Header Ads

LA MEMÒRIA HISTÒRICA, PASSAT O PRESENT ?


Els hi van lligar els colzes per l'esquena i el coll amb cables elèctrics i d'aquesta forma van quedar immobilitzats. Els van dur a un lloc solitari on els van fer agenollar i els van disparar un tret al cap. No els van enterrar, els van llençar al fons d'un pou sec de 50 metres de fondària. Va succeir el 1937 i el pou és de Llano de las Brujas a Aruca, Gran Canària. 70 anys després i en nom de la recuperació de la memòria històrica, les restes de 19 persones mortes de la manera explicada han estat desenterrades i s'estudien a fons. La narració feta al principi no és meva, és la que han fet i tret com a primera conclusió els arqueòlegs responsables d'aquesta feixuga feina. En aquest enllaç hi trobareu la resta d'informació.

Personalment la notícia m'ha fet obrir de nou un debat intern que no acabo de solucionar: la necessitat o no de recuperar la memòria històrica i el preu que es pagarà, a nivell sentimental i emotiu, si comencem a obrir foses i clots on van ser enterrades les víctimes de la guerra civil espanyola. Per un costat penso que SI cal dur a terme aquest exercici de reconstrucció per a recordar una època salvatge, cruel i innecessària en molts aspectes per no dir tots. També crec que a moltes famílies els farà mal recordar aquesta època i que moltes altres preferiran deixar les coses com estan i assumir, com sempre ho han fet, que van perdre injustament un esser estimat que no saben on va ser enterrat. Si es decideix iniciar aquesta part de la recuperació de la memòria històrica, el procés serà llarg, inacabable pels milers de víctimes que caldrà buscar i a les quals s'haurà de posar nom i cognoms, data i motiu de la mort.

El cas del poeta Federico García Lorca és de moment el més popular justament per la popularitat de la víctima però ja se sap que en una guerra no hi ha vencedors ni vençuts ni tampoc morts de primera i de segona. Aquest debat seguirà vigent molts anys i ple de dubtes. Amb tot això, vosaltres què en penseu?

8 comentaris

Jesús M. Tibau ha dit...

jo penso que cal tractar amb dignitat els nostres avantpassats

Ricardo Santiago ha dit...

viure lligat al passat no ens deixa avançar, però no saber quin passat tenim ens pot portar a no entendre per què lo present és com és....

no vull culpables.
no em serveix de res poder assignar culpes i abocar merda (per justificada que sigui) contra qui sigui....

però vull saber què va succeir.

vull saber que l'esglèsia va jugar un paper i es va posicionar.
vull saber per què va fer-ho, potser per por, potser per què això de veure com es cremen uns convents els va fer agafar molta por... i és lícit tenir por.

vull saber també per què es van cremar els convents.
per què potser hi havia massa anys de servilisme i escanyament del poble vers un estament religiós que tot i no "manar", remenava les cireres....

i això necessito saber per entendre còm hem arribat aquí.

però lo més important per mi no és tant lo succeit en temps de guerra (tothom fa animalades en una guerra, de fet en si mateixa ella és la més gran animalada), com lo succeit durant els quasi 40 anys següents....
això sí que m'importa, per què 10 anys despres d'haver-se cremat els convents i les esglèsies, llavors què passava?
quin paper jugava l'esglèsia, la polícia, els polítics...

vull saber per què es col.laborava amb el règim, per necessitat, per subsistència, per afinitat???

no vull tenir aquella sensació falsa de que tots els emigrants van fugir d'espanya per què eren contraris al règim, quan el que hi va haver és milers de morts de gana que van anar a buscar-se la vida fora, sense importar la política per què quan no tens res per donar als teus fills fas lo que sigui....

no vull creure que a frança tots eren de la resistència, igual que aquí no tothom era un roig dins l'armari....

vull saber què va passar, no per culpabilitzar a ningú, només per saber per què vivim còm vivim....

la veritat, així com el coneixement, ens fa lliures
una abraçada

Anònim ha dit...

Va ser una minoria que cremava isglesias i un majoria han pagat molt car aquesta equivocacio... per la meva part si algu dels meus avants passat desapareigut es trovaba enterrat en una fossa comun m'agradaria saber ho. No podem cambiar la historia hem de perdonar pero tambe mai oblidar.
yo crec que els faxites de la epoca (uns impresentables plens de complexes, insignificants i altres defectes)han ences les poblacions amb les seves aspiracions de grandeses el poble els va creure i la crisis economica d'aquest temps (una mica com la que vivim)va jugar al seu favor.
Puc escriure tan sobre aquest temps perque els meus pares van viure situacions limites pero seria massa llarg.
Un petonet
Christine

Apa Noi ha dit...

yo cambio el titulo

LA MEMÒRIA HISTÒRICA, PASSAT I PRESENT

Oscar Ramírez ha dit...

Jesús, estic d'acord amb tu.

Oscar Ramírez ha dit...

Ricardo, un cop més ens deixes un gran comentari. M'ha agradat i molt. Ho Comparteixo quasi tot i signo la frase final.

Oscar Ramírez ha dit...

Christine, opinions com la teva són molt valides i especialment quan parlem de temes que, gent com tu, coneixeu a fons. Gràcies per la teva aportació. Un petonet.

Oscar Ramírez ha dit...

Apa Noi, accepto el canvi. El teu títol també és molt bo.

Amb la tecnologia de Blogger.