Header Ads

FER COMPANYIA I REBRE-LA DELS ALTRES


Tot parlant ahir de la gent gran, i el contacte que la gent més jove tenim amb ells, em va venir al cap la visita que varem fer fa pocs mesos, amb l’Ángel Juárez, a una residencia de la tercera edat de la ciutat de Tarragona per llegir poesies als avis i avies.

Va ser un d’aquells moments en que un se’n adona de la necessitat que tenim totes les generacions de comunicar-nos per intercanviar experiències, escoltar, aprendre i créixer. Passa poc sovint però és un dels moments més tendres que es poden viure. Parlo del fet de veure, a les cares de les persones d’avançada edat, la llum i el somriure quan se’ls posa davant una persona que no els coneix per a fer-los companyia. 

De fet això de fer companyia queda molt lleig perquè dóna la sensació que siguis tu sol qui fa companyia i realment és una companyia mútua. A mi, digueu-me rar, m’omple molt sentir-me acompanyat mentre sé que acompanyo. Necessito aprendre constantment del meu entorn més immediat i saber que els altres tenen la possibilitat de nodrir-se en alguna de les meves accions o paraules. Només així es creix, només així es camina endavant i no es produeix l’estancament. 

Poso el colofó a l’escrit recordant una de les pel·lícules que aborden aquest tema i que qualifico com una joia del setè art que tinc el plaer de tenir a la meva prestatgeria. Es diu Mis tardes con Margueritte (en vaig parlar en un altre escrit al seu moment) i tracta de la relació d’una dona de 95 anys amant de la lectura que un dia coneix al parc de la ciutat una persona a qui tots consideren inculte. No avanço més l’argument i us deixo el tràiler que he localitzat al diari 20 minutos.  

Amb la tecnologia de Blogger.