Archive for de desembre 2016

DERVIXOS, COMENCEU EL BALL!


Ja els tenim aquí. Ja han arribat els dervixos per sortir a passejar per les vostres cases i a ballar per les vostres vides. Els llibres impresos ja són al magatzem i en pocs dies es distribuiran a les llibreries de Tarragona i Reus. 

Pel que fa a les presentacions – perquè aquesta vegada en seran moltes- us aniré dient dates i llocs. De moment, la primera i oficial serà el proper 4 de gener a Itàlia, concretament al Caffè Dolce Crema de la ciutat d’Altamura. L’acte anirà a càrrec de la persona més indicada, el Bartolomeo Smaldone. 

Més tard, al febrer, començarà el festival de presentacions a Tarragona, Reus, Tortosa, Mont-roig del Camp, Riudecanyes, Salou, Montblanc, Cambrils, Riudecanyes, La Canonja, Barcelona i Rabat (Marroc). Hi sumarem, n’estic convençut, altres indrets com les terres de Lleida o les comarques gironines. Però això ja serà el proper any. 

De moment, gaudim d’aquest present que avui té forma de llibre fresc i dervix ballarí.

#2 TAST DE LLETRES: BLANCS I BLAUS



Comparteixo la segona entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig encetar fa uns dies a través de youtube i que té, com a base i aliment de lectura i visual, els textos del meu proper llibre en format de veu i vídeo. 

Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció. 




I per si no heu vist el primer: FEU CLIC AQUÍ

TARDA SOLIDÀRIA A FAVOR DELS REFUGIATS



Ha estat bonic poder presentar a Tarragona el llibre “Llits a la intempèrie” acompanyat de les seves autores i en un espai que s’ha omplert de cares conegudes i altres rostres de persones que escoltaven atentament. La Montse Farrés, la Marta Magrinyà i la Txell Granados, tres de les quatre escriptores autores dels textos en pro dels refugiats, han parlat del procés de creació del llibre i han llegit alguns dels seus textos i poesies. La Fina Veciana, autora de les il·lustracions, ha explicat d’on neixen els dibuixos que ha fet per la portada del llibre i els altres que ara tenen format de postal i són a la venda per a recaptar diners per la causa.

Perquè la causa és aquesta, recollir fons per l’associació Stop Mare Mortum que treballa en pro dels refugiats. Per això s’hi ha mullat elles, les autores, i Silva Editorial que ha editat l’obra que, ara, se seguirà presentant a altres municipis. Als qui heu vingut, moltes gràcies. Als qui avui no heu pogut, segur que us serà possible en un altre dia i un altre espai. 

Us deixo amb algunes de les imatges de l’acte d’avui. 





TENIM EL QUE ENS MEREIXEM… PER CULPA DELS ALTRES



“Que el mundo fue y serà una porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos Discépolo.  Vuitanta anys després, aquest tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable. 

La història d’aquest article comença ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen- envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria. 

Les nostres retines, magatzems dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món. 

Realment, i la veritat dol, Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa cosa. 

Sé, que quedar-se quiet no soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o Síria. 

“Todo dura sempre un poco más de lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos vius. 

L’Anas no era només un pallasso, era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que ens mereixem... per culpa dels altres.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor


19 de desembre 2016
Tag :

LLITS A LA INTEMPÈRIE



He assistit aquesta setmana a la presentació a Reus del llibre “Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” que han fet realitat cinc dones: les escriptores Montse Farrés, Txell Granados, Agnès Toda i Marta Magrinyà i l’artista Fina Veciana que ha fet les il·lustracions.

Després de la presentació a Reus doncs, ara serà el torn de la descoberta a la ciutat de Tarragona. El Cafè La Cantonada (carrer Fortuny 23) acollirà la presentació d’aquest llibre el proper dimecres 21 de desembre, a partir de les 20 hores.

Tindré el plaer de presentar l’acte que organitzem des de l’associació ETCÈTERA conjuntament amb el col·lectiu literari 5J i Silva Editorial. A banda del presentador i de les autores de l’obra, l’acte l’amenitzarà musicalment el guitarrista de blues Richard White. Així, garantim que hi haurà de tot i que serà una estona agradable. ETCÈTERA, entitat que presideixo, ha elaborat per als propers mesos un extens programa d’activitats per a promoure la cultura i la realitat social al territori i l'acte del proper dimecres és una d'elles.

“Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” (Silva Editorial) és un llibre i també un gest solidari. Es també una acció conjunta contra la injustícia, el col·lectiu literari i amical 5J que ha compost els diferents escrits que transiten per gèneres diversos com la poesia intimista, el dietari de ficció, el relat èpic i de denúncia, la literatura social i les històries de la Història.

Els guanys d’aquesta edició van tots destinats a l’ONG Stop Mare Mortum, una de les organitzacions que treballen a la Mediterrània per ajudar les persones refugiades i, alhora, per la recerca de noves maneres de plantejar els conflictes entre pobles i les polítiques migratòries.

Si podeu, veniu i disfruteu de l'acte. Si podeu, compreu el llibre que val només 10 euros o les postals que han fet i que en costen només dos. Tot sigui per la causa i per ajudar als qui han de fugir de casa seva a la recerca de nous espais que no coneixen. 

#1 TAST DE LLETRES: ELS LLENGUATGES DEL T'ESTIMO



Avui us presento un nou projecte en el que treballo fa un temps i que necessita de la vostra ajuda i suport. Es tracta d'escoltar (assaborint o devorant) un tast poètic de textos que llegeixo jo mateix i que s'acompanyen de música i imatge. 

Us demano que, si us agrada aquest primer video, diigueu què us ha semblat. Així sabré que en voleu més. I de pas, si visioneu el vídeo a través del youtube, sota el titol hi ha una franja vermella que us permet, clicant sobre ella, estar subscrits al canal i rebre un avís cada cop que hi posi un nou video (és gratis). 

Bé, ja em direu què us sembla.

EN POQUES PARAULES...


En poques paraules... gràcies a tots els qui ahir vau ajudar a omplir la Sala Santa Llúcia aquest passat divendres amb la vostra presència reconfortant que em va transmetre serenor i confiança. Em vaig sentir molt a gust presentant la meva antologia i llegint textos dels meus últims sis llibres. Compartir la poesia, la prosa, els aforismes amb tots vosaltres em va fer molt feliç.





CAFÈ PER EMPORTAR



Acabo de veure Café para llevar, un curtmetratge dirigit per la Patricia Font que té com a argument una trobada en un cafè entre una noia que està fent els plans de la seva boda i un noi que ja és allí, a la cafeteria. No puc dir res més, avançar detalls de l’argument, però si teniu deu minutets, mireu-vos el curt. Val molt la pena. 

La interpretació de l’Alexandra Jiménez i el Daniel Grao són molt fermes, la fotografia el so aporten més qualitat encara al projecte. La direcció i el guió, superbes. 

Aquesta creació de la Patricia Font ha rebut desenes de premis als Goya o als festivals de cinema de Toronto, Plasencia, Carabanchel, Suïssa, Alacant, Segovia, Igualada, Madrid, Andorra i tantes altres ciutats on els curtmetratges hi tenen el seu espai de difusió. 

Us convido a mirar-vos-la fent CLIC AQUÍ

L’ART DE PERDRE… EL TEMPS



Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre. 

Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes, projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés, camí, petjada o empremta iniciada. 

“He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent viure la vida, saps que perds el temps. 

Acabaré amb un fragment del text que us comentava al principi, per posar el to poètic a aquest post, i amb una cançó que parla del temps i que conté una frase que lliga amb tot això: el hombre que mata el tiempo hace un suicidio. 

L’ART DE PERDRE EL TEMPS

Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.

Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure

06 de desembre 2016
Tag :

SI M’ATURO, EM MORO



Aquests últims dies, mentre anuncio que tinc a la cantonada un nou llibre que ja està enllestit, que divendres presento la meva antologia poètica i que ja he escrit les lletres que em va encarregar el XavisS per al seu nou disc, els amics i amigues més íntims m’han repetit la mateixa frase: No pares!
I a tots els he contestat de la mateixa manera: No puc aturar-me. Si m’aturo, em moro. 

És ben cert que porto una vida molt intensa pel que fa a projectes. També ho és que el meu estat de salut no és aquell que voldria, massa delicat per la joventut que encara tinc, o que se’m suposa. 

Malgrat tot, necessito sentir-me viu i tinc la sensació que el temps se m’esgota i tinc masses coses pendents per a fer, massa projectes per impulsar, llibres per escriure, reptes per complir i moments per viure sempre esperant que siguin bons. Perquè, això sí, l’únic que demano és que ara m’arribin coses bones i ja no vinguin més anys de pèrdues.

Des del 2009, he perdut cada any a algú de la meva família o a persones amb les que ho he compartit tot com a parella i amb les qui volia un projecte de futur. Vull foragitar les pors i els traumes, acabar amb la sensació d’envoltar-me de gent que diuen voler fer camí i es perd al principi. La sensació de pèrdua de temps és de les poques coses que m'emprenyen i molt.

I també vull evitar fotos com les dues que avui poso en aquest post de manera metafòrica. Perquè la sensació de viatjar sol amb un espai buit al costat, un lloc que havia d'ocupar una persona especial que no arriba, és cruel. O perquè fer camí, simbòlicament, amb unes sabatilles que van a joc amb unes altres que no fan el camí, és trist.

Sort en tinc de les ganes de lluitar, de les amistats incondicionals (poques i bones) i del suport dels qui encara queden al meu voltant de manera més propera (la mare). També del meu esperit ple d’alegria interna que cada matí em lleva i m’obre els ulls a un nou dia. 

La cançó dels Beirut que comparteixo és una metàfora de la matança de les pors, la que hauríem de fer a diari per mantenir-nos dempeus i viure amb una certa tranquil·litat interna.

05 de desembre 2016

LLIGANT EL MEU NOU LLIBRE



Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix autor. 

Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel. Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor, parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses. 

Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit. La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre la portada, dir-vos que és un fotògraf turc i que és una meravella. Què voleu que us digui l’autor de la criatura? Doncs que serà la millor de les meves obres (com ho van ser sempre les altres). 

01 de desembre 2016
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -