FREDS COM LES MAQUINES


No descobreixo la pólvora dient que les maquines han acabat substituint a les persones però vull parlar del tema perquè fa poc que una coneguda empresa d’assegurances basa la seva publicitat televisiva en aquesta veritat. L’anunci ens pregunta què se’n ha fet del senyor que ens posava la benzina al cotxe o de la persona que ens acompanyava al nostre seient al cinema. Són dos clars exemples d’aquest canvi que us comento i que ha comportat que siguem més independents anant pel món i, de pas, menys humans i menys comunicatius.
Evitem entrar al banc i ser atesos per l’empleat de torn quan veiem buit el caixer automàtic. No ens importa fer comandes de menjar ràpid per telèfon enlloc d’anar a buscar el mateix menjar, més econòmic, a la botiga o franquícia de torn. En un hotel, preferim que ens desperti al matí la maquina automàtica que hem programat abans d’avisar a recepció perquè ens llevi la veu humana de la persona que hi ha en aquell torn.
Com menys parlem amb els altres, com menys ens vegin i ens coneguin, molt millor. Som freds, autosuficients i no ens importen els altres. I és per culpa d’aquesta actitud generalitzada que s’han perdut molts oficis i altres són en perill d’extinció. Aquests dies el Gremi de Forners de Barcelona parla d’un problema que es pot extrapolar a altres punts de l’estat i que ja s’ha viscut i se segueix patint a les comarques de Tarragona. Els forners diuen que els darrers cinc anys les vendes els han caigut un 30 per cent. La crisi no en té cap culpa perquè la gent segueix comprant els productes bàsics i el pa encapçala la llista.
La culpa la tenen les lleis que han permès que vengui pa “tot Déu”. Amb la instal•lació de forns que acaben de coure en pocs minuts les barres congelades i semi cuites que fabriquen les grans empreses, s’ha despatxat del nostre entorn al forner de tota la vida, la única persona capacitada per servir-nos una barra de qualitat, ben elaborada i manipulada.
El pa es ven a les grans superfícies, a les cafeteries i granges, a les àrees de repòs de les autopistes i fins i tot a les benzineres. Tot plegat és un insult a la intel•ligència, un menyspreu als forners i la condemna del col•lectiu. Però no passa res. Com tenim el gust just on acaba l’esquena i el sentit de la solidaritat al folre, qui dia passa anys empeny i els forners van tancant les portes dels seus establiments.
Com a fill de forner que sóc, i ben orgullós de ser-ho, em sento decebut. D’ençà que el meu pare va plegar veles no he tornat a tastar un pa tant bo com el seu. No em titlleu de nostàlgic. Exerciu amb responsabilitat i compreu cada cosa al seu lloc. Jo compro les pizzes a la pizzeria i les prenc cap a casa, demano que em desperti el recepcionista de torn i sóc feliç parlant amb les dependentes de les botigues. No és cap raresa ni m’he tornat boig. Fer-ho, és molt fàcil.

Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
És terrible, sí. Totalment d'acord.
Anònim ha dit…
El meu pare era acomodador d'un cinema de Barcelona. Li he llegit l'escrit i li ha encantat. Moltes gràcies per pensar en totes aquestes persones i aquests valors.

Lluís Sanz
Barcelona
Oscar Ramírez ha dit…
Lluís, el tot terrible i la cosa va a pitjor.
Oscar Ramírez ha dit…
Lluís Sanz, moltes gràcies per llegir-li la carta al teu pare.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS