AGRICULTURA MENTAL

Aconseguir que un autor et porti a un altre, sigui en l’àmbit literari o musical, cinematogràfic o artístic, és bàsic. Fer xarxa suposa tenir més vida i nodrir-te mes i millor. Hem d’aprendre cada dia alguna cosa nova o som morts.  La Liudmila Petrushevskaia, de qui vaig escriure en aquest post i amb qui vaig estar fa pocs dies, em va parlar d’una escriptora de qui ella, segons em deia, ha après molt. Cadascú té les seves fonts i la Liudmila ha begut de la saviesa de la Irène Némirovsky, una escriptora russa amb una història ben peculiar.  Nascuda a Kiev i d’origen jueu, la Iréne (foto) va començar a escriure de molt jove. La seva obra destaca per la qualitat literària, per la facilitat en crear estats i paisatges, en dotar als personatges protagonistes i secundaris de tots els elements necessaris. El 13 de juliol del 1942, els nazis la van capturar i deportar al camp de concentració d’Auschwitz on va morir un mes desprès a causa del tifus. Tenia 39 anys.  ...

L’escriptor té, d’origen, la fam per escriure i ferir amb delicadesa al lector, a cops de paraules i la contundència dels pensaments. En aquest joc tan bellament pueril, a l’estil de Dylan Thomas quan va llençar la pilota que mai va caure, hi ha la maduresa de l’emissor i el receptor en la literatura. I és sempre el primer, emissor escriptor, qui tria com fer arribar el missatge. Sovint, allò breu és molt millor si arriba net que no pas si es guarneix i decora. Els aforismes, gènere literari que jo defenso i practico, són la píndola que necessita cada ésser humà que no es consideri un minus habens. Són aquell alè d’aire que permeten mantenir una qualitat de vida decent. Aquesta medicina, els aforismes, no sempre han es tradueixen en missatges positius per mantenir neta l’ànima. Si qui escriu es dóna, allò que escriu és la pura realitat deixant a banda els efectes secundaris sobre el lector.  I avui la realitat, feta home i llibre, es diu Nicola Vacca . El meu bon amic N...

Aquesta frase, i tantes altres de bones, és del protagonista d’aquest post. El 2014 és l’any de Julio Cortázar . Ahir feia 30 anys que va morir a Paris i el proper 26 d’agost en farà 100 del seu naixement. De ben segur que les editorials de torn publicaran enguany la biografia definitiva d’aquest gran escriptor. I no descartem, fins i tot, que aparegui un llibre inèdit ple de cartes o manuscrits que es van descobrir després de la seva mort. Les biografies i els inèdits són dos clàssics d’algunes editorials quan arriba un moment com el d’aquest any.  De Cortázar, a qui he llegit molt i sempre gratament, en recordo un parell de frases d’una entrevista que un cop li va fer a Televisión Española el mític periodista Joaquin Soler Serrano. Durant la conversa, molt amena, intel·lectual i entretinguda, es van escoltar moltes perles de l’autor de Rayuela.  Parlant de la seva infància i de la casa con va créixer, ell va dir: “Mi casa, vista desde la perspectiva d...

Sobta pensar en la possibilitat que el famós dramaturg Bertolt Brecht, conegut pels seus discursos pacifistes i contraris al feixisme, i persona molt propera al marxisme, pogués haver escrit poesies dedicades a l’exèrcit alemany de la Primera Guerra Mundial.  Aquesta possibilitat la dibuixa ara Stephen Parker, historiador que d’aquí a ben poc publicarà la primera biografia sobre Brecht escrita en anglès. I la fonamenta tot havent llegit els diaris de joventut de l’escriptor, concretament les seves paraules de l’estiu de 1914 – Brecht tenia 16 anys – on l’autor de “La mare coratge i el seu fill” i altres poesies pacifistes, apunta literalment: ahir vaig enviar el poema “Fa cent anys” que vaig escriure a la nit i després vaig veure que hi faltaven diverses coses i que el títol noi estava bé.  Aquest poema es va publicar en una revista literària que publicaven ell mateix, Brecht, i els seus amics. En aquest poema, i en un altre que té les mateixes connotacions, l’es...

Recuerdo los paseos con don Jaime desde que apenas sabía andar y, para no cansarme, ni cansarle, iba en triciclo. Casi todo el tiempo caminábamos en silencio… Mi conversación a los tres años no era muy animada y él hablaba muy poco, solo lo imprescindible o incluso menos. Sin embargo, me enseñaba mil cosas. Aquest és un fragment del llibre "El mar y otras cosas de las que también me acuerdo" de l'escriptora Mónica Gutierrez Serna. L'obra és una reflexió cap a la nostàlgia, una mirada al passat sempre tendre dels moments que ens feien feliços. Si teniu una estona, us podeu endinsar en els paisatges que ens proposa, ens els personatges que hi dibuixa i la passió del pas dels anys.

Aquest dimarts he passat el vespre i part de la nit rellegint Cesare Pavese i Jean Paul Sartre. Quan no pots dormir, refugiar-te en la lectura es converteix en el teu coixí de repòs espiritual. Pavese i Sartre són dos dels meus autors preferits. Recordant les seves paraules en les pàgines d’algunes de les seves obres he trobat dues frases interessants. La primera és de Pavese i diu així: La única alegría en el mundo es comenzar. Es hermoso vivir porque vivir es comenzar, siempre, a cada instante. La segona, de Sartre, és aquesta: Lo importante no es lo que han hecho de nosotros, sino lo que hacemos con lo que han hecho de nosotros. Les comparteixo per la sensació que m’acompanya ara, d’un temps cap aquí, de la necessitat d’iniciar nous projectes que arribin a bon port. Quan te’n planteges un et marques expectatives perquè en cas contrari no seria un projecte que vols convertir en realitat. Mentre els tires endavant, amb calma i precaució, el camí és ple de por...

Parlant amb el meu editor aquest passat divendres em sorprenia, ho ha fet moltes vegades i més que ho farà, quan em comentava que al meu últim llibre, que al final presentaré al med de març, hi havia algunes “greguerías” , un gènere literari poc conegut i de molta qualitat. Un dels seus referents és l’escriptor Ramón Gómez de la Serna. No se li pot negar la qualitat a aquest autor llegint les seves aportacions que tenen una part molt sarcàstic i un rerefons que et porta a pensar a fons en la frase. En comparteixo quatre però si us agrada, aneu a Internet i busqueu les “greguerías de Gómez de la Serna”.  Los globos de los niños van por la calle muertos de miedo. El bebé se saluda a sí mismo dando la mano a su pie. El sueño es un depósito de objetos extraviados. En cada día amanece todo el tiempo. Acabo comentant que aquest escrit és el número 1234 que penjo en aquest blog. Ho dic per la xifra simpàtica, com els textos de Gómez de la Serna. 

Em rep a casa seva, a la Provença més bella i interior. La Catherine Camus passa desapercebuda pels carrers de Lourmarin, i també pels de París o la resta de França, tot i ser descendent d’un dels grans del pensament i la literatura. El seu pare, Albert Camus, ha deixat un llegat etern tot i la joventut amb la que va abandonar aquest món. Ella, la Catherine, el recorda dolçament i intenta, d’alguna manera prudent, estar a l’alçada del geni des de la distància que els separa, pel temps i l’aprenentatge, en molts sentits.  Escriptora i psicològa, la Catherine escolta atentament les meves preguntes i plantejaments. He vingut per treure noticia de la conversa i publicar-ho a la revista Cuadernos para el Diálogo. Marxaré més tard amb el convenciment que no he de compartir gran part del que hem parlat, per respecte a ella i per l’impacte que m’ha provocat l’estona compartida.  La Catherine em parla de la soledat que patia el seu pare i que ella gaudeix a estones. Em...

Reviso i observo, gratament sorprès, que dels cent llibres que es consideren imprescindibles i que tothom hauria d’haver llegit abans de marxar d’aquest món, per dir-ho finament, he tingut el plaer de devorar-ne dues terceres parts. Exactament, 78.  Els he marcat amb vermell deixant en negre els que em quedem com a pendents. I no vol dir pas que me’ls llegeixi perquè són a la llista. Els aniré consumint i devorant perquè conec als autors que em queden pendents i la gran majoria m’agraden.  Voleu fer el mateix exercici que he fet jo? Doncs mireu la llista i marqueu-vos quins dels cent llibres heu llegit. Don Quijote de la Mancha (Miguel de Cervantes) 1984 (George Orwell) Crimen y Castigo (Fiódor Dostoievski) La  Ilíada (Homero) Hamlet (William Shakespeare) Cien años de soledad (Gabriel García Márquez) Orgullo y prejuicio (Jane Austen) Lolita (Vladimir Nabokov) Odisea (Homero) La divina comedia (Dante Alighieri) Las dos torres (J.R.R. Tolkien) Los...