FER COMPANYIA I REBRE-LA DELS ALTRES
Tot parlant ahir
de la gent gran, i el contacte que la gent més jove tenim amb ells, em va venir
al cap la visita que varem fer fa pocs mesos, amb l’Ángel Juárez, a una
residencia de la tercera edat de la ciutat de Tarragona per llegir poesies als avis i avies.
Va ser un d’aquells
moments en que un se’n adona de la necessitat que tenim totes les generacions
de comunicar-nos per intercanviar experiències, escoltar, aprendre i créixer.
Passa poc sovint però és un dels moments més tendres que es poden viure. Parlo
del fet de veure, a les cares de les persones d’avançada edat, la llum i el
somriure quan se’ls posa davant una persona que no els coneix per a fer-los
companyia.
De fet això de
fer companyia queda molt lleig perquè dóna la sensació que siguis tu sol qui fa
companyia i realment és una companyia mútua. A mi, digueu-me rar, m’omple molt
sentir-me acompanyat mentre sé que acompanyo. Necessito aprendre constantment
del meu entorn més immediat i saber que els altres tenen la possibilitat de
nodrir-se en alguna de les meves accions o paraules. Només així es creix, només
així es camina endavant i no es produeix l’estancament.
Poso el colofó a
l’escrit recordant una de les pel·lícules que aborden aquest tema i que
qualifico com una joia del setè art que tinc el plaer de tenir a la meva
prestatgeria. Es diu Mis tardes con Margueritte (en vaig parlar en un altre
escrit al seu moment) i tracta de la relació d’una dona de 95 anys amant de la
lectura que un dia coneix al parc de la ciutat una persona a qui tots
consideren inculte. No avanço més l’argument i us deixo el tràiler que he localitzat
al diari 20 minutos.
Comentaris