DE LA INCOMPRENSIÓ AL RÈQUIEM PASSANT PEL PHILIPPO I LA GAVINA
Tenia, aquest migdia i a primera hora de la tarda, la necessitat de parlar per desfogar-me abans de cridar ben fort contra el món i alliberar tensions, perquè jo també en duc a sobre tot i que dissimuli, i ho he fet. Vull dir que he fet allò que em convé en aquests casos i que no passa per cridar ni malpensar en res ni en ningú, ni començar a pensar en els patiments que m’ofereix la vida i entristir-me. Res més lluny si puc evitar-ho. En aquestes situacions, de desempara personal passatgera i quan no trobo explicacions a segons què, remiro fotos antigues, em poso el Rèquiem de Mozart a gran volum, ploro, ric, em desfogo amb els ulls tancats i acabo trobant una cara que sé que m’aportarà pau i calma perquè el cap cerca en aquestes ocasions els instants més dolços guardats a la memòria. He vist, com si fos ahir, al Philippo, el taxista d’una illa italiana que em va servir per inaugurar aquest blog, el juny de 2007, amb un article per a la revista del Col·leg...