Header Ads

SI M’ATURO, EM MORO



Aquests últims dies, mentre anuncio que tinc a la cantonada un nou llibre que ja està enllestit, que divendres presento la meva antologia poètica i que ja he escrit les lletres que em va encarregar el XavisS per al seu nou disc, els amics i amigues més íntims m’han repetit la mateixa frase: No pares!
I a tots els he contestat de la mateixa manera: No puc aturar-me. Si m’aturo, em moro. 

És ben cert que porto una vida molt intensa pel que fa a projectes. També ho és que el meu estat de salut no és aquell que voldria, massa delicat per la joventut que encara tinc, o que se’m suposa. 

Malgrat tot, necessito sentir-me viu i tinc la sensació que el temps se m’esgota i tinc masses coses pendents per a fer, massa projectes per impulsar, llibres per escriure, reptes per complir i moments per viure sempre esperant que siguin bons. Perquè, això sí, l’únic que demano és que ara m’arribin coses bones i ja no vinguin més anys de pèrdues.

Des del 2009, he perdut cada any a algú de la meva família o a persones amb les que ho he compartit tot com a parella i amb les qui volia un projecte de futur. Vull foragitar les pors i els traumes, acabar amb la sensació d’envoltar-me de gent que diuen voler fer camí i es perd al principi. La sensació de pèrdua de temps és de les poques coses que m'emprenyen i molt.

I també vull evitar fotos com les dues que avui poso en aquest post de manera metafòrica. Perquè la sensació de viatjar sol amb un espai buit al costat, un lloc que havia d'ocupar una persona especial que no arriba, és cruel. O perquè fer camí, simbòlicament, amb unes sabatilles que van a joc amb unes altres que no fan el camí, és trist.

Sort en tinc de les ganes de lluitar, de les amistats incondicionals (poques i bones) i del suport dels qui encara queden al meu voltant de manera més propera (la mare). També del meu esperit ple d’alegria interna que cada matí em lleva i m’obre els ulls a un nou dia. 

La cançó dels Beirut que comparteixo és una metàfora de la matança de les pors, la que hauríem de fer a diari per mantenir-nos dempeus i viure amb una certa tranquil·litat interna.

Amb la tecnologia de Blogger.