Archive for d’octubre 2007

ENQUESTA FINALITZADA

Com havia comentat, a les vuit del vespre he donat per tancada l'enquesta que he fet els darrers dies per saber quina opinió en té la gent que entra en aquest espai dels blogs dels polítics amb l'opció de votar-los i amb el compromís d'entregar, als tres primers, el distintiu "Políticament Correcte". M'ha agradat veure la lluita que hi ha hagut per aconseguir la primera plaça tot i que sempre he reiterat que no es tractava de cap cursa ni concurs. També he vist, sobretot durant la jornada d'avui, l'us d'algun programa o mecanisme que multiplica els vots en algun dels blogs. N'hi ha que en molts pocs minuts han multiplicat per molt els vots que tenien per passar davant els altres. També he comprovat que entraven més vots a l'enquesta que el nombre de visites rebudes al blog i per tant s'ha produït alguna d'aquestes alteracions amb mètodes poc habituals. Per això he decidit entregar set premis enlloc de tres tot descartant els blogs que crec que han fet servir els sistemes esmentats i quedi clar que per mi no passa res malgrat crec que ampliant el nombre de distincions faig justicia a alguns. Per tant, finalitzada l'enquesta, han obtingut la distinció els blogs de l'Albert Puñet, el Gerard Castells, el Quim Amoròs, el Joan Aregio, l'Alejandro Fernández, el Joan Sabaté i el Quim Nin. A tots set us faré arribar, via e-mail, el distintiu que podreu posar, si així ho voleu, al vostre blog.
31 d’octubre 2007
Tag :

DIARI DE LA MAR

Ha tardat però al final s'ha atrevit a fer-ho. La meva dona ha obert el seu blog i ja opina sobre allò que considera interessant. En diverses ocasions havia fet aportacions en aquest blog i jo sempre li deia: "Obre't un blog i escriu el que et vingui al cap". I al final, m'ha fet cas. La Mar Roca Sol (jo li dic platgeta per resumir) treballa a la Televisió de Tarragona, és Regidora de la Plataforma Independent Cambrilenca (La PLIC) a l'Ajuntament de Cambrils i empresaria del sector de la comunicació, marketing i publicitat. Tenim en comú moltes coses com ara la passió pel mar i la natura i en altres anem per separat, cas dels castells perquè a ella la tornen boja i a mi em son indiferents. Jo us recomano que entreu quan pugueu al seu blog perquè no us decebrà. Les persones que tenen moltes coses a dir mai deceben. Aquí hi teniu enllaç directe i a més hi ha un link sobre la secció que tinc amb els altres links. Apa, ja està dit. Ara, amor meu, la responsabilitat ja és tota teva.

UNA ENQUESTA I UN POST PENDENT

He estat dies mirant com evolucionava l'enquesta que havia proposat per saber quins blocs polítics eren els més llegits o preferits entre la gent que entra cada dia al meu blog. No es tractava de cap competició tot i que, com tot en aquesta vida, la competència és del tot legal i sempre aporta emoció quan es tracta de casos com aquests, banals. M'ha agradat veure que, a poc a poc, l'amic Gerard Castells li prenia el primer lloc de la classificació al també amic Albert "Capità Tarragona". I ara, quan escric aquest post, l'Albert li treu uns punts d'avantatge al Gerard. Encara és més interessant seguir de ben a prop la tercera posició. El Quim Amorós ocupa ara aquesta plaça que ha estat, durant molts dies, de l'Alejandro Fernández. L'Alex és ara cinquè empatat a vots amb l'exalcalde de Tortosa, Joan Sabaté. Tot això passa ara, a dos quarts de dues de la matinada. Demà és el darrer dia per rebre votacions i el divendres enviaré als tres primers classificats el banner d'aquest espai que he batejat com a "Políticament correcte". A les vuit del vespre tancaré oficialment la votació i faré públics els resultats.Per altra part, tinc un post pendent de fer fa temps. Com he vist que últimament el Jesús M. Tibau ha parlat al seu blog del principal referent musical d'un servidor i com sé que també els encanta al Mon "La garrofa de Mont-roig" i al Tondo "Connexions from Tarragona", explicaré les meves vivències, amplies i magnifiques, amb el cantant sicilià Franco Battiato. Més d'un, quan vegi les fotos, em tindrà enveja sana. Queda escrit i explicaré pels i senyals les meves trobades amb Battiato, Manlio Sgalambro (el seu mestre espiritual) i Angelo Privitera (teclista i productor del cantant).

PASTILLES I VOLANT, PERILL CONSTANT

Em preocupen temes molt actuals com el caos de Renfe però n'hi ha un que, tot llegint la premsa, m'ha deixat sorprès. Es tracta de la prova pilot que ha realitzat la Guàrdia Civil a les carreteres de Saragossa i Badajoz aquest cap de setmana. Han iniciat una prova pilot que permet detectar la presència de substàncies psicòtropes en la saliva i han descobert que un 8 per cent dels conductors que s'han sotmès a la prova donaven positiu. Dit més clar i arrodonint la xifra a l'alça, com l'euro, un de cada deu conductors que han fet la prova havia consumit drogues com el cànnabis, cocaïna, amfetamines o pastilles diverses que no eren pas aspirines efervescents. Quan es fan les proves d'alcoholèmia donen positiu un 3 per cent dels conductors i ja és un percentatge elevat atès el nombre de morts a les carreteres però que quasi es tripliqui en la prova de consum de drogues ja em sembla increïble. El fiscal especial per a la Seguretat Viària, Bartolomé Vargas, ha dit que li sembla un resultat "revelador" però jo afegiria que també és "preocupant" i que cal "prendre mesures de forma immediata". No han parlat del perfil de "conductor drogata" però segur que també ens enduríem una bona sorpresa. Han matisat que les proves s'han fet només a dues províncies o sigui que, si heu de circular per Saragossa o Badajoz, feu-ho amb helicòpter, avió, en barca per l'Ebre en alguns trams o a peu però per camins rurals. Ara faran la prova a altres províncies espanyoles i esperem que la xifra baixi i no es mantingui aquest percentatge. No serveix de res ser un bon conductor i no consumir drogues o alcohol quan es condueix o abans de fer-ho si pel camí se't creua un kamikaze enpastillat. Si la gent aprecies més la vida i tingues clar que nomes en tenim una, les coses serien diferents. Per cert, jo no tinc carnet de conduir.
30 d’octubre 2007

OVERBOOKING AL CEL

Al pas que va l'església amb la seva dèria de beatificar a tot Déu i mai millor dit, caldrà fer obres al cel per acollir tots els beats i sants. La cerimònia de beatificació dels 496 capellans, monges i frares espanyols assassinats durant la guerra civil que ha celebrat avui el Papa Benet XVI em sembla una vergonya sense precedents. Gracies al Vaticà ara tenim víctimes de primera i de segona categoria. Els sindicalistes, mestres d'escola, alcaldes i regidors, presidents d'institucions, intel·lectuals, poetes, escriptors, pagesos o els obrers assassinats a la mateixa època van morir d'una forma diferent? havien fet mal a algú? s'ho mereixen? No es mereixen ser beatificats, tenir el mateix honor que els servidors de Déu?
Més preguntes: els capellans, monges i frares beatificats, de quin bàndol eren? En quin criteri es basa l'església per decidir quin bàndol era el bo i el dolent? No som tots, en teoria, animes de Déu? per que es beatifica únicament els morts del 1934 al 1937? Els morts del 1938 al 1939, no tenen el mateix valor?
Indignant i vergonyós. Ara i més que mai em declaro no creient. No sóc ningú per donar cap consell al Vaticà però si recomano a tota l'església un disc. És de Nacho Cano i es diu "Dos mundos separados por el mismo Dios". Com sé que tenen molta feina amb això de les beatificacions, aquí deixo el vídeo i els estalvio més treball.


28 d’octubre 2007

VILA ENLLÀ (CAPÍTOL 2)

Arriba la segona entrega d'aquest espai que he anomenat Vila Enllà on comento cinc informacions que he vist al llarg de la setmana i que es mereixen, com a mínim un petit comentari.
El peix gran es menja al petit i es demostra un cop més amb la denuncia que ha fet un pescador de Tarragona. Assegura que la fuita de fuel de Repsol ha malmès el palangre de la seva barca. Un cop més rep el sector de la pesca però ara cal saber la resposta a la pregunta bàsica: algú li farà cas a aquest pescador o passarà com sempre que davant d'aquestes situacions han de pagar-se l'avaria de la seva butxaca?
Els Ajuntaments ja no son aquella administració que presta servei al ciutadà. Ara son elements recaptadors, escurabutxaques dels seus clients, nosaltres. Els aparcaments de Reus recaptarà enguany 4 milions i mig d'euros més que l'any passat. No cal dir més.
A l'Ajuntament de Reus no canta únicament l'Ariel Santamaria. També canta i cada dia més el propi Alcalde. Lluís Miquel Pérez li ha prohibit al portaveu de la CORI tornar a casar si va vestit d'Elvis. Algú li diu a Pérez si la roba que es posa al matí li queda bé o sembla un Charlot?
I encara a Reus, bevem bevem que el món s'acaba. Un reusenc ha dedicat mitja vida a crear el que ara ha anomenat Museu del Vermut. El protagonista és la beguda i els elements recollits son tots al voltant d'aquest caldo dolç que s'acompanya amb sifó, patates, olives i escopinyes. La pregunta que em ve al cap és clara: calia parlar ara del vermut? Justament ara que faig dieta?
I últim apunt. Unespa (Unión Española de Entidades Aseguradoras) permet omplir un qüestionari que al final, contestades les preguntes, et diu quants anys més viuràs. Lògicament és absurd però m'ha agradat veure que no moriré fins els 73. Encara no he viscut la meitat de la meva vida.
Per acabar, comentar-vos que he incorporat a la secció Espais Interessants el blog de la Maria Rosa Martí. Es diu Feminitzant la Tarracosfera i és altament recomanable. Per cert, Tarragona 2016, un dels meus blogs preferits, fa un any de vida així que entreu-hi i els dieu alguna cosa al Pere i al Cèsar. Pel que fa a la imatge de la setmana, em quedo amb la imatge del post sobre el noi agressor i la dels immigrants empresonats en un cayuco però també amb un vídeo que podeu veure al blog del Josep Maria Yago. És del cantant José Guardiola "el fatxa". No us perdeu la lletra. Feu clic aquí. La imatge del post és de les Illes Faeroe que molts coneixent per la seva selecció de futbol. A la secció una ullada... podreu fer una visita a les Faeroe i també a San Marino, dos petits grans espais dins el món.
26 d’octubre 2007

PASSEN ELS DIES I ELS MORTS

Se'n parla cada dia però les autoritats no hi fan res o, més ben dit, res que solucioni el problema. Set persones més han perdut la vida injustament, cruelment, sense arribar a fer realitat el seu somni, un somni que hauria de ser un dret, treballar i tenir una vida digna. Aquestes set persones, serà un degoteig de víctimes encara en augment, eren immigrants. Havien sortit del Senegal i anaven a les Canàries. Un pesquer espanyol va trobar-se amb el drama. La embarcació en que viatjaven, si es pot dir embarcació, va ser engolida pel mar. Els va abandonar el mitjà de subsistència i els va seguir acompanyant la mala sort. Els pobres no en tenen mai de bona sort. Feia 20 dies que anaven a la deriva, deshidratats, amb el cos envaït pel pànic. Set han mort i un s'ha salvat però en falten mig centenar més que, suposem, el mar anirà escupin als propers dies, o no. L'únic supervivent ha explicat com ha pogut els fets, el naufragi, l'horror, l'angoixa. És un capítol més, lamentablement. És una història repetida a diari per part dels molts i molts ciutadans de països pobres que arrisquen la vida per un somni que no saben si arribarà. Darrera de la seva fugida, del viatge en fustes velles que alguns anomenen barques, hi ha qui cobra per cada viatge a la mort i qui únicament sap lamentar cada mort fent una roda de premsa. Els compromisos no hi son, les solucions no es volen aportar, els caps polítics dels països d'origen passen el mort, mai millor dit, al país de destí i aquests tornen la pilota al seu origen. És una incoherència cíclica. Passen els dies i els morts. El mar i les costes s'omplen de cadàvers. Les platges s'han convertit en espais amb ong's particulars, banyistes que prenen el sol, es banyen i treuen de la vora del mar els immigrants mig morts. No és un problema de quotes d'immigració, de protocols de polítiques internacionals. És un problema de la dignitat que no tenen els polítics que permeten que demà torni a ser com avui.

L'ACTITUD QUAN ES VIU I VEU UNA AGRESSIÓ

No vull fer-me pesat en aquest tema però com veig que s'ha obert un debat interessant arran del cas d'aquest noi que va agredir la noia al tren, en vull obrir un altre sobre un tema que ja comentàvem ahir: l'actitud de la tercera persona que hi ha al vagó tal i com mostren les càmeres de televisió. Parlo del tema perquè La Vanguardia publica avui aquest article que crec que pot servir per analitzar la situació. El titular és "Los expertos alertan de que el egoísmo y la cobardía se instalan en la sociedad" i fa una diagnosi de certes actituds que podem tenir les persones quan ens trobem implicats, de forma indirecta, en un cas d'agressió. Som humans i ens hem d'ajudar els uns els altres de la mateixa manera que ens hauríem de respectar. Però també som previsors, curosos o egoistes en certes ocasions. Som, al mateix temps i davant les mateixes situacions, auto-protectors, porucs, covards. I a vegades, esdevenim valents, salvadors, ciutadans responsables. Segur que si ara mateix ens preguntem tots com haguéssim actuat davant la situació de la tercera persona que hi havia al vagó tenim la resposta ben clara. Si som previsors, curosos o egoistes no ho direm en veu alta però si ens considerem auto-protectors, porucs i covards serà més fàcil fer-ho públic. El fet diferencial amb la noticia publicada ahir és que la cultura i els bons valors hi intervenen molt menys o així ho penso jo. Ja sabeu que un cas denunciat destapa la caixa de les sorpreses. Avui s'ha parlat del cas d'un viatger de color que va ser víctima del racisme per part d'un revisor de Renfe i de la suposada agressió de membres de la Guàrdia Urbana de Barcelona a quatre ciutadans peruans. Demà, quan obrim les portades dels diaris, veurem més casos.
24 d’octubre 2007

EL DIMONI VA DE SANT

No sóc racista. Me'n vaig anar de la olla. Anava begut i no recordo res. Ja saps que passa quan vas begut, que no saps el que fas. Son les quatre grans frases que ha articulat aquest individu que el passat dia 7 va decidir agredir a una noia equatoriana en un tren pel simple fet de ser immigrant. Ell diu que no és racista i el vídeo mostra com la insulta, empeny, magreja i colpeja rematant la seva actuació amb una patada. Diu que se'n va anar de la olla i resulta que va entrar al tren parlant de matar i apallissar ciutadans d'altres ètnies. I ho justifica tot dient que anava begut i que quan vas begut no saps que fas i més tard no ho recordes. Si senyor, quina gran visió. La mateixa resposta dels homes que maltracten les seves dones i que admeten davant el jutge que no recorden res mentre el seu advocat argumenta que el seu client pateix una "enajenación mental". Ara aquest jove torna a ser al carrer. S'ha de presentar al jutjar cada quinze dies però de moment camina solet a qualsevol hora, en qualsevol carrer i al costat de qualsevol noia que ha comes el crim de néixer en un país i viure, circumstancies de la vida, en un altre. I amb l'agravant de ser un racista penedit amb els perills que això té avui en dia. Deu no vulgui que l'agafin per banda una d'aquestes colles de racistes dels bons i li recordin que els racistes mai es penedeixen. O de fet, que l'agafin i que s'ho facin. Tant se val. El cas és que tenim al carrer un tarat que no recorda res i una noia que arrossegarà el trauma durant anys. I tenim també, un cop més, una justícia injusta i cega que torna als carrers als perillosos i deixa indefenses les víctimes. Que passarà si ara, per casualitat, es troben de nou pel carrer aquest individu i la seva víctima. Creieu que li demanarà disculpes? Potser haurem de lamentar una desgracia major però ja sabem que en aquest país la prevenció dels mals arriba quan els mals ja han fet efecte. Per cert, un altre dia podem parlar de l'actitut de la persona que es veu al vídeo de l'agresió perquè cal un capítol a banda.
23 d’octubre 2007

JA NO HI HA REFERENTS

Una vegada, quan treballava a la radio, una company em va dir una frase que amb el temps s'ha convertit en una gran veritat: quan deixis de treballar en aquesta emissora, al cap de sis mesos ningú se'n recordarà de tu i el teu nom et diguis Oscar Ramírez, Gabilondo o Del Olmo. És cert. Quan José Maria Garcia va dir que plegava, al cap de sis mesos ningú en parlava. Quan Xavier Bosch va deixar els matins a Racc1 ja sabia que això passaria i de fet ja ningú en parla. No importa si has estat bo o dolent, conegut o menys conegut, si has fet historia o no. Al final, passes a la historia. Explico això perquè s'ha dit en moltes ocasions que el Diari de Tarragona era el mitjà referent a les nostres comarques o que el País és el més venut dels diaris d'informació general. Els temps han canviat, han sorgit els diaris gratuïts i han tingut bona acollida de public però encara hi ha qui manté que el Diari és el referent amb milers de lectors fidels. El cas és que ara es demostra que res és un referent en el món de la comunicació. Els professionals que venen premsa a les nostres comarques alerten, ho han fet en el marc del sopar que celebren cada any i que organitza el Gremi que els aplega, que la venda de diaris ha davallat un 20 per cent els darrers anys, coincidint amb el naixement dels gratuïts. El que primer es va qualificar com a "panfletos" que es feien servir per embolicar paquets o per posar a terra quan acabaves de fregar és ara el mitjà d'informació de la majoria de la població. La gent no compra els diaris que valen un euro al quiosc perquè agafen pels carrers tots aquells que son gratuïts. Amb aquest canvi d'hàbits es demostra que cap diari és referent, que el ciutadà vol informació al preu que sigui i ara aquest preu és zero. Les previsions dels venedors no son pas optimistes. Parlen d'una tendència a l'alça de la premsa gratuïta i de la davallada dels diaris de pagament. Els múltiples regals que fan els diaris al quiosc per incentivar els ciutadans a comprar és la única formula que els salva però deix obert un interrogant: Per aconseguir que et comprin la informació has de regalar cd's o dvd's? Llavors, per què cal tan esforç en informar si la gent compra el diari pel regal? Que ha fallat? Com es pot reconduir la situació? És el principi de la mort anunciada d'alguns mitjans històrics?
21 d’octubre 2007

NOVA ENQUESTA I NOUS LINKS

Ja sabeu que tinc com a norma no introduir en la meva secció de links blogs polítics tot i que sovint opino de política i entro a diari als espais que tenen operatius els representants de les diferents formacions ja estiguin en actiu com a regidors o a la militància de les joventuts. Una cosa no treu l'altra. Entro a aquells que hi ha linkats al Saló dels Penjats, una nodrida representació, i n'he descobert altres, en aquest cas de les Terres de l'Ebre, tot navegant. Els polítics blocaires tenen la virtut de crear debats als seus espais i obrir-ne altres a blocs on naveguen a diari. I tots sabem que en molts casos, camuflats com a anònims, també hi diuen la seva. No ho critico. És del tot licit i ho fa tothom. Sigui com sigui la classe política opina i m'agrada observar que les joventuts no se'n estan de fer-ho i com vaig tenir el plaer, durant tres anys, de fer una tertúlia amb la participació de les joventuts polítiques encara m'agrada més. La fèiem a Onda Rambla i en aquella època hi havia joves que avui en dia tenen moltes responsabilitats polítiques. Recordo, i perdoneu si falta algú, la participació setmanal del Carles Castillo (PSC), Alejandro Fernández (PP), Gustavo Cuadrado (PSC), Jordi Roca (PP), Jordi Arroyo (UDC), Jaume Vendrell (CDC), Gerard Castells (ERC), Marc del Jesús (IC-V), Ernest París (IC-V), Marina Massaguer (ERC), Sandra Ramos (PSC) o l'Eduard Martínez (ERC). Fixeu-vos quina colla de jovent i mireu on estan ara. Bé, el cas és que com m'agrada tafanejar a aquests espais, he decidit fer una enquesta per saber quin blog dels polítics agrada més als blocaires. Com ja sabeu les meves enquestes tenen el resultat que tenen i en faig la lectura sobre el resultat final. Hi he posat 24 opcions, 24 blogs del camp de Tarragona i Terres de l'Ebre i, com vaig fer fa uns dies amb altres blogs que no eren polítics, he creat un reconeixement que enviaré als autors dels tres blogs que tinguin més vots. A aquest reconeixement (el que veieu en aquest post) l'he anomenat POLÍTICAMENT CORRECTE i té com a protagonista la figura del pensador de Rodin. La enquesta és a la columna de la dreta i la donaré per tancada el proper 31 d'octubre. A veure qui obté més votacions.
Per acabar, una altra cosa. En la secció ESPAIS MOLT INTERESSANTS hi trobareu tres noves incorporacions. Es tracta dels blogs PERCEPCIONS del David Fernández, ARA MATEIX de la Zel i La Bicha del Esculapio. Els tres entren a formar part de la secció perquè considero que són espais que aporten opinió, ens fan pensar i estan creats amb originalitat.
Per cert: trobareu els links dels blogs dels polítics ebrencs si feu clic aquí
19 d’octubre 2007
Tag :

ANIMALADES

Us convido a participar en una campanya iniciada fa temps per acabar amb una de les moltes festes ancestrals, tristes i lamentables que encara es celebren a alguns indrets de l'Estat Espanyol. Parlo d'un dels actes que formen part de les festes del municipi de Coria, a Cáceres, i que es celebren a finals del mes de juny. Deixen anar a un toro que corre pels carrers del municipi hores i hores mentre, pel camí, els salvatges locals li claven dards. Més tard, quan l'animal cau a terra de cansament, els mateixos salvatges li tallen els testicles. Aquesta animalada té, com tota festa ancestral, els seus punts d'inici en la historia. Ara, amb la campanya, es busca justament acabar amb aquesta historia. L'objectiu de la campanya era reunir 50.000 signatures abans del 29 de juny i es va aconseguir amb escreix. Però lluny de quedar-se amb la xifra amb la qual s'ha instat a les autoritats a posar punt i final a aquesta animalada de poble, la recollida ha continuat i ja han signat més de 68.000 persones. Quan signes el que fas és enviar a les autoritats aquesta carta que penjo en castellà:

Organizaciones europeas y españolas me han informado acerca del sufrimiento al que son sometidos los animales en los espectáculos que se celebran en Coria durante las 'Fiestas de San Juan'. Estoy escandalizado. Los toros son torturados durante horas con dardos y banderillas. Es inconcebible que esto ocurra en el siglo XXI. No apoyaré el turismo ni viajaré a cu ciudad hasta que se promulgue una LEGISLACIÓN que PROHÍBA todas estas crueldades con animales.

Us deixo aquí l'enllaç per si voleu signar. La foto pertany al blog el mar y yo on també parlen d'aquesta crueltat.
18 d’octubre 2007

VILA ENLLÀ (CAPÍTOL 1)

Davant l'allau de petites informacions que llegeixo al llarg de la setmana i que mereixen grans opinions o, senzillament, breus conclusions, m'he decidit a crear aquest espai que he anomenat VILA ENLLÀ. Cada setmana hi comentaré cinc informacions que em preocupen, indignen, agraden o captiven. De pas i fruit de la meva tafaneria, derivada del meu ofici, us parlaré d'algun post dels molts que miro al llarg de la setmana o us recomanaré un vídeo, un post o una imatge que m'hagi impactat. És un post format per molts posts petits, un trencaclosques que no lliga ni ha de lligar per la varietat de les peces. Començo per les cinc informacions:
La meitat del Delta de l'Ebre pot quedar submergit l'any 2045 com a conseqüència del canvi climàtic. Ho assegura l'Observatori del Risc de Catalunya en el seu informe de 2007 .Que hem de fer per evitar-ho i, sobretot, perquè hem permès que arribi aquesta situació?
Els trens comencen a circular lentament en els dos sentits pel tram Bellvitge-Sants i es normalitza la circulació a totes les línies de Rodalies. Un episodi més del mal funcionament d'aquesta companyia.Que ha de succeir per aconseguir que les línies de Rodalies, les més transitades pels ciutadans, funcionin bé? Quants caps han de rodar a la direcció?
La primera clienta del nou Mercat Central provisional de Tarragona, el que estarà obert mentre es fan les obres de reforma l'edifici de la Plaça Corsini, va comprar una botifarra blanca. Que succeirà després de les obres de reforma amb tot el que han hagut de pagar els paradistes per continuar al nou edifici reformat? Es podran lligar els gossos amb llonganissa?
L'Ajuntament de Cambrils augmenta un 6 per cent de mitjana els impostos per l'any 2008 i l'alcalde diu que és un augment moderat.L'augment moderat del 6 per cent és el mateix que notaran a les seves nòmines els cambrilencs el proper mes de gener quan es vegi que l'IPC és tres punts per sota, al 2,6 per cent? És així com un govern d'esquerres ajuda a les famílies dels mileuristes?
Iniciativa per Catalunya inicia una campanya per mostrar el seu desacord amb la subvenció que l'Ajuntament de Cambrils ha atorgat per la construcció d'un campanar a l'església parroquial de Sant Pere. Els ecosocialistes, a favor de la laïcitat.Qualsevol posició és bona però, perquè es desmarca IC-V en aquest tema quan tots els partits, del govern i la oposició cambrilenca, menys ells, van votar a favor de la subvenció? Estan al govern per poder i realment van a la seva? Ho faran molt sovint això de criticar l'Ajuntament mentre segueixen formant part de l'equip de govern?
Cadascú que faci les seves aportacions. Pel que fa a la imatge que m'ha impactat aquesta setmana, molt gratament, us enllaço amb el blog del Jesús M. Tibau on hi veureu un vídeo de la Montse Castellà, una cantant ebrenca amb la qual vaig tenir el plaer de treballar ara fa uns anys a la ràdio. La lletra de la cançó està basada en un text del Jesús. Musicalment i visualment, el vídeo és una joia que es mereix un ampli racó dalt del món. El podeu veure aquí.
I per acabar, m'ha agradat molt un post que he llegit aquesta tarda i que parla de la ciutat d'El Caire. El seu autor és en Matias Zibell, un periodista llatinoamericà que ens parla de la seva experiència i vivències a la capital egípcia. És un blog de la BBC en castellà i el post no té pèrdua. Llegiu-lo. Per cert, la imatge d'aquest post meu és del seu post.
17 d’octubre 2007

RECORDA QUE ETS MORTAL

Ja ha vist la llum el darrer número de la revista Galens que edita el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona i que dirigeix el meu amic i periodista Pitu Tarrasa. Galens recull articles de professionals d'aquest sector, informacions mediques i del món de la sanitat i disposa, fins i tot, d'un espai dedicat a l'oci i el lleure amb propostes de viatges o receptes de cuina (espais que domina a la perfecció la Maribel Alvaro). La seva publicació és trimestral i ara fa tres números, nou mesos, que vaig començar a col·laborar-hi a petició del Pitu. Hi escric un article d'opinió amb la màxima llibertat i en aquesta ocasió he decidit parlar de l'automedicació sota el títol "Recorda que ets mortal". Aquí us penjo l'article esmentat. Per als més interessats, si entreu a la web del Col·legi de Metges des d'aquí podreu veure i descarregar la última revista Galens i també les anteriors.
ARTICLE: Recorda que ets mortal

A l'antiga Roma, durant la cerimònia de coronació d'un nou emperador, l'escollit es feia acompanyar sempre d'un individu que, just en el moment clau de màxim esplendor, tenia la única funció de dir-li a cau d'orella: Recorda que ets mortal. Possiblement avui en dia a moltes persones els faria falta un d'aquests personatges. A alguns per córrer a velocitats extremes i matar-se a les carreteres, a altres per abusar de les drogues a les discoteques els caps de setmana o per no llegir el contingut i components de cadascuna de les cigarretes que s'empassen cada deu minuts. Ara hi ha un nou sector de la població que, com els que he comentat, posen en perill la seva vida, la dels altres i de pas un ofici tan antic, útil i imprescindible com la medicina. S'ha posat de moda consultar-ho tot via internet sense saber si la pàgina consultada és la bíblia del tema a conèixer o simplement un pamflet fet a mida per als babaus. S'ha posat de moda auto-medicar-se tot demanant consells i fent preguntes a traves de qualsevol foro, xat, blog o espai web creat qualsevol dia a qualsevol lloc per qualsevol il·luminat. A Internet hi han nascut tants metges com pàgines web de medicina ja sigui tradicional o natural. Una adolescent no anirà al metge per preguntar si es pot haver quedat embarassada per practicar el sexe sense precaucions el tercer dia del període menstrual però si formula aquesta pregunta a qualsevol racó d'internet i rep la resposta d'un dels il·luminats o, pitjor encara, d'una altra adolescent que ha tingut el mateix problema i va trobar la solució a la xarxa. Una altra persona consultarà perquè es queda dormida a la cadira del despatx cada dos per tres i descobrirà la solució i els medicaments a prendre sense desplaçar-se a la consulta del professional. I als qui fan l'automedicació via internet, doblement malalts per patir la malaltia que tenen i la de la ignorància, cal sumar-hi tots aquells que es guanyen la vida venen els medicaments per les autopistes de la informació. Cada dia trobem el nostre correu electrònic ple de missatges que anuncien tot tipus de medicines: des de la famosa píndola blava o viagra fins als anticonceptius, productes per aprimar-nos o remeis contra la caiguda dels cabells. Un estudi fet molt recentment conclou que la meitat d'aquestes farmàcies online diuen que no cal prescripció medica per comprar els medicaments. Cadascun d'aquests negocis fets a mida per als malalts de l'automedicació rep diàriament més de 32.000 visites, sis de cada deu operen des dels Estats Units i la gran majoria no protegeixen les dades dels seus clients. L'informe també diu que un vuitanta per sent d'aquests comerços electrònics venen productes falsos. La gent hi compra però l'aparell reproductor es queda quiet, els quilos de més no marxen i la calba és cada dia més lluenta mentre la cartera del comprador s'ha quedat del tot pelada.
A Internet tothom dona consells basant-se en vivències pròpies o en consells rebuts també via electrònica. Ni tan sols la psicologia se salva del control de la xarxa. Les patologies mentals i especialment les depressions, lideren el ranking de consultes fetes a aquestes pagines que creen els nous il·luminats de la medicina. La gent confon la conversa amb la consulta i allò que llegeix passa de ser un suport a ser la solució. Del que es llegeix, s'agafa tot. Fins i tot els noms dels medicaments consumits pel malalt que explica el seu cas perquè, si ell s'ha curat, qui li fa cas també se'n sortirà. I el més greu del cas en son les conseqüències de l'automedicació. S'aprecia tan poc la vida que se li dona al cos allò que ens diuen els altres amb els riscos que pot arribar a comportar. L'auto-prescripció acabarà sent el mal endèmic dels propers anys i no pas les pròpies malalties. Internet és tan gran com perillós i si parlem de medicina les conseqüències no es poden calcular. El buit legal que hi ha a la xarxa per aconseguir aturar totes aquestes farmàcies falses online portarà a la mort o a l'agreujament de la seva malaltia a milers de persones. La única formula per evitar-ho és l'auto-convenciment com a pas per evitar l'automedicació. Cal que cadascú es convenci a si mateix i acabi dient-se interiorment: recorda que ets mortal.
16 d’octubre 2007

EL MEU RACÓ

Dins del caos hi ha l'ordre. Aquesta frase comença a semblar un tòpic i una excusa per totes aquelles persones que, com jo, estem acostumats a conviure amb un espai de treball i oci desordenat, ple de papers, notes apuntades en paperets de colors que apiles i acumules, revistes que guardes perquè un dia vas veure un article o una foto interessant, més bolis dels que faràs servir els propers cinc anys, objectes que utilitzes poc però que no es poden moure de lloc i altres elements que poden tenir poca utilitat però que tenen un fet en comú: son quotidians i si un dia no hi són, ho notes. Explico tot això per mostrar aquestes quatre fotos del meu racó de treball que també és el meu espai d'oci des d'on escric diàriament els articles del blog. De fet, actualment tinc a les meves mans tres blogs i aviat en seran cinc. Aquest racó obre portes cada mati, sobre dos quarts de nou, i tanca a les dues de la matinada. No és cap horari d'oficina, és el meu horari vital. Com veureu, en aquest espai hi ha de tot. El despatx té la seva taula amb els equips informàtics, estanteries plenes de llibres i figures que xuclen la pols, caixes amb material d'oficina i, en la part que no es veu del despatx, una discoteca amb més d'un miler de cd's. SI, hi ha una televisió i un DVD però no són per veure res indigne com els culebrots de la tarda o els telenotícies de TV3. Serveixen per muntar vídeos i reportatges. El quadre de la paret, amb un valor incalculable, és obra meva. Tot plegat és la zona de la casa que més habito. La segona és el llit i la tercera el menjador. Si us pregunteu el perquè faig publiques aquestes imatges us diré que la culpa la té el Josep Maria del blog Així ho penso. Ell va despullar-se abans que jo tot mostrant el seu espai de treball i oci. I ell ho va fer perquè hi ha una pàgina que es diu al descubierto que demana als blocaires que mostrem el lloc on passem aquestes bones estones escupin a la xarxa, sempre amb elegància, els nostres pensaments i opinions. Ja em direu que us semblen les fotos. Per cert, animeu-vos i despulleu-vos virtualment, ensenyeu el vostre espai.





15 d’octubre 2007

EL SEXE DELS POLLETS I LA VIAGRA DELS HÀMSTERS

NOTA DE L'AUTOR: SI ESTEU A PUNT DE DINAR, NO LLEGIU AQUEST POST. La cosa va de riure o passar una bona estona. Llegia ahir una noticia que em feia molta gràcia. El Diari de Tarragona entrevistava a un senyor de Reus que fa 44 anys que treballa com a sexador de polls. Ja sabeu que el mètode consisteix en posar-li el dit al cul al pollet tot i que els darrers anys s'ha posat de moda un sistema menys escatològic que permet saber el sexe del plumífer aixecant-li l'ala. Sigui com sigui, aquest reusenc s'ha tirat anys i anys posant el dit al forat. El que em sobta són les dades que comenta. A la entrevista explica que cada hora mirava entre 1.200 i 1.500 pollets i jo no ho entenc perquè si feu la divisió corresponent surt a 20 o 25 pollets per minut o sigui a 1 cada tres segons. Increïble. Posar el dit al cul, esbrinar el sexe, treure el dit del cul i posar el pollet on toqui en només tres segons. Quina maquina de sexador (que no és el mateix que "quina maquina del sexe"). A nivell encara mes curiós us he de dir que Reus va ser la primera ciutat de l'Estat Espanyol que va tenir un tècnic sexador japonès. Sabeu com es deia? Suzuki. Sense aportacions.I així passo el diumenge, fent números a la calculadora per saber quantes vegades es pot posar el dit al cul als pollets en 60 segons. Bé acabaré parlant d'animalons i altres coses rares, dels premis Ig Nobel que s'entreguen cada any i que son una parodia dels Nobel autentics. En anglès Ignobel es pronuncia ignoble i d'aquí el nom dels premis innobles. Enguany el Premi Ig Noble de Lingüística li han donat a tres professors de la Universitat de Barcelona que han realitzat un estudi que demostra que les rates no distingeixen entre el japonès i l'holandès quan les persones parlen aquests idiomes al reves. El Premi Ig Nobel d'Aviació ha estat per a tres argentins que han descobert que els hàmsters es recuperen millor del conegut jet-lak si prenen viagra. I el Premi Ig Nobel de Medicina ha estat per dos metges, un anglès i un americà, que han fet unes anàlisis dels efectes secundaris d'introduir-se espases per la gola. Han arribat a la conclusió que aquesta practica provoca irritacions i han posat com a exemple el cas d'un home que es va fer mal a l'esòfag mentre es posava la espasa per la gola per culpa d'una cotorra que tenia recolzat a l'esquena i que es portava malament. Si en voleu més, ja m'ho direu.
14 d’octubre 2007

SORTIR AL CARRER PERQUÈ NO T'ENTRIN A CASA

Fent el cafè amb llet de cada matí, davant l'ordinador, llegint la premsa online i repassant els blogs que miro a diari. En aquesta situació, més agradable en un dia de festa pel fet de no tenir presses en fer tot aquest procés, he llegit dues informacions que m'han fet molta gracia. La primera fa referència als delictes que es cometen a les comarques de Tarragona i al balanç que en fa cada any la Comandància de la Guàrdia Civil. Segons les dades d'aquest cos, els darrers dotze mesos s'han reduït els delictes i ja és el cinquè any consecutiu que la xifra baixa. El primer que he pensat ha estat que deuen ser els delictes petits com ara entrar en un super i robar una crema hidratant o un paquet de preservatius. Ha de ser així perquè els altres delictes més importants, els que afecten la majoria de ciutadans no han baixat diguin el que diguin les dades. L'any passat tothom el recordarà per l'any dels 12 mesos, 12 cases (no causes). El que alguns van qualificar com a onada de robatoris, altres el vam definir com a tsunami. I enguany, més. El darrer mes a Cambrils, per posar un exemple, els lladres han entrat a robar o ho han intentat a un xalet de la urbanització Marcambrils, dos xalets al Molí de la Torre, tres a Vilafortuny i un darrera del Pi Rodó. Els cossos de seguretat que, son els que son i tenen la feina que tenen, han arribat tard al lloc dels fets. La gent ha sortit al carrer per a reclamar solucions amb un lema ben clar: Sortim al carrer perquè no ens entrin a casa. Alguns polítics, cas dels partits de la oposició a Cambrils, han donat suport moral als afectats. És a dir, s'ha tornat a produir el procés causa-efecte de cada any: robatori (sensació d'inseguretat) - manifestació (impotència). I després acostumen a arribar les sorpreses. Per un costat les declaracions del Conseller Saura dient que es tracta de casos aïllats i l'anunci, fet en aquest cas a la província de Tarragona, del replegament de la Guàrdia Civil. Quan els Mossos assumeixin les competències de seguretat ciutadana, més de la meitat dels 1.200 agents de la Guàrdia Civil que ara tenim en aquests comarques, marxaran. No cal ser vident per saber que succeirà. Els Mossos aniran fins dalt de feina i en cas d'un robatori tardaran el mateix temps que ara tarden els guàrdies civils per un simple motiu, se'n van tants com els que arriben. El mateix personal amb un altra uniforme pels mateixos lladres amb les mateixes intencions. Sense ser vident us puc dir que el proper any, si aquest blog encara existeix, faré un copiar-pegar d'aquest post. Res haurà canviat.
13 d’octubre 2007

LES VERITATS DE LA FIESTA NACIONAL DE ESPAÑA

Penjo aquest post ara que ja és, oficialment, el dia D. Aquesta és la definició que trobareu a la Wikipedia si poseu al cercador: Fiesta Nacional de España: conmemora la efeméride histórica del Descubrimiento de América por parte de España. La celebración tiene lugar cada 12 de octubre, donde se celebra un desfile militar en la Plaza de Colón de Madrid en el que asisten Su Majestad el Rey junto a la Familia Real y los representantes más importantes de todos los poderes del Estado, además de la mayoría de los presidentes de las autonomías españolas. El Descubrimiento de América fue trascendental para el país iniciando un periodo de proyección lingüística y cultural en América. Todo ello ocurrió en una época donde estaba finalizando el proceso de construcción del Estado actual, con la integración de los diferentes reinos peninsulares en un único reino.

Bé, quedem-nos amb tres o quatre conceptes:

El Descubrimiento de América: caldria que fos rebatejat com a Aniquilación de los indigenas a manos de los colonizadores o barbaros invasores españoles.
Desfile militar: Demostració de força i poder de l'exercit d'un país o nació que, en el cas d'Espanya, comporta llogar tancs i vehicles diversos a altres països o repintar els que estaven abandonats a magatzems.
Su Majestad el Rey junto a la Família Real: sense aportacions. Allí els van col·locar i aquí segueixen xuclant-nos la sang i la cartera.
Poderes del Estado: Actualment son la Església i la Família Real perquè l'exercit espanyol el formen quasi tants immigrants com patriotes. Als immigrants se'ls pot perdonar perquè quan arriben al nostre país l'únic que busquen és guanyar diners i els és igual collir enciams que portar un carabassó de ferro i fer el petó a una bandera que no és la seva.
Per acabar, una frase: La imprenta es un ejército de veintiséis soldados de plomo con el que se puede conquistar el mundo. (Johan Gütemberg)
12 d’octubre 2007

QUAN US DEDIQUEU A LA CIUTAT?

Marejar la perdiu i obviar els temes importants. És el que estan fent els polítics de la ciutat de Tarragona amb tanta baralla i amenaces en portar-se als tribunals pel polèmic tema de les targes de crèdit. Els que ara no manen diuen que els que son al govern han col·locat, en només 100 dies de gestió, fins a 22 noves persones a l'Ajuntament de les quals la meitat son càrrecs de confiança i tenen a la seva disposició una tarja bancaria amb diners en efectiu que paga el consistori, o sigui tots. Els que ara no governen acusen d'aquest fet als qui ara manen que amenacen en portar als tribunals als primers. Molt bé. De targes d'aquestes, les que tenen alguns regidors i càrrecs de confiança i que serveixen per malgastar diners publics presenten tiquets legals que ho tapen tot, sempre n'hi ha hagut. A mi no em preocupa en excés. El que si em preocupa és que mentre tots, els que manen i els que no manen, perden el temps en debats simplistes i simplons, la ciutat no es mou i això el ciutadà ho percep. Ara que es torna a parlar del polèmic pas a nivell de la Plaça dels Carros, formulo les següents preguntes sobre temes pendents a la ciutat de Tarragona. Pendents perquè quan uns manen els altres critiquen i mai es resolen qüestions importants.

- Quan acabarà el perill a la Plaça dels Carros soterrant el pas a nivell de la via del tren?

- Quan podrem entrar al Teatre Tarragona per a reduir el nostre dèficit en equipaments culturals?

- Quan s'obriran al public dos monuments declarats Patrimoni Mundial tan importants com el Teatre Romà i la Necròpolis?

- Quan es resoldrà el problema constant del mal servei de neteja que pateix la ciutat?

- Quan tindrem una població de coloms adequada i sense excessos d'aquestes rates-alades?

- Quan es farà una remodelació a fons de la Par Baixa de Tarragona?

- Quan s'asfaltaran les desenes i desenes de carrers en mal estat al centre i barris?

- Quan es faran polítiques dignes d'habitatge per a joves ?

- Quan deixaran de pensar en la seva cartera per a dedicar-se als seus ciutadans?


Si teniu alguna pregunta més la podeu afegir aquí, en aquest post. Esperem que els serveis d'intel·ligència de l'Ajuntament de Tarragona captin les preguntes i aportin alguna resposta.

11 d’octubre 2007

5.000 GRÀCIES I 3 ENHORABONES

A les sis de la tarda i tretze minuts, hora simbòlica que ara us explicaré, he donat per tancada la enquesta iniciada fa uns dies per saber quins tres blogs dels deu que havia proposat havien de rebre el reconeixement ESPAIS. RACONS INTERESSANTS. He fet aquest tancament simbòlic a aquesta hora perquè avui fa tres mesos, a les sis de la tarda i tretze minuts, vaig penjar el primer post de la segona etapa d'aquest blog que vaig voler anomenar TOT ÉS POSSIBLE. Va ser un post que parlava de caderneres i falciots i més tard, dia a dia durant tres mesos, han anat volant per aquest espai virtual moltes altres informacions. Algunes de curioses, altres divertides i alguna que mai hagués volgut penjar per la tristesa que em comportava redactar-la. Al seu dia vaig explicar que havia fet un primer intent de blog ara fa un any però que va ser un fracàs pel poc temps que tenia per a dedicar-me a aquest plaer de crear i ser llegit i llegir allò que altres han creat. El segon intent, l'actual, m'ha deixat molt gratament sorprès. He estat capaç de publicar quasi cada dia una noticia, fins i tot quan he marxat de vacances, però en cap moment forçat per complir un deure. Era, és encara, la estona d'obrir-me al món tot parlant de pensaments particulars. La experiència s'ha traduït també en dades. Aquest és el post número 100 que penjo en un blog, el meu, que ha rebut en només 3 mesos un total de 5.073 entrades reals (més de set mil d'ençà de la creació del blog) i més de 500 comentaris a les noticies penjades. La gent que ha entrat al blog ha arribat de 55 països diferents de tot el món. Òbviament la gran majoria són de Catalunya i el segon lloc és per a internautes de l'Estat però sobta veure que et miren i llegeixen des d'Itàlia, Estats Units, tota l’Amèrica del Sud, tres quartes parts d'Europa i alguns asiàtics. I cal que parli de la molta gent que he conegut i amb la qual i mantinc contacte quasi a diari. Son tots els autors dels altres blogs que he anat linkant al meu. El primer va ser, per ofici, El Saló dels Penjats i la última incorporació, per amistat, és el blog de la Roser. Espero seguir col·laborant amb tots vosaltres com vosaltres ho heu fet aquests dies votant a la enquesta per escollir els tres blogs que a partir d'avui poden penjar, si ho volen, aquest banner que els enviaré i que diu que son ESPAIS, RACONS INTERESSANTS. Ha estat la enquesta amb més participació, 149 vots, amb un resultat ajustat i empat final entre els dos primers que han aconseguit més suports i entre el tercer classificat que rep el reconeixement i el quart que s'ha quedat a les portes d'aconseguir-lo. Per a mi sou tots iguals i per això vaig passar la patata calenta als internautes. Al final, els tres blogs amb el reconeixement son: EL SALÓ DELS PENJATS, TÈ LA MÀ MARIA I TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN. Als tres la meva enhorabona. I ja està, que el post número 100, aquest, ha estat el més llarg que he fet fins ara i que demà més i, si pot ser, millor.
09 d’octubre 2007

LES MANS DEL MEU MÓN


No cal arribar a les mans perquè les mans arriben soles. Aquest mosaic té com a únic element en comú el fet que el formen mans de persones que, des d'una o altra vesant, m'han influït en la meva vida. Son mans de musics, escriptors, directors de cinema, actors o jutges. Son mans de persones que llegeixo, escolto, veig o recordo i admiro. És, senzillament, un exercici visual fet amb tacte. A veure quantes n'encerteu!
08 d’octubre 2007
Tag :

BLOGS EBRENCS

Em sumo a una iniciativa que ha posat en marxa l'Emigdi Subirats i que consisteix, en forma de concurs, en triar els cinc blogs ebrencs que més t'agradin. Com un dels meus plaers diaris es tafanejar el blog Tens un racó dalt del món, del Jesús Tibau, he descobert altres espais de les Terres de l'Ebre i per aquest motiu ja li he enviat els meus vots a l'Emigdi. Per cert, m'agrada molt la imatge creada dels blogs ebrens. És un logo modern i que engloba aquesta zona on, buscant amb tranquil·litat, hi trobes racons molt especials. La meva votació és la següent: 5 vots per Tens un racó dalt del món, 4 punts pel blog De Roquetes vinc, 3 punts per la gent de La Marfanta, 2 punts pel blog del Jesús Ferré i un punt pel blog dels Autors Ebrencs (Octavi Serret). Sort a tots i endavant amb la blogosfera ebrenca!
Per cert, aquest proper dimecres dia 10 d'octubre donaré per enllestida la enquesta que haurà servit per escollir quins tres blogs dels deu que vaig proposar s'enduen el reconeixement ESPAIS. RACONS INTERESSANTS. Tancaré la enquesta el mateix dia que farà tres mesos d'ençà que vaig reiniciar aquest blog d'una forma seriosa i continuada i com tocarà fer balanç, diré els tres noms dels blogs.

FER EL PRIMITIU EN PLE SEGLE XXI

Començo a arribar a la conclusió que no entenc aquest món on visc. Us ho dic perquè m'ha sobtat aquest exercici d'incivilització i incivisme protagonitzat ahir a la nit per alguns dels 200 veïns afectats pel POUM de Tarragona, document enciclopèdic, a les portes del Restaurant del Fortí de la Reina. Us ho explico millor. El sopar era un homenatge que Convergència i Unió li feia a l'exalcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal. Quedi clar en aquest punt que tots heu pogut saber, en aquest blog, el meu parer sobre Nadal i el fet que no el defenso moltes de les coses que ha fet tot. Ho dic perquè crec que si els veïns volien protestar pel POUM, ho podien fer igualment però amb altres mètodes. Si volien anar a rebre'l al Fortí, ja em sembla bé atès que darrerament en Nadal semblava desaparegut. Si li volien recordar que el seu Pla d'Ordenació era un document pèssim, plantant pancartes a la entrada del Restaurant en tenien prou. El que no havien de fer era el que van fer, caure en la més absoluta incivilització, mala educació i l'incivisme tot escridassant-lo i, el que encara és pitjor, donant-li empentes i colpejant el seu cotxe. I de pas, crits també per als regidors convergents i altres convidats al sopar. I una vegada més, com ha succeït històricament en el moviment veïnal tarragoní, dividit entre les associacions dirigides pels convergents i les dirigides pels socialistes, sembla que molts dels líders veïnals propers al PSC formaven part del grup d'instigadors en aquest sopar de CiU. Protestar és sa i esdevé un exercici democràtic, per suposat. El que no és lògic son les empentes, els insults, la violència contra les persones o els objectes. No es pot anar pel món fent el primitiu. Per ser respectat, cal respectar primer. Per ser escoltar, cal dialogar i mai s'ha d'agredir. Nadal va impulsar un document que l'actual alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, es va comprometre a retirar si accedia a l'Alcaldia. Per què no se li demanen explicacions a Ballesteros? Ara, els líders veïnals convergents podrien boicotejar algun acte on assistís l'Alcalde, per la mateix regla de tres. Així prolongaríem l'incivisme i el podríem extrapolar a altres àmbits. Si això succeís, estaríem immersos en una societat que caminaria com els crancs, enrere. És el que volem? Per sobre de totes les coses, respecte i, com a dret fonamental, la protesta però sempre pacifica.

MENYS CREMAR I MÉS VIURE

Sempre m'he considerat antimonàrquic i anti Casa Reial per diferents motius que tampoc cal que expliqui però mai podré estar d'acord en la crema d'insígnies, banderes, senyeres o altres símbols perquè crec que hi ha altres coses a fer que anar pel món provocant i perdent el temps d'aquesta forma. Que s'ho facin mirar tots plegats i consti que reitero que jo no em sento representat ni pel Rei ni per cap membre de la família reial espanyola. De fet tampoc em sento identificat pel Montilla perquè, per sort, encara no m'he begut l'enteniment. Això ho he escrit fa poca estona al blog del Saló dels Penjats que a partir d'avui ha ampliat fronteres tot acollint, compartint espai millor dit, als periodistes reusencs. Permeteu-me que faci una proposta tan senzilla com la d'acollir també a la premsa de les Terres de l'Ebre dins aquest espai de comunicació socioblococultural. Tornant al tema que ens toca, el de la Casa Reial i la crema de banderes, fotos i altres elements monàrquics, he de dir que em sento trist al veure gent que perd el temps i malgasta les estones d'oci a menysprear els altres i convençuts que les seves accions faran canviar el món o el seu entorn més proper. Tinc dues màximes a la meva vida: Carpe Diem i viu i deixa viure. La primera deixa clar que cal aprofitar el temps de la millor manera possible. Reitero: aprofitar. La segona encara és més senzilla per aplicar-la: dedica't a tu mateix i als altres sempre que facis el bé i evita cremar-te la sang, provocar per provocar o sumar-te a les grans masses. La originalitat i les idees pròpies sempre com a primer valor. I aquests que fan el que fan i cremen el que cremen no saben que és la originalitat, ni pensar per un mateix, ni arribar a conclusions desprès de pensar una bona estona o anar a dormir amb la consciencia tranquil·la. Aquesta és una opinió que en un estat democràtic hauria de generar un debat constructiu. Espero que així sigui i que tot torni a la normalitat: els estudiants a les aules a estudiar, els intel·lectuals als llibres i els qui no tenen feina que vagin a la OTG a demanar-ne.
05 d’octubre 2007

AGULLA ENFILADA, BLOG AMIC

A l'acabament del mes de setembre cada any passa igual: la vida torna a la normalitat després del desori de l'estiu. Festes majors, actes al carrer, sortides fins a les tantes, nits de marxa i de borratxera, vacances, tot queda enrera. Arriba l'hora del retorn a les escoles, de la reincorporació a les feines, de la normalització de la vida, en tots els seus sentits, especialment quan es reemprenen els horaris inflexibles i les obligacions imposposables.

Va ser el primer fragment que vaig llegir en un nou bloc que ja em comença a resultar familiar perquè, en el procés que faig cada dia tot entrant als blocs que més m'agraden, hi ha entrat de ple aquest. El blog es diu ARA MATEIX, ENFILO AQUESTA AGULLA i la seva autora és la Roser Pros-Roca, una vendrellenca que viu a Tarragona i que comparteix la vida amb un amic meu, el Salvi Guinart. De fet hauria de dir que ells dos comparteixen la vida amb els seus dos fills, una nena que va creixent i un nen que saludarà al món el proper mes de gener tot dient: jo també vull ser rojillu i nastiqueru (la definició política vindrà més endavant, Salvi). Aquest blog, que avui mateix he enllaçat a l'apartat espais molt interessants, m'agrada perquè la Roser té una manera de dibuixar les situacions, explicar els moments, molt poètica i al mateix temps, molt real. Pots definir un fet de moltes formes i ella tria la més propera i melancòlica però també actual.

FER LOGOS, FER XURROS

Els qui ens dediquem al món de la creació, disseny i publicitat hem hagut de veure com a la ciutat de Tarragona, quan manaven els convergents, es creava i donava el vist i plau al nou logo i la imatge corporativa municipal amb un procés gens clar i encara menys transparent. Un dia va sortir la noticia que deia que una empresa, curiosament vinculada a les campanyes electorals de CiU, havia guanyat un suposat concurs públic per a crear aquesta nova imatge. I dies desprès vam saber que no s'havien trencat les banyes en crear res perquè havien fet un copiar-pegar al Photoshop per a presentar el mateix logo de l'Ajuntament de San Sebastián de Los Reyes amb una minsa modificació i un catàleg d'imatge corporativa idèntic, sense canvis. Van cobrar, si no m'enganya la memòria, més de 50.000 euros i van quedar en un ridícul espantós, el suficient per tancar portes com a empresa. Més tard, en aquest mandat on manen els socialistes, l'Ajuntament de Tarragona va optar per la pitjor de les opcions: encarregar als tècnics de la casa la modificació del logo plagiat i no convocar cap altre concurs públic per evitar gastar més diners en aquest tema de la nova imatge. Entenc que els tècnics municipals estan capacitats per fer això i molt més però el que realment molesta és el fet monetari. El més fàcil era, senzillament, obligar a la empresa que va plagiar el logo a tornar els diners i tornar a convocar el concurs. Ja sabem que aquests concursos tenen guanyador abans de convocar-los però, com a mínim, calia ser transparents i iniciar el procés. Ara, els responsables de l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona que van formar part de la comissió que va estudiar tot el tema plagi del logo-modificació del logo plagiat han posat el crit al cel. Han recordat que ells van proposar, com a experts del tema, començar de zero i convocar el concurs public que tocava. Ho demanaven per aconseguir que en aquest concurs hi pugues participar tothom i fins i tot els alumnes de l'Escola que, com la resta de mortals, poden aportar idees més creatives i menys cares que el plagi de la empresa convergent que va estafar a tots els tarragonins els més de 50.000 euros que us deia abans. Un cop més el que es va demanar per part dels entesos ha estat el que han obviat els qui menys hi entenen d'imatge i disseny, els polítics. Ho dic nomes perquè al final algú ha de parlar del tema i totes les empreses de disseny de la província de Tarragona haurien de fer arribar una carta de queixa a l'Ajuntament de Tarragona. Un document on es recordes als qui ara manen que no es pot actuar de la mateixa manera que actuaven els que manaven abans, amb poca transparència, passant de la opinió dels entesos i fent xapuses, xurros que en diem al nostre ofici. A la imatge que acompanya aquest post hi veureu quatre logotips numerats. El número 3 és de l'Ajuntament de San Sebastiàn de Los Reyes i el número 4 el logo plagiat de l'Ajuntament de Tarragona. Us proposo que esbrineu, en forma de concurs, quins son els logos números 1 i 2. El número 2 va ser la imatge d'uns Jocs Olímpics molt famosos i el número 1, pel qual la mateixa empresa va cobrar 30.000 euros, pertany a un conegut parc d'atraccions. Busqueu les semblances. Salten a la vista.
04 d’octubre 2007

EMOCIÓ I DIVERSIÓ

EMOCIÓ: Pel que veig, les votacions per escollir els tres blogs que han de rebre el reconeixement ESPAIS. RACONS INTERESSANTS, guardó creat des d'aquest humil blog, estan molt igualades i la emoció és cada cop més grossa. Encara queden dies per rebre vots o sigui que la emoció està assegurada.

DIVERSIÓ: Cada cop que entro al blog CAMBRILS CANBRUT, creat per tres cambrilencs amb l'afany de reclamar canvis i millores als qui ara manen, em diverteixo més. Quan em van demanar assessorament a nivell de creació d'aquest espai que aviat linkaré no em pensava que en poguessin aprendre tan ràpid. Basicament per la seva originalitat quan parlen d'una forma tan fina d'un tema tan escrupolós com la brutícia. Per canviar amb humor el rellotge, per explicar les visites que es reben, per moltes altres coses. Vull pensar que el tarannà esquerrà del govern cambrilenc entendrà, en clau d'humor, la pàgina d'aquestes persones individuals. A aquest blog hi entro sovint perquè crec que és un espai fet amb ironia i realitat. Com ja sabeu visc a Cambrils, la meva dona, la Mar Roca, és regidora a l'Ajuntament, de moment a la oposició, i no comparteixo cap idea dels qui manen i encara menys la forma de fer del qui ara es fa dir Alcalde. Cal ser sempre sincer i a mi no em fa res dir les coses si les dic de cor, amb sinceritat i sense enganyar ningú.
Ànims als deu blogs que participeu a les votacions (podeu votar a dalt, a l'esquerre) i enhorabona als tres integrants del blog cambrilenc.
03 d’octubre 2007
Tag :

CANVIS I MÉS CANVIS

Acabades totes les meves vacances i amb el plaer de seguir treballant des de casa, amb tranquil·litat i sense pressions de ningú, he tingut temps per incorporar diversos canvis a diferents espais del blog. Un cop hageu llegit el post sobre el diari de l'Alguer, podreu comprovar aquests canvis que, per altra part, son rutinaris. No us penseu que m'he begut l'enteniment i he modificat la imatge o aspecte del blog. Resumint: hi ha una nova enquesta que té relació amb una iniciativa que vull iniciar a partir d'ara cada cert temps. Cal que que la enquesta sobre Madeleine McCan i la solidaritat ha acabat quasi en empat i que la justicia decidirà. Ara, he decidit crear una especie de reconeixement per aquells blogs que vaig linkar al seu dia i que m'aporten alguna cosa especial. La imatge o banner que es podrà penjar la veureu a damunt la enquesta i és també la que veieu en aquest post. Sempre explico perquè linko un espai molt interessant i sempre he dit que mai linkaré cap espai polític per evitar que em titllin de partidista (perquè ja ho han fet massa anys tots plegats i sempre equivocant-se). Com la blogosfera és immensa, em permeto el luxe de proposar espais no polítics que m'agraden i punt. Per tant, us demano que voteu el vostre espai preferit sobre deu propostes que he cregut convenients. Els tres més votats rebran aquest reconeixement que no és pas un premi, guardó o distinció. És, reitero, senzillament, un reconeixement. Pel que fa a l'apartat de una ullada a... on parlo d'indrets del món que valen la pena, incorporo únicament l'Alguer com a ciutat i la illa de Sardenya, els dos per motius que podreu descobrir als posts del Diari de l'Alguer. Per acabar us he de comentar que he decidit donar suport a una iniciativa de tres amics de Cambrils que, com els companys del Tarragona 2016, han decidit denunciar via fotos i, en aquest cas, comentaris amplis i col·laboradors animats inclosos, les mancances del seu municipi. Parlem de la vila de Cambrils que ells pinten com la vila del pingüí sempre amb bon humor i, humilment, amb els consells que m'han demanat per a crear aquest blog ja sigui a nivell estètic, creatiu o de disseny. Es diu Cambrils Canbrut i espero que els qui ara son al govern cambrilenc el vegin amb bons ulls, com una critica constructiva i no pas, com un element destructiu. Enhorabona a aquests tres amics, ciutadans apolítics, i endavant amb aquesta tasca de denuncia d'allò que es considera dolent, en mal estat o abandonat.
02 d’octubre 2007

DIARI DE L'ALGUER (2)




Tot s'acaba i el viatge a l'Alguer ha finalitzat. Han estat quatre dies intensos, plens d'emocions tot descobrint una bella ciutat ancorada en una illa, Sardenya, on tothom parla sard o italià menys els algueresos que ho fan en català. De fet, l'Alguer pot ser sense problemes aquell racó de món on qualsevol de nosaltres podria ser desterrat o podria anar a viure els seus darrers anys. El caràcter de la gent és un dels punts a favor dels algueresos. Son simpàtics, atents, amistosos i molt llestos quan entres als seus comerços, descobreixen que ets català i et venen allò que havies vist a l'aparador i un parell de coses més que no tenies previst comprar. Quan arriben les festes de Sant Miquel, el seu patró, l'Alguer s'omple de cultura i sons. A qualsevol racó de la ciutat hi ha petits concerts plens de gent disposada a escoltar ja sigui jazz, música típica algueresa o el heavy més heavy. Les botigues tanquen tard i els nombrosos pubs, restaurants i cafeteries, de matinada. Els grups de joves es creuen pels carrers amb els de turistes mentre la gent més gran fa el capuccino a les terrasses o mira el paisatge des del balcó de les seves cases. A nivell arquitectònic, l'Alguer és una joia de la mediterrània. La seva importància entre els segles XIII i XVII es palpa a les pedres de les moltes torres de defensa o la gran muralla que envolta i protegeix la ciutat. Si parlem de gastronomia, la llagosta a la catalana és el plat per excel·lència però, com a ciutat influenciada i amb arrels italianes, la pasta cuinada a les mil maneres i les pizzes guarnides amb ingredients impensables a casa nostra marquen el dia a dia. Els vins locals son bons i especialment els blancs. De postres, un tiramisu i amb el cafè, una copa del licor alguerès, el Mirto. La oferta hotelera és molt variada i tot i que hi ha preus cars als establiments de primera línia de mar, sempre pots trobar ofertes econòmiques als de segona línia o de l'interior i tot en una ciutat que, amb 40.000 habitants, es visita ràpid i es creua a peu sense massa dificultats. Si llogueu un cotxe a l'aeroport, per uns 30 euros diaris podreu tenir la oportunitat de fer escapades a la platja d'Instintino, Porto Torres, Capo Caccia o, més al sud, als municipis de costa plens de sorra blanca i aigües transparents. L'Alguer sedueix, captiva i et recorda que, un dia qualsevol, hi hauràs de tornar. Us he posat tres fotografies fetes ahir mateix on veureu Capo Caccia (foto feta dalt d'una barca), part de la ciutat (foto feta dalt de la Torre di Porta Terra) i la posta de sol (imatge realitzada a les set de la tarda i deu minuts a la façana marítima de l'Alguer).

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -