Archive for de febrer 2018

L’INCENDI DE LA BIBLIOTECA


Permeteu-me aquesta reflexió en veu alta. 

Durant molts anys, vaig relacionar el pensaments i els coneixements emmagatzemats al nostre cap amb una mena de biblioteca a l’estil de la pel·lícula “El nom de la rosa”. Vaig generar una mena d’història mental que es traduïa en que el nostre cap és un monestir i dins d’ells hi viu una comunitat de monjos que són els responsables de col·locar els coneixements i la informació dels llibres llegits a les prestatgeries mentals corresponents. 

Això, que podria semblar un argument per una història de ciència ficció, o per un conte per adolescents, era com us deia, la sensació que tenia de la informació i l’aprenentatge recollit amb el pas dels anys. Venia tot procedent dels estudis realitzats, dels llibres llegits, de la vida viscuda, de les converses escoltades, de les reflexions fetes en veu alta, dels pensaments en veu baixa... Tot ajudava, sumava i nodria. Tot feia agricultura mental perquè, en aquesta mena de monestir interior del cap, hi havia també un hort generós que sempre donava fruits. 

Però fa tres anys i escaig, quan vaig patir l’infart, sembla que la meva biblioteca es va incendiar, com la del nom de la rosa, deixant incomunicades moltes de les galeries i passadissos, moltes de les sales plenes de l’aprenentatge recollit durant quasi 43 anys de la meva existència. Els cardiòlegs que em van operar per fer-me tirar endavant i evitar una tragèdia aquell dia (era dissabte i la gent no s’ha de morir en cap de setmana) ja em van advertir després, quan vaig notar els primers rastres de l’incendi, que hi ha certs moments d’un infart greu en que el pacient perd la vida unes nano-mil·lèsimes de segon perquè es produeix un curtcircuit. I en aquest just instant, les flames incendien tot l’espai de manera breu però cruel.  

Com a resultat del meu incendi mental, permeteu-me que segueixi amb la metàfora per fer-ho tot més mengívol- he perdut tantíssima informació del meu magatzem. Primer eren frases de llibres que havia llegit i no recordava, però després van ser els llibres sencers. Primer eren paraules que no trobava quan parlava idiomes estrangers, i després ha estat tot allò que sabia d’aquell idioma. Entendre una cançó en anglès o francès sense problema però ser incapaç de dir una frase sencera en aquests idiomes, seguir el fil d’una conversa on es parla d’un fet històric que saps que coneixes i sentir-te incapaç d’intervenir perquè tens la informació perduda o difosa. Aquests són altres dels molts símptomes que comporta l’incendi de la biblioteca, com que et saludin i no sàpigues de què coneixes a aquella persona, que busquis llibres que no recordes haver regalat, o que et trobis records que havies guardat en alguna caixa de manera especial i no en tinguis ni idea del perquè els vas considerar especials. 

La impotència és màxima i com més hi penses, pitjor perquè t’emprenyes. Plores, no ho entens, busques respostes i no treus res en clar. Per això només queda un sol camí, una sortida digna que és començar de zero i tornar a construir una biblioteca interior, seguir acumulant aprenentatge i pregar perquè no hi hagi cap més ensurt ni robatori d’aquells pensaments i coneixements que eren part de la teva essència i ara són part d’un passat que vols oblidar si és que el recordes.

28 de febrer 2018
Tag :

EL PASTOR QUE XIUXIUEJAVA ALS PRESIDENTS


Aquesta tarda, remenant per Facebook, he topat amb la pàgina de Fox News, una de les televisions online que tinc per costum mirar-me algun cop a la setmana. De la meva afició a gaudir de les teles internacionals i dels diaris i ràdios de mig món, n’hem parlar altres vegades aquí. Però el tema és que aquesta tarda, entrant al face de la Fox, he quedat sorprès de veure que tenien una webcam endollada a la petita sala que s’ha habilitat al Capitoli per a retre homenatge al pastor Billy Graham, mort fa cinc dies als 99 anys d’edat.

Els americans, com els anglesos, són molt especials. A mi, els segons m’ensenyen moltes coses. Els primers, només em donen exemples de com NO ha de funcionar la humanitat. Però, periòdicament, surt algun americà que val la pena tenir en compte. No perquè t’hagi d’ensenyar massa però si perquè et sorprèn segur. Vaig saber de la existència del reverend Graham fa més de vint anys, quan em dedicava a interessar per les religions de tot el món i, especialment, de l’aplicació territorial i jeràrquica dels moviments religiosos més massius com el catòlic. 

Billy Graham ha estat, amb diferència, el representant de Déu més estimats pels nord-americans, més que els Papes fins i tot. Ha estat considerat 57 vegades una de les deu persones més estimades dels Estats Units a les enquestes oficials i té l’honor de ser acomiadat, amb una capella ardent humil, al Capitoli no només s’hi han fet 34 cerimònies funeràries els darrers 166 anys. Això ho diu tot sobre el personatge. També, el fet que quan m’he connectat al directe del facebook de la Fox, fóssim mirant aquelles imatges 1,8 milions de persones i que durant els primers 35 minuts de connexió, que és quan he arribat jo, s’haguessin deixat 236.000 missatges de condol en format de comentari. 

Del pastor Graham diuen que va ser l’únic que va aconseguir que tots els presidents dels Estats Units dels últims 50 anys, fessin cas dels consells que els donava a cau d’orella. No se’n diu res, però, que decidís girar-se d’esquena a Martin Luther King i no l’acompanyés a la gran marxa que el reverend de color més famós de la història americana va fer a Washington l’any 1963 on va pronunciar aquell encara més famós discurs que, curiosament, Graham li va criticar.

Quan es tracta d’honorar als seus ídols, els americans obliden els capítols negres (mai millor dit). L’any 2004, un conegut que ara no ve al cas, em va aconseguir (en format PDF) un dels pocs llibres del reverend Billy Graham que s’havien publicat en castellà. El vaig estar llegint (no és una narració pesada) però em va semblar un missatge molt escoltat tot i el seu discurs més conciliador que altres. El llibre (si algú de vosaltres el vol li puc enviar per correu) és “El secreto de la paz personal”. 

Als americans se’ls ha mort un gran home (així el consideren) i el món ha perdut al pastor que xiuxiuejava als presidents. A la foto, d’esquerra a dreta: George Bush pare, Bill Clinton, el reverend Graham (al centre), el seu fill i Jimmy Carter.

26 de febrer 2018

HAIKU PER EXPLICAR UN HAIKU



Fa dies que havia de matisar a un amic, que ha agafat per costum enviar diàriament un haiku, com s’estructura aquesta figura poètica japonesa: tres versos sense rima de 5, 7 i 5 síl·labes.

I, en un exercici de composició primerenc per mi, li he exemplificat tot fent-li jo un haiku

--

Pasten les hores
Arriba el vertigen
Es forja la nit
23 de febrer 2018
Tag :

QUIETUDS DE LA PELL



Succeeix, en ocasions, que abandones la mirada en un punt de la cambra i, de sobte, topes amb una part del teu cos reflectida davant teu. Saps que allò que mires és teu, que va lligat al cap que ara pensa això. I en aquest punt, o distreus la ment amb altres cabòries o escrius allò que et dicta. Jo sempre opto per la segona:

--

Tornes cansat del viatge de deixar objectes molt a prop. Entre ells, l’objecte del desig i el del gest inusual i de sorpresa. Olores coses, sense remei ni l’esperança de trobar-los-hi olors concretes. 

I llavors, et passa pel cap que sempre queden buits oberts al pensament. Sí, buits plens de vida que et prolonguen l’estada o et devoren. Buits a les clivelles de les carícies i als llavis de les cançons. Buits a les presses i als retards, als dies pobres o a aquells que són tan rics... que la nit es recull i abdica.  

És cert, que tornes cansat del viatge i no saps quedar-te a enlloc. Amb gravidesa, omples un racó del primer espai que et rep. Cantusseges una tímida reflexió. I observes, amb creença i sigil, que cada cosa, cada objecte o cada buit, fan olor de nen que resol cada pas amb lleugeresa. 

Les quietuds de la pell només es perden si expliquem què ens passa i ens és senzill.  

--

La foto, d'aquest mateix vespre, és un fragment del meu cos reflectit davant meu.


22 de febrer 2018
Tag :

TRES ROS(TRES): EVICTION



Es tanca aquí la sèrie “Tres ros(tres)” amb una foto, de nou del meu rostre, que representa l’abandonament del raonament.

--

Minimitzat, l’intel·lecte és bastard i no té unicitat ni orígens. El cos no percep una correcta progressió, la ment no edifica en ordre, formes abstractes marquen la polaritat necessària. Invisiblement, la catarsi orquestra el risc. No hi ha progressió de l’ésser.
21 de febrer 2018
Tag :

TRES ROS(TRES): CRIPPLING



La segona imatge de la sèrie “Tres ros(tres)”, que vaig explicar a la imatge anterior publicada ahir, té com a protagonista la cauterització de la ment confusa. 

--

La descoberta de la veritat és la suma de les parts: l’individu i la seva contemplació. L’ull subjectiu, una imatge il·lusòria i la impressió de sobreviure el moment, completen la síntesi de l’operació. La confusió és sempre mecànica i primitiva. La pau, en canvi, és materialista i cooperant.
20 de febrer 2018
Tag :

TRES ROS(TRES): THICKNESS



He iniciat a Instagram una petita sèrie de tres fotografies que he anomenat “Tres Ros(tres)” i que protagonitzen el meu rostre. La idea neix de tres reflexions breus que vaig fer la setmana passada, fruit d’un moment delicat. Tots hem de patit alts i baixos per seguir drets i vius, va bé tenir periòdicament petits estats de col·lapse. I és encara més enriquidor sortir d’ells.

La primera imatge, que se centra la densitat del pensament com indica el seu nom (en anglès), té associada aquesta reflexió:

--

Allò més proper és allò més alt. Fàcil d’entendre, la llunyania no té cap passió corpòria. La distància són persones i fets, la companyia du silenci i té forma de cims. La destrucció de l’espai arran dels peus acaba amb la condemna de les males idees. 


19 de febrer 2018
Tag :

PETE SEEGER REVIU A REUS


Torna Pete Seeger i la seva música si és que mai havien marxat. El teatre Bravium de Reus acull demà divendres, a les 21.00h, un concert on es podran escoltar les versions de tots els temes d’aquest formidable músic i cantant que va dedicar la seva vida a la música folk i a tantes altres coses com la lluita contra les guerres i les injustícies. 

El concert ‘Tren Seeger’, és un recital de cançons de Pete que ha versionat Artur Gaya (Quico el Cèlio), amb altres músics (Cati Plana, Kike Pellicer, Sergi Trenzano). L’activitat és impulsada des de l’associació Amics de Pete Seeger, nascuda recentment, i no és l’única que es fa al voltant del músic.
El Bravium també acollirà la resta d’activitats, ja que es realitzaran diversos tallers i projeccions cinematogràfiques:

-          Sessió de Cine Fòrum ‘The Power of song’, dijous 15 de febrer a les 21 hores 


-          ‘Cantem amb Pete Seeger: la història continua’, taller amb Artur Gaya, Sergi Trenzano i Cati Plana, components del grup tribut ‘Tren Seeger’. El divendres 16 de febrer a partir de les 20 hores.


-          ‘Les cançons de Pete Seeger a la Catalunya del segle XX’, taller amb Noè Rivas, Lluís M. Panyella i Àngel Daban de ‘Els cinc dits d’una mà. Dissabte 17 de febrer de 10 a 13:30 hores.


-          ‘Els instruments de Pete Seeger’, taller amb Ton Dalmau i Artur Nadal. El dissabte 17 de febrer de 16 a 19 hores.


-          ‘Les cançons de Pete Seeger a la Catalunya del segle XXI’, taller amb ‘Els Seegers’, el diumenge 18 de febrer de 10 a 13:30 hores.

L’ocasió és única per fer aquell remember que tots necessitem sovint i, en aquest cas, recordar les grans cançons d’un dels grans de la cançó folk. 

Us animeu? Per obrir boca, us convido a escoltar aquesta peça seva. 

15 de febrer 2018

DESIG I BELLESA



El secret del desig és infinit, com la bellesa de dos cossos que es conreen, alimenten, llauren, que es reguen, que es cullen i recullen, que creixen fins marcir-se per fer nova llavor. El secret de la bellesa rau i s’empara en el somni dels ulls, en els horitzons de cada mirada, en els refugis interiors que governen els mots mai esmentats. 

Quan pensem que arriba la derrota, la vista cus l’instant amb la desmemoria. I un cos s’apropa pressentint desig.
13 de febrer 2018
Tag :

DES DEL MEU CAP (ARA)



Pocs testimonis per tantes discussions internes. Massa relats per una tarda a soles, en soledat ben sola. La ignorància devorant la vanitat, la por demanant cautela a l’oració. Música que remata al cansament, en un racó, i que esquartera les ales d’àngel.

De cop! Un esclat corpori. 

La llum s’amaga a les butxaques. El temps s’arracona al final de la terrassa. El comiat desapareix, el buit es tanca i la llunyania taca de foscor les retines. Son, molta son. I la lluna saltant per la serra del fons, on l’horitzó agafa de la mà a la nit i al dia.   

DEMPEUS



Veient aquella fugida dolça i dòcil, el dolor se’n va del cos que, ple d’instants no viscuts, cau contra el terra. La pena és no saber-se cansat per abandonar-se a la caiguda. La pena, la veritable pena, és amagar que l’ànima no està ja serena i, en un ritual d’incomprensió, voler concertar un estat que no arriba pel desconcert del darrer moment. 

Es diu adéu tantes vegades que aquella que toca, maleïdament, és un silenci.

LORCA, TURQUIA I LA TRANSHUMÀNCIA



Garcia Lorca va crear el grup de teatre ambulant La Barraca. Federico, un dels genis més grans que han nascut a Espanya els darrers segles, entenia a la perfecció que l’art ha d’arribar a totes bandes. Quan la cultura i el coneixement avancen i es mouen a través del territori, en aquella acció que jo anomeno transhumància intel·lectual, les sinergies i les unions fan possibles meravelles. 

Una d’elles, és que el flamenc arribés a terres orientals que, en part, han patit també una petita europeïtzació. Turquia és el país que més ha sofert aquesta invasió subtil, voluntària i beneficiosa a primer cop d’ull. Per això allí sí és possible escoltar aquesta peça flamenca composada i cantada per turcs. El Berk Gürman canta en primer lloc i després entra ella, la Öykü Gürman. La peça es diu Nankör Kedi.

Sense paraules... i visca la transhumància intel·lectual.

DES(OCUPAR)-SE



Ocupar-se dels assumptes dels altres és desocupar-te dels teus, sacrificar el temps que anava al teu favor per regalar-lo a una globalitat. No són bones èpoques per a regalar res a la societat. No ho acaba d’agrair i et desgastes massa. Perquè, sempre, hem de ser uns quants (els mateixos) els qui generem el divertimento a altres persones? Perquè hem d’aportar coneixement a unes persones que es mouen per impulsos i propostes però no n’aporten cap a canvi?

No penseu pas que és pessimisme. És un raonament fet des de la lògica personal, des de l’egoisme que hauria de tenir i no goso. Sóc un amant del dolce far niente i, a més, el sé exercir millor que ningú. No necessito complicar-me la vida. 

La conclusió que us comento, que també du amagada una dosi d’emprenyament, em neix després de veure, en un espai de casa, una pila amb una seixantena d’exemplars del meu últim llibre. Són allí perquè el tour de presentacions que havia de fer l’any passat, a una vintena de municipis, es va quedar curt i no va passar de la dotzena. Havia de viatjar a Mallorca, a Andorra, a Berlin i al Marroc. Ho tenia tot mig aparaulat. Però el temps, la manca de temps per dedicar-lo als altres, va arruïnar el projecte.

Un llibre, quan passa precissament un temps i no el mous ni el presentes, es mor. I el sufí de la portada del meu llibre, que és en procés de construcció o destrucció –sempre depèn de quin ull el miri- s’apaga inevitablement per tornar-se fosc com la resta de la portada. Em sap greu, molt. Aquell llibre que tot just té un any, aquella obra madura i serena, canvia d’espai i deixa el carrer per ocupar calaixos i reposar en caixes. 

Adéu trist atzar, adéu vertigen que ja no em devora.
10 de febrer 2018
Tag :

ARRELS I SENYALS



Hi ha moments en que pesen les arrels sobre els senyals. Altres, la truita es gira. Ens lliguen al nostre entorn i espai, o ens alliberen, uns o altres. Els últims set anys, per marcar una franja temporal de la meva vida, les arrels complicaven la fugida. O tal volta la facilitaven, qui sap. No importaven massa els senyals, traduïts en tants petits fets, i eren símbol vital les arrels. 

Però, aquests set anys, el camí ha arrencat fruits del meu arbre i les arrels, de fet ara una de sola, em lligava lleugerament a aquesta terra. Una altra illa personal, tros de món o parcel·la de repòs, era al meu horitzó proper. Necessitava marxar, foragitar fantasmes i dolors, retrobar-me lluny dels inicis per generar-me de nou i des de zero. 

Les arrels –l’arrel, una de sola- seguia fent llum al camí diari de retorn a la mateixa casa. Els senyals de fugida omplien tots els viaranys i dreceres que anava trobant, em cridaven a fer el salt, el vol, el canvi. 

Però, per primer cop, una arrel nova ha crescut als meus peus i m’envolta suaument. S’uneix a l’altre i fa, de sobte, que de nou siguin les arrels les que em lliguin a l’espai concret que ja conec. Sense tallar ales al vol, ni treure impuls al salt, ni qüestionant un canvi... la nova arrel és potent i, al mateix temps, té també altres arrels que la mantenen ferma en aquesta terra.

Tot just ara, que sóc ple de petits senyals que em criden a giravoltar-me mentre penso què faig i on condueixo les noves passes, a regirar-me sense aturar-me ni deixar de pensar. Són petits senyals que demanen girs laborals o renovacions de medis i objectes, que claven a la ment el record encara recent de la visita al meu paradís, que evidencien que la voluntat de renéixer la duc com a símbol d’identitat. 

Enmig del dubte, del lleuger naufragi de pensament que m’ha envaït les últimes setmanes, m’imposo de nou serenor, conscient que el temps em pressiona i oprimeix una altra vegada inexorablement, dolçament en cert moments, dotant-me del raonament pràctic i concret que em durà, estic segur, a una solució final.

Arrels i senyals... i jo esquarterant-me interiorment camí del canvi o la continuïtat.    

08 de febrer 2018

QUATRE BUITS (4): ESPERANÇA



Un hort a cada racó du esperança. Com aquelles mans dolces, plenes de ganes d’abandonar-se, fugint desbocades de l’altre cos. Per saber si caiem, hem de fer mudança de silencis i esgotar el pensament. 

Al mig del camp, a la primera ferida de la terra, un hort.     
07 de febrer 2018
Tag :

QUATRE BUITS (3): AIGUA



Plou mentre somies, plou una cançó de veu baixa i de dolor. Perquè el dolor du aigua de pluja i lletres brodades al refugi de la nostra pell. A cada racó del nostre cos, amorosit i espantat, hi ha el plugim emocional que ens manté desperts. 

Sí, mentre somies plou i plores, fent cor a la tarda que arriba plena de costums: jocs d’infants a recer d’un arbre, la pèrdua de l’infinit quan l’aigua està sola al cel, un riu que baixa sense remei, converses que són refugi i, inexorablement, infinits que es repeteixen.
06 de febrer 2018
Tag :

QUATRE BUITS (2): VENT



Vent. Vent. Vent al sud que porta ecos i llums. Vent al nord, ple de tulipes vermelles. Vent de les veus que diuen paraules, que no tenen esperança ni viaranys certs. 

I campanes. Dues campanes que mou el vent per allargar la nit, dues campanes sordes, en flames, esgotades de son.

QUATRE BUITS (1): COR



El cor, innocent, viu retirat i peregrí. Cada batec és un camí, una veu que proclama amor. I l’amor va i bé, torna a aquell indret d’on ja venia, torna a la tempesta i ve a la calma, marxa passatger i arrela natiu, és escuma al mar i perfil a la serra. 

El temps bombeja els records, porta el futur... s’endú el passat... i mor al present.  
05 de febrer 2018
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -