07 de juliol 2013



Tenia, aquest migdia i a primera hora de la tarda, la necessitat de parlar per desfogar-me abans de cridar ben fort contra el món i alliberar tensions, perquè jo també en duc a sobre tot i que dissimuli, i ho he fet. 

Vull dir que he fet allò que em convé en aquests casos i que no passa per cridar ni malpensar en res ni en ningú, ni començar a pensar en els patiments que m’ofereix la vida i entristir-me. Res més lluny si puc evitar-ho.

En aquestes situacions, de desempara personal passatgera i quan no trobo explicacions a segons què, remiro fotos antigues, em poso el Rèquiem de Mozart a gran volum, ploro, ric, em desfogo amb els ulls tancats i acabo trobant una cara que sé que m’aportarà pau i calma perquè el cap cerca en aquestes ocasions els instants més dolços guardats a la memòria. 

He vist, com si fos ahir, al Philippo, el taxista d’una illa italiana que em va servir per inaugurar aquest blog, el juny de 2007, amb un article per a la revista del Col·legi de Metges on parlava d’ell (AQUEST). I com sé de la proximitat al meu nou viatge a aquesta illa, i perquè guardo el seu telèfon i el contacto cada cop que hi vaig, l’he trucat. 

El Philippo ha estat contentíssim d’escoltar-me i saber que he pensat en ell. No li passa sovint que, amb la de taxis que hi ha a l’illa, una persona es guardi tants anys el seu número a l’agenda telefònica i el truqui sempre a ell. Em sap greu perquè he sabut que s’ha jubilat fa uns mesos i que ja no condueix el seu taxí, el que veieu a la foto al costat de la Chiesa del Soccorso, i que ara viu amb una de les seves filles a un petit poblet a prop de Nàpols. 

Li he dit que al setembre torno a Itàlia i que hi presentaré un dels meus llibres, Aforo Completo, on vaig dedicar un dels textos a parlar de l’illa. Intentarà venir però no m’ho assegura. Si no ve ja li he dit que li faré arribar el llibre igualment.

La veu d’una persona que em va captivar fa sis anys i a qui he vist tres vegades, tot i que hem compartit molt com les cates de vins a la casa de la Signoria Maria que està arrelada al mig de la muntanya o una bona llagosta recent capturada amb els pescadors, m’ha reconfortat molt. Era, senzillament, deixar-me anar en aquest petit vol imaginari, real ben aviat, per tornar a un estat de certa pau que torno a tenir. 

Acabaré compartint amb vosaltres el text dedicat a l’illa i explicant, perquè sempre s’ha de matisar, a qui està dedicat. La portada d’Aforo Completo té com a protagonistes a dues gavines. Les vaig fotografiar jo mateix sortint del Port de Nàpols. N’hi havia moltes més però elles dues, mentre el vaixell s’allunyava del port, es van mantenir maques i fent giragonses davant la meva càmera fins arribar a l’illa. 

El fet és curiós perquè les gavines quasi mai marxen tant lluny però com en aquella hora les barques de pesca que tornaven a Nàpols es creuaven amb al vaixell que em duia a l’illa, elles seguien olorant peix i es mantenien a la meva vora. A l’arribar al port de l’illa una d’elles va marxar però l’altra es va aturar sobre el pal d’una barca de pesca i no va moure’s d’allí, mentre l’observava, fins que vaig desaparèixer amb el bus que em portaria a l’hotel. I d’aquí va nàixer aquest text sobre elles dues, la gavina i l’illa. 

TEXT
Esta vez iré sin ti. No iremos a ver la isla de enfrente ni llegaremos a esta en barco. Sin ti no se podrá estar porque te encontraré en cada rincón de la ciudad. No guardaremos recuerdos ante la carencia de la necesidad de compartirlos con alguien. Adoraré solo los paseos al sol ante las tiendas enrojecidas por esa lluvia de guindillas hiladas cubriendo los escaparates donde conviven suvenires efímeros y botellas de ese limoncello nacido de los frutos de los arboles cercanos. Barcos que llegan, naves que se van. Seres con deseos de descubrir ese paisaje nuevo se cruzan con los que parten cargados de momentos, irrepetibles en su hábitat diario, que pronto se aparcaran en la memoria. Agua. Agua y más agua. Agua por los cuatro costados y en medio de ese mar tan nítido y azul, espacio sosegado que regala saltos de delfines y vuelos de gaviotas, se aparece esa isla de colores, aromas y sabores.  

6 Responses so far.

  1. Anònim says:

    Que buen texto y que afortunada la gaviota. ¿Qué fragmento te gusta más del Requiem de Mozart?

    Antonio
    Madrid

  2. Antonio siempre he pensado que las grandes narraciones, los bueos textos, son aquellos que no individualizan a nadie y hablan de elementos cotidianos a los que damos poca importancia.

    Del Requiem me quedo con dos movimientos que me apasionan: Dies iræ (Día de Ira) y Confutatis maledictis (Reprimidos los Malditos). Creo que son una joya celestial.

  3. ricard says:

    Has de fer zen i posar-te jazz que aporta més calma.

  4. Ja escolto jazz però de tant en tant Mozart em crida i l'he d'escoltar. Gràcies Ricard.

  5. Pere Sans says:

    Aquests carricoches sempre m'han encantat. Quina passada Òscar.

  6. Si Pere, són molt divertits. Tenen tres places i van plens d'adhesius i objectes. A les corbes sembla que caiguis al buit que dóna al mar. I l'illa n'és plena d'ells.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -