Header Ads

SANITAT: DEL PALAU AL ZULO

Aquesta és una història real. Van tancar una ala amb 40 llits que per motius pressupostaris no s’ha tornat a obrir. Va passar a l’Hospital de Sant Joan de Reus que fa dies que està completament col•lapsat. A cada box d’urgències hi atenen a dos malalts i de boxes n’hi ha una vintena. Els passadissos de la pròpia sala d’urgències estan plens de llits dels ciutadans que arriben en ambulància i que són atesos pel personal altament qualificat i sempre amb un somriure amable tot i el caos que pateixen.

A ningú li estranya veure penjats a la mateixa secció d’urgències, a la vista de tothom, diversos cartells on s’hi llegeix: El Departament de Sanitat perjudica greument la salut. Els malalts es solidaritzen amb els autors de la denuncia que evidencia moltes coses. La situació és encara més kafkiana quan veus que es facilita als pacients unes bates d’un sol us que ja han estat utilitzades, que ja no tenen cordons per lligar-se a l’esquena i van guarnides amb forats que recorden el seu avançat estat de deteriorament.

Entren dues infermeres. Han de punxar la via a la mà d’un dels malalts i treure-li sang. Es pregunten en veu alta: “Provem?” I premen l’interruptor de la llum que s’engega i il•lumina el box amb la corresponent sorpresa de les dues treballadores que afegeixen: “Avui si! quina sort” . Hi ha dies que l’interruptor no té cap utilitat perquè no hi ha llum.

Els menjars són més escassos en quantitat que abans i ja no et donen aigua ni cap líquid per empassar el contingut de la safata. Tampoc hi ha butaques semi-còmodes per als familiars que s’han de quedar a dormir amb els pacients. Una cadira de metall de les més fredes i dures del mercat és l’únic element que complementa la sala amb el llit i els aparells mèdics. Les hores es fan llargues i amb aquestes circumstàncies es tornen eternes.

Els metges són tant professionals i simpàtics com el personal d’infermeria i també estan cremats, saturats i esgotats. Són professionals però necessiten millors eines per exercir. Quan se’ls comunica que hi ha una plaça a alguna de les plantes traslladen als pacients d’urgències menys greus i a un dels que encara estan aparcats als passadissos li haurà tocat la loteria de passar a un dels boxes.

El col•lapse no entén de protocols i en aquest espai hi conviuen els malalts que haurien d’estar hospitalitzats en una habitació amb els que arriben en estat molt greu i marxen amb el furgó de la funerària. Així de cruel i de real.

Potser ens diran que ens havíem malacostumat a tenir un servei sanitari que fregava la excel•lència i que ara ens queixem per no res. Tenen dret a pensar-ho però no a dir-ho. Perquè no es pot passar “del palau al zulo” i que ells es quedin tan amples. Ells són tots. Els que van mimar-nos i els que ara ens han colpejat la moral.

Tinc un molt bon amic que diu que “no es poden treure nens al carrer sense més perquè després els ha de netejar els mocs”. Enteneu la ironia? De què serveix dir-nos que no hi ha diners quan sabem que n’hi havia? Què hem de fer ara, acostumats a uns serveis que ens han tret, si paguem més i rebem menys que abans?

Van tancar una ala i ens van tallar el vol. Nosaltres hem caigut a la realitat i ells ens han caigut als peus.

Amb la tecnologia de Blogger.