vent i quan aquestes paraules es neguen o s'obliden, poden tornar en forma de bumerang i deixar-nos en evidencia. Vostès diuen que amb el nom de Tarragona l'aeroport milloraria en projecció internacional i, un cop més, s'equivoquen.
A Roma, a El Caire, a París o a New York has d'explicar on cau Tarragona de la mateixa manera que has d'explicar on cau Reus i en els dos casos acabes dient que és a prop de Barcelona. El nivell de desconeixement és el mateix i qui ho negui estarà faltant a la veritat.

Tarragona, ciutat de la qual n'estic enamorat, té moltes coses però també n'hi falten. Tarragona no té ni aeroport ni Port Aventura però no passa res. No hi ha cap ciutat que ho tingui tot però tampoc és lògic fer-se seu allò que no ho és. L'AVE para a Perafort, els avions a Reus i els turistes a Salou i Vila-seca. Tarragona no m'esborrona però vostè em fa patir.

D'ESQUENA A LA SOCIETAT

Els resultats de la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió no són cap sorpresa. Els catalans creuen que als partits polítics hi ha corrupció. Ho diu un 84 per cent dels enquestats. La majoria també pensa que la corrupció arriba més amunt, al govern de Catalunya i al d'Espanya. Els darrers casos Millet i Pretòria no ajuden gens a canviar aquesta sensació de desconfiança en els polítics, deixant a banda el seu color polític.
Està clar que la gent opina que els nostres representants electes viuen d'esquena a ells, a la societat. El problema no té solució immediata, no hi ha un remei per salvar aquest desencís generalitzat. Ara està de moda estirar de la manta i la llista d'ajuntaments on hi ha hagut corrupció augmentarà les propers setmanes. De fet la majoria de catalans pensen que no quedarà cap consistori net perquè creuen que no hi ha un pam de net i s'atreveixen a dir que fins i tot el seu ajuntament caurà en mans d'aquesta mà que estira la manta.
Les coses són així. Potser si els polítics s'apropessin més als ciutadans, enlloc d'oblidar-los un cop han passat les eleccions, les sensacions serien diferents. Però en fi, deixem de somiar.

PESSICS DE L’ÁNGEL

He de reconèixer que no sóc cap amant de la poesia malgrat Federico Garcia Lorca, poeta del qual en tinc totes les seves obres i les que parlen d'ell, és un dels meus referents literaris. A casa hi tenim més de 2.000 llibres i la poesia ocupa un espai reduït i secundari.
Feta aquesta concessió, he d'admetre que la poesia és un instrument de comunicació que m'agrada quan es fa senzilla de llegir i fàcil de comprendre. Quan la poesia et toca aquell tapís de la felicitat que tots tenim i el debilita amb els sons, de les rimes o sense rimar, i les paraules ben posades i sensacions ben explicades, aquesta paraula, poesia, guanya força i esdevé realitat.
Un viu de la realitat i dels moments que gaudeix a nivell personal, sentimental, emocions diverses, viatges acabats o per acabar, pensaments i cansaments.
Explico tot això per parlar-vos del llibre Pellizcos del alma de l'Ángel Juárez.
Ell, l'Ángel, és tot un personatge, una persona vital, un d'aquells que sempre et venen de cara i expliquen allò que hi ha tal i com és, que no s'amaguen els defectes i proclamen les seves virtuts (qui ho farà si no un mateix en aquest món ple d'enveges?).
Vaig tenir ocasió de conèixer a l'Ángel ara fa quasi 20 anys. Jo m'iniciava en el món periodístic i ell tenia ja la pell cremada de lluites veïnals i sindicals. Era, és, una d'aquelles persones que et dóna joc a les entrevistes i en certs moments, aquest tarannà, s'agraeix i s'aplaudeix passats els anys.
Ara tinc el plaer de treballar amb ell, de ser el Cap de Premsa i Comunicació de les moltes entitats i fundacions que ell presideix, fruit del seu esperit lluitador i de la capacitat que té per a reunir i agrupar col•lectius mancats de veu i portar-los al debat més important que puguin fer els polítics de torn.
Per a mi, Pellizcos del Alma és una molt bona obra. No ho dic per dir. Té racons, missatges amagats, carrerons desconeguts, misteris fets paraula. És un laberint espontani dibuixat a la perfecció, amb ordre, sense cap caos, perfilat amb la saviesa d'una persona que estima i s'estima.
A tot això s'hi suma un altre fet: L'Ángel és un bon lector i millor rapsoda. Quan escoltes com llegeix una de les seves poesies, entens el perquè l’ha fet, se la fa seva.
Poques vegades he escoltat bons poetes recitant els seus textos, recordo a Mario Benedetti, com ho fa l'Ángel. Hi posa vida i emoció, és la seva criatura i l'alimenta a la perfecció. Si, és possible parir i fer créixer al nen.
A tots aquells que i aquelles que hi vulguin buscar negativitats com a moda, enveges com a forma de sentir-se millors ells mateixos, crítiques per tapar la seva ineficàcia, només cal dir-los una cosa: les ànimes més pobres només es conquereixen amb regals i els regals poden ser econòmics o d'altre caire però sempre són regals i les ànimes, no pas les persones, segueixen sent pobres. I els regals els fan aquells que ells creuen que és el seu enemic.

Als qui volgueu venir, avui dissabte, a dos quarts de nou de la nit, us esperem a la presentació oficial del llibre Pellizcos del Alma de l’Ángel Juárez. Serà a La Vaqueria de Tarragona, amb recital de poesia i molt bona música.



13 de novembre 2009

2012: LA PORQUÈRIA ARRIBA AL CINEMA


Hi ha persones que gaudeixen envoltades del dolor, tragèdies, traumes i misèria. El director de cinema Roland Emmerich és un clar exemple d’aquesta part de la societat que, enlloc de mostrar la cara maca de la vida, opta per portar a escena la destrucció total, la fi del món provocada per fenòmens estranys i part de la humanitat. Intenten donar lliçons pel maltracta al qual sotmetem la terra i ho exemplifiquen amb l’apocalipsi feta a mida per tarats mentals addictes a les seves produccions cinematogràfiques.
La pel•lícula en qüestió es diu 2012 i, com el seu nom indica, se situa en aquest any que és l’últim d’existència de la nostra civilització. D’aquesta porqueria que es projectarà a tots els cinemes del món i que batrà records de vendes no en cal explicar massa cosa més. Onades immenses, terratrèmols, pluja de meteorits, pànic entre la població, els americans com a salvadors de la situació i el món en què vivim a prendre pel sac. La foto del post és un dels exemples que us comento i pertany a 2012.
Cal fer una reflexió en veu alta, sincera i real. No es tracta de fer únicament pel•lícules d’amor i comèdia però en aquests moments, amb una crisi mundial i amb una societat en crisi i a la deriva, aquest catastrofisme sobra. Ja sé que els americans s’ho passaran teta i que altres sonats europeus també però hi haurà molts milions de persones que, la veuran per morbo al cinema o a la televisió de casa d’aquí un parell d’anys, i quedaran impactats. El cinema té això, que no creiem allò que veiem a la pantalla malgrat les principals seqüències dels films ens quedin gravades per anys.
Un consell, no aneu a veure aquesta brossa i aprofiteu el temps per mirar al cel, a l’horitzó, a les muntanyes. Observeu els colors que ens regala aquest món i penseu com cal actuar per conservar-los.

CAIXA I FAIXA

Diuen que Caixa Tarragona ha guanyat 19 milions d’euros nets d’impostos des del gener i fins el setembre d’aquest any. També diuen que això suposa una pèrdua del 50 per cent respecte el mateix període l’any passat. Ens diuen això per marejar la perdiu i perquè deixem de parlar de l’animalada que han fet signant la fusió amb dues caixes més. Amb aquesta estratègia desapareixerà el nom de Tarragona del mapa bancari i, de pas i fruit del mal acord, unes quantes sucursals i centenars de treballadors que aniran directament cap a l’atur, la principal empresa de l’estat en aquests moments.
No s’acaba d’entendre el vist i plau tan senzill i ràpid que van donar a aquesta fusió els principals agents econòmics de la província de Tarragona i especialment les administracions com ara la Diputació de Tarragona. Van dir SI a un pacte de condemna d’una entitat financera amb identitat pròpia que passa a ser la comparsa de Caixa Catalunya. Van dir SI a tot i després van conèixer les conseqüències que portaria l’acord.
Tot plegat es molt estrany però sabeu què passa? Doncs que no passa res perquè els alts directius de Caixa Tarragona s’han cobert bé les espatlles assegurant-se un bon lloc i sou al futur consell d’administració que en surti de la fusió i perquè els polítics i els agents van donar una simple opinió que no era vinculant.
Ara faltarà la veu que expliqui als qui es quedaran a l’atur què han fet per merèixer el càstig. Llàstima que, una vegada més, la veu no arribi i s’imposi el mutisme i el silenci. Ja ens han traït, ara que es rentin les mans. Esperem que la mentida els peti a les mans.

TDT: TOT DE TOT I RES DE RES

Falten menys de dos mesos per la famosa apagada analògica i l’arribada a totes les llars de la famosa TDT, la Televisió Digital Terrestre que ja gaudim fa un parell d’anys gràcies als aparells que ens va tocar comprar, als inicis i per ser novetat a uns preus abusius, o que ens van acabar regalant amb una caixa de magdalenes.
I ara, quan s’arriba a la recta final, hem sabut que només 9 dels 16 canals que tenen llicències per emetre a les comarques de Tarragona estan emeten perquè la resta tenen dubtes de com iniciar la seva activitat o són en fase de proves. A mi, personalment, com a usuari i consumidor de televisió amb una molt baixa activitat, les noves propostes em són del tot indiferents. Les televisions locals ja existents i que s’han passat a la TDT, cas de Reus o Tarragona, ofereixen la mateixa qualitat que abans a nivell de programació. Una de les dues sempre m’ha agradat mot més que l’altra deixant a banda que hagi treballar a una de les dues. En tot cas, compleixen amb la seva funció de ser un mitjà local de proximitat i això ens ha d’agradar a tots.
Altres ofertes que han anat incorporant-se els darrers mesos a la TDT local no em convencen perquè no aporten res de nou, res de res. Un gran equip humà, uns grans mitjans i un gran pressupost per un consorci de diversos ajuntaments i una programació on la capital s’endu la gran franja horària. No, senyors, així no. Aquesta TDT que prometia Tot de Tot i ofereix Res de Res és un frau.
De les que hi ha pendents de posar-se en marxa em sobta la del consorci de la TDT del Baix Camp que formaven Cambrils, Riudoms, Mont-roig, Vandellòs, La Selva del Camp i Falset. Avui ens informa el diari El Punt que aquest consorci està encallat i que al final serà la televisió de Cambrils qui explotarà la llicencia perquè als altres municipis hi ha dubtes de com afrontar la inversió. La de Cambrils ja em sembla una televisió prou trista i pobre en programació local, del tot manipulada pel govern local com per endinsar-se en aquesta aventura que costarà encara més diners als contribuents de la vila marinera. Un ajuntament al límit de l’endeutament que marquen les lleis no es pot permetre el luxe de tirar endavant amb aquesta experiència que ja s’ha demostrat que no agrada als pocs ciutadans que avui en dia veuen TV Cambrils. Més val que pleguin i aprofitin els diners per altres coses més útils.
I a les Terres de l’Ebre les coses pinten pitjor perquè el consorci que s’havia previst està del tot encallat i de moment, hi haurà res de res enlloc de TDT. Les aventures són això, aventures amb riscos i no es poden córrer riscos amb els diners dels ciutadans. Senyors, amb l’actual oferta ja en tenim prou, fins i tot massa. Per donar duros a quatre pessetes més val no obrir la boca ni sortir al carrer a vendre res. Jo vull una TDT amb qualitat i rebutjo certes mediocritats locals que haurem de suportar d’aquí a 50 dies.
Fer una diagnosi d’un tema és tan senzill com estudiar-lo a fons, mirar i callar, parlar quan toca i cantar les veritats en el moment just. I si pica, a rascar-se.

DIARI D'EGIPTE (7): A CASA, L'AIGUA


L'aventura egípcia ha arribat al seu final. Ja sóc de nou a Cambrils, a casa. Ara toca analitzar la feina feta i compartir amb els altres els moments d'oci, entregar els regals, comentar les fotos, respondre les preguntes. A nivell professional em sento molt content per haver pogut participar a l'assemblea general del MIO, l'Oficina Europea per al Medi Ambient, la Cultura i el Desenvolupament Sostenible. Hi havia representants d'una vintena de països mediterranis i entre ells, un servidor, tot un plaer.
També estic satisfet per haver assistit a la conferència internacional sobre l'aigua organitzada pels governs egipci i holandès i amb la participació de quasi 300 convidats d'arreu del món, tres d'ells de l'Estat Espanyol. Aquesta conferència ha servit per marcar una estratègia de cara a la cimera de Copenhage. S'ha arribat a una conclusió molt important: o comencem a cuidar els nostres mars i oceans o el canvi climàtic arribarà abans d'hora i amb uns resultats irreversibles. Uns diuen que la culpa és de la pesca, altres que és dels petroliers, altres culpen factors diversos però tots conclouen que l'actual humanitat s'ha pensat que els nostres mars són contenidors que ho acullen tot al fons marí sense cap problema. No hi ha una única política de la cura de les aigües internacionals perquè cada país se'n ocupa de les que té al seu abast. No hi ha cap lluita per aconseguir unes lleis universals perquè hi ha masses interessos creats, massa especulació, massa monopolis.

I la cosa pinta malament, no es veu cap canvi a curt o mig termini. Els oceans seguiran plens de petroli, de contaminació, sent sobre explotats per les males arts de la pesca que practiquen alguns països. Tots en tenen la culpa, ningú es pot salvar de la crema però tothom es renta les mans. Aquestes conclusions són extretes d'una conferència n també hi havia parlamentaris convidats malgrat alguns d'ells hagin aprofitat que els pagaven els viatges i les despeses per fer turisme i no aparèixer a la reunió. Si veiem la passivitat a aquests nivells on encara es podria fer alguna cosa per instar als governs a canviar, què podem esperar?
Personalment ha estat tot una experiència enriquidora, molt pesada per les moltes hores de xerrades i debats, però del tot profitosa. Com a mínim sé que en cap moment portava els papers mullats i que les aportacions, encara que siguin petites, serveixen per a fer reflexionar als altres.
Amb aquest post, tanco oficialment el Diari d'Egipte tot esperant que us hagi agradat.
07 de novembre 2009

DIARI D’EGIPTE (6): EL CAIRE, FINS AVIAT


En aquesta darrera crònica del viatge a El Caire hi ha poques coses a explicar perquè és la darrera i la del comiat d’una ciutat on he viscut els darrers sis dies i on penso tornar-hi ben aviat i amb la millor companyia del món, la Mar. Poso punt i final, punt i seguit es podria dir, a una experiència que m’ha servit per moltes coses. La primera, per a recordar el meu anglès i dignificar-lo. La segona, per aprendre noves formes de vida i de fer les coses, noves sensacions i noves persones, reforçar des de la llunyania relacions que ja eren molt fortes i, per dir-ne una altra de la llarga llista, per saber que els valors que donem a Occident són quasi del tot oposats als que apliquen els qui viuen a aquests indrets de l’Orient. Hi ha formes i formes de viure, de renovar-se, de renéixer a cada instant. Deixo la filosofia a banda, és un tema més personal.
Avui hem estat a la Ciutadella de Saladino, un recinte emmurallat amb una mesquita imponent, gran i faraònica com toca a la capital egípcia. És una llàstima que el tinguin en l’actual estat d’abandonament perquè és un dels indrets més coneguts de la ciutat i val la pena que reconstrueixin totes les parts que estan a punt de caure i netegin a fons l’àrea que ocupa.
Més tard hem tornat a Khan Al-Khalil, el Basar de les espècies i mercadet d’El Caire. Teníem pendent un té a El Fishawi, el cafè que fa 240 anys va obrir portes i no ha tancat cap dia fins ara. Més de dos segles amb les portes obertes dia i nit per oferir al públic un dels millors tes de la ciutat a un preu econòmic, tres euros la tetera que et permet fer dues consumicions. Naguib Mahfuz, el Premi Nobel de Literatura i egipci de cap a peus, va fer-hi vida molts anys, fins la seva mort. La seva essència hi ha quedat impregnada. El Fishawi és, com Mahfuz, l’Egipte en estat pur, la dels carrerons estrets plens de botigues i personatges que et volen vendre qualsevol cosa a qualsevol preu, la de les olors ja siguin d’espècies o pudors, la dels turistes entrant i sortint del mercat per a ser assaltats amb simpatia pels taxistes afamats per a recaptar unes quantes lliures egípcies.
El Caire té aquestes coses, o t’enamora o et decep, o t’impregna i captiva o t’obliga a marxar. A cada racó hi ha una imatge que et sorprèn, a cada moment passen coses mai vistes, a cada pas renoves la memòria per encabir al cap la següent situació. Coses de la vida, avui ha mort una persona molt important a El Caire. La mesquita més propera a l’hotel ha ampliat el seu espai i s’ha convertit en una immensa Haima feta amb catifes de luxe i teles de colors que ocupaven els carrers que conviuen amb el temple. Aquest espai s’ha omplert de cotxes de luxe vigilats per alts càrrecs de la policia i diverses personalitats entraven a resar per aquesta persona de la qual no n’he sabut gaires coses: era una dona i una famosa idealista egípcia.
Demà la premsa d’Egipte, la de tot l’Orient i potser alguns mitjans occidentals en parlaran, segur. Però no diran res dels altres 18 milions d’habitants d’El Caire que cada dia fan vida en aquest macro espai anomenat ciutat i format, com totes les ciutats, pels barris de luxe i les barraques, la gent rica que ho té tot i aquells que no tenen res i el poc que tenen ho comparteixen perquè, per a ells, res és tot. No dic adéu a El Caire, li dic fins molt aviat.

DIARI D’EGIPTE (5): CATXIMBES I SATISFACCIÓ



-->
Després de tres dies intensos de feina, de reunions i conferencies, taules rodones i ponències, avui hem acabat la nostra missió a El Caire. Com a representants de la delegació espanyola del MIO i participants a la conferencia internacional de l’aigua, estem satisfets de la feina realitzada i dels resultats obtinguts. Mig dia l’hem dedicat a enllestir la part professional i la tarda ha estat dedicada a l’oci, les compres i les visites als indrets més emblemàtics de la capital egípcia. El dinar l’hem fet a l’Azoud Hiad, un vaixell ancorat a la vora del Nil que ofereix un bufet lliure basat en el peix i el marisc. Les gambes i els calamars estan a anys llum dels de Cambrils o Tarragona però en situacions com la nostra no pots demanar més que allò que hi ha al país on et trobes.
El recorregut de punta a punta de ciutat l’he tornat a aprofitar per a fotografiar racons d’El Caire que em semblen interessants com ara les cases, els cotxes, les botigues i les persones. De les cases em captiva la seva pobresa i envelliment, dels cotxes la seva antiguitat i l’elegància amb que es mouen plens de pedaços i soldadures, les botigues són com una caixa de sabates on hi guardem tots aquells objectes més preuats i de les persones em quedo amb un fet incontestable: molts dels egipcis són pobres però també feliços, estan preocupats pel dia que estan vivint perquè saben que demà, si han sobreviscut a la nit, hauran d’inventar-se una nova vida que els durarà 24 hores més.
Al vespre ha arribat un moment molt esperat, la primera experiència amb la sisha o narguile (coneguda ara com a catximba). Tothom hi fuma i calia provar les sensacions que provoca aquest instrument o eina que et permet consumir tabac d’una manera diferent. He estat quasi dues hores consumint la sisha que s’alimenta de carbó, aigua i el tabac que tu triïs perquè hi ha molts aromes diferents. Jo he optat per la maduixa i el plaer ha estat intens. Mentre fumes amb la sisha et relaxes, oblides el teu entorn i no consumeixes cigarretes. Són instants únics de pau, de calma, d’aïllament. Et van posant carbó per alimentar el tabac i calentar l’aigua fins que tu dius prou. Us recomano aquesta experiència perquè a la vida, si es pot, s’ha de provar tot. El dijous, quan marxi cap des d’El Caire cap a Tarragona, en duré una a la maleta. Demà la compraré i estic convençut que en trauré bon partit. Parlant de demà, és el meu darrer dia a Egipte perquè el dijous marxem de bon matí cap a l’aeroport. Com tenim el dia lliure ja hem fet la planificació. Al matí anirem a visitar la Ciutadella de Saladino i més tard tornarem al Khan al-Khalil o Basar de les espècies on prendrem un cafè o un té a Al Fishawi, un establiment que els darrers 226 anys no ha tancat portes ni un sol dia i ha estat sempre obert. A la tarda serà el torn per la visita al Museu Egipci que el tenim davant de l’hotel i que requereix unes quantes hores d’atenció. Ja us en faré cinc cèntims.
La foto que acompanya avui el post és la que ens hem fet mentre fumàvem la sisha tot i que la qualitat és dolenta per la poca llum que hi havia i un problema amb la càmera.

DIARI D’EGIPTE (4): CAMELLS, PEDRES I PROPINES


Si els egipcis que van construir les piràmides ara uns 5.000 anys aixequessin el cap, se’n tornaven cap a la tomba. La caòtica i densificada ciutat d’El Caire ha crescut al costat mateix del desert i allà on ells hi veien desert ara s’hi dibuixen les siluetes dels gratacels i cases en un contrast que es fa difícil per a l’ull humà. Si, amics i amigues, avui hem visitat el bressol d’aquesta gran civilització que va ser l’egípcia i que va deixat una empremta que, per sort i gràcies a la deixadesa dels governs posteriors als dels faraons, segueix intacta.
A la zona on hi ha les piràmides, els temples i la gran esfinx tot segueix igual. Les pedres no s’han mogut de lloc, allí on van caure hi reposen sota l’atenta mirada dels milions de turistes que les visiten cada any. Keops, Kefren i Micerino són imponents, majestuoses, faraòniques (mai millor dit).
Desprenen pau i silenci. T’embolcallen amb el seu misteri, t’imposen respecte i es deixen acaronar per sentir-se encara més vives. L’esfinx, et sedueix amb la seva atenta mirada a l’horitzó tot i la sensació que un té, quan se la mira atentament, que tu ets el seu punt d’atenció, la seva presa.
Per arribar a la zona de les piràmides hem anat per la via ràpida. Un taxi que ens ha portat a la zona en 30 minuts i que ens ha deixat davant d’un dels establiments on llogues el viatge que vols fer i surts ple de compres abans d’iniciar-lo. Hem escollit la ruta més gran i la més cara i un servidor ha preferit fer el viatge en un carro estirat per un cavall on hi viatgen dues persones. Més tard també he conegut la sensació de passejar pel desert dalt d’un camell, una experiència vertiginosa i emocionant. El carro ens ha dut pel centre d’El Caire, al mateix lloc on hi ha el caos circulatori dels vehicles que intenten no aturar-se mai, i ens ha conduit per tota la zona que fa anys van habitar els faraons. El Mahmud, el conductor, ha estat amable i ens ha fet fotos allí on li hem dit posant part de la seva imaginació per aconseguir que acabis recolzat sobre les piràmides i tinguis la sensació de gegant davant d’uns monuments construïts pedra a pedra i on cada pedra és més alta que tu.
Pel camí o quan t’atures per fer fotos, apareixen del mig de la sorra, com si fossin serps soterrades a l’espera de caçar a la seva víctima, nens i més nens que t’ofereixen repliques de les tres piràmides i de l’esfinx fetes a mà a preus assequibles. Una altra de les tradicions del recorregut és anar donant propines als policies que et trobes pel camí per agrair-los que, fins aquell moment, ningú t’hagi robat ni molestat (a part dels nens).
Tot plegat, sumant les 500 lliures egípcies (60 euros) que val el viatge en carro i les entrades, les 240 (30 euros) del trajecte en el taxi que et porta, t’espera tres hores i et torna a l’hotel, i les propines als policies que són unes altres 120 lliures (15 euros), la visita a les piràmides et surt per uns 105 euros que, si analitzem allò que has vist i les sensacions que has tingut, acaben sent uns diners ben gastats i un preu gens car. Si podeu, intenteu no morir sense haver vist aquestes joies històriques, feu-vos un regal i marxeu un cap de setmana a Egipte i entreu en un món que habita al segle XXI però encara respira com fa cinc segles enrere.
A la foto que acompanya el post hi apareix un servidor pujat dalt del camell i reposant sobre la tomba de Kefren.

DIARI D’EGIPTE (3): PA, FLORS I VIOLES


-->
De la tercera jornada a El Caire n’he extret moltes bones conclusions. La primera és que si saps anglès tens moltes més portes obertes i més possibilitats de viatjar. La segona és que viatjar segueix sent un dels meus plaers vitals. La tercera, que treballar en allò que t’agrada i si a més tens llibertat de moviment, no té preu. I la quarta, que sempre estaré gras perquè m’agrada massa provar nous sabors i això topa frontalment amb la típica dieta on t’eliminen els petits plaers com el pa o la cervesa. Totes aquestes conclusions són fruit d’un dia molt dur de feina, ple de reunions i conferencies on s’ha d’escoltar atentament i també dir la teva en un intent d’enriquir el diàleg. A Egipte no hi he vingut de turista i en aquesta vida mai hi ha flors i violes.
A hores d’ara estic, literalment, rebentat. Però la satisfacció supera l’esgotament físic i em disposo a anar a dormir conscient que demà tinc una jornada encara més intensa que la ja superada. Avui he estat treballant a la seu de la Lliga dels Estats Àrabs, un edifici emblemàtic a El Caire i també a la resta d’Orient. Els qui hem pogut passar-hi la jornada hem rebut un tracte digne dels caps d’estat i demà compartirem taula amb ministres de diversos països com El Líban o Grècia.
Aquest diumenge no he vist res més de la capital egípcia. Bé, he tafanejat les botigues de l’hotel però això no compta. Pel que fa al menjar us vull parlar del pa egipci. Hi ha moltes varietats i moltes d’elles porten cereals. El més popular és el que he fotografiat a la quarta planta de l’hotel, a la sala on dues dones molt amables el fabriquen artesanalment. Es diu chapati i és deliciós i molt viciós. No ets capaç de menjar-te’n un de sol. Els egipcis van inventar aquest tipus de pa i també van crear la cervesa, la meva beguda preferida. La més popular es diu Sakara Gold i ben fresca és una autèntica delícia. Demà intentaré fer una escapada al Museu Egipci perquè el tinc a un cop de pedra de l’hotel i encara em queden milers de coses per descobrir. Ja us ho explicaré.

-->

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -