Archive for de març 2012

AVUI QUE ESTIC D'OFERTA



Canvio abraçades per un tren que no surti. Canvio una estació per deu hores amb tu. Regalo deu anys que pesen a qui els tingui repetits. Dono un sac de records a qui hagi oblidat els seus i me'n doni un de nou i buit. Faig un préstec de paraules reposades en un llibre amb ales que viatja per sobre els nostres caps. 

Netejo el seu núvol lluent a qui remolqui el meu des de l'arbre on ara nia per dur-lo a l'horitzó sempre llunyà. Amago sota la meva catifa les pors que omplen de dubtes l'ànima i els dies. Ofereixo, avui que estic d'oferta, els ulls per parlar, les oïdes per entendre i els llavis per besar. Arrenco el vol amb qui vulgui fer el viatge sempre desitjat.

Oda a lo intacto (Lode all'inviolato)
Habíamos atravesado las tormentas. Y cuantas pruebas antiguas y duras con una ayuda clara de una caricia invisible para un protector. Digna es la vida de aquel que está despierto, aun más de la de aquel que es sabio. Y con su alegría todo se vuelve a unir. Alabada sea, la oda a lo intacto.

Y cuantos personajes inútiles me han usado y ha sufrido mi persona. Árido es el infierno y estéril es su vida. Cuantos milagros, dibujos e inspiraciones... y entonces el dolor te ciega. Y en las caídas esté el porqué de sus ausencias. Las nubes no pueden acabar con el Sol.

Lo sabía bien Paganini que el diablo es zurdo y astuto y toca el violín.

SI, FA FRED I NO SÉ COM DIR-T'HO


I va dir-me: Tinc fred, un fred interior que em persegueix i no para. No vaig saber què respondre però ara escric això:

Fa fred. Fa fred als carrers i dins meu. Un fred que recorre l'ànima i que em priva del somriure per por a l'esglai, que em manté inert el rostre emblanquinat pel pas dels últims temps  i els ulls a mitja distància perduts en la memòria, que em segella les oïdes i no permet escoltar més ni a ningú.

Fa fred i aquest fred em deixa inquieta, immòbil. Ja no puc llevar els braços per abraçar o cridar l'atenció del primer que passi amb qui poder parlar, no puc obrir les mans per tocar ni acaronar, per fregar-me el rostre o eixugar-me les parpelles. Tinc les cames ancorades sobre els peus i els peus arrelats a la terra com un arbre que vol canvi de bosc i té la condemna del mateix paisatge per sempre. 

Tinc el cor glaçat i ple de cicatrius que el marceixen i debiliten sense aturar-lo, alleugerint el seu compàs. Ple de breus impactes, trossets de converses inacabades, mirades compassives amb tendresa i incomprensió. I el cos va a la deriva, tot sol, fugint d'aquí sense saber on farà el següent trajecte. 

Tinc ocellets de colors i flors oloroses al meu voltant, un rierol tot just al fons, llunyà, que llepa les pedres amb aigua dolça i cobreix de verd les muntanyes. I un cel ben blau ple de formes que m'acullen. Un nen fet d'escuma blanca tot cridant-me a anar amb ell amb el ditet, un camí que es perd a l'horitzó però que convida a caminar. I una finestra on sé que cada matí em rebrà el sol i  on veuré barquetes de pescadors tornant a port i dofins jogassers sortint del mig de les ones mentre llencen besades al vent i tornen a amagar-se al blau immens d'aquest oceà fet de núvols on a cada gest hi ha noves formes. 

Fa fred i ara si, tanco els ulls i descanso. M'abandono i em desdibuixo lentament mentre una calma mai viscuda, potser per únic cop, em recorda la meva essència amb el canvi d'estat que ara arriba. Tot pesa menys. Tot, el cos, la vida i sobretot els dies i mesos amb la sensació de romandre a l'espera del propi canvi. Aviat seré lliure, feliç de nou, plena de forces i de llum. Aviat, molt aviat.

BUON GIORNO PRINCIPESSA


Si, buon giorno principessa. Bon dia guarnit de petits instants intensos, d'espais en calma, de racons i espais compartits, de la descoberta amb maduresa, del silenci necessari, de felicitat, del control de les emocions. Si, buon giorno principessa!

CLIC! UNA FOTO! SOMRIU!


Un cafè a la terrassa prop del mar i el vent bufant-nos el clatell mentre conversem, compartim, recordem, ens acompanyem i renovem. Somriures i rialles, el plaer de saber-nos a prop. Més somriures i més rialles. Tots nous. 

Passos compassats pel passeig i el silenci que reté paraules i preguntes tot donant el toc necessari d'intimitat i la pausa. Un viatge a dues rodes pels carrers plens de memòria i les cases rejovenides per evitar el pas dels anys. 

Un nou espai i la descoberta del coneixement que ens fa créixer plegats i no ens atura, ara no. Si rius et faig una foto. Clic! tan maca com sempre. No, perdona, encara més!. Que el temps no perdona i regala delicadesa als teus gestos i bellesa a la teva ànima. Clic! Una altra foto. Aquesta és la nostra.

I un cavaller cavalcant per les parets i pujant pels calaixos que espera impacient a conéixer nous mons

30 de març 2012
Tag :

TORTOSA S’INUNDARÀ DE LLETRES


I no és broma. Ho comenta l’amic Jesús Tibau al seu bloc. Aquest proper dissabte dia 31 es farà la tercera jornada de Bookcrossing massiu a la capital de l’Ebre. Durant el dia s’alliberaran uns 150 llibres pels carrers de Tortosa i la gent els podrà sortir a buscar i agafar-los. Serà bo que els qui pugueu capturar algun llibre n’allibereu dels vostres i així la caça durarà més i serà per a tots. 

No cal dir que és una molt bona iniciativa. Els llibres són com les persones, necessiten llibertat i ser estimats en la justa mesura. S'han de mirar amb els ulls i entendre amb el cap i el cor. I si fas tot això de ben segur que ell et regala bons moments i tu li dediques un lloc especial. 

Si per un casual algú de vosaltres aconsegueix caçar-ne de més o dos d’iguals ja sap on tenen un bon espai garantit. 

Que no passi mai com a la imatge que acompanya aquest escrit que pertany a una biblioteca russa completament abandonada i on els llibres són fruit de l’oblit i una mostra de la falta de sensibilitat que tenen algunes persones, per sort poques, sense escrúpols ni motivacions culturals.  

FER COMPANYIA I REBRE-LA DELS ALTRES


Tot parlant ahir de la gent gran, i el contacte que la gent més jove tenim amb ells, em va venir al cap la visita que varem fer fa pocs mesos, amb l’Ángel Juárez, a una residencia de la tercera edat de la ciutat de Tarragona per llegir poesies als avis i avies.

Va ser un d’aquells moments en que un se’n adona de la necessitat que tenim totes les generacions de comunicar-nos per intercanviar experiències, escoltar, aprendre i créixer. Passa poc sovint però és un dels moments més tendres que es poden viure. Parlo del fet de veure, a les cares de les persones d’avançada edat, la llum i el somriure quan se’ls posa davant una persona que no els coneix per a fer-los companyia. 

De fet això de fer companyia queda molt lleig perquè dóna la sensació que siguis tu sol qui fa companyia i realment és una companyia mútua. A mi, digueu-me rar, m’omple molt sentir-me acompanyat mentre sé que acompanyo. Necessito aprendre constantment del meu entorn més immediat i saber que els altres tenen la possibilitat de nodrir-se en alguna de les meves accions o paraules. Només així es creix, només així es camina endavant i no es produeix l’estancament. 

Poso el colofó a l’escrit recordant una de les pel·lícules que aborden aquest tema i que qualifico com una joia del setè art que tinc el plaer de tenir a la meva prestatgeria. Es diu Mis tardes con Margueritte (en vaig parlar en un altre escrit al seu moment) i tracta de la relació d’una dona de 95 anys amant de la lectura que un dia coneix al parc de la ciutat una persona a qui tots consideren inculte. No avanço més l’argument i us deixo el tràiler que he localitzat al diari 20 minutos.  

RELLEGINT GIBRAN


Feia temps que no gaudia d’un parell d’hores per a dedicar-me a un dels meus principals ocis, llegir. I avui ha arribat el moment i he gaudit com un nen amb sabates noves tot i que, en aquest cas, la lectura no era nova per a mi. He estat rellegint un dels meus autors predilectes, Gibran Khalil Gibran. 

Tot redescobrint la seva obra “El rodamón” m’han vingut al cap dos textos del seu llibre bessó que es diu “El foll”. Ha estat un plaer apassionant recordar les seves sàvies paraules que comparteixo tot seguit amb vosaltres. Els de Gibran aporten molta saviesa i són, per cert, llibres molt viatgers o sigui que tenen una importància especial que a mi m'agrada destacar. Tot seguit un text del foll i un del rodamón.  

Del llibre EL FOLL

ROSTRES

He vist un rostre, i a través de la seva resplendor podia veure que no era més que una sola expressió, com fet amb un motlle.  He vist un rostre, i a través de la seva resplendor podia mirar la lletjor de sota, i un altre rostre la resplendor del qual em calia aixecar per veure com era de bell. He vist un vell rostre que semblava desdibuixat, i un rostre suau i serè en el qual totes les coses quedaven gravades.
Conec els rostres perquè miro a través de la tela que els meus propis ulls teixeixen i copso la realitat de sota.

Del llibre EL RODAMÓN

El vaig trobar a la cruïlla de dos camins. L’home només duia un bastó. Cobria les seves robes amb una capa i el seu rostre amb un vel de tristesa. Ens vam saludar l’un a l’altre i jo li vaig dir; - Vine a casa meva i sigues el meu hoste. 

I ell va venir. La meva dona i els meus fills ens esperaven a la porta de casa i ell els va somriure i ells van estar contents de la seva arribada. Després ens varem asseure a la taula. I tots ens sentirem feliços, com l’home. I amb l’alè del silenci i el misteri que l’envoltava. 

I després de sopar ens reunirem davant del foc i els vaig interrogar per conèixer els seus peregrinatges. I ens va explicar moltes històries durant aquella nit. I també al dia següent. Les històries que jo he registrat aquí són fruit de l’amargura dels seus dies tot i que ell mai es va mostrar amargat.  I estan escrites amb la pols del camí. 

Quan ens va deixar, tres dies després, no el sentíem com un hoste que parlar del seu comiat, sinó més bé com un de nosaltres que era al jardí i que encara no havia entrat.

ET CONVIDO AL VIATGE (TI INVITO AL VIAGGIO)


El passat divendres va fer 67 anys l'amic Franco Battiato. Jo el vaig descobrir fa 26 anys, el 1986, i l'he anat seguint, sovint de ben a prop, i fins ara. En aquest vídeo, gravat a Segesta, un dels millors concerts que el sicilià ha fet mai, s'acompanya del filòsof (i actualment el seu millor amic) Manlio Sgalambro. I aquest tema... quina delícia i quin missatge! Quanta bellesa! Espero que us agradi. Us l'he traduït. Per a mi, té una significació molt especial.

Et convido al viatge (lletra traduïda)

Et convido al viatge, en aquell espai que tan t'agrada. El sol tímid dels seus cels ennuvolats té per al meu esperit l'encant dels teus ulls quan brillen atenuats. Allí tot és ordre i bellesa, calma i plaer. El món s'adorm en una tèbia llum de jacints i d'or.  Dormen amb peresa els vaixells rodamóns arribats de totes parts per satisfer els teus desitjos.  
(i el final en francès) : Als matins escolto els sons del jardí, la llengua dels perfums i de les flors. 



ENTREVISTA EN SILENCI


Ahir al vespre vaig tenir temps de fer una entrevista en silenci. És un mètode periodístic que aplico poc sovint però que dóna bons resultats i sempre garanteix diversió. Per aconseguir-ho has d'estar en un establiment on et toca fer cua i escoltar, sense voler però tafanejant al mateix temps, la persona que tens davant comprant mentre tu esperes.

Les farmàcies i les caixes dels supermercats són els racons ideals per aconseguir aquest material. En aquest cas vaig fer l'entrevista a l'establiment de dispenses mèdiques d'un barri tarragoní. Set de la tarda i un servidor esperant que la senyora del davant comprés una medicina. El propietari, un home proper a la jubilació que n'està fart de vendre aspirines, laxants i pomades optant per atendre la clientela amb certa mala llet, se l'escoltava amb atenció. Si no hagués estat un home que ajuda a curar malalties segur que hagués optat per tot el contrari per evitar la xerrada.

El mètode "Apa! fot-li que no ha estat res" consisteix en escoltar al comprador que explica la seva vida. Saps des d'un principi que hi explicarà tot amb pèls i senyals i només cal que facis preguntes mentalment entre pausa i pausa perquè, com parlen sols i ningú els pregunta res, segueixen amb el rotllo. Per tant, us detallo la conversa amb la clienta de la farmàcia.

En negre hi ha la seva conversa i en lletra blava les meves preguntes en silenci.

Bona tarda. Vinc a buscar aquesta pomada que és pel meu gendre. (mostra la recepta)
I perquè la vol ? (primera pregunta meva)
És que lli han sortit uns granets a la bufeta
I fa molt que els té els granets
Ja fa quinze dies que li van sortir i al final ha anat al metge
Ha tardat, oi?
Jo li vaig dir fa dies que hi anés però ell s'ha esperat
És que la gent jove...
No sé que els passa als joves però els hi fa por el metge
És que hi ha tantes coses
Hi ha tantes malalties que es pensen que les tenen totes
Abans no passava això...
Coi, quan jo era més jove hi anàvem a la primera
Tampoc és tan gran senyora...
No dic pas que sigui gran però vull dir abans
Quans en té ara?
Ara en tinc 60, en faré 61 al maig
I vostè no ha patit mai aquest problema del seu gendre?
Jo ja vaig passar pel mateix que el gendre i sé de que parlo.
I quan fa?
Ara fa cinc anys, en tenia 55
I se'n va sortir?
vaig posar-me la pomada i van marxar els granets. Mano de Santo!
Molt bé senyora. Alguna cosa més?
Ai! dóna'm també pasta de dents de la que prenc sempre
Se li ha acabat?
És que se m'ha acabat

Fixeu-vos si dóna una conversa o millor dit un monòleg d'una sola persona davant del pobre farmacèutic que està fart de veure casos com el d'ella sense que ella no sàpiga que en algun moment de la seva vida li faran una entrevista.  
27 de març 2012

SOBRE L’ALDEA GALA I LA VAGA GENERAL


SOBRE L'ALDEA GALA I LA VAGA GENERAL

A alguns els queda el regust amarg al veure els resultats de les eleccions andaluses i, en menor mesura, les asturianes. Al nord no queda clar qui acabarà governant però el ressò mediàtic s’ha centrat al sud, epicentre electoral de tot el país que es pensava que el PP arrasaria i el PSOE seria humiliat.

I no ha estat així. Victoria popular per la mínima i tot obert a un pacte d’esquerres que donaria quatre anys més les regnes als socialistes. Andalusia, que d’ençà de les eleccions generals havia esdevingut l’aldea gala que els romans mai podien conquerir per la presencia d’Astèrix i Obèlix, aguanta el cop amb aquests dos personatges ara anomenats Griñan i Rubalcaba. 

Tot obert, passin i facin joc senyores i senyors. Per quin pacte aposteu? Més govern dels de sempre o nou govern en minoria dels d’ara amb un candidat que també és de sempre? Difícil situació es planteja en unes terres on ni els escàndols de les darreres setmanes han canviat les idees de la majoria dels electors.  Com deia el gran Mario Benedetti: quan pensàvem que teníem totes les respostes, de cop i volta, varen canviar totes les preguntes.

Sort tenen tots els protagonistes, que haurien d’estar avergonyits per la baixa participació que evidencia la desafecció ciutadana per la política, que aquesta setmana les eleccions i els resultats passen a un segon pla. I tot gràcies a una altra desgràcia o esdeveniment desafortunat. Sabeu quin és, oi? La vaga general.
Personalment no la secundaré perquè considero que els qui la convoquen són uns aprofitats que amaguen una gran veritat a tothom. No a tothom perquè sempre hi ha gent que pensa i té clar que no se’ns pot enganyar tan fàcilment.  

Surten al carrer a manifestar-se, creant piquets que obliguen als comerços a tancar portes (dient-los informatius quan són coaccionadors) tot exemplaritzant l’antítesi del dret democràtic a fer vaga. I ho fan per posar-se al costat d’un partit i en contra d’un altre pel simple fet que cal castigar a qui mana. Però en aquest cas hi ha un agreujant. 

Apa! Sortim tots al carrer a queixar-nos per les retallades! Però, qui coi les ha provocat? Perquè han hagut d’arribar a fer-les les retallades? Doncs perquè una colla d’ineptes han estat uns anys estirant més el braç que la màniga. Piqui a piqui és la veritat. Hi ha els qui han malbaratat els nostres diners (que ningú oblidi que eren nostres) i els qui s’han trobat els calaixos buits i han de fer jocs malabars per aguantar una administració engreixada en temps de bonança quan la vaca donava llet a tothom. 

I ara la bestiola s’ha quedat als ossos i posem la pilota al terrat del veí o, més ben dit, amaguem la porqueria sota la catifa. Si han estat capaços de gastar allò que no era seu, que ho siguin per assumir el “mea culpa” i quedar-se quiets i calladets. Només ens faltava, just ara en que cal ser competitius i productius, tancar comerços, negocis i empreses per sortir al carrer a treure les pancartes i cridar lemes absurds. 

Òbviament respecto el dret a vaga de tothom però no puc amb la demagògia. Que surtin al carrer els qui manaven abans i de pas que s’hi quedin. És on haurien d’estar, al carrer, enlloc d’haver-se col·locat i endollat a consells d’empreses i institucions o blindant als seus amb contractes a les administracions on s’han fet del tot intocables. Jo no faré vaga.

IMATGES QUE EM PERSEGUEIXEN EN DIES ESTRANYS


Hi ha imatges que em persegueixen, que les guardo i tornen a sortir, que saben que les necessito o que volen que les remiri un cop més. Avui que tinc un dia certament estrany, d'aquells que més val tancar els ullets i preparar-se per reinventar el nou jorn que vindrà, he tornat a trobar-me amb aquesta foto que vaig retallar el 1991 d'un diari, crec que era El Periodico de Catalunya, i que pertany als inicis de la crisi econòmica de Russia d'aquells anys.

Sempre m'he preguntat qui era aquesta dona gran que intentava canviar un jersei vell per un peix a les parades improvisades de la Plaça Roja. No sé quants dies de gana va aguantar, què se'n va fer d'ella.

Mireu-vos bé aquesta pobre dona. Fixeu-vos en la seva cara molt atentament. Observeu el seu gest de pietat i el seu dit alçat ple de clemència. Un sol peix per omplir l'estomac un àpat, dos com a molt, a canvi d'un jersei que la guariria del fred molts mesos. D'això se'n diu un carpe diem obligat.

Era l'exemple de les injustícies d'aquesta pilota on vivim anomenada món, indret o espai on es demana més als uns que als altres. I la foto ve sempre a buscar-me en dies estranys en què se'm posa a prova per motius aliens a tots vosaltres. Sempre la trobo en moments en què em fallen les forces i em sento esgotat, en situacions d'un excés de lluita que no tinc ganes de lliurar, en espais de temps delicats on se't demana fortalesa i saps que has d'aguantar.

Demà veuré el món d'una altra manera, cal que disculpeu aquesta petita feblesa momentània, que entengueu la part que toca entendre i destrieu la resta en un cove ben gran. En tot cas seguiré sense entendre el perquè de la persecució d'aquesta imatge que és, de bon tros, la foto que guardo amb més tendresa aquests darrers vint anys i que, vist el que ja he vist i les seves constants ganes de recordar-me que la tinc, la prendré el dia que marxi a l'illa que toqui i em facin triar només, només i només, tres coses, objectes o persones. 

De complement a aquest escrit, una canço per la calma i anar a dormir i intentar descansar. 

EQUILIBRIS, ADÉUS I DUBTES


El Miquel Abras, una de les grans veus catalanes actuals, com la del XavisS, té nou disc. Els dos tenen un vincle en comú, la seva veu trencada propera als grans italians. Bé, també tenen en comú una cançó que canten plegats al disc del XavisS "Gira el món" en el què he tingut el plaer de fer-ne les lletres. La meva enhorabona al Miquel. Aquest és el senzill de llançament del seu nou disc i el tema que li dóna nom a tot el treball "Equilibris impossibles".


No és el primer treball del Miquel amb qui crec que podríem tornar a col·laborar en un futur quan el XavisS tregui nou disc. Aquesta que us deixo ara és de les seves cançons més bones.


I ja posats a demanar col·laboracions en el futur disc del XavisS proposo al Mazoni perquè considero que és un altre gran valor actual de la música catalana. Ell, el Mazoni, té joies com aquesta:

I TOT BEN CERT

La taula plena de llibres disposats a viatjar d'una casa a l'altre, conscients de la bona lectura que rebran, ansiosos de ser tendrament devorats. Plats nets acabats de rentar després d'un dinar, senzill, exquisit i amb complicitats. Cigarretes apagades al cendrer i dues companyes seves cremant plàcidament als llavis dels dos que parlen, es busquen les mirades, intercanvien tímidament carícies a les mans resseguint-les amb els dits i es senten diferents, atesos i plens.
Una pel·lícula i un concert de reserva en una bossa adormida contra la paret del menjador, un disc pendent de ser escoltat per girar pel món, telèfons dispersats a tots els racons i l'esperança que no sonin, un nen corrent amunt i avall de la casa preparat per jugar a tot.
La sinceritat esdevinguda, les pors reconegudes i lògiques, el contacte sense tàctica ni estratègia, la innocència de ser-hi sense pretensions ni objectius previs. El retorn ple de presses per no accelerar res, per dosificar les emocions. I les abraçades del comiat momentani, una petita pausa que toca i que s'omple de tendresa i més calma. Una sensació estranya a la panxa  i el cor bategant amb una intensitat indescriptible. Un T'estimo i un jo també.  I tot ben cert.



Lletra de la cançó "La sua figura" (su figura) escrita per Franco Battiato i cantada per la gran Giuni Russo.
El verano se desvanece en silencio. Hojas de oro goteando. Abro mis brazos a su declive cansado. Deja tu luz en mí. Las estrellas fugaces cruzan los pensamientos y quiero que se caigan.  Ponme en tu corazón como una señal. Me haces falta.

Sabes que el sufrimiento no se cura si no es con la presencia de su figura. Bésame con la boca del amor. Recógeme de la tierra como una flor. Como un niño cansado quiero ahora reposar y dejarte mi vida a ti.
Tú me conoces, no puedes dudar. Un millar de preocupaciones se han ido. Quédate aquí a mi lado rozándome la mano. Dejo mi vida en ti. Sabes que el sufrimiento no se cura si no es con la presencia de tu figura.
Música silenciosa es la aurora. Soledad que restaura y enamora. Como un niño cansado quiero ahora reposar y te dejo mi vida a ti. Y busco la esencia de mi presencia, de tu figura.
25 de març 2012
Tag :

LES RESTOS DU COEUR, RETALLS DEL COR


Les Enfoires és un projecte creat fa molts anys per un ampli grup de cantants francesos. Liderats pel gran humorista Coluche, van inventar el projecte Les Restos di Coeur traduït en una cadena de restaurants on es dóna de menjar a la gent sense recursos. Generada la criatura, Les Enfoires es dedicaven, i encara ho fan, a fer concerts per tota França per a recollir diners a més de gestionar els restaurants.

El destí es va endur en un accident de cotxe al Coluche però el projecte es va mantenir i aquesta associació musical de cantants es va mantenir. Entre els duets que formen sobre l'escenari, o trios i grups de més cantants, sempre hi ha el final del  concert amb l'himne creat al seu dia i on sempre hi ha, de fons a mena de record, la foto del Coluche.

Entre els creadors del projecte, a part de l'humorista, i són també els Frederick Goldman Jones, grup del qual en parlaré un altre dia però del qual recordo que el meu germà Carles en va comprar un CD d'un concert que varem veure plegats quan varem visitar París. Ara, a punt d'iniciar un cap de setmana especial i de retrobament, he mirat de nou el vídeo i he pensat que us podria interessar.

No passa cada dia que els cantants s'ajuntin i facin accions com les de Les Enfoires. O més ben dit, no passa sovint que un projecte, mort el seu impulsor, segueixi endavant i es mantingui. Amb París i tinc una assignatura pendent però com diuen que és una ciutat que sempre ens quedarà (Casablanca, Humphrey Bogart) encara em queda temps. Aquí us deixo el vídeo amb l'himne.

Com ve a dir el nom de la cadena de restaurants, sempre queden engrunes per a regalar amb el cor quan has viscut les teves emocions. Donar i rebre, rebre i regalar.

MENTRE DORMS

Mentre dorms, abans de tornar a rebre el teu somriure, de cercar un cop més la teva emocionalitat, de celebrar un dia més la maduresa cercada, de mirar cap enrere i de veure més fantasmes del teu passat. Mentre passa tot això, tinc el desig que vinguis a trobar un nou esperit renovat, un nou amic, un nou home. Un nou viatge, tan proper com llunyà, un nou camí tan cert com invisible, tan ahir com ara però amb un ara nou.
Mentre dorms, vaig arribant. Pel record queda el vídeo...


ENGRUNES DE LES PARAULES DITES


Del meu llibre ESPERANDO LA AUSENCIA, editat per Edicions La Banya el 2010 i actualment esgotat.

TEMPORAL

Tras la tormenta viciada del abandono llegó el aire puro, el instante más dulce, el café sin prisas con aromas de parajes desconocidos y las ansias de conocer de nuevo lo ya conocido para buscar el otro lado. Tras la tormenta de un adiós, la calma de un beso nuevo por llegar, sin prisas, como el café, puro como el aire, dulce como el instante.


CON UNA CONDICIÓN

Te presto una edad. Pero no la desperdicies ni me envejezcas.


AUSENCIA PRESENCIA

Estar ausente en la presencia, estimar los silencios, amar las pausas, entender la harmonía con su dulce fragilidad, armar estratégicamente el aire más cercano para disiparlo a golpes suaves a nuestro alrededor. Amar a una distancia tan cercana que el tacto de los dedos con el roce de la piel se convierta en esa espera ausente de presencia, cómplice de la propia presencia deseada.  Es, sencillamente, amor.

I de regal aquest petit fragment tan real. Jack Nicholson i Helen Hunt a la pel·lícula Mejor impossible. 

TOT BUSCANT HE TROBAT AL CARLOS


Remenant música per casa he retrobat joies que feia temps que no escoltava. Fa uns anys vaig vendre part de la meva col·lecció musical desfent-me de tots aquells compactes que no escoltava mai. El comprador, un dels habituals a la Fira del Disc del Col·leccionista, va al·lucinar en veure'm arribar ple de caixes tomàquets, aquelles de plàstic blau de sempre, plenes de música. I varem fer un preu pels més de mil cd's que li vaig dur. Amb la seva venda ell va guanyar més diners i jo més espai per a renovar la discoteca. 

Ja ho torno a tenir tot ple i sort que guardo part de la música en discs durs per evitar tornar a omplir prestatgeries, que ja en tinc unes quantes de plenes, al menjador de casa. Però torno a allò que importa que són les troballes fetes. Feia mesos que buscava la crisis cantada pels Supertramp i pensava que havien marxat a París, que no sabia on paraven els milions de petons que Cohen amaga a molta profunditat o que donava per perdut el país petit del Lluís Llach.

I he trobat també la col·lecció de compactes d'un cantant que sempre m'ha agradat molt i al qual vaig tenir el plaer de portar a la televisió de Tarragona en l`època en que hi vaig treballar. Es diu Carlos Chaouen (foto) i crec que, després de Sabina, és el millor poeta cantautor de les últimes dècades. Faig memòria. El Carlos venia a tocar en una pub de Tarragona i el vaig convèncer perquè vingués a cantar-nos a la tele. 

Ja ens coneixíem d'abans, ara no ve al cas aquesta història, i retrobar-nos va ser bonic, molt bonic.  I com ell sabia quines cançons seves m'agraden més va tocar la que més m'agrada. Es diu Semilla en la Tierra i posteriorment va tenir molt èxit. La va tocar també amb Diego El Cigala al Ratones Coloraos, el mític espai del mític Jesús Quintero a la televisió andalusa. No disposo de la gravació de la seva actuació al plató de Tarragona però si he localitzat l'altre. Espero que us agradi. Crec que les seves lletres són úniques per la realitat que explica i pel sentiment que hi posa. Fa dues setmanes el Carlos Chaouen va treure nou disc. Ara, mentre l'escolto, segueixo remenant pel racó musical de casa. 

LA NOIA DEL PONT


La noia del pont és una de les meves pel·lícules Top Ten. La dirigeix el gran Patrice Leconte, director d'altres joies com "El marit de la perruquera" i mostra de nou la vessant humana que sovint no es toca al cinema, la dels sentiments que tenim realment les persones. 

La sensació de sentir-se sol i la necessitat de canvis que creiem que mai arribaran en són dos exemples. Pensem que tot ens va en contra i que som nosaltres qui fem canviar sempre el nostre entorn quan sovint és ell qui ens dóna forma i configura malgrat no ho faci com desitjaríem. 

La noia del pont (Le fille sur le pont en versió original) feia temps que no la mirava però ahir vaig recordar que una de les dues principals escenes, sota el meu parer, eren al Youtube. Havia de recuperar-la i la vaig trobar. Era important fer-ho perquè sé que hi pot haver algú que es senti identificat en el diàleg i que trobarà a la darrera frase de la escena moltes respostes.

Les pors es poden dissimular i deixar enrere, els canvis cal trobar-los sense cap més lògica que el desig i, sobretot, sense voler saber què comportaran. Hi ha èpoques de vol incert i etapes en les que pots clavar arrels que et donen seguretat i et permeten seguir volant però amb molta més seguretat. Toca mirar i escoltar. Ja hi haurà temps per veure la pel·lícula sencera. 

VOLEU FER CUA? APA SOM-HI!


El Cintio Vitier (a la foto) era un poeta cubà, mort el 2009, que sempre m'ha agradat molt. És senzill escrivint i és en aquesta senzillesa on es veu la maduresa intel·lectual d'aquest mestre. Les paraules lligades, entenguis la poesia, ha d'arribar al poble de manera planera i directa. 

De tots els seus poemes n'hi ha un que m'agrada especialment perquè m'imagino el paisatge que proposa i em fa riure. I sobretot el final on deixa clar que aquesta cua de gent, animals i altres herbes que ens proposa hi acaba tenint protagonisme el propi lector. Espero que us agradi.

Cola

Detrás de él va un niño
que lleva un suéter rojo
que va detrás de un viejo
que tiene un sombrerito,
detrás de una señora
con una saya azul,
que va detrás de un perro
que va detrás de un coro
de marineros rusos,
detrás de una muchacha
públicamente hermosa,
que va detrás de un ciego
detrás de su bastón,
que va detrás de un día
color de cornetín,
que va detrás de un ciervo
que se perdió en el bosque,
detrás de las Cabrillas
y de la Cruz del Sur,
que va detrás de un beso
detrás de una postal,
que va detrás de un manco,
de un cojo y de un ciempiés,
detrás de un apagón,
detrás de dos paraguas
que van detrás de Arthur
detrás de sus camellos
que van detrás de todo
con todas las banderas
las herramientas todas
y con soldados mil.

Yo voy detrás de usted.

INVASIONE DI CAMPO (INVASIÓ DE CAMP)

En un pueblo junto al mar, poseer una casa y poca hacienda,   y memoria ninguna. No leer,   no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado   entre las ruinas de mi  inteligencia. Les paraules de Gil de Biedma provoquen la meva fugida. Marxo de nou cap a l'illa, nedant, cap a l'illa veïna. 

No em queden bales per disparar. Ni ganes de tornar a la trinxera. Ja no hi ha queviures al magatzem. Fa fred i vull caliu, un canvi a la calma i no soroll. Marxo de nou a l'illa, nu de pensaments i ple de paraules que m'alimentaran els propers dies. Cada cop hi ha més distància entre els dos fragments de terra que separen l'ara i el demà. Massa aigua, masses braçades. 

Porto el pes a l'espatlla dels petons perduts pel camí, el de les abraçades guardades, les carícies mai donades, els aniversaris perduts i molts papers. Retalls de la memòria cosits en aquest tapís de la felicitat que tenia una crosta ben dura i que ara s'esfilagarsa mentre nedo paorós cap a la terra. 

Els records em segueixen però no em guien a enlloc. Són dues boies lligades als turmells que compliquen encara més el petit viatge que esdevé intens i inacabable. Invasió de camp al mig de l'aigua i jo, proper a la deriva.  

Si, vull poca cosa i el pas dels dies amb un toc suau que em cobreixin de blanc els cabells i regalin al rostre els senyals del pas del temps. Envellir amb noves sensacions sentides abans que ara no duen marca de caducitat i poden ser consumides sense por. Necessito treure el marc a les fotos engroguides del passat que han estat sempre vives en les distancies, a les cartes mai lliurades plenes de paraules que han de volar cap al seu destí, a les mirades retingudes a cop de parpellejos esperant que algú les passi a recollir.

Invasió de camp i jo, jo sol, envoltat de les runes d'una intel·ligència malbaratada i rovellada per la sensació de veure el temps que se m'esmicola a les mans i marxa amb un lleuger cop d'aire que em frega el front i la cara. Cosiré al pas dels jorns amb la paciència d'un nen que juga a créixer descobrint-ho tot per primer cop. El passat serà esborrany i el present un llibre en blanc desitjós de ser inundat de lletres i tinta. 

Marxo cap a l'illa i deixo enrere la batalla. Ha començat la invasió de camp i segueixo a la deriva. 

AVIAT VINDRÀ LA PERLA DE L'ALGUER

Ara que s'apropa el bon temps, quan hagi deixat de ploure quedi clar, la Setmana Santa s'escorrerà veloç i tindrem l'estiu a la cantonada. I vindrà la festa major de Tarragona, la meva estimada Santa Tecla, que enguany tindrà com a pregonera una bona amiga, la cantant algueresa Franca Masu.
A ella la vaig conèixer en un concert de Tarragona gràcies al meu amic Anton que ja era un seguidor constant d'ella. La varem anomenar La Perla de l'Alguer i més tard la varem conèixer, i escoltar cantant, a Sardenya. Li varem dur unes fotos que li havíem fet a Tarragona i tot havent sopat va arribar aquest regal anomenat concert en un espai petit de la ciutat d'aquesta illa italiana on encara es parla el català.
Que enguany vingui a fer el pregó és molt important perquè és una convidada de primera, atès que l'Alguer i Tarragona són ciutats agermanades i que enguany es compleix el quarantè aniversari de l'agermanament, i sobretot perquè retrobar-se amb ella serà tot un plaer. Ja fa unes setmanes que és de gira per Catalunya però el proper mes d'agost farà la seva estada a Tarragona.
La franca té una veu prodigiosa i una elegància sobre l'escenari que he vist molt poques vegades. Poder parlar amb ella, veure-la somriure i saber que està bé em serà suficient. Si a sobre ens canta ja tindrem el regal del cel. Ens veiem aviat Franca. Aquesta cançó que us poso té molta significació personal.

QUAN EL TREBALL SÓN EMOCIONS I LES EMOCIONS ESDEVENEN FEINA

Costa trobar bons anuncis televisius, dels que t'impacten i fan que els ulls se't clavin a la pantalla de la televisió. D'aquest en tinc molt bon record. És de la companyia aèria Air France i té com a element principal la senzillesa. Sense paraules i amb l'elegància del moviment es poden fer meravelles. Es demostra en un sol minut que dura aquest espot. 

El lema final ho diu tot: Hacemos del cielo el mejor lugar de la tierra. El disseny de l'anunci el va fer una companyia francesa tot i que el lema neix aquí i la idea bàsica de les imatges també. Després els francesos ens critiquen i ens diuen que no tenim bones idees o que tot ho fem amb trampes. Ja les fan aquestes coses. Però son bona gent. 


Un altre exemple del treball fet a casa. L'anunci de Galicia per la campanya turística del 2010. Amb el lema, tan senzill, de "Galicia, siéntela". Poques paraules per un anunci on no és ven altra cosa que no siguin sentiments que nota el cos i la ment en estat de repòs i calma. 


Dos clars casos d'una bona pluja d'idees (ara en diuen Think Tank) que poden sortir en equip o d'un sol cap. Perquè a vegades es pensa millor i en altres ocasions convé l'equip tot i que l'èxit rau en el fet que una sola persona sigui capaç de transmetre a tots els milers que captaran les essències.   

AVANCEM EN EL PROJECTE DE PAKISTAN

Em comenten que el projecte que impulsa la Fundació AGAH del Pakistan per a construir un Hospital Clínic i Àrea Bàsica de Salut a la comarca de Haria, una de les més afectades per les pluges torrencials del 2010 que van deixar mig país inundat, milers de morts i milions de persones sense casa ni aliments, comença a avançar.
Ja us vaig comentar que el Grup de Comunicació Avanti participa activament en aquest projecte en l'àmbit de la seva difusió. 

Com a gerent de l'empresa vaig signar fa pocs mesos un conveni amb la Fundació AGAH per oferir gratuïtament tots els serveis de premsa i comunicació, organització d'esdeveniments i campanyes de recollida de fons i altres tasques amb l'objectiu d'aconseguir l'objectiu. No hem de permetre, com passa sovint, que es parli de les desgràcies uns quants dies i quedin en l'oblit col·lectiu més tard. Aquestes persones no s'ho mereixen.  

Amb els equipaments sanitaris que es volen construir es donarà cobertura hospitalària a més de 250.000 persones de les dotze poblacions de la comarca afectada. El projecte proposa construir un equipament amb deu llits per l'atenció urgent de pacients, dependències per als metges i especialitats, farmàcia, laboratori, sales d'espera, serveis i altres espais destinats a magatzem. El centre també disposaria d'una ambulància i de connexió directa amb l'hospital més proper, el de Mandi Bahauddin, situat a trenta quilometres. El cost total de la construcció és de 250.000 euros que s'intentaran aconseguir mitjançant campanyes de recaptació de diners, activitats diverses i mitjançant subvencions.

Us aniré mantenint informats. La foto és del dia de la signatura del conveni amb el President de la Fundació AGAH, el Khalid Mahmood. 

NODRIR-SE I CRÉIXER

Aquesta nit que acabo de guardar entre els llençols per despertar el matí he tingut un somni estrany. M'ha vingut al cap un fragment de la pel·lícula "El cartero y Pablo Neruda", una de les cinc millor que he vist fins ara, on el carter i el poeta (aquesta va ser una història real) parlen a la platja.
S'uneixen la innocència d'una persona senzilla disposada a nodrir-se de noves paraules i aprenentatges amb un personatge que en aquella època ja tenia fama mundial i tenia com a principal virtut, abans de l'art a les seves mans traduït en les seves obres, la seva senzillesa.
És una escena on Neruda descobreix al Mario, el carter, les metàfores. Neix en aquest punt una veritable amistat entre ambdós que es va mantenir per sempre. El poeta xilè, exiliat a Itàlia per motius polítics, va tornar al seu país. El Mario va quedar-se en aquella petita illa però era molt més ric que quan el mestre havia trepitjat aquell tros de terra, encara molt tribal, per instal·lar-se en una casa solitària dalt de la muntanya.
Quan el Mario li duia cada matí el correu no li portava només cartes. Li regalava la seva companyia acompanyada de la innocència. El mestre li ho tornava amb converses que el carter anava col·leccionant per créixer interiorment.
I el carter va aprendre moltes coses i entre elles a ser valent i prendre decisions. Va deixar els dubtes existents per fer el salt i declarar-se a la bella Beatrice. Els separava tot un món. La bellesa d'ella era el principal obstacle per a ell i ella sabia les seves febleses. Però les va acceptar i també va fer el pas.
Amb aquesta obra d'art cinematogràfica vaig aprendre moltes coses. La principal és la voluntat de fer que la teva vida sigui realment teva, amb un domini de les situacions i vivències. Tot per evitar perdre oportunitats que més tard et passen factura. La segona és la necessitat de dir les coses com són amb el parany de saber que et pots sentir equivocat i al mateix temps tenir la fermesa que les errades es poden reconduir. I la tercera és la capacitat de poder canviar perquè, creieu-me, les persones poden canviar i refer-se si s'ho proposen.
Quan un vol una cosa l'ha aconsegueix i si convé canvia el seu entorn i el neteja. Que mai un arbre no ens deixi veure el bosc. Tot és possible i, com diu la poesia, tot està per fer. Perquè no ho fem doncs? Perquè no fem el pas i complim els reptes i els somnis? Què ens ho impedeix? Les pors? El què diran? I qui ens ha de dir res? És la nostra vida i els altres l'han d'acceptar malgrat no vulguin.
Diu el carter al poeta, després d'escoltar-lo definint el mar, que s'ha sentit com una barca colpejada per totes les paraules. Bella metàfora que em recorda que som nosaltres els timoners de la nostra barca i podem anar ben guiats o a la deriva. Jo, particularment, poso rumb a la seguretat amb la por de saber que no hi ha distàncies i que puc arribar al port que busco si el port em dóna la senyal amb el seu far. Llum, molta llum per no perdre'm.
I aquí està el fragment que us comentava amb el carter nodrint-se i el poeta creixent.

Acompanyo el post amb una imatge de La Corricella de Procida on es va gravar bona part de la pel·lícula i on he tingut el plaer d'estar-hi.

DIUEN QUE PLOU


Diuen que plou. És bo pels camps i conreus, per les collites i els embassaments, per evitar incendis i tenir recursos fins que els malgastem de nou. Després, a part de les evidències, hi ha la part poètica de la pluja.
Us heu assegut mai a la vora de la finestra a mirar com les gotes llisquen formant petits rius pel mig dels vidres? Com desemboquen al terra tot regalimant gota a gota? La fragilitat amb la que acaronen les flors de les plantes de la nostra terrassa? La suavitat amb la que recorren els nostres dits si traiem la mà uns segons a l'exterior? Les sensacions que ens aporten interiorment quan ens enxampa la pluja a mi camí i ens deixa xops?
I hi ha una tercer part, la més melancòlica i nostàlgica, la més trista. Sovint coincideix la pluja amb un dia trist per moltes persones, penses en altres, recordes a les que ja no hi són i plores a les que marxen. És el contrast de l'aigua que cau donant un nou alè i la que reposa al terra segons després per desaparèixer fins el proper aiguat o plugim.
Potser per això diuen que mai plou a gust de tothom. Perquè la pluja, com moltes altres coses i entre ella la vida, és quelcom efímer que va i bé, que torna o que mai ha estat, que es queda per sempre o que portem dins nostre. Diuen que plou, que els àngels ploren o que Sant Pere rega. Però diuen que plou.   
19 de març 2012

DIEZ AÑOS Y UN MES

Lletra pel futur disc del XavisS. Ja hi estem treballant fe mesos. Aquesta l'he creat avui. El disc serà en dues edicions, una en català i l'altra en italià.

DIEZ AÑOS Y UN MES

El volvió tras diez años aunque jamás se había ido. El silencio, la ausencia, la no presencia. Había desaparecido pero no se había ido. Regresó a sus ojos, alimentó de nuevo su sonrisa, se llenó de su luz, renació y fue feliz de nuevo.

Y también de nuevo el amor que jamás se había desprendido, la angustia que provoca y el saber que llegaba tarde de nuevo. Ahora un mes. Siempre tarde. La tristeza de la espera, un silencio diferente, prolongado e inaguantable. El ave Fénix empezaba a arder otra vez ante la duda de renacer de nuevo o quedarse en las cenizas. 

Siempre llegaba tarde. Diez años y ahora un mes. Bienvenida a la ceremonia del adiós no imaginada y adiós a la luz, al ser, a la persona. No existe lucha posible entre las dudas y la seguridad.

Lletra de la cançó del vídeo Mientras duermes de Max Gazzè (abaix)

Mientras duermes te protejo y te rozo con mis dedos, te respiro y te retengo para tenerte conmigo para siempre, más allá del tiempo de este momento.


Llego al fondo de tus ojos, cuando me abrazas y sonríes, si me estrechas fuerte hasta recambiarme el alma
esta noche sin luna...


¡Ahora vuela! entre confetis de cielo y puñados de espuma de mar.
¡Ahora vuela! Las plumas de estrellas en el monte más alto del mundo mirando tus sueños que llegan ligeros.


Tú que en mis días eres certeza, emoción, en el encanto de todos los silencios que claman vida, eres el canto que emana alegría, eres el refugio, la pasión.


Con esperanza y devoción yo te voy a celebrar como un cura en el altar, yo te quiero celebrar como un cura en el altar. Esta noche, aún...


¡Vuela! entre confetis de cielo y puñados de espuma de mar
¡Ahora vuela! Las plumas de estrellas en el monte más alto del mundo mirando tus sueños que llegan ligeros.


Está a punto de amanecer, quédate a mi lado, está lloviendo y no te quieres despertar, quédate más, quédate por favor. Y mira como...


¡Vuela! entre confetis de cielo y puñados de espuma de mar
¡Ahora vuela! Las plumas de estrellas en el monte más alto de mundo mirando tu sueños que llegan ligeros.


¡Vuela! ¡Ahora vuela! Más allá de todas las estrellas en el fin del mundo verás, nuestros sueños se harán verdad.


18 de març 2012

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -