Archive for de gener 2009

REFLEXIÓ DE CAP DE SETMANA

Escoltades totes les novetats al voltant de les àrees residencials estratègiques que la Generalitat volia imposar a un centenar de municipis catalans i que no tirarà endavant per falta de diners per part d'aquesta mateixa administració, faig la següent reflexió que adreço als qui més han opinat del tema i especialment als representants polítics que, com el govern català, han fet valdre per la força la seva opinió menyspreant el d'altres colectius:

- Si rectificar és de savis, entestar-se en defensar tots sols un parer contrari a la majoria és de rucs.

Ara més que mai penso que la política, especialment la local, s'hauria de professionalitzar per fer una tria que torni a casa tots aquells que ocupen seients que nomes utilitzen per manar i cobrar a final de mes. Si no en saben que no s'hi posin i si tenen ganes de manar i a casa no els deixen: "ajo y agua".

LA MEMÒRIA HISTÒRICA, PASSAT O PRESENT ?


Els hi van lligar els colzes per l'esquena i el coll amb cables elèctrics i d'aquesta forma van quedar immobilitzats. Els van dur a un lloc solitari on els van fer agenollar i els van disparar un tret al cap. No els van enterrar, els van llençar al fons d'un pou sec de 50 metres de fondària. Va succeir el 1937 i el pou és de Llano de las Brujas a Aruca, Gran Canària. 70 anys després i en nom de la recuperació de la memòria històrica, les restes de 19 persones mortes de la manera explicada han estat desenterrades i s'estudien a fons. La narració feta al principi no és meva, és la que han fet i tret com a primera conclusió els arqueòlegs responsables d'aquesta feixuga feina. En aquest enllaç hi trobareu la resta d'informació.

Personalment la notícia m'ha fet obrir de nou un debat intern que no acabo de solucionar: la necessitat o no de recuperar la memòria històrica i el preu que es pagarà, a nivell sentimental i emotiu, si comencem a obrir foses i clots on van ser enterrades les víctimes de la guerra civil espanyola. Per un costat penso que SI cal dur a terme aquest exercici de reconstrucció per a recordar una època salvatge, cruel i innecessària en molts aspectes per no dir tots. També crec que a moltes famílies els farà mal recordar aquesta època i que moltes altres preferiran deixar les coses com estan i assumir, com sempre ho han fet, que van perdre injustament un esser estimat que no saben on va ser enterrat. Si es decideix iniciar aquesta part de la recuperació de la memòria històrica, el procés serà llarg, inacabable pels milers de víctimes que caldrà buscar i a les quals s'haurà de posar nom i cognoms, data i motiu de la mort.

El cas del poeta Federico García Lorca és de moment el més popular justament per la popularitat de la víctima però ja se sap que en una guerra no hi ha vencedors ni vençuts ni tampoc morts de primera i de segona. Aquest debat seguirà vigent molts anys i ple de dubtes. Amb tot això, vosaltres què en penseu?

LA CRISI POSA TOTHOM AL SEU LLOC


Amb la crisi tot torna al seu lloc. S'ha acabat, en molts sentits, l'opulència regnava en alguns sectors. El sector immobiliari s'ha auto-regulat i queden oberts els establiments que sempre s'hi han dedicat i que han hagut d'aguantar la presencia de molts intrusos que ja han tancat portes. Tothom venia pisos i solars i això no podia ser. Abans de la crisi, passaven altres coses estranyes. Tenies de veïns al xalet o al pis del costat a una parella jove que havia comprat la casa gràcies a la hipoteca que el banc els havia atorgat sense cap problema. La decoració exterior l'ha culminava un cotxe de gamma alta fruit del préstec que els havia concedit, també sense cap problema, el mateix banc. Ara és diferent. Aquests joves han venut el cotxe, el banc se'ls ha quedat la casa i s'han separat. I aquí em permeto parlar d'un sector que s'ha fet d'or i ara les passa canutes, el sector nupcial o, dit d'una altra manera, tot allò que envolta una boda.

Fins fa uns mesos hi havia la sensació que la boda era l'últim acte que farien en vida els dos nuvis. La despesa mitjana per cerimònia era escandalosa. Centenars de convidats, coberts fets amb marisc congelat a preu de caviar, una llista de regals digna de la jet set i viatges de noces a l'altra punta del planeta, com més lluny millor, rematats amb el la separació de la parella al cap d'uns mesos. Ara aquest sector està tocat i enguany toca apretar-se el cinturó. Aquest 2009 serà l'any de les bodes barates. Aquesta és la conclusió dels responsables i expositors de la fira El teu dia que ha acollit per sisè any el Palau de Congressos de Tarragona. Menys convidats, cuberts més econòmics i viatges més curts i més propers que es remataran de nou, amb això no hi ha canvis, amb la separació del matrimoni al cap de pocs mesos. Em sembla molt bé, m'agrada que tot torni al seu origen i que els qui ho han de fer, toquin de peus a terra. De pas i gràcies a la crisi comprovarem, com passa a les rebaixes, que allò que abans valia 100 ara en val 30 i el qui ens ho venia abans tan car ens estava robant per un producte que ara, tot i ser molt més baix, li segueix donant bon marge de benefici. El sector nupcial es regula i, com en el cas dels altres que ja ho han fet, posarà tothom al seu lloc i deixarà al mercat a qui abans ja hi era i feia bé les coses.

DE MOMENT FUNCIONA


El marge de temps és inexistent per no dir molt curt però de moment Obama funciona. La signatura pel tancament de Guantánamo feta aquest dijous i la petició que ha fet al Pentàgon per la creació del pla que permetrà retirar les tropes nord-americanes de l'Iraq són dues notícies excel·lents. En dos dies ha fet més favors a la resta de planeta que Bush en vuit anys. El temps dirà i esperem que acabi el mandat i en les mateixes condicions i conviccions que té ara.

Pel que fa al nostre estimat país, sense canvis. La crisi segueix accentuant-se, les llistes de l'atur "suma y sigue", els ministres desapareguts, els bancs cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. Sort en tenim de la Penelope que ha estat nominada a un Oscar. Si li donen (li hauran de regalar perquè no se l'ha guanyat pas) ja tindrem un motiu per a descollonar-nos tots junts.

LES TECLES DE BALLESTEROS


La tradició marca que l'Alcalde de Tarragona analitzi cada any l'estat de la ciutat mitjançant una conferencia que es celebra en una sala d'actes plena dels regidors del govern de torn, membres de l'executiva local del partit que governa, uns quants representants de l'oposició i tots els presidents i representants de col·legís oficials, institucions i administracions. Al fons de la sala hi ha la premsa i, de tant en tant, algun ciutadà particular i sense afiliació visible que s'ha deixat caure a l'acte o que ha llegit al diari que es feia la conferencia i hi assisteix per gaudir de la part final de la mateixa, el tast de canapès.
De l'anàlisi de la ciutat fet per l'actual alcalde aquest dimarts en la seva conferencia no en destacaré massa coses. De fet, de les línies de futur marcades i del balanç de la feina feta ni en parlaré. Cadascú veu el got com vol i dibuixa la ciutat amb els seus colors tot esborrant o difuminant les imperfeccions. On si vull dir-hi la meva és en aquesta apel·lació que Pep Fèlix Ballesteros va fer del sentiment de tarragonisme i d'identitat anunciant que totes les nenes que neixin a partir d'ara i que rebin el nom de Tecla seran apadrinades per l'alcalde en nom de l'Ajuntament i rebran una beca d'estudis.
A mi la mesura, a part de populista (ja té la seva campanya al facebook), em sembla desmesurada i mal plantejada. De fet, em crea molts dubtes i moltes preguntes que llenço a l'aire amb el màxim respecte a la patrona de Tarragona, Santa Tecla, qui per cert mai ha rebut cap beca.

- Les dones que es diuen Tecla i que ja no són nenes, també rebran una beca encara que sigui per les aules de la gent gran de la URV?
- Les dones que es diuen Tecla i que ja tenen una edat no porten el nom amb la mateixa identitat i tarragonisme que les Tecles futures?
- Què passa amb els qui es diuen Magí i duen el nom del patró de la ciutat? No és el mateix sentiment de tarragonisme?
- Hem canviat la història i ara resulta que Santa Tecla va néixer a la Part Alta i Sant Magí venia de l'Africa? Tenim un patró més tarragoní que l'altre?

La campanya de Ballesteros serà un èxit en temps de crisi. Ara que les vaques són primes de ben segur que molts pares trien el nom de Tecla per a les seves futures filles tot pensant en la despesa que s'estalviaran. Quan la dona quedi embarassada no caldran discussions per posar el nom a la nena: si és nena es dirà Tecla i si és nen... si és nen... bé, ara no pensen en això.
I així, d'aquí a pocs anys la ciutat de Tarragona estarà plena de petites Tecletes corrent pels patis dels col·legís, pujades al coll del seu pare quan passi el seguici de festa major, caminant per les rambles del centre i dels barris. Fins i tot hi haurà Tecletes que parlaran la llengua de casa, el castellà, o que faran el ramadà i portaran vel. Altres noms tan arrelats com "La Vane" o "La Jesi" perdran pes i donaran pas a aquest plaer vocal i coral que es produeix al citar o cridar ben fort: Teclaaaaa!!!!

Per acabar, una petició a l'alcalde. Li fa un tarragoní d'adopció, una persona que estima la ciutat de Tarragona de cor i ànima. Sr. Ballesteros: tenint en compte que sóc una persona que he tocat i toca moltes tecles (en el bon sentit de la paraula), que ha teclejat centenars d'informacions que duien la paraula Tarragona, que ha retransmès el seguici de Santa Tecla en diferents ocasions, que he assistit als actes de la Patrona durant molts anys i que fa poc m'he comprat un nou teclat per l'ordinador... Tenint en compte tot això, no li faria gràcia adoptar-me com a Tecler Major i Becat d'honor? . Espero la seva resposta però pensi que si és negativa m'hauran d'ingressar a l'hospital ... de Santa Tecla.

POE: 200 ANYS DE MISTERI


Tenia el compromís personal de parlar sobre Edgar Allan Poe ahir dilluns però la grip m'ho va impedir. Poe va néixer un 19 de gener de 1809 i per tant ahir es complien 200 anys del seu naixement i era l'excusa perfecta per a recordar la seva figura però no passa res, més val tard que mai. A mi, personalment, Poe sempre m'ha agradat molt. El primer llibre que vaig llegir d'ell va ser La caiguda de la casa Usher, una obra que em va posar els pels de punta i que més tard vaig veure també en versió cinematogràfica. Histories de Misteri i Imaginació també m'apassiona com ho fan altres obres seves que he llegit: El corb, Lenore, Les campanes o Les aventures d'Arthur Gordon Pym. La vida de Poe la podreu trobar a moltes webs però fent-ne un resum es pot dir que va ser un autor molt creatiu que tot i viure només 40 anys va deixar un molt bon llegat. La malaltia de la seva dona, la seva cosina-germana, i la posterior mort van provocar-li a Poe un agreujament de la seva depressió derivat, diuen, en un major consum de drogues i alcohol que li haurien provocat la mort o el suïcidi. La seva mort, com si fos una obra més, va ser tot un misteri. Moltes de les obres de Poe han estat portades al cinema, especialment de la mà de Roger Corman, i això ens permet encara gaudir més a fons del llegat d'un gran mestre del suspens, de la por, dels silencis...


EL CORB - Roger Corman 1963

US PROPOSO UN JOC


Aquest post és un doble homenatge. El primer a Joan Brossa en un intent de fer poesia visual i el segon a l'Associació de Veïns dels Ametllers, a Vilafortuny, per impulsar una iniciativa que crec que caldria exportar i que consisteix en emmarcar les grans frases dels nostres polítics quan aquests posen la pota fins el fons. Us proposo el joc de buscar diferencies entre les dues imatges de la foto que acompanya el post. Són dues frases que ha dit la mateixa persona sobre un tema tant delicat com l'ARE del qual ja en vam parlar en aquest altre post. Mireu, jutgeu i feu les aportacions que vulgueu. Per completar el joc us proposo la lectura de "El Doctor Jekyll i Mister Hyde".

20 ANYS DE COPS I FLAMES

Josep Cartanyà, Jordi Pinyol, David Fernández i Marta Trill.

La meva primera experiència a la ràdio va tenir lloc l'estiu de 1989. Un dia, no recordo com ni amb qui, vaig fer cap al carrer de la Lleona de Reus. Hi havia la seu d'una emissora de ràdio anomenada Ràdio Music Club. Era un mitjà més a la ciutat però amb la diferencia que aquest el composaven persones voluntàries que cobrien tota la programació. Les dues primeres persones que vaig conèixer aquell dia van ser el Josep Cartanyà i el Jordi Sugranyes. La tercera, el Marià Arbonès. El Josep i el Jordi presentaven, des de feia pocs mesos, un programa de música en català, el Cops i Flames.

Actualment el Marià dirigeix el Reus Digital, el Josep és director de la mateixa emissora, ara amb un nou nom (Punt 6 Ràdio) i una nova adreça (Raval de Robuster), i el Jordi segueix viatjant per tot Catalunya enregistrant en vídeo tots els concerts de música en català. D'aquella època recordo, potser uns mesos després, a la Laura Poblet i al Jordi Pinyol.
Bé, les persones han canviat de feina, ocupen altres càrrecs però en tot cas el programa "Cops i flames" no s'ha aturat mai i manté la seva essència 20 anys després. Justament avui, dia 14 de gener, es celebra aquest 20è aniversari i per aquest motiu d'aquí a ben poc, a les set de la tarda, s'iniciarà una marató radiofònica del programa que durarà 100 hores. Comença en una horeta i s'acabarà el diumenge a mitjanit.

Si, com ho sentiu. Els creadors del programa, la gent que l'ha anat presentant i els qui el fan avui en dia seran els atrevits presentadors de la marató on hi haurà sobretot molta música en directe. Els Pets, Lax'n'Busto, el Titot dels Brams, Pep Sala, Miquel Pujadó o Roger Benet encapçalen el llistat de convidats de luxe per un programa amb encara més luxe i prestigi. Podreu seguir la marató a través del 99.8 FM o bé per internet a la web http://www.punt6radio.cat/ .

Particularment em fa molta il·lusió que hagin arribat aquests 20 anys i que hi hagi al capdavant bons professionals presentant el programa on ara hi escoltem les veus del Josep Cartanyà, Jordi Pinyol, David Fernández i la Marta Trill. Em fa també molta il·lusió pels vincles que un servidor ha tingut amb la música en català com a mànager dels Mai Toquem Junts (1993-1996) i com a col·laborador del programa de música en català que es va fer a Cadena Nova i que presentaven l'Àngel Mula i el Josep Galdran (1991). Un servidor era molt més jove però gràcies als consells del meu mestre radiofònic, el desaparegut Antoni Campos, se'n va sortir. Dit això, companys de PUNT6, enhorabona per aquest programa i per la resta de programació de la qual en destaco la seva qualitat com a oïent i com a periodista. Enhorabona, endavant i per molts anys més. 100 hores, 1.000 gràcies, un milió d'aplaudiments.
P.D: ANIMO A TOTS ELS QUI LLEGIU AQUEST POST A DEIXAR UN MISSATGE ALS COMPANYS QUE FAN LA MARATÓ. TENEN UN CORREU ON PODEU DEIXAR LES VOSTRES OPINIONS O, SENZILLAMENT, FELICITAR-LOS. EL CORREU ÉS: copsiflames@gmail.com

SOMRIURES I LLÀGRIMES


Amb aquest post, el número 400 d'ençà que aquest blog va començar a caminar, us vull parlar de dues pel·lícules que he vist aquest cap de setmana. La primera és un drama amb un rerefons interessant. Us parlo del film Slumdog Millionaire, dirigida per Danny Boyle (Trainspotting) i centrada a l'India més pobre i fosca. Slumdog explica la història del Jamal Malik, un jove que participa a la versió índia del concurs "quiere ser millonario" per aconseguir que el vegi la noia que estima. El cas és que, sense voler-ho, va encertant totes les preguntes i es queda a una sola resposta del gran premi, 20 milions de rupies. Com en Jamal és d'orígen pobre és detingut i torturat per la policia que l'acusa d'haver fet trampes. Jamal va explicant als agents com ha endevinat cadascuna de les preguntes i cada resposta és un capítol que ens mostra fragments de la seva vida envoltada de pobresa, pallisses, segrest de nens i altres episodis encara més tristos. Slumdog Millionaire hagués estat una pel·lícula més, de les que passen sense pena ni gloria, i al final és un èxit de taquilles als cinemes i ha rebut quatre Globus d'Or.

Parlant d'èxit i en aquest cas en el món de la comèdia, us recomano una segona pel·lícula. A França l'han vist 20 milions de persones i ja s'ha convertit en la més vista en tota la història d'aquest país. Es diu Bienvenidos al norte i ens explica les aventures d'un director de Correus que és traslladat a la força a la regió de Pas De Calais. El protagonista volia ser destinat a la Costa Blava i quan el desterren a la freda regió del nord li cau el món a sobre. A partir d'aquí hi neixen mil aventures per conèixer als habitants del poble, els treballadors de la seva oficina i per mantenir la seva relació amb la seva dona i el seu fill que no l'han acompanyat en el viatge. Bienvenidos al norte la dirigeix i co-protagonitza Dany Boon i té garantides moltes rialles i algun moment tendre. Us recomano a fons les dues pel·lícules, dues petites joies que cal veure i tenir a la filmoteca particular. Jo ja els hi tinc.

MANS


Anem deixant en mans d'uns quants el futur de tots i així ens van les coses. Anem deixant en mans d'Ehud Olmert les regnes del seu país i el poder militar amb qui ja ha mort quasi 900 persones i entre ells més de 300 nens. Anem deixant en mans de Putin la clau de l'aixeta del gas europeu que ha deixat congelats països pobres o el fred és la primera causa de mortalitat en aquests temps. Anem deixant en mans d'una Ministra inexperta en tots els camps la gestió aeroportuària amb els incidents d'aquest cap de setmana i altres ja passats. Anem deixant en mans de mentiders compulsius una crisi que van negar i que ara no saben gestionar. Anem fent i anirem rebent les conseqüències d'una passivitat que ens regala malestar, del gest de girar la mirada a l'altra costat que comporta la mort lenta del pensament. Anem fent ... i així ens van les coses. Sempre ens quedarà París... glaçat però París.

Ornella Vanoni i Gino Paoli - Senza fine

QUI CONFIA EN ZP?


Amb més de 3 milions d'aturats i un any 2008 que ha servit per a batre records a les oficines de treball de la Generalitat, plenes a vesar i amb cues de centenars de persones a les seves portes, qui es pot creure les paraules de Zapatero?

El president del govern espanyol, el mateix que va amagar la crisi en època electoral enganyant-nos a tots, el mateix que va negar la paraula crisi fins que no va tenir més remei que dir-la, diu ara que enguany el repte és tornar a ocupar al milió de persones que han perdut la seva feina els darrers dotze mesos. Els experts en economia les pinten negres i ell té l'humor de dir que millorarem i a finals d'any començarem a sortir del mal moment. No es pot confiar en ZP, no hi ha motius ni els ha donat. Tot el contrari, molts ciutadans pensem que no hi ha en aquest país ningú més mentider que ell. Per sortir davant els mitjans de comunicació i dir això més val que es quedi a casa. En ZP ja ha passat a la història per ser capaç de deixar-nos més glaçats que el fred i calentar-nos la boca tot omplint-se la seva de mentides. Ave ZP, els qui patim la crisi et saluden.

CARTA D'UN CIUTADÀ ITALIÀ QUE VIU A PALESTINA


La lectura d'aquesta carta m'ha tret el mal de cap que suposa fer la carta als Reis. La meva és una carta senzilla, plena de dolor i de pena. La meva és una carta compartida que diu així:

Ciudadano italiano residente en Gaza

Mi apartamento en Gaza está frente al mar, tiene una vista panorámica que siempre me ha subido la moral, a pesar de que también muestra la miseria de la vida sometida al bloqueo. Esto era así hasta esta mañana, cuando todos los demonios llamaron a la ventana. Esta mañana, en Gaza, nos despertamos con el sonido de las bombas que caían. Muchas de ellas impactaron a unos pocos cientos de metros de mi casa.

Algunos de mis amigos recibieron el impacto de esas bombas. En estos momentos el balance de muertos es de 210, pero el número sube dramáticamente. Es una carnicería sin precedentes. Han arrasado hasta los cimientos el puerto que está frente a mi casa y han pulverizado las comisarías. Me cuentan que los medios occidentales han asimilado y rebotan las notas de prensa del Ejército israelí, que señalan que los objetivos son sólo los terroristas de Hamas y que están actuando con precisión quirúrgica.

En estos momentos, visitando el principal hospital de la ciudad, al-Shifa, vemos un caótico amontonamiento de cuerpos en el patio, observamos que la mayoría de quienes esperan atención médica son civiles, tendidos junto a otros que esperan ya a ser enterrados.

¿Puedes imaginarte Gaza? Cada casa está al lado de la otra, cada edificio junto al siguiente. Gaza es lugar con la mayor densidad de población en el mundo, lo que significa que cuando se lanza una bomba desde una altura de 10.000 metros, inevitablemente se comete una carnicería de civiles. Te han avisado de ello, eres culpable, no es un error, no son daños colaterales.

Al bombardear la comisaría central de Policía en al-Abbas, en el centro de la ciudad, la escuela elemental de las cercanías fue seriamente dañada por la explosión. Era el final de la jornada escolar y los alumnos estaban ya en la calle. El cielo que hasta entonces era azul se tiñó de sangre. Cuando bombardearon la academia de Policía de Dair al-Balah, algunos muertos y heridos correspondían también al mercado colindante, el mercado central de Gaza.

Hemos visto cuerpos de animales y de personas con la sangre mezclada en arroyos que descienden por las calles de asfalto. Es (el cuadro de) Gernika convertido en realidad. He visto muchos cadáveres de uniforme en los varios hospitales que he visitado, la mayoría de ellos jóvenes. Les saludaba cada día cuando me los encontraba en la calle camino al puerto o cuando me dirigía al café por la tarde. Conocía el nombre de varios de ellos.

Un nombre, una historia, una familia mutilada. La mayoría eran jóvenes, de entre 18 y 20 años, sin vinculaciones políticas, ni con Hamas ni con al-Fatah, que se habían enrolado en la Policía cuando acabaron los estudios sólo para tener un trabajo seguro en Gaza, donde el bloqueo criminal de Israel ha provocado que la tasa de paro sea del 60%. No me interesa la propaganda y dejo que hablen mis ojos, que mis oídos escuchen el sonido que de las sirenas y de las explosiones.

No he visto a ningún terrorista entre las víctimas de hoy, sólo civiles y policías. Exactamente igual que los policías de nuestras ciudades, los agentes palestinos que han sido masacrados por las bombas israelíes podían hallarse cada día del año caminando en la misma plaza de la ciudad, vigilando el mismo cruce o la misma carreteras.

Justo la noche anterior estuve tomándoles el pelo porque tenían que soportar el frío frente a mi casa. Quiero que la verdad redima algunas de estas muertes. Nunca dispararon un tiro contra Israel, no hubieran tenido que hacerlo, ya que no era parte de su trabajo. Actuaban dirigiendo el tráfico, se ocupaban únicamente de la seguridad interna.

En cualquier caso, el puerto está a bastante distancia de la frontera israelí. Tengo una cámara de vídeo, pero hoy he descubierto qué malo soy grabando. No soy capaz de filmar cuerpos mutilados o caras cubiertas de lágrimas. Yo también me echo a llorar. Fui con otros voluntarios de ISM (International Solidarity Movement) a donar sangre al hospital al-Shifa.

Allí mismo recibimos la llamada de que Sara, una amiga nuestra, había muerto por el impacto de una pieza de metralla cerca de su casa, en el campo de refugiados de Jabaliyah. Era una persona dulce, un alma luminosa, que había salido a buscar pan para su familia. Deja trece hijos.

Hace un momento recibí una llamada de Tofiq, desde Chipre. Tofiq es uno de los estudiantes palestinos que ha tenido la suerte de dejar el interminable campo de prisioneros de Gaza en uno de los buques del movimiento Free Gaza (Gaza Libre). Me preguntó si había visitado a su tío para saludarle de su parte, tal y como prometí. Lamentablemente, tuve que disculparme porque no había tenido tiempo. Demasiado tarde.

Fue sepultado entre los escombros del puerto, como muchos otros. Desde Israel recibimos la terrible amenaza de que sólo es el primer día de una campaña de bombardeos que puede durar dos semanas. Quieren lograr un desierto y llamarlo paz. El silencio del «mundo civilizado» es más ensordecedor que las explosiones que cubren la ciudad como una mortaja de muerte y terror.

BALANÇOS


Tot esperant que acabin les festes amb la cavalcada de Reis i el dia de les joguines, faig balanç de la campanya BACA que enguany hem posat en funcionament per segon any consecutiu. Hem augmentat la participació dels blogs que han penjat el baner on demanàvem uns nadals ben catalans sense elements importants pels yankis. Enguany us heu sumat al BACA una vintena de blogs, cinc més que l'any passat. Moltes gràcies a tots. El proper any hi tornarem.

Parlant de balanços us he de dir que estic molt content del què han fet els companys del blog "blogs del camp" que tenen com a principal objectiu seguir d'a prop l'activitat blocaire del camp de Tarragona i fer-ne diferents lectures en forma de ranking. Segons les seves dades aquest blog, el Tot és possible, és el cinquè més popular del camp de Tarragona. Lideren la llista els amics de Té la Mà Maria mentre el company i amic Jordi Salvat ocupa la segona posició i en Tondo Rotondo és tercer. La quarta posició és per al Capità Tarragona i la cinquena per un servidor.

Aquí podreu veure els tres rankings que han fet sobre un total de 270 blogs que tenen llistats i controlats. Aquesta plaça entre els primers és fruit de les vostres visites i lectures, comentaris i aportacions. Moltes gràcies per la part que us toca i que és molta. Dit això, el proper 7 de gener tornaré a donar a aquest espai el tarannà que li toca amb opinions i posts sobre política i societat, amb molta més canya que el 2008, amb moltes més llibertat i moltes més ganes.
03 de gener 2009

EL PRIMER DIA


El primer post de l'any 2009 em serveix per a parlar-vos d'un indret que he redescobert aquest cap d'any, l'Hotel La Masieta. Aquest establiment és al nucli urbà del Creixell. Forma part del Top Rural i és un dels pocs indrets amb cara i ulls que vaig trobar el dia que vaig decidir buscar on acabar el 2008 i començar el 2009. La decoració de les habitacions és rústica però feta amb molt de gust, la cuina del restaurant és de molta qualitat i la relació qualitat-servei, excel·lent. El tracte del personal, començant pels propietaris i acabant pels de la recepció, és immillorable. Et fan sentir com a casa i això, combinat amb tot el que ja us he comentat, costa molt de trobar. L'habitació ens ha costat 70 euros amb l'esmorzar inclòs, el menú "manjar" de cap d'any en valia 85 i el dinar especial d'avui, només 25.

A més, com a colofó final, m'he retrobat amb l'Oscar, un bon amic a qui feia uns anys que no veia i que treballa en aquest hotel, una d'aquelles persones que veus poc i quan la veus, com diria ell, se't posen els pels de punta de l'emoció. Ara, amb el facebook, estarem els dos més controlats. En definitiva, us recomano La Masieta si voleu desconnectar per pocs diners i ser atesos com a casa.
01 de gener 2009

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -