AGRICULTURA MENTAL

De la ràdio en tinc, com sempre explico, molts bons records. Els millors, els de l’època d’Onda Rambla. Eren temps en els que existia la veritable programació local, les delegacions i les emissores germanes, els equips de persones i els col·laboradors.  D’aquells anys recordo quan vaig tenir l’ocasió de ser Cap d’Informatius de les tres emissores que hi havia d’Onda Rambla i Onda Cero a les comarques de Tarragona, emissores que dirigia el Pitu Tarrasa. A Tortosa hi teniem gent ben preparada, bona gent i bons professionals. La Pilar, en Pitarch, en Curto i al Joan Anfruns.  Amb els anys, i per la distància, a aquests companys els veus menys però hi mantens contacte. Facebook és la mare dels ous en aquest sentit. Al Joan Anfruns el seguia des de feia anys, sabia què feia, com es trobava, com vivia els seus dies que, els darrers anys, no van ser fàcils.  Els darrers anys seus van ser molt durs per la seva malaltia. Ell, ple de forces, anava gravant vídeos ple...

La vida no se mide por los momentos que respiras, sino por aquellos que te dejan sin aliento. Fins i tot les pel·lícules dolentes tenen frases bones com aquesta. En cada gest, acció, element o objecte que no ens convenç ni agrada cal, senzillament, buscar-li un punt o instant de bellesa. Tots el tenen.  Reflexionant sobre la frase que encapçala aquest post, em va venir al cap la sensació que podem arribar a tenir en certs moments de la nostra existència d’haver perdut els anys i el temps. I res més lluny si, com us deia, cerquem els petits detalls de cada sensació viscuda, els moments positius que sempre hi són malgrat, en el conjunt, siguin insignificants i no facin decantar la balança cap al costat bo.  En certes reflexions m’acullo al dret d’escoltar a les persones més properes, aquelles a qui permeto opinar des de fora i que sempre diuen la seva des de la seva pròpia pell, sense posar-se a la meva i dir-me què he de fer perquè és allò que ells farien. E...

Aquest post va per la gent que lluita, protegeix i defensa als altres abans de mirar-se el melic. El dedico a amigues com la Sonia que abans d’ahir perdia al seu pare i a qui li comentava, al tanatori de Reus, que la gent gran arriba a un punt en el qual, quan emmalalteixen, estan millor en aquell nou escenari que els aculli (deixant estar si són creients o no) que no pas en un paisatge on els seguim intentant buscar, el més proper a nosaltres i el més casolà, en el que fa temps que no habiten. El dedico a l’Esteban , col·laborador del Menjador Social de Bonavista, on dedico part del meu temps, i que es va crear el passat mes d’octubre i que ja pateix pel seu futur davant la manca d’ajudes d’aquelles multinacionals que SI donen diners per altres “xuminades” però els neguen a causes socials i solidàries. Perquè aquesta setmana l’Esteban   anava amb la furgo a Flix a buscar aliments recuperats i donats quan es va adormir i va estavellar-se amb la furgoneta. I ara, amb divuit...

L’hivern de l’esperit és l’única estació que té alguna cosa a dir.   Permeteu-me que inicií així aquest escrit, amb un dels pensaments lleugers que formaran part del meu futur llibre que, si tot va bé, podria publicar a meitats d’aquest any. Abans tocarà presentar-ne uns altres dos que estic enllestint aquestes setmanes, en un dels casos, i tot just començant, en l’altre cas.  En tot cas, el pensament s’escau perquè hi ha tres amics amb els quals, ara fa uns dies, varem parlar, tot fent una agradable tertúlia intel·ligent i amb debat, d’aquelles que tant m’agraden i per sort puc gaudir, de la necessitat d’anar per la vida nets i lleugers d’equipatge.  Als tres – Antonio, Pere i Anton – els dec aquest post on mantinc allò que vaig dir, i ells van compartir, quan parlem de permetre que sigui el nostre interior el qui ens parli en moments durs o que reclamen exercici d’interiorització. És just en aquest instant, quan deixem que en la foscor d’aquest hivern...

El Pitu, la Maribel, l'Alejandro, el Santi, l’Anton, la Cori, l’Apeles, la Raquel, el Ramon, el Roger, el Miquel, l’Albert, la Maria i altres noms que em guardo. Tots ells són, realment, el meu patrimoni personal i el meu tresor més ben cuidat.  Les persones van i venen però n’hi ha que es mantenen sempre al seu lloc, que hi són quan les necessites. I tenir amics és vital, el millor que pots tenir i el millor que et pot passar. No planyo a qui no en té perquè per alguna raó no en deuen tenir però aplaudeixo a les persones que confien en ells, els amics, per compartir, fer-los confidències i concessions, buscar-hi complicitat.  Us adoneu de la rellevància d’una vida amb un bon cercle d’amistats i la mancança que déu suposar sentir-se sol?. Perquè, com deia Josep Pla, hi ha amics, coneguts i gent per saludar. I jo parlo dels primers. No escric ara això per cap motiu en particular. És, únicament, perquè en tinc ganes.  La propera setmana, el dijous especia...

Y tú qué dices, corazón. Que no se me acomode el amor pa cuando estalle. Y tú qué dices, corazón. Que me tiendas al sol en plena calle… Aquesta cançó, que es diu Corazón , és una de les dues que va cantar el Carlos Chaouen l’any 2004 a la televisió de Tarragona quan el vaig convidar, aprofitant que tocava a la Sala Zero i que ens unia l’amistat que per sort ha continuat.  Aquest divendres el Carlos ve de visita de nou a la ciutat. En aquest cas la seva presencia coincideix amb uns dies que té de vacances i que passarà a terres valencianes. Però s’aturarà per saludar-me i soparem junts, amb altres amics que he convidat i que el volien conèixer, amb la certesa que ens farà, perquè li encanta, un petit acústic després del cafè.  Serà un plaer d’aquells que esperes i al final arriben. El Carlos és un gran compositor, escriptor i músic. Compartirem moltes coses i és possible que en un futur hi hagi col·laboracions. Què més es pot demanar per un divendres? Bé, mo...

Sobre la frase de Josep Pla, que per cert m'encanta i la trobo del tot encertada, se'm plantegen aquests escenaris tot jugant amb les paraules. Saludar a un amic a qui coneixes fa anys. Fer amistat amb algú conegut a qui fins ara només saludaves. Retrobar-te amb un amic amb qui fa temps que no et saludaves. Fer passar a un amic al terme de conegut.  Convertir a un conegut en un saludat. Conèixer millor a un saludat que pot arribar a ser un bon amic. No saludar a aquell que abans era un conegut perquè ara el desconeixes. Fer el salt i passar de ser un amic a un saludat. I mil variables més que, en el fons i visca les coincidències,   fan que el concepte de l'amistat pugui esdevenir efímer i el de la coneixença, sempre etern. Quedeu tots saludats.  Ah! que quedi clar! Aquest escrit no va per vosaltres, amics meus, ni per ningú. Se us saluda!

Vull pensar que aquest escrit haurà estat corregit abans de penjar-lo. Ara que l'escric, ho veig tot una mica borrós. M'han ingressat fa ben poques hores en un hospital de la zona. Els símptomes eren els típics d'un refredat agreujat pels d'una grip. A Urgències m'han aïllat i més tard m'han comunicat que, segons els protocols establerts recentment, tinc la Grip A. He començat a plorar amb desesperació, he escrit en un tovalló de paper que m'han deixat les infermeres allò que pensava, com aquell que signa un contracte amb el Barça però sabent que el receptor és la mort. M'han fet moltes proves i més. Mentre me les feien, els metges ja em donaven per infectat i futur mort. Llavors ho entès tot, tenia els minuts contats. 37 anys a prendre vent i la vida passant ràpid entre la meva angoixa de malalt a punt d'acabar en aquest estat per passar al següent, el de no res. Però ha arribat l'esperança. M'han passat el telèfon tot dient-me que em trucav...

Us aconsello que llegiu la darrera entrevista que li han fet a l'Eduard Boada , expert en entrepans, mestre cocteler i personatge autentic de la Tarragona més emblemàtica, la dels racons i paisatges irrepetibles. El document el podeu llegir avui a les pàgines centrals del Diari de Tarragona i, tractant-se de l'amic Boada, no té pèrdua per què és ple de petites perles, frases autèntiques que només poden sortir del mestre Boada. Per a ell, fer entrepans és un art i, com a bon artista que és, sempre presenta al públic bones obres. L'Eduard és una persona senzilla que és feliç obrint mig dia per a fer els seus entrepans o, si li caus bé i té massa feina, dir-te que entris tu a la barra i te'l facis. En tot cas, llegiu aquesta entrevista de la qual en destaco una frase genial: Ahora con medio dia de trabajo estoy feliz porque tengo mi público. He llenado el aforo, he acabado el pan, butacas llenas, éste es mi teatro.

Aquest blog pretén ser un diari de treball on resumiré la meva activitat política. Em dic Mar Roca i sóc regidora de La PLIC, partit independent, a l'Ajuntament de Cambrils. D'aquesta manera comença presentant la Mar el seu nou blog on ens promet que resumirà tota la seva activitat com a regidora del segon partit més votat a Cambrils . Ella és a l'oposició i per tant la salsa està assegurada per què ja se sap que els partits de l'oposició són els qui treuen a la llum pública les veritats i secrets dels partits que governen. Aquesta tasca que han de complir tot controlant i fiscalitzant la gestió de govern dóna molt de si i espero que la Mar ens ho transmeti. Com és lògic aquest blog no agradarà als qui manen i més tractant-se de Cambrils on els qui manen tenen molt poca cintura i cap sentit de l'humor. Us recomano que seguiu el blog de la regidora Mar i l'esperoneu per aconseguir que ens desvetlli aquells detalls que formen part del dia a dia de la política i ...

La música, una de les meves principals passions, em regala sovint instants irrepetibles, sensacions úniques, regals breus que em traslladen a nous horitzons, que em transporten a indrets on tot va millor, on tot és possible. Sóc un amant de les melodies i col·lecciono especialment bandes sonores de pel·lícules, música folk i tot allò derivat o que envolta a un moviment que es va batejar com a "new age" i que ha tingut tantes derivacions com s'ha volgut. Potser el new age no és pare de res o potser és pare de tot. El minimalisme, moviment proper a aquest que comento, també m'apassiona. No em posaré a dir noms dels músics i compositors d'aquesta "nova era" que m'agraden però si us citaré alguns dels que he vist en directe: Michael Nyman (amb entrevista inclosa), Wim Mertens (amb entrevista inclosa), Philip Glass, Suzanne Ciani, Balanescu Quartet i Oystein Sevag. A la meva llista de preferits hi sumo a partir d'ara al Robert Bonet , un dels principa...

Josep Cartanyà, Jordi Pinyol, David Fernández i Marta Trill. La meva primera experiència a la ràdio va tenir lloc l'estiu de 1989. Un dia, no recordo com ni amb qui, vaig fer cap al carrer de la Lleona de Reus. Hi havia la seu d'una emissora de ràdio anomenada Ràdio Music Club. Era un mitjà més a la ciutat però amb la diferencia que aquest el composaven persones voluntàries que cobrien tota la programació. Les dues primeres persones que vaig conèixer aquell dia van ser el Josep Cartanyà i el Jordi Sugranyes . La tercera, el Marià Arbonès. El Josep i el Jordi presentaven, des de feia pocs mesos, un programa de música en català, el Cops i Flames. Actualment el Marià dirigeix el Reus Digital , el Josep és director de la mateixa emissora, ara amb un nou nom (Punt 6 Ràdio) i una nova adreça (Raval de Robuster), i el Jordi segueix viatjant per tot Catalunya enregistrant en vídeo tots els concerts de música en català. D'aquella època recordo, potser uns mesos després, a la Laura ...

El títol d'aquest post em recorda a la pel·lícula de Greenaway "El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant" tot i que en aquest cas seré més tendre i menys carnívor. Començo parlant d'un dels llibres que em compraré aquest proper Sant Jordi i que serà el que buscaré primer, la compra especial del dia. Me'n han parlat molt bé dues persones que ja l'han llegit i conec al seu autor o sigui que apostaré pel llibre "El vertigen del trapezista" de l'escriptor i gran blocaire Jesús M. Tibau . Amb les ganes que tinc de començar a llegir-lo igual no em puc esperar al dia 23 i el compro una setmana abans, el dimecres dia 16, en l'acte de presentació d'aquesta obra que es farà a la Llibreria La Capona de Tarragona amb la presencia del seu autor que així, de pas, me'l podrà dedicar. El 18 es presenta a Reus, el 25 a Santa Bàrbara i el 30 a Blanes. Mentre espero amb ganes l'acte intel·lectual que suposa devorar plàcidament una bona ob...

Em permeto fer un afegit al darrer post de la meva dona i blocaire, Mar Roca, el que ha titulat " Toc toc... hi ha algú?". SI, MAR, HI HA ALGÚ . Hi som tots aquells que realment t'estimem, hi som tots aquells que, quan llegim el teu blog (i tot el llegim un cop al dia), parlem o et truquem quan et passa el què et passa i que, nosaltres (els que sempre hi som) mai voldríem que t'hagués passat. Hi som tots aquells blocaires (i jo a més com a marit) que fem comentaris graciosos o ens toca fer-los de recolzament però, sobretot, sempre amb tota l'ànima i per donar ànims. Amb el temps he entès que tu i jo, a nivell personal, som com un pack que no es ven ni es compra per separat. Anem junts ara i sempre. Ets la meva companya de viatge i jo el teu (va ser una decisió conjunta). Si algú et critica, em critica a mi. Si algú et menysprea, em perd el respecte a mi. Si algú creu que has perdut punts, jo n'he perdut els mateixos per a ells. Si algú creu que no ets bona, qu...

En aquest post faré un nou descobriment per alguns i una mica de memòria per als qui em coneixen fa anys. A meitats de la dècada dels 90 vaig dedicar-me intensament a la producció i management musical organitzant els concerts que es podien veure al Centre Cultural d'El Morell, l'actuació de Joan Manuel Serrat a la Plaça de Braus de Tarragona, amb el disc Nadie es perfecto, un concert de Celia Cruz a Barcelona o produint el primer concert de la gira de Bob Dylan a Espanya, crec que va ser l'any 95 o 96, a l'Estadi de San Mamés, a Bilbao. A més, en aquella època feia de mànager d'un grup de Reus que es deia Mai Toquem Junts. Els vaig descobrir quan treballava a Cadena 100 i més tard me'n vaig fer càrrec a nivell de management. Va ser una etapa molt maca i, com totes les etapes, va tenir el seu final. Amb els tres membres dels Mai Toquem Junts ens anem veient però amb qui conservo més relació és amb el cantant, el Xavi Sánchez. Ara fa poc, quan les eleccions munici...

De les moltes mostres de suport, editorials i articles que he llegit aquest mati parlant de la persona del Josep Lluís Navarro , n'hi ha hagut una que m'ha arribat al fons de l'ànima. És el comiat que li ha fet l'amic i company Rafa González sota el titol "L'home que sempre va ser bo". Com a periodista dedicat al món esportiu, el Rafa ha parlat i entrevistat al Josep Lluís en desenes d'ocasions a la ràdio, a la televisió o per redactar les notícies com a corresponsal de premsa escrita. I el millor del cas és que la relació, com sempre passava amb el Josep Lluís, sortia del cap estrictament periodístic i passava al personal. Primers amics, després la feina. Com diu el Rafa, és fàcil escriure bé d'un home bo . Si, Rafa, és fàcil però tots sabem que els que més ens indigna és haver de parlar en passat, fer el resum de les vivencies amb una persona que, com tu dius, ho donava tot i es donava a tots. Aquí us penjo la carta publicada avui al diari Més ...