Header Ads

NODRIR-SE I CRÉIXER

Aquesta nit que acabo de guardar entre els llençols per despertar el matí he tingut un somni estrany. M'ha vingut al cap un fragment de la pel·lícula "El cartero y Pablo Neruda", una de les cinc millor que he vist fins ara, on el carter i el poeta (aquesta va ser una història real) parlen a la platja.
S'uneixen la innocència d'una persona senzilla disposada a nodrir-se de noves paraules i aprenentatges amb un personatge que en aquella època ja tenia fama mundial i tenia com a principal virtut, abans de l'art a les seves mans traduït en les seves obres, la seva senzillesa.
És una escena on Neruda descobreix al Mario, el carter, les metàfores. Neix en aquest punt una veritable amistat entre ambdós que es va mantenir per sempre. El poeta xilè, exiliat a Itàlia per motius polítics, va tornar al seu país. El Mario va quedar-se en aquella petita illa però era molt més ric que quan el mestre havia trepitjat aquell tros de terra, encara molt tribal, per instal·lar-se en una casa solitària dalt de la muntanya.
Quan el Mario li duia cada matí el correu no li portava només cartes. Li regalava la seva companyia acompanyada de la innocència. El mestre li ho tornava amb converses que el carter anava col·leccionant per créixer interiorment.
I el carter va aprendre moltes coses i entre elles a ser valent i prendre decisions. Va deixar els dubtes existents per fer el salt i declarar-se a la bella Beatrice. Els separava tot un món. La bellesa d'ella era el principal obstacle per a ell i ella sabia les seves febleses. Però les va acceptar i també va fer el pas.
Amb aquesta obra d'art cinematogràfica vaig aprendre moltes coses. La principal és la voluntat de fer que la teva vida sigui realment teva, amb un domini de les situacions i vivències. Tot per evitar perdre oportunitats que més tard et passen factura. La segona és la necessitat de dir les coses com són amb el parany de saber que et pots sentir equivocat i al mateix temps tenir la fermesa que les errades es poden reconduir. I la tercera és la capacitat de poder canviar perquè, creieu-me, les persones poden canviar i refer-se si s'ho proposen.
Quan un vol una cosa l'ha aconsegueix i si convé canvia el seu entorn i el neteja. Que mai un arbre no ens deixi veure el bosc. Tot és possible i, com diu la poesia, tot està per fer. Perquè no ho fem doncs? Perquè no fem el pas i complim els reptes i els somnis? Què ens ho impedeix? Les pors? El què diran? I qui ens ha de dir res? És la nostra vida i els altres l'han d'acceptar malgrat no vulguin.
Diu el carter al poeta, després d'escoltar-lo definint el mar, que s'ha sentit com una barca colpejada per totes les paraules. Bella metàfora que em recorda que som nosaltres els timoners de la nostra barca i podem anar ben guiats o a la deriva. Jo, particularment, poso rumb a la seguretat amb la por de saber que no hi ha distàncies i que puc arribar al port que busco si el port em dóna la senyal amb el seu far. Llum, molta llum per no perdre'm.
I aquí està el fragment que us comentava amb el carter nodrint-se i el poeta creixent.

Acompanyo el post amb una imatge de La Corricella de Procida on es va gravar bona part de la pel·lícula i on he tingut el plaer d'estar-hi.

Amb la tecnologia de Blogger.