15 de juliol 2013



Li diuen que amb el temps vindrà la calma, que es marcirà dels seus ulls el neguit de la nostàlgia que tant l’ha esclavitzat des de fa uns anys, els últims vuitanta. I en el repòs esperat aquestes dècades li marxarà de dins, pels ulls groguencs, la imatge sempre blanca que recorda de la infància.   

Les mans, branques d’un arbre en ple desert, endevinen el paisatge del davant sense horitzó. I això l’espanta. Perquè en el gest de veure’s ara, no li tremola el pols ni se li envelleix més la cara. I ara si, sap que aviat vindrà la calma.

4 Responses so far.

  1. I torna a succeir Òscar. Com abans, has posat cada paraula a cada racó del rostre d'aquesta dona. La meva enhorabona més sincera.

  2. Gràcies de nou Marta. Saps que passa? que al rostre de la dona hi havia espais que reclamaven mots i jo els hi he posat. Tan sols això.

  3. Pere Sans says:

    Estic d'acord amb el comentari de la Marta. Sense més paraules. Justa la fusta que diem a Barcelona.

  4. Pere, gràcies. Si tu ho dius, va a missa (això ho diem a Tarragona)

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -